De matinada arriba un vehicle Bentley a Barcelona. El condueix un home alt, d’aspecte elegant, tot i que ara fa cara d’esgotat. L’acompanya una dona i una nena petita. Es tracta de la família del comte de Coudenhove-Kalergi, fundador del moviment paneuropeu.
Primer va caure Txecoslovaquia, després Àustria. Ara, les forces alemanyes avancen sense aturador per França. Coundenhove-Kalergi no és només el líder del moviment paneuropeu, sinó també un obert opositor al nazisme, i la seva dona és la famosa actriu jueva Ida Roland. Kalergi sap perfectament que no pot restar a la França de Vichy. Immediatament posa la seva família dins el seu apreciat Bentley i, com altres milers de refugiats, emprenen el llarg viatge per travessar la frontera de Portbou.
No era la primera vegada que Kalergi posava els peus a Barcelona. Ara ho feia com a refugiat, però en el passat havia sigut rebut a Catalunya com a líder d’un dels moviments intel·lectuals més vibrants del moment.
La croada per Europa
Richard Nikolaus Eijiro, comte de Coudenhove-Kalergi, era fill d’un diplomàtic austríac i d’una dona japonesa. L’any 1923 saltava a la fama amb la publicació del manifest Paneuropa, on feia una crida a la joventut europea per lluitar per a una Europa unida. El llibre es va convertir ràpidament en un best-seller, trasbalsant la vida intel·lectual d’un continent que intentava guarir-se de les ferides de la Gran Guerra.
El món s’estava configurant entorn de grans espais. Ni els imperis colonials europeus eren sostenibles, ni la regressió als estats-nació era suficient per a fer front als emergents imperis federatius
Gràcies a l’èxit del seu manifest, Kalergi va organitzar el moviment paneuropeu, establint una xarxa de suport arreu del continent. El moviment paneuropeu, a diferència dels partits comunistes i feixistes, mai va gaudir del suport de les masses. Tanmateix, tenia un gran reconeixement de les elits intel·lectuals i polítiques. El punt culminant de l’activitat de Kalergi va ser la iniciativa per a una Unió Europea presentada per Aristide Briand l’any 1930 a la Societat de Nacions.
La seva idea era clara. En una Europa esgotada després de la Primera Guerra Mundial, o aquesta s’unia o quedaria sotmesa al poder dels Estats Units i de la Unió Soviètica. El món s’estava configurant entorn de grans espais. Ni els imperis colonials europeus eren sostenibles, ni la regressió als estats-nació era suficient per a fer front als emergents imperis federatius. L’alternativa eren els “Estats Units d’Europa”, on agafant com a model el desaparegut Imperi dels Habsburg, Europa podria reconstruir-se com a imperi federatiu. Així mantindria la seva independència geopolítica, podria conciliar les diferents identitats dels pobles europeus i garantiria la protecció de les minories nacionals. Sabem que la història va prendre un altre camí i seria un altre austríac, Adolf Hitler, qui acabaria marcant el destí d’Europa.
Kalergi avui és pràcticament un desconegut, i la majoria només en té referències a través de les teories de la conspiració sobre el gran reemplaçament i l’anomenat “Pla Kalergi.” Tanmateix, el comte és el precursor del que després intentaria emular la Unió Europea, i és el creador de la seva bandera. Ara bé, la Paneuropa que va imaginar Kalergi té poc a veure amb l’Europa insípida i tecnocràtica d’avui. La seva Europa no és tampoc ni nostàlgia d’un passat al qual no es pot tornar, ni l’Europa de la revolta de les masses del nazisme, el comunisme o els moviments democràtics. La Paneuropa de Kalergi és un projecte neoaristocràtic que combina els valors de la Il·lustració amb les arrels clàssiques del pensament europeu, i que té una clara voluntat de poder, jerarquia i autoritat.
La Catalunya europea de principis del segle XX
Ordre, classicisme i l’Europa mediterrània són les idees que van dominar el pensament nacional català durant les primeres dues dècades del segle XX. Molt abans que un Kalergi adolescent arribés a posar els peus sobre sòl europeu, la Barcelona noucentista reflexionava sobre el seu paper a Europa. Els nacionalistes catalans de l’època no tenien cap interès a emmirallar-se en la Dublín irlandesa, sinó en les grans metròpolis com París i Londres.
