«Va obrir [el llibre], però va trobar els fulls enganxats. Es va posar el dit a la boca, el va amarar de saliva i va poder girar el primer full, després el segon i després el tercer... Costava de girar-los i, per a girar cada un, s’havia d’ensalivar de nou el dit. (...) Va girar uns quants fulls més i, de cop, va començar a notar els efectes del verí que hi havia impregnat a cada pàgina». Podria ser el final d’El nom de la rosa, però és un dels primers contes de Les mil i una nits, «El rei Yunan i el savi Ruyan». Per al sistema criminal ideat per protegir un llibre d’Aristòtil, Umberto Eco es va inspirar en la col·lecció de contes orientals més coneguda i mítica del món, però menys llegida que no sembla. El seu assassí de l’abadia, Jorge de Burgos, podia utilitzar el mètode de Les mil i una nits sense por que molt lectors se n’adonessin.
Passa el mateix amb la influència de Les mil i una nits en la cultura universal. És molt gran, però tan poc coneguda com l’obra mateixa.
L’origen
Conten que, temps era temps, quan governava a Bagdad la dinastia dels abbàssides, va ser traduïda a l’àrab una col·lecció d’històries procedents de la literatura persa, un munt de relats entre els quals destacava un de protagonitzat per una tal Xahrazad.
La traductora de la nova antologia de Les mil i una nits (Karwán, 2021), Margarida Castells Criballés, va estudiar a Tunis i al Caire, ha viscut a Síria i ha estat quatre anys a París investigant els manuscrits de Les mil i una nits que dormen a la Biblioteca Nacional de França. És ella qui explica que les primeres notícies d’aquest clàssic són de mitjan segle VIII, tot i que no es conserva cap manuscrit d’aquell moment. «No existeix documentació. Ho sabem per fonts secundàries i el nucli central d’històries ja incloïa la història de Xahrazad». Al llarg d’un mil·lenni s’hi van anar afegint històries. Com una bola de neu, els manuscrits tenien cada vegada més relats. «La circulació de manuscrits és d’una variabilitat impressionant», diu Castells. «Finalment –afegeix–, una d’elles va ser impresa a Egipte el 1835, en quatre volums, i ha sigut considerada la versió estàndard», la que d’alguna manera tancava la col·lecció.
Se suposa que aquesta versió la va unificar i treballar una sola persona a la qual els experts s’acostumen a referir com el «xeic anònim». Segons Castells, «algú amb formació que, en teoria, va corregir el llenguatge i va ordenar els textos tal com van aparèixer a l’edició egípcia impresa el 1835». Castells ha respectat també l’ordre i els textos d’aquesta versió, amb una excepció: de versions manuscrites –sempre en àrab–, n’hi va haver moltes, a partir de la més antiga coneguda, que és del segle XV. «No va ser una obra valorada per les elits literàries i no hi havia interès per la seva conservació. Quan comença a despertar interès és en l’antic imperi àrab –que ja no existeix perquè s’ha disgregat–, en el Pròxim Orient i Egipte, on s’hi van consolidant unes classes mitjanes, burgeses, comerciants, que tenen interès a llegir, que saben llegir i que cerquen un tipus de literatura d’aquesta mena, d’entreteniment, de ficció. Per això s’ha dit que és una obra popular. Ho és en aquest sentit».
Masclismes, orgies i censures
Les mil i una nits no és una obra infantil. Hi ha contes d’erotisme desenfadat –amb un punt de paròdia i un pessic de brofegada–, contes morals i històries de violència masclista.
Margarida Castells creu que els contes són un espill de la realitat i que molts d’ells criticaven els poderosos i neguitejaren els guardians de la moral. «Aquestes històries reflecteixen el que passava. Algú pot dir que donen lliçons, però en realitat estan reflectint el que hi havia: masclisme, violència i estereotips contra les dones».
