"Hi ha una estratègia transnacional per acabar amb el dret a l'avortament"

-El Tribunal Suprem dels Estats Units ha derogat el dret a l’avortament vigent des de 1973. Això podria provocar que 13 estats amb normes molt restrictives ja aprovades però encara sense efecte, entraren en vigor de forma immediata. Hi ha el risc que el missatge llançat des dels EUA tinga conseqüències més enllà de les seues fronteres?

El qüestionament del dret a l’avortament, en realitat, forma part d’una estratègia de la ultradreta que s’articula a escala mundial i que disposa de molts recursos. Durant les darreres dues dècades, hem vist com s’han produït diversos experiments a països d’Amèrica Llatina. L’ascens de Bolsonaro al Brasil és el cas més cridaner. Es tracta de líders polítics que aconsegueixen ascendir al poder tot posant en el centre dels seus discursos la qüestió de la ideologia de gènere, que no és altra cosa que una construcció ideològica basada en la discriminació cap a les dones i els heterodissidents. En tot cas, aquest és un moviment que no només persegueix tenir poder institucional, sinó que també es fa fort en els espais judicials i acaba generant una xarxa civil molt potent i organitzada.

Ara el cas dels Estats Units ens posa en alerta a totes, però no s’ha de perdre de vista que aquest fonamentalisme arrela durant el període del govern anterior. La primera cosa que fa Trump quan arriba a la Casa Blanca és signar la Gag Rule, una normativa que prohibeix dedicar fons públics a les entitats que, dins del territori nord-americà o fora d’ell, es dedicarà a la promoció de l’educació sexual i a la defensa dels drets sexuals i reproductius. I l’última cosa que fa Trump abans de marxar és col·locar en el Tribunal Suprem Amy Barret, una jutgessa ultraconservadora que s’ha manifestat en contra de l’avortament. El retrocés en termes de drets de les dones que es viu als Estats Units, però també a la resta del món, és brutal.

—Els EUA no és l’únic país on hi ha previst implementar restriccions. Existeix una croada antiavortista al món?

—Hi ha una estratègia transnacional articulada i amb molts recursos per intentar acabar amb el dret a l’avortament. El que es viu ara als Estats Units és només un pas més en una croada ultraconservadora que consisteix a intentar restaurar l’ordre natural, tot entenent com a tal una societat tradicional heteropatriarcal, on els privilegis són per a homes blancs heteronormatius. I això, alhora, és essencial per a la supervivència i el manteniment del sistema neoliberal capitalista. Perquè el que necessita aquest sistema és que hi haja sempre privilegiats i, sota d’aquests, una base oprimida i violentada. L’aliança entre la ideologia patriarcal i el capitalisme ferotge és claríssima. Perquè l’accés de les dones a l’avortament és una transformació cap a una societat més justa i equitativa, on les dones disposen d’autonomia sexual i, per tant, no estan sotmeses al patriarcat. Minar està autonomia és bàsic per a aquests moviments fonamentalistes.

—Vostès lliguen l’avanç de l’agenda de la ultradreta i el fonamentalisme a una estratègia global pel debilitament dels espais multilaterals, com ara l’ONU. Quina relació té això amb l’erosió dels drets sexuals i reproductius?

—Tot està lligat. Aquest moviment transnacional té diferents branques d’actuació: una que es dedica a aconseguir espai i poder polític en les institucions; una altra se centra en l’àmbit dels tribunals i espais jurídics (i es dedica a coses com la judicialització de les defensores de drets sexuals i reproductius, amb el desgast econòmic i emocional que això genera); una altra es dedica a assetjar les dones que van a clíniques, com la iniciativa Cañas por España, que feia concursos a veure qui aconseguia que arribaren menys dones a les clíniques, i, finalment, hi ha totes les associacions que, teòricament, no tenen ànim de lucre —com Hazte Oír o CitizenGo—, en les quals participen polítics vinculats a partits de la dreta, com pot ser el cas de Mayor Oreja. 

