Literatura als marges

Narrativa al galop

Un recorregut per l’obra trepidant de Cussà, un escriptor tot terreny, autor de ‘Cavalls salvatges’ i ‘Formentera Lady’.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan comences a llegir Cavalls salvatges o Formentera Lady, de seguida et crida l’atenció la fúria, la força, el sarcasme i la trempera amb què són explicades les històries —sovint les aventures— d’una sèrie de personatges entranyables, per contradictoris com són. S’hi relaten sense embuts les giragonses i reflexions i buidors d’una colla de ionquis o d’ex-ionquis. No hi ha manies, ni moralines ni punyetes que valguin per narrar la cruesa de les selves que travessen, dels pous on cauen o dels cels que toquen. Però, tot i així, el que encara crida més l’atenció és que les dues novel·les no s’aguanten tant pel punt abismal que ensenyen del món de les drogues com pel magnetisme mateix de les ziga-zagues dels seus personatges.

Cavalls i Formentera són les novel·les que han fet més celebrat Jordi Cussà (Berga, 1961). Però tant aquestes dues com la resta de la seva obra van molt més enllà del relat de ionquis insalvables o de supervivents ex-ionquis. I la seva trajectòria —novel·lista, autor teatral, traductor, poeta— el fa una personalitat singular i desacomplexada dins les lletres catalanes. L’anem a veure al seu pis a Berga i la conversa, entre cerveses i fum, guarda regals, contundència i profunditat. Elements que, ben mirat, es troben a la seva narrativa, tant quan tracta de Guillem de Berguedà (el protagonista d’El trobador Cuadeferro, la darrera novel·la que ha publicat), com dels incendis d’una antiga Badalona que tenen lloc a El ciclop, que publicarà a la tardor. La mateixa intensitat gasta quan parla dels seus admirats Shakespeare i Beckett o dels escriptors francesos i russos que li són predilectes, Flaubert i Stendhal, Dostoievski i Tolstoi. “En la majoria de les meves novel·les, Crim i càstig hi és latent. Estem jugant a quin crim és el crim, quin càstig és el càstig i on balla la culpa, de qui és la culpa i qui l’ha portat la culpa al món! És el pitjor invent de la cristiandat, perquè no serveix per res, serveix per tocar els collons”.

Autor de deu novel·les publicades, dos llibres de relats (Contes d’onada i de tornada i Contes del Bé i del Mal), el recull de poemes SensAles i diverses peces teatrals (entre les quals s’ha editat l’obra Fígols, 1931: la revolta), també ha traduït al català John Boyne, Truman Capote, Chuck Palahniuk, Patricia Highsmith o André Aciman (de qui en recomana amb èmfasi Adéu, Alexandria). Les primeres temptatives literàries de Cussà són en el teatre i la novel·la. “Vaig començar a escriure teatre als 15 anys, vam muntar un grup, Anònim Teatre, i vam estrenar la nostra primera obra el 1978”. Es deia Tres vistes per a un paisatge. Ara, irrecuperable. Entre els membres del grup, hi havia Jaume Huch, que acabaria sent el seu editor més destacat, amb L’Albí, el segell que el 2016 va reeditar, revisada, Cavalls salvatges, publicada per primer cop per Columna el 2000.

“Als 14 o 15 anys també vaig escriure una novel·la, que es deia Inex. Eren una colla de gent que anava a parar a una illa inexplorada... I havien de muntar una comuna de hippies no per gust sinó per pebrots, perquè havien naufragat”. Després, hi ha una novel·la inacabada sobre el Mundial del 82, un “thriller en què ETA segrestava el Nou Camp”. I després, encara, una novel·la enllestida cremada. “L’any 90 vaig fer un relat curt que es deia Serena nit d’estiu. Un iaio passejant un vespre per un poble es troba una noia morta i no se li acut res més que fer-hi l’amor. Bé, no sé si es pot dir fer-hi l’amor, però per entendre’ns. Després vaig ampliar-lo i aquí sí que vaig fer una cosa espantosa”. Tant, “que la vaig cremar, full per full, perquè no en quedés rastre”. Pot sobtar que ho expliqui així, però en Cussà no és donat a les mitges tintes. “El que s’havia d’aprofitar d’aquella novel·la ja ho vaig aprofitar, tant en el que vaig aprendre fent-la com en el que vaig aprendre cremant-la”. De fet, entén la literatura així: “La literatura, per a mi, no ha d’anar amb gaire punyetes. S’han d’explicar les coses bé i clares. I si, a més a més, pot ser amb una certa profunditat perquè el lector rumiï una mica i arribi a les seves pròpies conclusions, obladí obladà, que vol dir fantàstic”.

