L’humor indestructible de Mark Twain, segons Ursula K. Le Guin
A L’onada a la ment (Raig Verd, 2022), l’escriptora californiana recomana llegir Mark Twain i, sobretot, Els diaris d’Adam i Eva (Angle, 2006)
Al divertit, didàctic i revelador recull d’articles i conferències d’Ursula K. Le GuinL’onada a la ment (Raig Verd, 2022), l’autora del cicle Terramar inclou el pròleg a Els diaris d’Adam i Eva de Mark Twain. Le Guin recorda, vagament, que una tieta va salvar les obres completes de Mark Twain d’un incendi i que ella se les va llegir totes compulsivament. Le Guin posa Twain com l’exemple de l’humor que fa tanta gràcia als adults com als més menuts. I analitza aquest fenomen amb Els diaris d’Adam i Eva (que tenen una exemplar traducció d’Ernest Riera a Angle Editorial).
Segons Le Guin, “l’accessibilitat de l’humor de Mark Twain per a la canalla té molt a veure amb la manera com juga amb la llengua, l’humor absurd, la sornegueria, les tries increïbles de paraules (...) L’humor de Twain és indestructible”.
Una mostra d’Els diaris d’Adam i Eva traduïts per Ernest Riera: “Li hem posat Caín. Ella va enxampar-lo quan jo era d’expedició a la costa nord de l’Erie per posar unes quantes trampes; va enxampar-lo al bosc a uns tres quilòmetres del nostre refugi... o potser sis, no n’està segura. Se’ns assembla en alguns aspectes i podria ser parent nostre. Això és el que ella pensa, però jo trobo que és un error de judici. La diferència de mida ens porta a la conclusió que és una mena nova i diferent d’animal... un peix, potser, tot i que quan el vaig ficar a l’aigua per comprovar-ho, es va enfonsar, i ella s’hi va cabussar i va treure’l abans que l’experiment tingués l’oportunitat de decidir la qüestió”.
Conclou Le Guin: “Quina sort per a un país tenir Mark Twain al cor”. I es fa difícil no fer paral·lelismes entre Els diaris... i Allò que tal vegada s’esdevingué, deJoan Oliver, i en quina sort seria que el seu país el tingués al cor.
Les drogaddiccions a AC/DC i els Rolling Stones, a ‘Las vidas de Brian’ i ‘La era Stone’
Editorial Contra publica l’autobiografia de Brian Johnson, Las vidas de Brian, i Cúpula La era Stone: La biografia definitiva, de Lesley-Ann Jones. Contrasten les addiccions de Brian Jones (Stones) i Bon Scott (AC/DC) amb la vida sana de Johnson.
La biografia de ses satàniques majestats, La era Stone de Lesley-Ann Jones (Libros Cúpula, Planeta, 2023) explica moltes versions de la mort de Brian Jones i poques de la seua substitució per Mick Taylor. Per contra —com és lògic— el vocalista d’AC/DC Brian Johnson explica a la seua autobiografia, Las vidas de Brian (Editorial Contra, 2022), molts detalls de quan ell mateix va substituir el primer cantant d’AC/DC, Bon Scott. Sí que queda clar, en tots dos casos, que les drogues havien matat Jones i Scott (tot i que en el primer cas hi ha moltes teories conspiranoiques).
És molt sorprenent el fragment en què Johnson descriu la seua reacció davant la mort de Bon Scott: “En aquell temps jo ignorava del tot els perills de beure en excés o prendre qualsevol mena de droga. En part era perquè en el meu món ningú no tenia diners per a drogues i tots matinàvem pràcticament cada dia per anar a treballar, de manera que emborratxar-te fins a perdre el sentit no era una opció molt sensata. Jo no m’havia fumat un porro a la meua vida, i pel que fa a drogues dures, ni me n’havien oferit ni coneixia ningú que en prenguera (...). Per això va ser un xoc tan gran que un paio com en Bon, només un any més gran que jo, perfectament sa i en la flor de la vida, pogués morir així”.
Sobre les addiccions de Brian Jones, Lesley-Ann Jones (que no és família del primer Stone caigut) escriu a La era Stone: “Els psicodèlics combinats que havia provat per primera vegada al festival de Monterey, a San Francisco, en juny de l’any anterior, estaven causant estralls a la seua salut i el feien més susceptible als atacs d’asma. (...) Encara que moltes persones al llarg dels anys, entre ells el mateix pare de Brian, Lewis, han culpat Anita per la seva caiguda, d’altres han arribat a afirmar que Mick [Jagger] i Keith [Richards] el van matar mitjançant una agressió passiva, intimidació i mofa”.
Per què no venen de l’àrab totes les traduccions de ‘Les mil i una nits’?
L’última versió presentada en castellà és una traducció indirecta de la versió anglesa de Yasmine Seale. En català, la versió de Karwán sí és una traducció directa de l’àrab, de Margarida Castells.
El prestigi dels traductors ha millorat molt i les editorials cuiden molt les versions que publiquen, però en les llengües veïnes encara es fan traduccions indirectes, com l’adaptació de Las mil y una noches: Edición anotada que ha presentat l’editorial Akal. En català no cal patir, perquè hi ha la meravellosa traducció de l’àrab al català de Margarida Castells, editada per Karwán amb molt d’ofici. Però, a pesar de l’espai que li dedicava el diari La Vanguardia, la versió d’Akal no és directa de l’àrab, sinó una traducció de la versió anglesa de Yasmine Seale. Tampoc és cert, com diu la notícia, que el prologuista i autor (el gran expert Paulo Lemos) hagi descobert ara l’origen dels contes. Castells ja l’explicava a EL TEMPS en el núm. 1980 (30 de maig de 2022).