Amb les ulleres d’avui i amb el coneixement de com va acabar tot plegat podem entendre aquest interès per Europa, com a part dels sobreentesos que conformen l’embolic discursiu del nacionalisme català per evitar assumir les màximes conseqüències de l’emancipació nacional, de manera similar a com passa als nostres dies. Cada cop que algun líder català esmenta Europa ho fa per no parlar d’Espanya ni de la seva responsabilitat respecte la llibertat de Catalunya.
Tanmateix, potser aquí cal marcar distàncies amb l’ús present de l’europeisme post-franquista i el tall, en tots els sentits, que suposa la Guerra Civil amb la Catalunya filla de la Renaixença i el Noucentisme. A Catalunya, la reflexió sobre Europa que es va produir al si del nacionalisme català d’abans de la guerra la podem entendre com a part del desvetllament geopolític que acompanya una Catalunya segura de si mateixa i que comença a veure’s com actor en els afers del món. Les desfetes de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial ens poden permetre ridiculitzar tant els projectes dels catalanistes com els dels paneuropeistes. Ara bé, això no ens ajuda pas ni a entendre el sentit d’aquelles idees ni el moment històric en què es produeixen, alhora que limita la comprensió dels seus punts vàlids i les causes dels seus fracassos.
Avui sentim molt llunyana l’energia d’aquells temps, però l’esperit de la Catalunya d’abans de la guerra es forja entorn d’una experiència d’expansió sostinguda, tant econòmica com política, que des de mitjans del segle XIX havia avançat sense aturador. Potser fora sa no fer l’exercici de traslladar els traumes dels catalans autonòmics als nostres avantpassats i entendre que, independentment de com d’impossibles poguessin ser les ambicions dels catalans de principis del segle XX, tenien molt més dret a cometre el pecat de fantasiejar amb fer de Barcelona la primera capital d’Europa.
El Pantarca i el Sacre Imperi
A la Catalunya del nou-cents les idees europees arribaven via París, sovint sota el filtre d’Eugeni d’Ors. El primer que va influenciar les idees d’Ors en aquesta matèria,–com pràcticament les de tota la seva generació de nacionalistes catalans de l’època– va ser el provençal Charles Maurras, ideòleg de la monàrquica Action Française, amb la seva Europa llatina i classicista.
Veiem com d’Ors, abans que el jove Condonhave-Kalergi publiqués el seu manifest Paneuropa, ja havia difós una visió paneuropea basada en la restitució del Sacre Imperi Romano-Germànic com a remei contra “la guerra civil europea” a Catalunya
Tot i que Europa, com a metàfora civilitzadora, havia aparegut als escrits d’Ors des de molt abans, la Gran Guerra seria el moment on es veuria la consolidació de la seva idea d’Europa. Per a d’Ors, l’ànima europea necessita de les seves dues potes, la cultura germànica i la mediterrània, essent l’Imperi Carolingi i el Sacre-Imperi els dos grans exponents d’aquesta realitat europea. D’Ors creia que d’Alemanya l’esperit europeu rebia la llibertat, introduïda amb la derrota de l’Imperi Romà, mentre que del Mediterrani clàssic provenia la idea d’autoritat. Tanmateix, amb el triomf de la Revolució, França i el món Mediterrani en general havien substituït l’autoritat per l’anarquia, i era l’Imperi Alemany qui encarnava millor els valors de l’autoritat. Així doncs, d’Ors, tot defensant que el futur d’Europa passava pel ressorgiment del món Mediterrani, reconeixia que aquest havia caigut en declivi davant Alemanya –argument, de fet, compartit amb el plantejament de la llatinitat a França, que esgrimia que recuperar les arrels clàssiques era la manera de redimir-se davant els germànics.
Com explica Josep Murgades en la introducció a la darrera edició de Lletres a Tina, durant la guerra d’Ors defensaria un neutralisme amb fortes tendències germanòfiles, cosa que li costà la ruptura i enemistat amb Maurràs. “Són els alemanys els qui ens porten Roma, l’Autoritat, la matrona mediterrània i francesa”, escriu d’Ors, justificant així que una victòria alemanya a la Gran Guerra retornaria aquests valors al món llatí. D’Ors veia en la redempció de Prússia i el poble alemany, de bàrbars dominats a dominadors, l’encarnació d’allò que el programa noucentista havia de fer pels catalans, que en aquest escenari de ressorgiment Mediterrani permetria a Catalunya culminar la seva renaixença dins Europa.