Dit això, s’ha de tenir en compte que els organismes internacional és on s’han negociat alguns dels acords i instruments en favor dels drets sexuals i reproductius, especialment durant la dècada dels noranta. Sense la Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona, els convenis de Pequín o d’Istanbul, no s’haurien produït avenços en molts països. Han sigut acords que no han estat fàcils d’assolir, perquè en els organismes multilaterals hi ha molta diversitat i, per tant, els avenços assolits tenen molt de valor. Per això aquestes forces conservadores tenen un interès especial a estar presents en aquests organismes multilaterals, perquè saben que és allí on es produeixen els avenços. Cada volta que els cedim espai en aquestes organitzacions, estem fent un pas enrere i estem obrint la porta a retallar drets que han estat difícils d’assolir. Estem posant la guineu al galliner.

—Aquesta croada antiavortista s’ha fet molt visible als EUA darrerament, però també a la Unió Europea s’incrementen les restriccions. Polònia i Hongria són casos paradigmàtics, però també Malta, que en moltes ocasions queda fora del focus. En general, però, les dones europees ens ho mirem amb una certa distància. Temen, però, que les restriccions i passos enrere puguen expandir-se?

—Sí, de fet, a la UE ja percebem un retrocés importantíssim. La covid ha estat un escenari que s’ha aprofitat per proposar retrocessos en drets sexuals i reproductius. Hongria, per exemple, ha implantat  zones lliures de persones LGTBI. També a Polònia pateixen l’assetjament institucional. I si ens fixem en els escenaris electorals, tenim molts motius per preocupar-nos. Només cal mirar els resultats de l’extrema dreta a França. L’ascens dels fonamentalistes és un escenari del tot factible. I encara hi ha més coses que ens preocupen. A Itàlia, malgrat tenir una llei d’avortament, el 90% dels facultatius fan objecció de consciència. I la guerra d’Ucraïna està provocant que les dones ucraïneses violades no puguen avortar ni a Ucraïna ni a Polònia. De fet, s’han hagut de muntar xarxes de suport europeu per donar-los una solució.

Vivim en un cert oasi, però hem de ser conscients de quin és el recorregut que té l’extrema dreta i estar-hi atentes.

—De fet, aquest any es va triar per a presidir el Parlament Europeu una dona, Roberta Metsola, que és antiavorista. 

—Això és un símptoma del que hem explicat. Europa no és immune a la croada antiavortista. Perquè, de fet, és a Europa i als Estats Units que tot això comença. Que Metsola estiga al capdavant d’una institució que representa tota la ciutadania europea és devastador per al moviment, el qual, de fet, ha estat batallant durant molt de temps perquè tirara endavant una directiva que unificara la legislació en aquesta matèria a la Unió Europea. L’arribada de Metsola ens allunya d’aquest objectiu.

—En moltes ocasions, els països amb governs conservadors, addueixen que els acords i les recomanacions procedents de l’àmbit supraestatal, no tenen en compte la sobirania ni la llibertat de cada país per decidir les seues polítiques.

—Entenem que ens hem de dotar d’unes eines bàsiques que estan en un marc de convivència on s’han de garantir, respectar i avançar en drets humans. En general, hi ha forces polítiques i governs que instrumentalitzen conceptes com la llibertat o la sobirania nacional com a salvaguarda per no protegir els drets sexuals i reproductius sobre els quals hi ha un consens internacional. El que fan es utilitzar aquests conceptes a conveniència i tergiversar el seu significat per adaptar-lo a una agenda de coacció i repressió. Fan una reinterpretació i reapropiació del llenguatge que acaben utilitzant per ridiculitzar a tot el col·lectiu feminista.

—Quin paper té l’Església catòlica en tot aquest entramat?

—El seu paper és absolutament fonamental per entendre el que ha passat en aquesta matèria. No es pot passar per alt que l’Església és la institució sense ànim de lucre —tot i que això ho hauríem de qüestionar— més gran del món i ha fet tant com ha pogut per imposar els seus postulats ideològics.

