De quan és el primer text escrit en català? Els historiadors de les llengües, pràcticament des que el món és món, s’han afanyat a cercar apassionadament el primer testimoni escrit de la llengua estudiada, sobretot quan entra en lliça l’orgull nacional. Els Països Catalans no han estat una excepció i, a la cerca del pedigrí que aporta l’antigor lingüística, han esmerçat esforços i entusiasme a trobar el testimoni més antic, que per força serà només escrit, que certifiqui l’existència del català en l’època més pretèrita possible. Posats els estudiosos catalans mans a l’obra, la història de la llengua catalana canonitzà les Homilies d’Organyà, que foren descobertes en 1904 a la rectoria d’aquell poble de l’Alt Urgell per l’erudit Joaquim Miret i Sans, com el primer text escrit en català. Bé, qualsevol llibre de text, dels que es fan servir a l’ensenyament en l’actualitat, recull aquesta ―diguem-ne― fita. Tanmateix, es tracta d’un text ―val a dir-ho― escrit en els últims anys del segle XII o bé ja entrat el XIII, quan a Catalunya i també a l’Aragó regnava Pere I el Catòlic (1196-1213). Recordem-ho: el pare de Jaume I que fou derrotat i mort a la batalla de Muret. Ah! I el poble d’Organyà ha tret pit d’això, que en 1904, en el centenari del descobriment, inaugurà un museu temàtic dedicat a les Homilies. Les Homilies d’Organyà són un fragment de vuit fulls d’un sermonari que expliquen i comenten l’evangeli i l’epístola de les dominiques de sexagèsima i quinquagèsima, del dimecres de cendra, de la primera dominica de quaresma i del dijous següent. Ara bé, tot i la importància i valor de les Homilies, un text de la fi del XII no satisfeia les expectatives, més aviat les frustrava, dels estudiosos patris, que aspiraven a trobar escrits en català més reculats en el temps. Són de debò les homilies el primer ―el primer!― text escrit en català conservat?
No pretenc ―ep!― llevar importància al sermonari conservat a l’església d’Organyà, que sí, que està escrit en català i, a més a més, que està relacionat amb altres sermonaris que circulaven per terres catalanes a la segona meitat del segle XII, com és el cas d’unes altres Homilies, les de Tortosa, però aquestes escrites en occità. Ara bé, les Homilies d’Organyà no són el primer text escrit en català conservat, com avui dia ja és ben sabut. En 1960, el paleògraf Anscari M. Mundó trobà a la Biblioteca de l’Abadia de Montserrat el fragment d’una traducció catalana de Liber iudiciorum visigot que datà cap a l’any 1140. És aquest el més antic testimoni de català escrit? Doncs tampoc.
Quan hom diu que un text està escrit en català? El criteri seguit tradicionalment, des dels temps de Miret i Sans, ha estat la major o menor grandària del text català inserit al manuscrit, tot oblidant aquelles mostres aïllades o, millor dit, no considerant-les, que abunden en textos escrits en llatí, o majoritàriament en llatí, anteriors. És un criteri, però, superat. El català, encara que fóra en mots aïllats, s’escrivia des de molt abans de les Homilies d’Organyà, de la traducció del Liber iudiciorum o Llibre jutge i també de l’ara molt valorat text dels Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet, que també trobà Joaquim Miret i Sans a Organyà, l’edità en 1908 i que ell mateix datà entre 1080 i 1095.