Aquesta posició és la que defensaria al llarg de les seves gloses durant l’any 1914, i la que el duria a impulsar un activisme europeu al voltant del manifest Dels amics de la Unitat Moral d’Europa. Veiem com d’Ors, abans que el jove Condonhave-Kalergi publiqués el seu manifest Paneuropa, ja havia difós una visió paneuropea basada en la restitució del Sacre Imperi Romano-Germànic com a remei contra “la guerra civil europea” a Catalunya. La comunió d’idees i de metàfores s’explica perquè d’Ors va formar part del conjunt d’intel·lectuals del moviment “pacifista” i “neutralista”, com el poeta francès Romain Rolland, que inspirarien el jove Kalergi durant la guerra i conformarien la seva visió paneuropea posterior.
L’aristocràcia de l’Esperit
Tot i la ruptura de Xènius amb el catalanisme l’any 1921, podem dir que ell va establir càtedra dins el pensament català europeu. El seu continuador més directe en aquesta branca el podem trobar en la figura del mallorquí Joan Estelrich, qui va tenir una relació personal amb Kalergi i el moviment paneuropeu.
Durant els anys vint i trenta, el nacionalisme català vinculat a la Lliga i a Francesc Cambóva donar una importància cabdal a la projecció internacional catalana. De fet, cal recordar la visita del rival europeista de Kalergi, un altre aristòcrata austro-hongarès, Prinz Rohan i la seva Europeansiche Kulturbund, a Barcelona durant l’exposició universal de l’any 1929. Al centre de tot aquest activisme internacional polític i cultural, sobretot al voltant de la Societat de Nacions, s’hi va trobar Joan Estelrich.
No és estrany que dins aquest activisme, Estelrich i Kalergi es coneguessin i col·laboressin. Clarament influenciat per la visió del retorn a l’Europa carolíngia de d’Ors, Estelrich va ser un entusiasta del moviment Paneuropeu. L’any 1932, el mallorquí es va desplaçar a Basilea per participar al Congrés Paneuropeu, on va presidir la comissió de minories nacionals. De fet, Estelrich també participava sovint del comitè de les nacionalitats de la Societat de Nacions, institució on Kalergi també va ser força actiu. Anys més tard, al capítol “Un plan para la salvación de Europa; Coudenhove-Kalergi”, dins el llibre Las profecias se cumplen, Estelrich parla de les converses que va mantenir amb el comte. Allà assenyala que Kalergi descartà ràpidament el suggeriment d’Estelrich sobre la possibilitats d’una Federació Iberoamericana, amb lideratge peninsular separat d’Europa. Però també és interessant el fet que en un article publicat durant el franquisme, Estelrich segueix mantenint el seu suport a la idea de Paneuropa esmentant clarament la defensa de les minories nacionals presents en els objectius del moviment. Més endavant, Estelrich va escriure el pròleg de l’edició en castellà del llibre de Kalergi, Una bandera llamada Europa, on anomena al pensador austríac “noble amic.”
Més enllà de la relació personal entre Kalergi i Estelrich, el que és interessant és veure de nou el sorgiment de marcs de pensament comuns. A Praktikal Idealismus, Kalergi emprarà repetidament el terme “aristocràcia de l’esperit.” Dins un posicionament d’influència clarament nietzscheana, aquest terme el trobarem en altres autors europeus, i molt sovint a les obres de Joan Estelrich. Al Fènix o l’esperit de la Renaixença, Estelrich apunta que el ressorgiment català, igual que l’europeu, recau sobre l’ascens d’una aristocràcia de l’esperit. De la mateixa manera, les limitacions d’aquest ressorgiment les trobem en la feblesa d’aquestes aristocràcies. De nou, aquí és important tornar a d’Ors, a la seva visió clarament aristocràtica de Catalunya i d’Europa. “Tota veritable Ciutat suposa una Aristocràcia”, escriuria Xènius, enquadrant els marcs de pensament noucentistes i entorn el lideratge d’una elit reformadora.