S’ha de dir, però, que això no és cosa només de l’Església catòlica. Els ortodoxos, els evangelistes... No hi ha res que uneixi més les religions que la seua croada contra els drets sexuals i reproductius de les dones.

—Centrem la mirada ací. Fa un mes el Govern espanyol va aprovar la reforma de la Llei orgànica 2/2020 sobre salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs. Quina opinió li mereix aquesta reforma?

—És una bona proposta i, en general, crec que és un pas endavant. El feminisme no està molt acostumat a poder celebrar els èxits, però crec que, en aquest cas, hem de felicitar-nos. És molt important que les xiques entre 16 i 18 anys puguen avortar sense consentiment patern; i també ho són els avenços en educació sexual o els permisos laborals per problemes en la regla. Tanmateix, hi ha aspectes que s’han quedat pel camí.

—Quins?

—Com a cosa més significativa, crec que s’hauria d’haver avançat en la despenalització total de l’avortament. Perquè la llei estableix una sèrie de condicions per poder avortar. Fora d’aquestes condicions, qui passa a regular la matèria és el Codi penal, de manera que, en última instància, els facultatius o les dones que avorten més enllà d’aquestes condicions s’arrisquen a ser sancionats. Sempre hem defensat que l’únic avortament que ha d’estar en el Codi penal és aquell que es practica a una dona sense el seu consentiment.

D’altra banda, es continua mantenint que, en el cas d’un embaràs de més de 22 setmanes de gestació que rep un diagnòstic fetal greu, cal que un comitè clínic dona el seu vistiplau per practicar l’avortament. Pensem que el tràmit del comitè clínic s’hauria d’eliminar, perquè nosaltres, cada mes, atenem casos de dones a qui se’ls nega el dret d’avortar en aquestes circumstàncies i han de buscar-se la vida fora d’Espanya. Això és duríssim.

Dit això, sobretot ara el que exigim és que es posen recursos, perquè els avenços no s’aconsegueixen només aprovant una llei.

—Una de les qüestions que ha generat més polèmica ha sigut el fet que les joves d’entre 16 i 18 anys no necessiten permís parental per avortar. Els contraris a aquesta mesura estimen que les joves a aquesta edat no són prou madures per decidir per elles a soles. Què n’opina?

—És una de les millors notícies del canvi de llei, sense cap tipus de dubte. Els qui estan en contra no haurien d’oblidar que existeix una llei d’autonomia del pacient que situa la majoria d’edat sanitària als 16 anys. És a dir, una xica de 17 anys podia decidir si volia rebre o no quimioteràpia però no podia decidir sobre un avortament? Això no tenia cap sentit i s’emparava en qüestions morals. De fet, el que hem vist d’ençà que es demanà el permís patern va ser un increment dels avortaments clandestins.

Ha de quedar clar que, independentment del que diguen les lleis, les dones no deixen d’avortar, sinó que ho fan a soles i posant-se en perill. La nostra experiència és que la majoria de joves d’entre 16 i 18 anys que avorten ho fan acompanyades de les seues mares. Però hi ha famílies on hi ha violència familiar o on els membres estan separats o hi ha desarrelament o on hi ha una contraposició ideològica absoluta... La casuística és molt àmplia. Les limitacions legals al dret a avortar afecten les dones més vulnerables. Hi ha casos duríssims. El 2019 un jove va llançar el cos del seu fill al Besòs per desfer-se’n. Després es va saber que a la mare se li havia denegat el dret a avortar. Són casos on es destrossen diverses vides. Són casos molt extrems i poc habituals, però evidencien que aquestes noies de contextos vulnerables han de tenir la capacitat de decidir.

—A hores d’ara, a l’Estat espanyol i concretament a Catalunya es pot dir que les dones que necessiten això tenen al seu abast el dret a avortar?

—El tenen garantit, però potser no de forma efectiva en totes les seues dimensions. En primer lloc, és difícil trobar la informació, perquè no existeixen campanyes de sensibilització. Per què no hi ha campanyes com la del “Póntelo, pónselo”’ de finals dels vuitanta? No fem campanyes sobre l’avortament perquè continua sent un tabú i perquè encara ara arrossega estigmes i tòpics sense cap fonament.