Tanmateix, Castells hi veu una cosa bona, començant per la història principal, la de Xahrazad, que és la que connecta tots els contes. Xahrazad és l’heroïna que s’ofereix a casar-se amb el rei Xahriyar, que, cada albada, després de la nit de noces, mata la jove amb qui s’ha esposat el dia abans. Ella ho fa perquè té un pla: entretenir cada nit el rei amb una història i deixar-lo sempre amb el suspens del final, de manera que li perdoni la vida cada matí. La història que sovint s’oblida és que el rei ho fa per evitar que li posen les banyes. «La història de Xahrazad i el rei Xahriyar és una història amb un marc molt patriarcal –admet Castells–, en què tot està provocat per la infidelitat d’una dona. La infidelitat suposava la màxima vergonya per a un home, i si li passa a la màxima autoritat suposa encara més vergonya. I com ho soluciona? Matant la dona. Però, com que vol estar amb més dones, s’acaba convertint en un serial killer pràcticament. Cada dia se’n va al llit amb una dona i, perquè no li sigui infidel, cada dia la mata».
L’aparició d’«aquest personatge magnífic que és Xahrazad» ho canvia tot perquè no només aconsegueix «aturar la carnisseria» sinó que, a més, «aconsegueix curar el rei». Amb la tàctica de deixar les històries cada nit en el seu punt més interessant («la mateixa estratègia –recorda Castells-– de les sèries televisives actuals»), Xahrazad vol «salvar-se ella i totes les noies del país», però arriba molt més enllà, perquè «al final l’acaba salvant a ell de ser com és».
La traductora conclou que el missatge no és gens conservador: «Es parteix d’un marc patriarcal i masclista, però la interpretació –pel que passa, no pel que es diu– és justament que es pot girar la truita a tot plegat: parlar del poder de la paraula contra la violència, posar en evidència la intel·ligència que té la protagonista, etc.».
Evidentment, cada conte és cada conte i alguns reflecteixen la vena masclista més violenta. En canvi, d’altres mostren dones alliberades, com les protagonistes de Dalila la Garneua, que és la història d’una estafadora i la seva filla, també estafadora, «que enganyen, entre d’altres, els poderosos, la qual cosa les fa més simpàtiques, i no acaben gens malament».
I les dones tenen aquí un rol negatiu –el delictiu–, però en d’altres relats tenen llibertat, iniciativa i criteri. És el cas d’«El camàlic, les noies i els rodamons». En aquest relat, especialment a la primera part, elles són les que porten la veu cantant i sotmeten els homes: «Elles viuen soles en una casa, com tres estudiants d’avui dia –compara Castells–, i conviden el camàlic a sopar. Entre els quatre munten una orgia a la piscina».
Curiosament, aquest conte ha estat censurat tant per la banda musulmana com per la cristiana per raons diferents. «L’orgia és una escena que ha estat bastant censurada, però no tant per les cultures islàmiques sinó per una editorial dels jesuïtes. Per la seva banda, els integristes islàmics han censurat molt el consum de vi, que en aquest conte, i en molts altres, és molt present». D’orgies n’hi ha poques però de consum de vi, a Les mil i una nits, n’hi ha tant com per emborratxar psicològicament un abstemi. També és cert que pocs personatges de conte donen tantes «gràcies a Déu» com els de Les mil i una nits.
El fet evident és que l’obra sempre ha estat incòmoda per als sectors més intolerants de les religions i els governs. «És una obra que ha molestat molt, i fins i tot ha estat condemnada. Crec que va ser a mitjan anys noranta que hi va haver una crema simbòlica d’una edició francesa al Caire, ordenada per un jutge».
Gènere protopolicíac
Els poderosos i la policia –la protopolicia– tampoc no en surten molt ben parats. Alguns dels contes d’aquesta antologia tenen un plantejament inicial que recorda el genere policíac, però, curiosament, «els policies queden molt malament», com destaca Castells. Un d’aquests, molt divertit, es diu «Les tres pomes»: és un conte amb plantejament de trama policíaca que es veu frustrada per la inacció del primer ministre Jàfar, que no sap per on començar, i queda paralitzat per l’amenaça de mort que plana sobre ell mateix si no descobreix l’assassí. «D’entrada, es planteja com una investigació. El califa, indignat perquè han trobat el cadàver d’una noia trossejada en un bagul que han tirat al riu, confia la investigació al seu primer ministre, el tal Jàfar, i aquest Jàfar, que s’acaba esperant a veure què passa. I efectivament passen coses sense que ell faci res. Els mateixos autors del crim van desfent la cadena d’equívocs que els van portar al crim».