Atenció!: textos sense data de redacció i que els especialistes daten a partir de criteris paleogràfics, filològics i històrics. Així, la data dels Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet, ha estat corregida recentment, en un article publicat en el 2020 al Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, pel professor Josep Maria Salrach i Marès , que considera que els Greuges foren redactats entre finals del 1105 i inicis del 1106. Certament, aquests greuges són un text en què el català brolla amb força sobre un ―diguem-ne― paisatge lingüístic encara dominat pel llatí. Com explica Joan Anton Rabella en el seu estudi sobre aquest text primigeni del català escrit, publicat al primer volum de l’Homenatge a Arthur Terry (1997), als Greuges hi ha «una situació de tensió en què el romanç va guanyant terreny com a llengua escrita» i, entre altres característiques, «podem comprovar com la redacció, que comença en llatí, canvia al català, a partir d’un terme feudal (com comanar, rancura o plet), torna al llatí després d’un punt (quan s’acaba la unitat de significat) i, altra vegada, passa al català després d’haver emprat un mot romànic». Vegeu-ne un exemple:
«Et rancur-me de Guilelm Arnal de Rivo Albo, que dedit Mir Arnall senes meo consilio, et tu non i avias nullum stablimentum sine meo consilio; et rancur-me’n de Mir Arnal quar lo pres sine meo consilio. He rancur-me de Mir Arnal quar d’altra guisa elegit bajulum en la onor de Guilelm Arnal sii·no con él·o mannà in suum testamentum. Et totas istas rancuras que avia de Guilelm Arnal et é de suo filio et de Mir Arnall sic relinquo ad mulier mea et ad Mir, filio meo.»
Fixeu-vos: del llatí passa al català a partir d’un terme feudal. Efectivament, l’aparició del feudalisme resultà determinant en el sorgiment del català escrit. Per això, com indica el catedràtic de Filologia Romànica Lluís Gimeno Betí, a Aproximació lingüística als inicis de la llengua catalana (segles VIII al XIII) (2005), «els primers mots de la llengua catalana pertanyen, majoritàriament, al món feudal». No és el primer ni l’únic a afirmar-ho. Ja en 1881 l’erudit rossellonès Bernat-Julià Alart se n’adonà d’això: «Les plus anciens écrits du Roussillon où l’on trouve, no pas seulement des traces, mais des expressions et des phrases ou formules entièrement catalanes, son des actes de concession et reconnnaissance des fiefs, des conventions entre feudataires et des serments féodaux». Opinió compartida pels estudiosos catalans Josep Moran, Josep M. Nadal, Modest Prats i Joan Anton Rabella. El feudalisme integrà una terminologia d’origen germànic en la llengua oral que superà el llatí i féu necessària l’emergència de l’oralitat en l’escriptura. És això que els estudiosos anomenen «català preliterari», desenvolupat durant tot el segle XI, però ―atenció― amb precedents a la centúria anterior, el català s’escola en textos encara en llatí, per diferenciar-lo del català plenament literari, confegits totalment en català.
Primeres aparicions de mots en català escrits
El català oral, la forma evolucionada del llatí vulgar parlada a l’anomenada Catalunya Vella, des del Rosselló a la Ribagorça, aflorà entre els segles VII i VIII. Tot i això la llengua escrita continuà sent el llatí convencional après als centres religiosos que l’ensenyaven. En aquells documents sortits dels scriptoria catalans o relacionats amb les terres catalanes començaren a escórrer-se mots en la nova llengua. El testimoni més antic és el topònim Palomera, aparegut a l’acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell (1 de novembre de 839), concedida per l’emperador dels francs Lluís el Pietós. Diu així: «Deinde ipsa parrochia de Frontiniano cum Kerubio, uel Montenigro, siue Palomera, uel Palomerola». Vegeu: escriu Palomera i no Palumbaria, és a dir, hi observem l’evolució –aria > -era i mb > m, que són característiques del català no compartides amb l’occità.
Un altre molt català isolat que apareix en la documentació del segle IX és el gentilici geronnense, que trobem en un precepte del rei franc occidental Carloman adreçat a l’església de Girona, datat el 29 d’agost del 881. Des de quan l’antiga Gerunda es convertí en Girona o Gerona? En el 881 el pas ja s’havia donat i el redactor del document havia oblidat el vell topònim llatí: «et in pago geronnense medietatem de uilla Molleto, et Miliasam uillam, caeterasque res quas a longo tempore inibi possidere dinoscitur». En el segle IX a Girona i a l’Urgell la llengua oral ―i això és evident― ja era el català.
En tenim un altre, de testimoni de presència de mots catalans: el 26 d’abril de l’any 900, la senyora Riquilda fa una donació al monestir de Sant Joan de les Abadesses. L’acta diu així: «Et dono ibi de rebus maioris uel minoris boue ·I·, uaca ·I·, cum suo uitulo, asino ·I· cum suos utres et bulcias, porcos ·VI·, oues [...], destriale ·I·, aixata ·I·, relia ·I·, sogas ·II·cum suo iuuo, mapas parilio ·I·, tovalia ·I·,lecto ·I·». Fixeu-vos: destriale, aixata, relia, sogas, parilio, tovalia. No són mots en llatí, és el protoromanç català o mots que reflecteixen l’evolució lingüística cap al català.
