Les dones tenen una cita aquest dimecres als carrers de les principals ciutats del país. A València, Barcelona, Alacant, Girona, Palma... les entitats feministes han convocat manifestacions per fer sentir la seua veu. De raons per eixir al carrer, en sobren: la bretxa salarial de gènere se situa en el 28,2%; les jubilades reben pensions que són 450 euros inferiors a les dels seus companys mascles; les dones dediquem un 32% més de temps que els homes a les tasques domèstiques; les violències sexuals estan lluny d’erradicar-se (el 2022 hi hagué un increment del 38% de les denúncies); 49 dones, a l’Estat, van ser assassinades per les seues parelles o exparelles l’any passat; el 70% de la població pobre del món és dona; el 20% dels joves creu que la violència de gènere és un “invent ideològic”. I la llista podria ser molt més llarga.
A totes aquestes dades cal afegir l’embranzida de l’extrema dreta i els moviments conservadors en contra dels drets sexuals de les dones. En els últims anys hem vist com en diversos països —Polònia, Brasil, Estats Units— es qüestiona el dret a aturar l’embaràs, una de les grans fites assolides pel moviment feminista. L’intent de Vox a Castella i Lleó per obligar les dones a escoltar el batec fetal abans d’avortar s’inscriu dins el marc d’aquesta croada d’abast planetari. “Hi ha una estratègia transnacional per posar fi al dret a l’avortament”, avisava el juny passat a EL TEMPS, Sílvia Aldavert, coordinadora de l’Associació Drets Sexuals i Reproductius. A les portes d’un nou cicle electoral, la mobilització de les dones pot ser determinant per decantar els comicis cap a un sentit o un altre.
Així doncs, la cita d’aquest dimecres és important. En algunes ciutats les convocatòries són unitàries, però en altres n’hi ha previstes més d’una. No és la primera volta que això passa, però, enguany, els matisos que en el passat es manifestaren dins el moviment s’han fet més evidents. La unitat mostrada l’any 2018 s’ha clevillat, a mesura que s’han incorporat temes a l’agenda feminista per als quals no hi ha consensos tancats. La llei trans, la manera com abordar la prostitució, la introducció del consentiment en la llei del “només sí és sí”... han estat qüestions que han fet emergir les diferències, a vegades amb molta virulència.
Les acusacions van d’un costat a l’altre, com armes llancívoles, i les xarxes s’encarreguen d’amplificar les diferències. Moltes dones no especialment polititzades que es van amarar de la quarta onada, i s’hi van involucrar de forma entusiasta, assisteixen amb certa perplexitat i desconcert a debats que —moltes voltes en el pla teòric— encenen el debat públic i els discursos polítics.
La contaminació política
La política hi té una part de responsabilitat. Especialment en els darrers dos anys, i a mesura que s’esvaïen les urgències derivades de la pandèmia de coronavirus, Unides Podem i el Partit Socialista han protagonitzat un torcebraç constant per veure qui patrimonialitzava l’agenda feminista. L'agra votació d'anit al Congrés dels diputats al voltant de la reforma de la llei del "només sí és sí", amb retrets gruixuts d'unes i altres, ha estat la darrera escenificació.
L’enfrontament ve de lluny. De fet, del mateix moment en què, amb la signatura del govern de coalició, Pedro Sánchez va decidir posar en mans d’Irene Montero les competències en matèria d’igualtat, en detriment de la vicepresidenta Carmen Calvo. Des d’aleshores, i mentre va estar en el govern, Calvo no va parar de posar-li la traveta a la ministra d’Unides Podem i ha continuat fent-ho des de diversos fòrums d’opinió des que va quedar fora de l’executiu espanyol. L’estira-i-arronsa ha estat constant i s’ha convertit en munició per als partits de la dreta i l’extrema dreta.
L’aprovació de la llei trans, que, per primera volta a escala estatal, reconeix els drets de les persones transsexuals a la lliure determinació de gènere, i l’embolic generat al voltant dels efectes indesitjats de l’anomenada llei del “només sí és sí” (la qual ha provocat la rebaixa de penes a 721 criminals sexuals i l’excarceració d’altres 74) han generat una picabaralla intensa dins el govern de coalició, amb tot de declaracions creuades entre responsables governamentals.
“Malauradament, els darrers mesos el debat feminista ha estat massa tensat pel debat de partits”, lamenta Helena González Fernández, directora d’ADHUC - Centre de Recerca Teoria, Gènere, Sexualitat de la Universitat de Barcelona. L’aldarull mediàtic generat per un corrent del feminisme clàssic inserit dins el PSOE —i que ha trobat en la pensadora Amèlia Valcárcel el seu referent— al voltant de la llei trans, d’una banda, i la negativa taxativa de la pota d’Unides Podem a seure a dialogar per resoldre les disfuncions generades per la llei de garantia integral de la llibertat sexual, de l’altra, en són exemples. La sensació generalitzada és que la polarització de l’esfera política ha acabat contaminant també la lluita feminista i ha generat esquerdes que es fan, com més va, més fondes.
Com recorda Sonia Reverter, el mateix sufragisme, considerada una fase fundacional per al feminisme contemporani, no es va deslliurar de tensions i conflictes
“Crec que estem en un moment en què no sabem conviure amb les diferències. El que estem veient en el feminisme és part de l’ambient de polarització en què vivim i d’una cultura que té por al dissens, la qual cosa genera situacions d’odi i malestar”, expressa Sonia Reverter, directora de l’Institut d’Estudis Feministes i de Gènere Purificación Escribano de la Universitat Jaume I.