Uns altres relats demostren també una «moral molt ambigua», com la descriu Castells. És potser el conte més conegut entre la col·lecció clàssica de Les mil i una nits, «Els viatges de Simbad»: «Simbad explica la història amb els detalls que li convenen i tot i això en diu de grosses». Això és molt evident en el «Quart viatge», on va a parar a una illa on hi ha l’estranya «tradició» de soterrar els cònjuges junts quan un d’ells mor –amb la qual cosa l’altre és enterrat en vida a la mateixa cova que fa de cementiri. Simbad no coneix aquest detall quan el conviden a casar-se amb una jove de l’illa i no passa molt temps abans que ella la dinyi. Dins de la cova, donat per mort en plena joventut, Simbad perdrà tota aparença de moralitat: «Per sobreviure –explica Castells– va matant tots els que hi enterren vius després d’ell. Els mata i els pren les joies i els objectes de valor, sense qüestionar-s’ho gens». Ni en aquell moment ni després, quan ho explica. És Simbad el Marí.
La traductora
La història de Margarida Castells amb Les mil i una nits ja té dècades. La primera versió la va fer amb la seva amiga Dolors Cinca –que va morir el 1999 amb només 37 anys. Castells li dedica aquesta nova traducció. «En un viatge d’uns dies a Barcelona, quan vivia a Síria, vaig quedar amb la Dolors Cinca, companya de la carrera. Amb el temps totes dues ens havíem aficionat més a la literatura –ja podíem llegir-la i gaudir-la–, i ens vam plantejar traduir alguna cosa conjuntament. Ens vam adonar que Les mil i una nits no tenia traducció al català i ens hi vam posar. Va ser un procés d’uns cinc anys –perquè ho fèiem de més a més–; vam demanar un ajut econòmic a la Institució de les Lletres Catalanes i uns ajuts de traducció que llavors donava el Ministeri de Cultura –després els van treure. Les vam obtenir, l’editorial Proa es va assabentar i ens van trucar directament per oferir-s’hi a publicar-la».
Gairebé trenta anys després, Castells havia aprofundit en la llengua àrab i en el coneixement de l’obra, gràcies a la seva estada a París: «Al cap dels anys he volgut fer una nova traducció perquè s’havien de canviar moltes coses. I Proa no estava interessada a fer noves edicions. Entremig he adquirit més experiència com a traductora, tant des del punt de vista lingüístic com en investigació. Ho vaig comentar un dia amb els de l’editorial Karwán i ells ja tenien la intenció de publicar-la en castellà, amb traducció de Salvador Peña, i una altra en català, que em van oferir a mi».
Margarida Castells ha fet servir una llengua rica, fonamentada sobre la tradició dels contes i molt àgil. «He volgut fer servir un llenguatge que no sigui ni elevat ni col·loquial sinó que l’important era explicar la història ben explicada» explica a EL TEMPS. «L’important és que es pugui seguir el fil, que estigui ben explicada, i que el públic en pugui gaudir, que és del que es tracta». A nivell de vocabulari, quan ha calgut reproduir una certa distància pròpia d’un text clàssic ha «triat el meu propi català interior –el de la meva comarca– i de paraules que jo he sentit dels avis i que han caigut en desús».
Un dels reptes principals de Les mil i una nits són les poesies que trufen els contes. «Les poesies són més difícils de traduir. Això ja passa normalment i aquí les poesies no són precisament populars. Són citacions de poemes de nivell molt culte, amb tota la mètrica, els ritmes, les rimes, etc. Això et dona el seu temps. Jo intento que es produeixi l’efecte de la poesia, no només formalment sinó que el contingut també sigui de qualitat».
Per a les poesies, Castells ha triat les formes dialectals que més li han interessat per la mètrica (fa servir juí per judici, per exemple) i passats perfectes, també en primera persona. «La poesia està una mica valencianitzada, perquè la tradició poètica pròpia de la llengua és molt poderosa a València, d’on són bona part dels nostres clàssics (Ausiàs March i companyia). Per tant, a la poesia he utilitzat el diguí, si ha calgut. Perquè això és poesia i puc fer-ho servir, ja que a València aquesta forma encara és ben viva».
Margarida Castells també ha fet la selecció dels contes que havien d’entrar a aquesta antologia, perquè l’anterior selecció que va fer l’editorial Proa en els anys noranta no li va fer el pes. «El valor que té és que és una selecció especial. Les antologies de Proa no m’havien agradat molt. Aquesta he volgut que fos significativa i que tingués un fil cronològic».