Ara bé, no estem davant, com sovint s’entén, d’una elit pròpiament burgesa. “A Barcelona hi ha molts rics, i escassíssims aristòcrates”, assenyalà acuradament Estelrich. Cal entendre que aquí, quan es fa referència a aristòcrates, aquests no són els que gaudeixen de més privilegis, sinó sobretot els que tenen més responsabilitats. Clarament, Estelrich no aprèn aquest concepte de Kalergi, que no n’és pas l’inventor. Aquestes idees ja havien circulat a Catalunya i Europa durant dècades. Però en ambdós pensadors, la visió aristocràtica juga un paper central en la construcció de les seves idees sobre l’ànima d’Europa.
Aquestes connexions, aquestes evolucions convergents entorn d’unes mateixes idees i temes, ens ajuden a presentar algunes corrents del pensament nacionalista català en una perspectiva global, i connectat amb les corrents de la revolució conservadora, terme que Estelrich emprarà al Fènix. Una revolució feta des de dalt que no cercava el retorn a l’època prèvia a la Revolució Francesa, com la reacció, sinó construir sobre els avenços de la modernitat, tot superant-los. Una nova síntesi, en definitiva, que recuperés els valors perduts del món tradicional. En la majoria de casos, el motor d’aquesta revolució conservadora era una nova aristocràcia, superadora del concepte de noblesa de sang, del culte al diner i de la guerra de classes.
Després de la Segona Guerra Mundial, a Europa no va emergir una aristocràcia de l’esperit, sinó unes elits resignades a deixar els seus afers en mans dels americans
Diversos autors han considerat la revolució conservadora a Alemanya i Europa com l’avantsala del feixisme i el nazisme, i de vasos comunicants no en falten. Tanmateix, molts revolucionaris conservadors menyspreaven el culte als plebeus dels grans partits de masses. Una idea més acurada seria entendre el fracàs de la revolució conservadora, el fracàs del lideratge d’aquesta “nova aristocràcia”, com el que obrí les portes a l’ascens del nazisme i a la Segona Guerra Mundial.
A Catalunya podríem establir un cert paral·lelisme. Seguint aquest esquema, podríem dir que malgrat els grans avenços que va fer la Mancomunitat i el Noucentisme, sense els quals potser avui la nostra comunitat nacional no existiria, el fracàs últim del projecte social de la Lliga l’any 1919, tant en la seva vessant de conquesta d’Espanya com en la vertebració social de Catalunya com també, en menor mesura, de conquesta d'Europa, és el que els deixà desfets durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera i el període republicà, que els conduí al seu suïcidi final durant la Guerra Civil.
D’aquest fracàs en pren nota Josep Pla a la fi de la Segona Guerra Mundial, quan Europa es llença als braços dels Estats Units per salvar-se del comunisme. Tal i com podem veure en l’article de Destino “A los pesimistas”, i en l’intercanvi d’epístoles de Pla amb Estelrich al volum recentment editat per Sílvia Coll-Vinent, Periodisme i llibertat, l’empordanès li retraurà al mallorquí la seva aposta per una Europa neoaristocràtica. D’una banda, Pla té raó: Paneuropa va fracassar. Sabem que mai va emergir un imperi federal europeu, capaç de mantenir la independència d’Europa tot resolent la qüestió de classe i de les nacionalitats, com Kalergi i Estelrich cercaven. Després de la Segona Guerra Mundial, a Europa no va emergir una aristocràcia de l’esperit, sinó unes elits resignades a deixar els seus afers en mans dels americans. Tanmateix, aquí Pla etziba un cop baix a Estelrich, i així ho va sentir el mallorquí. Pla li fa una crítica a cavall passat i se n’oblida que ell mateix, en el seu moment, va cantar les glòries de les idees propagades per Estelrich.
De fet, el patró de Joan Estelrich, Francesc Cambó, poc donat a l’idealisme i a qui Pla tenia en gran consideració, va donar suport al moviment paneuropeu. Cambó va ajudar econòmicament aquest moviment i l’any 1931 va finançar l’estada de Kalergi a Barcelona, així com el seu tour per la península, coincidint amb l’adveniment de la Segona República. A través de Cambó, Kalergi va conèixer el Duc d’Alba –qui es va encarregar de gestionar la posició espanyola respecte el Memoràndum Briand– i a Ortega y Gasset, qui en el llibre La revolta de les masses va fer una defensa de la unitat europea. Important aquí recordar la gran influència que va tenir el Noucentisme català, i en especial Eugeni d’Ors, sobre Ortega y Gasset. De Cambó, Kalergi en guarda un bon record i l’esmenta com un “destacat partidari” de Paneuropa, i el lloa com “gran coneixedor i col·leccionista” d’art clàssic.