Agenda morada
El risc, arribats a aquest punt, és que els dissensos manifestats dins el feminisme i alimentats per l’ambient polític, acaben eclipsant els avenços assolits els darrers anys, tant en l’àmbit legislatiu com a escala social. En l’esfera estatal, la reforma de la llei de l’avortament, l’augment progressiu del salari mínim interprofessional (SMI), que beneficia especialment les dones; la llei que permet agafar-se la baixa en cas de dolor menstrual; l’ampliació, fins als quatre mesos, de la baixa de paternitat; la llei de famílies, que incorpora cinc dies de permís retribuït en cas de malaltia d’un familiar de fins a segon grau... són passos endavant a favor de la conciliació i els drets de les dones.
“S’ha guanyat visibilitat en molts àmbits. El feminisme ha sedimentat i s’ha transformat en una base sòlida d’acció —explica Rosa Cerarols, directora de la Unitat d’Igualtat de la Universitat Pompeu Fabra—. Alhora, ha deixat de ser una lluita d’unes poques per esdevenir una manera de ser que ha arrelat de forma diversa i transgeneracional”. Segons el Centre Reina Sofia sobre Adolescència i Joventut, entre 2017 i 2021 el percentatge de dones joves (entre 15 i 29 anys) que es consideren feministes ha passat del 46,1% al 67,1%. “La lluita contra la violència sexual i pels drets sexuals ja era present en les protestes dels anys setanta i vuitanta, però no d’una forma tan estesa —reflexiona González Fernández—. La popularització i la transversalitat del moviment feminista en la quarta onada és un guany que ens hauria de donar moltes esperances”. És el que la pensadora i escriptora Heloisa Buarque de Hollanda ha anomenat explosió feminista.
Construir des de la diferència
Per a Cerarols, les diferències en matèries com la llei trans o la llei del “només sí és sí”, “no debiliten el moviment, que d’alguna manera és el que alguns sectors volen, però sí que evidencia pugnes que s’han de treballar, discutir, consensuar o fins i tot desacreditar més enllà de l’arena política”.
En tot cas, les persones consultades per a aquest reportatge fan una crida a relativitzar la importància de l’existència de diferències dins el moviment feminista.
Al capdavall, asseguren, el dissens ha format part del mateix moviment. Com recorda Sonia Reverter, el mateix sufragisme, considerada una fase fundacional per al feminisme contemporani, no es va deslliurar de tensions i conflictes. Així, mentre les sufragistes britàniques advocaven per una línia combativa, però contemporitzadora, les sufragets optaren per una línia més combativa que incloïa protestes al carrer, trencament d’aparadors, ocupació d’espais vedats a les dones o vagues de fam.
De la mateixa forma, en la segona onada, entre finals de la dècada dels seixanta i finals dels vuitanta, hi hagué discussions molt intenses, entre l’anomenat feminisme de la igualtat i el feminisme de la diferència. Per a les primeres l’horitzó de la lluita havia de centrar-se en l’assoliment dels mateixos drets que els homes. Per a les segones, dones moltes voltes procedents de col·lectius minoritzats, calia desmarcar-se dels referents androcèntrics.
La intersecció de la política en el debat i l’aprofitament que n’estan fent els partits de la dreta i de la ultradreta, tanmateix, no ajuden a asserenar els ànims
“Les feministes lesbianes i les feministes negres van adonar-se que el feminisme estava encapçalat per dones cis, blanques, professions i una classe social mitjana o acomodada —relata Reverter—. Es van adonar que l’agenda feminista que estava vigent es basava en les necessitats d’una classe de dona que no les representaven”.
És a partir de la tercera onada, la de la dècada dels noranta, que comença a parlar-se de feminismes i no tant de feminisme. “El feminisme no és singular, sinó plural, perquè el model de subjecte sobre el qual pensem és divers. Aquest és un punt de partida fonamental —exposa González Fernández—. I, com que els feminismes són variats i poden incloure posicions diverses, això ens pot situar davant postures contradictòries, tant des del punt de vista ideològic com a l’hora de configurar l’agenda, és a dir, a l’hora de determinar quins són els objectius que han d’assolir-se prioritàriament”.
“La discussió i la contraposició d’idees forma part del’essència del feminisme, el qual ha avançat quan ha sigut capaç de mostrar les seues diferències i s’ha assegut per abordar-les. Atenció: abordar les diferències, no per a negar-les, sinó per avançar en noves tesis i postures. Històricament, ha estat això el que ha fet avançar el feminisme. El que passa és que en el relat oficial es queden els consensos i s’evita explicar els dissensos”, argumenta, per la seua banda, Sonia Reverter, responsable de l’Institut d’Estudis Feministes i de Gènere Purificación Escribano de la Universitat Jaume I, que no s’està de lamentar “la manca de voluntat de diàleg entre alguna de les parts” que ara estan en conflicte.
La intersecció de la política en el debat i l’aprofitament que n’estan fent els partits de la dreta i de la ultradreta, tanmateix, no ajuden a asserenar els ànims. Els uns tiben la corda per extraure rèdit electoral; als altres ja els va bé proclamar a tort i a dret que “les feministes estan renyides”, per tal d’alimentar encara més l’estereotip. El risc, clar, és estar fent-li el joc, involuntàriament, a les forces conservadores, aquelles que, descaradament, estan en contra de l’avenç dels drets de les dones i que només aspiren a apuntalar aquella forma d’opressió anomenada patriarcat. L’altre risc és que la voracitat de la controvèrsia desanime a les dones que s’havien animat a posar-se el jupetí morat. Aquest 8M serà un termòmetre de l’estat d’ànim dels feminismes, del lila al violeta, passant pel morat.