Quan es publica la seva primera novel·la, doncs, Cavalls salvatges, té un fort impacte i crítiques excel·lents. “Sorgeix d’un impuls no literari. És clar que hi havia una voluntat artística, perquè aquest fong l’he tingut sempre. Però sorgeix més de la voluntat catàrtica, d’explicar aquelles coses i d’expiar les culpes, tot i que la culpa racional ja me l’hagués tret de sobre perquè, si no, no deixes les drogues”. La novel·la és un trencadís de relats i estils que es creuen, un tret marca de la casa Cussà, junt amb una llengua viva, nerviüda, vibrant i els esquitxos musicals. “Em passava la vida punxant i tinc mil discos al cap, de tota mena”. A estones, la novel·la agafa l’embranzida d’unes aventures trepidants. Altres moments és una tirallonga de cops de puny que deixen sense alè. “És que l’heroïna és una aventura. És una festa fins al dia que tu dius: jo ara això ho hauria de deixar. I no pots. Llavors la festa canvia de color, en qüestió de dies”.

Quan la comença a escriure, a mitjan anys 90, en Cussà ja està net de drogues dures. “Se’m va acudir començar-la al cementiri, quan s’havia mort la protagonista, que, per cert, no respon a cap persona. És inventada. Quan vaig acabar aquesta escena ja no vaig poder posar el tap un altre cop”. Havia existit, realment, el tap a l’hora d’escriure-la? “No m’atrevia o tenia por de ficar-m’hi. Sabia que les passaria molt putes. Hi havia dies que a mitja sessió et foties a plorar. Recordaves aquest, recordaves aquell... I algun dia que acabava agafant el telèfon, trucant a algú i anant a buscar algo. Algo d’heroïna. Llavors ja no me la xutava, me l’esnifava”.

Criden l’atenció els pobles i les carreteres de Catalunya endins que apareixen en Cavalls salvatges o en Formentera Lady (una mena de segona part o tancament de la primera, publicada el 2015 per LaBreu). Li dic a Cussà que em fa l’efecte que potser la Barcelona de l’heroïna dels anys 80 s’ha explicat una mica, però que d’aquesta altra part del país no se n’ha parlat gens... “El fenomen de les drogues a Catalunya, a part de les cançons del Bocanegra, que valen molt la pena, jo crec que s’ha explicat molt poc. Tant el de Berga com el de Barcelona”. I esmenta la pel·lícula de Saura Deprisa, deprisa (del 1981, una història de quatre amics d’un ambient marginal abocats a les drogues). No és que li agradin aquesta mena de films, però admet que “està molt ben fet, és versemblant, les coses eren molt d’aquella manera”. Ara bé, “es concentra en uns personatges molt típics. Nosaltres érem ionquis igual i hi teníem poc a veure. Però agafar el cotxe per anar a comprar ho havíem fet. Quan dic agafar vull dir robar. Sí que el tornàvem, el deixàvem aparcat a qualsevol carrer, i segurament l’endemà el trobaven”.

Cussà rebrega tots els apriorismes possibles: “Tenia un company a Berga que deia, explica’ls que hi ha ionquis a qui ens agrada Shakespeare. Jo li deia: els costa d’entendre, Josep. Nosaltres moltes vegades ens fotíem unes discussions sobre Shakespeare ben col·locats. Reconec que pot ser una imatge curiosa, però és absolutament real”. O recorda un altre company, en Joan, de Rodonella, que li va “ensenyar a ser honrat” i apareix a Formentera Lady amb un altre nom. “No se li hauria ocorregut mai robar una pesseta a ningú, però mai”.