I una volta que es disposa de la informació, el circuit a seguir hauria de ser més fàcil i s’hauria de fer un acompanyament actiu i respectuós, que ara, en alguns casos, no es dona. Volem un model d’atenció on les dones gestants estiguen en el centre, no les necessitats del sistema ni les necessitats dels professionals.

—Darrerament, hem vist un increment d’agressions sexuals d’homes joves en grup cap a dones joves. Hi ha molta preocupació social a propòsit d’aquesta qüestió. Es parla molt, per exemple, de la influència que el porno està tenint en l’educació sexual del jovent. Quina és, al seu parer, la forma correcta d’abordar aquesta problemàtica?

—Cal una educació sexual des d’una perspectiva feminista i interseccional que treballe la construcció dels rols de gènere. Això s’ha d’incorporar des de ben menuts, no només a l’escola, perquè som persones sexuals des que naixem fins que morim.

Cal que tinguem clar que aquest tipus d’agressions formen part d’una construcció de la masculinitat on l’agressió sexual persegueix mantenir el poder i fer-ho en grup. És una edat on la construcció de la identitat és molt important i en la qual encara hi ha molt de desconeixement, però alhora també molta contrainformació a través de xarxes i internet. El problema és que no som capaços de proveir el jovent d’eines adequades per abordar aquestes situacions.

En tot cas, en els estudis que s’han elaborat fins ara d’aquest tipus de casos el que s’ha evidenciat és que amb les noies s’ha avançat molt, però no ha passat igual amb els nois, alguns dels quals que no estan disposats a deixar de mantenir el poder.

—El gran repte, més que empoderar les dones —que també—, és educar nois feministes. 

—Hem d’educar per entendre que els rols de gènere que hem tingut estan obsolets i n’hem de construir de nous. La masculinitat i la feminitat tradicional han de desaparèixer, però hem d’avançar cap a referents nous amb la complicitat del jovent. Perquè difícilment ho podrem fer des de la confrontació o quan les situacions ja estan molt enquistades. Ens cal un pacte social per una educació afectivosexual on tothom hi estigui involucrat.

—Com travessa la classe social l’accés als drets sexuals i reproductius? És a dir, afecta per igual totes les classes socials?

—La classe social és una de les categories opressores que travessa la garantia de tots els drets, especialment els drets sexuals i reproductius. Quan parlem de feminisme inteseccional, parlem d’això, perquè cadascuna de nosaltres estem travessades per diversos graus d’opressió. Fa no massa, es va fer un estudi comparatiu sobre les noies joves que es quedaven embarassades per barris de Barcelona. Pràcticament, totes les noies que vivien en barris socioeconòmicament benestants avortaven. En canvi, les noies de barris més pobres no avortaven i es convertien en mares, amb la qual cosa la seua situació de vulnerabilitat o es perpetuava o empitjorava.

Per això és imprescindible pensar en estratègies de salut sexual que tinguen en compte aquestes diferències i desigualtats. Ens calen polítiques que aterren a la realitat, perquè, si no, les polítiques poden generar encara més desigualtat. És imprescindible entendre que la classe social ens impacta en tot, també en els drets sexuals i reproductius. Tothom té accés a anticonceptius gratuïts? Tothom té accés a una educació afectivosexual de qualitat? Tothom pot pagar-se els productes d’higiene menstrual? No.

—Tanmateix, per què tots aquests temes quan es posen en el debat públic acaben interpretant-se, sobretot per part dels homes, amb un to burleta?

—Són casos de mansplaining de manual. Hi ha homes que no poden suportar no ser els protagonistes. I hi ha dones que també mantenen aquest to. El problema és que tots i totes hem estat criats en una societat heteropatriarcal. Fer el procés de deconstrucció amb argumentacions que adoptem de llocs alternatius és un procés que no tothom pot i vol fer. Encara ens queda molt de treball a fer. •