D’aquesta visita se’n va fer ressò el mateix Eugeni d’Ors, ja establert a Madrid, qui mesos abans s’havia fet membre del capítol espanyol del moviment Paneuropeu. D’aquest grup també en formarien part altres catalans com Santiago Vinardell, periodista de La Vanguardia, i l’alacantí Rafael Altimira. Tanmateix, el català que jugaria el paper més important a la vida de Kalergi no va ser cap intel·lectual, sinó l’empresari del sector de transport Gabriel Ayxelà Vidal.
L'Arcàngel Gabriel
El Bently dels Kalergi aparca en uns dels barris benestants de Barcelona. Han fugit de la França de Vichy, però l’Espanya de Franco no és pas un lloc segur per a Kalergi. El seu objectiu és travessar la península fins a Portugal, i des d’allà fer via cap als Estats Units. En aquesta ocasió el noble bohemi no té temps per visitar la grisa Barcelona de postguerra. Però durant la seva curta estada a la ciutat escolta el discurs de Charles De Gaulle a la BBC Radio en què exhorta el poble francès a resistir l’ocupació nazi. Kalergi en pren nota, ja que De Gaulle es convertiria en un dels seus principals aliats després de la derrota dels alemanys. Tanmateix, en aquest moment la guerra no ha fet més que començar i les esperances per a Europa són escasses. Salvar la vida de la seva família i no pas la resistència és el que ocupa el neguit del comte.
A Barcelona, per recomanació dels seus “amics a la ciutat”, entra en contacte amb Gabriel Ayxelà Vidal, “un nadiu de Catalunya” i simpatitzant del moviment paneuropeu. En paraules del comte, la seva primera impressió no és gaire bona: “amb prou feines havíem entrat a la seva oficina, i aquest complet estrany ens va rebre amb unes confiances que vam trobar una mica incòmodes”. Per un mig austríac mig japonès, segurament les llibertats que es prenen certs catalans quan es troben amb estrangers admirats estan fora de lloc. Tanmateix, a les memòries d’en Kalergi, Ayxelà es va guanyar el títol “d’Arcàngel Gabriel”. Els Vidal havien fet fortuna en el sector logístic, i això els deixava en una posició excel·lent per a gestionar el transport de les valuoses vides de la família del comte.
Des d’Amèrica, Kalergi jugarà un paper clau en convèncer els americans que el projecte de la unitat europea jugava al seu favor
Per arribar a Lisboa, Ayxelà primer intenta posar-los en un avió cap a Madrid des d’on podrien arribar a Portugal. Ara bé, en entrar-hi, Kalergi s'adona que l’avió està operat per una aerolínia italiana. Després d’aturar-se a Madrid, l’avió faria via cap a Roma. Malgrat que Mussolini l’havia ajudat a escapar dels nazis abans de la guerra, no les tenia totes que aquesta vegada els italians no l’entreguessin a Hitler. Degut al mal temps, l’avió fa cua de nou cap a Barcelona, però Kalergi desconfia que podrien haver-hi d’altres motius. Des de l’aeroport, Kalergi truca en Gabriel Ayxelà i li demana que cerqui una alternativa. L’Arcàngel no defrauda al comte i els facilita un passatge aquella mateixa tarda en un tren amb destinació a Madrid des d’on poden arribar a Lisboa. Gràcies a aquest català, Kalergi salva la vida i pot arribar als Estats Units.
Des d’Amèrica, Kalergi jugarà un paper clau en convèncer els americans que el projecte de la unitat europea jugava al seu favor, i els impulsaria a forçar els europeus a formar les primeres institucions del que acabaria esdevenint la Unió Europea. Gabriel Ayxelà Vidal, per la seva banda, més enllà del record d’haver pogut assistir un dels seus ídols, es va quedar amb el Bentley de Kalergi, segurament un dels cotxes més il·lustres de la Barcelona de postguerra.