Als anys 80 l’heroïna era pertot arreu. Es trobava amb absoluta facilitat. Compta que a la seva comarca, el Berguedà, hi podia arribar a haver fins a 500 persones que en prenien cada dia, que “és una bestiesa”. “Els llocs de mines, a Cardona, buf... Hi havia gent que venia de Madrid a comprar heroïna a Cardona perquè hi havia un traficant boníssim”. Per això encara sembla més gros que hagi tingut —o tingui?— aquest aire tabú: “Ja sé que no podia ser una conxorxa, però d’una manera o altra hi havia una consigna tàcita. Perquè és un tema del qual es parlava poquíssim. Als ionquis en aquella època encara ens consideraven absolutament viciosos. A ningú se li havia ocorregut que era una malaltia i que es podia curar. Per on havíem d’anar és per aquí, per fer una atenció assistencial seriosa”. Cussà comença a xutar-se heroïna a principis dels 80 i no en surt fins al 1991. Entremig, la deixa més d’un any, però en saber que és portador de la sida, hi torna. “A mi em feien pànic les xeringues, com a la majoria. Som molts a qui ens fan pànic fins que un dia ho necessites. El vici pot més i se’t passen les manies que flipes. Arriba un moment que si amb 2.000 pessetes esnifades en tens per cinc o sis hores, si tornes a estar de mono xungo, injectades et pot durar tot un dia”.

Després de Cavalls salvatges, Cussà publica La serp, una novel·la de rerefons històric —que no històrica, aclareix—, que va de la fundació d’Empúries, el 550 aC, fins a la seva destrucció, uns 800 anys després. És la novel·la amb què l’autor vol deixar clar que no és el ionqui que ha escrit un llibre sinó l’escriptor que havia estat ionqui. Els cops de volant en els interessos i temes que centren les seves novel·les han estat una constant. El noi de Sarajevo (premi Lector de l’Odissea 2009, publicat per Proa) és la història d’un jove, en Dusko, que creix enmig de la guerra dels Balcans, als anys 90. Als Contes del Bé i del Mal (L’Albí, 2012) utilitza la Patum d’excusa per apropar “què pensen i què senten, potser encara més què senten” tot un fris de personatges. El trobador Cuadeferro proposa una mena de “Quixot modern” a través d’un personatge “novel·lesc a matar” que barreja “erotisme, sexe, aventures i fins i tot una mica de poesia”. A Guillem de Berguedà el coneixia molt bé perquè anys enrere n’havia escrit una obra de teatre i havia traduït amb Titot Ribera els seus poemes per al disc que el líder de Brams li va dedicar. Altres novel·les de Cussà són Apocalipsis de butxaca (2004), La novel·la de les ànimes (2005), Clara i les ombres (2007) i A reveure, Espanya (2010), entre d’altres. El ciclop, que publicarà L’Albí, és tinguda per la segona part de La serp.

Cavalls salvatges i Formentera Lady comencen amb un enterrament. Però són novel·les fortament contrastades, diferenciades per l’enfocament dels protagonistes. “Els protagonistes principals de Cavalls tenen uns 40 anys, acaben tots tres morts i no tenen temps de rumiar-se què seria deixar l’heroïna. Aquesta frase és el que a mi em va motivar a escriure Formentera: què és la vida després de deixar l’heroïna”. Els seus protagonistes tenen ja 50 anys. “Això que l’heroïna no es deixa és un mite i, a més a més, un mite molt dolent, que a nosaltres ens servia per no esforçar-nos a deixar-la”. L’embrió de Formentera són contes, com el de Sis setembres. “Se’m va ocórrer fer una novel·la tipus Cavalls, fent aquell trencadís, aquells merders, molt coral” —una mena de caos formidable amb sentit— “amb gent que sí que pogués reflexionar sobre el fet de deixar-ho i de viure si se’n pot dir una mena de segona vida després”. Ni en l’una ni en l’altra la qüestió de les drogues ni la traça dels personatges és tractada “de manera melodramàtica”. “No pretenen exagerar les coses ni fer plorar, al contrari”. En Formentera apareix el moment més “dur” de ser ionqui: “tu no ets ionqui mentre dorms, te n’oblides. Quan et comences a despertar, dius: hòstia, és veritat que porto aquella motxilla a l’esquena i que ara quan em llevi m’hauré de començar a buscar la vida. N’hi havia per tirar-te pel balcó, directament”.

Cussà escriu cada dia. “Fins i tot ara que estic traduint puc traduir cinc hores, després parar una horeta, tornar-hi i posar-me a escriure tres o quatre hores tranquil·lament”. La darrera novel·la que ha escrit és sobre l’emperador xinès que es va enterrar amb tot de figures de guerrers. “És que escrivint m’ho passo teta. Ahir mateix: va, pot ser que vagis fins al Negre a fer un got, segur que hi trobaràs gent i riurem, però sé que si em quedo a casa fotré les mateixes birres però m’ho passaré molt més bé escrivint. És que ho sé”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.