Els primers documents en català preliterari
El català començà a mostrar-se tímidament, quasi de manera imperceptible. Arribarà el moment en què es manifestarà clarament, encara que no abandonant la inclusió en textos encara en llatí. La voluntat de l’escrivà era encara la de fer servir la llengua de l’escriptura per excel·lència, però la realitat lingüística oral, la dels parlants, se separava inexorablement del llatí i, per força, aviat la presència del català s’havia de fer tangible en els documents.
L’aparició del feudalisme, el sistema politicosocial basat en divisió de la societat entre senyors i vassalls, amb drets i obligacions d’uns envers altres o viceversa, comportà l’adopció d’un lèxic especialitzat que no derivava directament de la llengua llatina i que recorria a la llengua oral, és a dir, al català. Això ho trobem en els juraments i tractes de vassalls i senyors, que restaven reflectits per escrit. Ho veiem al jurament de Radulf Oriol al comte Ramon III (IV) de Pallars Jussà, realitzat entre el 1028 i el 1047, estudiat per Joan Anton Rabella, darrerament posat en valor com el document més antic amb frases senceres en català, en què llegim: «go fideles vos ende seré; go no llos vos devetaré, ni devetaré no llos vos faré. Et si de Giriperto, meum seniore menus venerit per morte, go a vós ende atenderé sine lochoro che non vos ende dedemandaré.»
És aquest el document més antic amb frases senceres en català? Primerament, no té data i la seva datació la suposem pels anys de govern del comte Ramon III (o bé IV) de Pallars Jussà. El Jurament de Radulf Oriol és un dels més antics documents amb frases en català, però no és el més antic. Hi ha, del segle XI, un document feudal més antic i, a més a més, datat, l’acta de l’empenyorament de castells que fa la comtessa Ermessenda de Barcelona al seu fill el comte Berenguer Ramon I, de l’11 d’octubre de 1023 (5 idus d’octubre de l’any de regnat 27è del rei Robert II de França). Ara sí, tenim un document datat en què el català brolla en topònims (Cabrera, Besora, Curul, Duo Castella, Orís, Luçan, Merlès, Voltragan, Balçaren, Sorisa, Castell Tallad, Calders, Granaria, Murede, Òdena, Castellbel, Vacherices, Tagamanent, Taradel, Monteagud, Cherol) i en frases fetes: «Et ego Ermessindis prefata si tenré et atenré a te, Berengarium», «et exinde no te·n forsfaré», «infra ipsos primos quadraginta dies que tu me n convenràs per nomen sacramentum, si t·o dreçaré o t·o emendaré», «ipsam forsfacturam aut forsfacturas no la·t dreçava, o no la t·emendava».
Rastrejant ací i allà, perquè hi ha bastant documentació per a estudiar, el segle XI ens descobreix la presència generalitzada de la llengua catalana en l’escriptura, en un català, això sí, diguem-ne «preliterari», però, al capdavall, català. Hi ha algun document d’aquestes característiques anterior, del segle X? Doncs mireu, sí. El català té un testimoni escrit, amb «frases en català», de l’any 976 i originat a l’entorn del comtat de Cerdanya-Besalú que comprenia les terres del Vallespir, que eren un pagus o territori depenent de Besalú.