Castells ha traduït el final de la versió esmentada de 1835, però l’ha titulat, a consciència, amb un article indeterminat: «Un final per a ‘Les mil i una nits’». La raó és que d’altres manuscrits donen finals diferents per a aquesta història. «No canvien molt, perquè els finals –a diferència del començament– són tots breus i ràpids, però canvien. En totes les versions, Xahrazad aconsegueix el perdó, però ho fa de formes diferents. Aquí, al final de la narració, ha passat tant de temps que ja té tres fills del rei. Però hi ha una altra versió on el rei es cansa, s’avorreix, i la repudia».
Per sort per als lectors, aquesta antologia de Les mil i una nits no acaba aquí i inclou també «Alí Babà, els quaranta lladres i l’esclava Marjana».
Alí Babà i l’esclava Marjana
La raó de publicar un dels més famosos contes de Les mil i una nitsdesprés del final és que Alí Babà no forma part de la col·lecció de contes que es va imprimir a Egipte el 1835. Pertany a una edició francesa, la traducció d’Antoine Galland (1646-1715), que incorporava nous contes. Durant molts anys s’ha cregut que Alí Babà provenia d’un manuscrit àrab anterior. Fa molt poc que sabem que no: «L’original d’«Alí Babà i els quaranta lladres» –explica Castells– no va ser escrit en àrab sinó en francès. Pertany a la versió del traductor francès Antoine Galland, que va ser el responsable del boom mundial de l’obra».
Galland anava traduint històries de diversos manuscrits de Les mil i una nits que hi havia a la Biblioteca Nacional de França fins que les tenia totes traduïdes i en volia més. «Un amic seu – explica Castells– li va dir que havia arribat a París un viatger francès que anava acompanyat d’un noi d’Alep, Hanna Dyab, que en sabia molt de contar històries. Galland va aconseguir reunir-se amb Dyab i el sirià li va explicar diverses històries». La d’Alí Babà n’era una; una altra era la d’Al·ladí. «Galland va prendre apunts i després va escriure aquestes històries. Per fer-les més creïbles, va dir que hi havia un manuscrit àrab que en parlava. Durant anys els investigadors van buscar l’original àrab fins que el van trobar. Però no fa gaire vam saber que aquestes versions àrabs eren falsificacions i totes són, en realitat, traduccions de la versió francesa».
Diverses publicacions científiques havien donat per bons uns manuscrits en àrab que volien erigir-se com els originals de la versió de Galland, però totes eren falses. Galland, per tenacitat i ambició, va donar amb una veta sensacional de contes, Hanna Dyab, que li va explicar una quinzena d’històries que la posteritat ha inclòs dins de Les mil i una nits. La d'Alí Babà es titulava "Alí Babà, els quaranta lladres i l'esclava Marjana" i Castells l'ha volgut reivindicar en aquesta versió.
Una història que casa molt bé amb la mateixa essència de l’obra i, fins i tot, amb la seua estructura: «Una estructura típica circular», diu Castells: «La literatura àrab la va adaptar d’altres literatures orientals, sobretot de l’Índia. D’allà va passar a Pèrsia i d’allà al món àrab. És un tipus d’estructura de tècnica narrativa oriental que fa un efecte de no acabar mai, la història sense fi, i dona una idea del temps circular –més pròpia d’aquelles regions–, amb repeticions, que proporciona un efecte d’infinitud, una idea que ha atret molts lectors occidentals».
I que ha confós els investigadors i ha impulsat molts autors a continuar aquesta roda que no acaba mai. Borges s’hi va inspirar. També Angela Carter i Marcel Proust, segons Castells. «Les mil i una nits no moriran mai», conclou.
La literatura recent més llegida i estudiada ho confirma: l’últim llibre de la Siri Hustvedt, de 2021, Mares, pares i més(Ed. 62, 2022), dedica un capítol als viatges de Simbad el Marí («Les variacions de Simbad: un assaig sobre l’estil»), que acaba amb un suposat diàleg de Hustvedt amb el seu marit, Paul Auster, al llarg del qual inventen el vuitè viatge de Simbad –que, en aquest cas, és substituït per la seua filla, Simbàdia.
El vuitè viatge, la vuitena vida de Les mil i una nits.