El Vallespir, bressol del català
Si no hi ha un altre testimoni més antic, resulta que el document amb frases en català, no solament paraules, és el conveni signat per la senyora Minimilla de Pladecorts (Sant Joan de Pladecorts), al Vallespir, i el comte Oliba Cabreta de Cerdanya, datat el 28 de juliol de l’any 976 (5 kalendas d’agost del 22è any de regnat del rei Lotari I de França), conservat al registre B. 16 (Liber Feudorum C) dels Arxius Departamentals dels Pirineus Orientals a Perpinyà. Aquest document, tan important per a la història de la llengua catalana, fou recollit per primer cop per Luc d’Achery, al volum 3 del Spicilegium sive collectio veterum aliquota scriptorum qui in Galliae bibliothecis delituerant (París, 1723), posteriorment per l’erudit nord-català Bernat-Julià Alart al Cartulaire roussillonais (París, 1880) i al volum primer dels Documents sur la langue catalane des anciens comtés de Roussillon et de Cerdagne (París, 1881), que reproduí Francesc Montsalvatge a la Colección diplomàtica del condado de Besalú (Olot, 1901). Darrerament ha estat estudiat per Bernat Garrido i Domènech en un article titulat «Un testimoni de català escrit de l’any 976: el pacte feudal de Minimilla de Pladecorts (Vallespir) i el comte Oliba Cabreta de Cerdanya», publicat al volum primer de la Miscel·lània Lídia Pons (Barcelona, 2022). És un document que, per la seva importància, reprodueixo a continuació (segueixo l’edició de Garrido i Domènech). En negreta els mots i frases en català:
«In nomine Domini, ego Minimille, domina de Plano de Curtis,accipio per te Oliba, comitem, meum seniorem ad feudumpropter hoc, quod me et meos sempre manuteneatis, et deffendatis totas meas iusticias, que sunt meum alod de Pla de Curtis, et de Boscherós, et de Vilarcello et de Oliuis Sobirà et Inferius et de Palatio et de Casteled.
Et ego Oliba, comes, accipio te, Minimilles, et omnes successores qui ibi fuerint, cum tota ista honore et totam aliam quam habes, in mea garda et deffensione sempre; et facio statutionem quod meos heredes similiter faciantper omne tempus, ita quod tu et tuos successores habeatis semper et teneatis istas iusticias de parrochia Pla de Curts et de alia prescripta tua hon[o]rea feu per me et meos successores. Et sic totum dono et firmo et laudo, uidelicet homicidias, cugucias, firmancias et iusticias que ibi esse possunt. Et insuper uobis dono omnes pasturals, aquas et aguals, boschs et menerespresentia et futura, et piscaciones, sicut pertinere debent ad nostrum seniorium, de Peog Lauró quosque peruenitur ad Volum, et de termino de Cered ad usque terminos ipsum Voló; et de ipsas tuas iusticias et de tes senoriusquas in Volone habes, te et tuos emparo. Quod si ego aut nullushomo uenerit ad irrumpendum, non hec ualeat uindicare, set firma et stabilis permanent omnitempore.
Facta est scriptura ·V· kalendas augustas, anno ·XX·º ·II·º regnante Leutario rege, filio Lodeuarii.
Sig+num Minemille. Sig+num Olibe, comitis qui ista scriptura feudale seu donationis fecimus et firmare rogamus. Sig+num Cimdofredus. Sig+num Sperandéu. Sig+num Lunesus. Sig+num Leupordus. Sig+num Viuazane. Et est factum in conspecte aliorum multorum proborum uirorum.»
Hi observem la tensió entre el llatí i el català, sobretot en l’expressió dels topònims. Per exemple, el nom de la població té una primera versió llatina al començament del document, de Plano de Curtis, amb presència de la preposició de del romànic. El genitiu deixà pas, en baix llatí, a la preposició de + ablatiu i per això els mots Plano i Curtis. Poc després, veiem al document que la preposició de i el mot Pla configura en català (alod de Pla de Curtis) i més avall que el topònim està escrit sencerament en català (parrochia Pla de Curts).
Potser la recerca en el futur doni més fruits i permeti descobrir més testimonis anteriors d’aquest català primigeni. De moment, però, celebrem que el català té un testimoni escrit de l’any 976, una llengua, doncs, que en l’escriptura supera el mil·lenari, cosa de la qual els nostres veïns castellans, parlants de la llengua que «a nadie se le obligó nunca a hablar» (Juan Carlos I, el Borbó d’Abu Dhabi, dixit), no poden presumir. I ―atenció― un testimoni generat a Sant Joan de Pladecorts o relacionat amb aquesta població del Vallespir, a la Catalunya Nord, que hauria de ser motiu d’orgull dels seus habitants, com els d’Organyà estan orgullosos de les seves Homilies, i convindria reivindicar i aclamar com a nexe d’unió de les dues bandes de l’Albera.
