Collites musicals com les de 1966 o 1967, amb la publicació d’àlbums que canviaren la història de la música com Pet Sounds de The Beach Boys o el Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band de The Beatles, siguen tal vegada, qualitativament, més significatives. Tanmateix, costa trobar exercicis tan carregats de discos rellevants com el 1969, una esplendor que va tenir continuïtat l’any següent, en el canvi de dècada. La banda sonora d’un període històric dens, el de la fi de la innocència, de l’allargament, entre grans tensions polítiques i socials, de la guerra de Vietnam, de la lluita pels drets civils, de la ressaca (baixada) de Maig del 68 o els atroços assassinats de la família Manson, entre altres fites històriques.
En termes estrictament musicals, aquell trànsit conté un fet cabdal en la història de la música: The Beatles publiquen el 1969 la que és la seua darrera obra mestra, Abbey Road. I proporcionen una de les imatges més icòniques del segle XX, la del grup travessant el carrer homònim. És un disc amb un pes important de George Harrison (autor de “Something” i “Here comes the sun”) i el darrer que van enregistrar els de Liverpool, Let it be, aparegut el 1970, havia estat gravat abans. De seguida, Paul McCartney va llançar el seu debut en solitari, aprofundint en la fractura irresoluble oberta amb els discos gravats per John Lennon i Yoko Ono.
La dels imperibles The Rolling Stones, ja ho sabem, és la història antagonista. El 1969 és el de la publicació de Let it bleed, el que alguns consideren una de les obres majors dels britànics. Tot i patir la dramàtica baixa de Brian Jones, mort durant la gravació, el grup es refà. I amb Mick Taylor a la guitarra, produeix un molt bon disc i posa les bases, als inicis de la dècada de 1970, a uns altres àlbums referencials, Sticky Fingers (1971) i Exile on Main St. (1972), un treball d’acollida freda aleshores i que ha millorat amb el temps la seua cotització artística.
A més, amb la retirada de The Beatles, els de Mick Jagger i Keith Richards esdevindran el referent en actiu més popular. En el regnat, tanmateix, l’acompanyaran més bandes capaces d’omplir estadis i que faran les seues particulars aportacions a l’evolució musical: l’any 1969 és també el de la publicació d’una de les primeres òperes rock de la història, Tommy, la colpidora història del jove que dona nom a l’àlbum, compost per Pete Townshend. És un dels cims dels molt britànics The Who, una altra banda duradora, que va fer la transició entre dècades a la velocitat d’un meteorit.
Els de Townshend i Roger Daltrey, amb tot, hagueren de compartir poltrona amb una altra supernova, Led Zeppelin, autors el 1969 d’una ben rotunda presentació en societat, dos àlbums consecutius, coneguts com Led Zeppelin I i Led Zeppelin II, fonamentals per entendre la posterior evolució del rock cap a tonalitats més obscures i riffs més pesants. Mutació a la qual també farà la seua aportació un grup emergent aleshores, Deep Purple.
Aquell any 1969 també va debutar un altre grup no tan enlluernador però que també serveix per explicar la música de guitarres de les dècades posteriors, del garatge al punk passant pel rock alternatiu. Parlem de The Stooges, liderats per Iggy Pop, que es va presentar amb un àlbum de títol homònim que contenia pilotades a l’escaire com la mítica “I wanna be your dog”, “No fun” o “Real cool time”. Un dels grups responsables de fer el rock, endurit prèviament per The Kinks, més greixós, aspre i primitiu. Una aportació protopunk que també obliga a citar els MC5 i el seu àlbum de 1969, Kick out the jams.
En unes altres coordenades, un gran amic d’Iggy Pop, David Bowie, va facturar el mateix 1969 un disc mitològic, Space oddity, àlbum que representa la complexitat, el glamur i la recerca de la bellesa. Una influència en la cultura, musical i estètica, encara de més abast. Era el seu segon disc i el Duc Blanc presentava la seua candidatura a ser un dels grans referents de la música de tots els temps. Per si hi havia dubtes, The man who sold the world i el seu grandiós tema titular, de 1970, recuperat dues dècades més tard per Nirvana, dissipaven qualsevol dubte possible.
Bowie no va ser l’únic que va aprofitar aquell bienni prodigiós per assentar i propulsar una carrera prometedora. El canadenc Neil Young havia trencat la mà durant els anys precedents en projectes col·lectius com Buffalo Springfield. L’any 1968 va fer el debut en solitari amb un disc irregular de títol homònim. El següent treball, signat el 1969 amb la banda d’acompanyament Crazy Horse, era Everybody knows this is nowhere, un disc prodigiós que mostra tot el potencial d’un músic que feia el pèndol entre el folk i el rock i que era capaç ja de despatxar clàssics immediats com “Cinnamon girl” o “Down by the river”.
El canadenc també formarà part d’un col·lectiu fonamental, Crosby, Stills, Nash & Young, un supergrup format amb exmembres de The Byrds (David Crosby), Buffalo Springfield (Stephen Stills) i The Hollies (Graham Nash). Això mentre, en paral·lel, ampliava discografia amb els Crazy Horse. Sense Young, com a Crosby, Stills & Nash, el grup publicava el 1969 un disc de títol homònim que era un prodigi harmònic, melòdic i instrumental abeurat en la música d’arrels. Un treball que tindrà continuïtat el 1970, ara afegint-hi el cognom del canadenc.
Malgrat la brutal conjunció vocal del quartet, la formació amb més continuïtat, tret d’algun període de reunió, va ser el trio original. I Young va construir en solitari i amb els Crazy Horse una carrera musical esplendorosa, adornada d’àlbums referencials. Un dels grans de tots els temps i un renovador de la música d’arrels.
Un àmbit estilístic en el qual cal fer referència als també canadencs The Band, un col·lectiu que va començar a fer carrera com a banda d’acompanyament de Bob Dylan (encara sota la denominació The Hawks) en els concerts electrificats de 1965 i 1966 que van estripar tantes vestidures dels fanàtics del folk. El nom de The Band estarà associat per sempre a Bob Dylan (qui també va fer la seua aportació a aquell esplendorós 1969: Nashville skyline), però l’obra al marge del cantautor de Minnesota cal ser destacada per una poderosa personalitat pròpia. L’any 1969 també va ser decisiu per a ells, amb la publicació del seu segon disc, The Band. Rampa de llançament d’una carrera no tan coneguda pel gran públic però preada per la crítica i els músics: la influència de The Band no sols és visible durant la dècada de 1970, sinó que es perllonga en el country-rock i l’alt-country d’èpoques posteriors.
Més popularitat van tenir Creedence Clearwater Revival. Entre 1969 i 1979, després d’un debut de recepció discreta, la banda de John Fogerty despatxa cinc àlbums, Bayou Country, Green River, Willy and the Poor Boys, Cosmo’s factory i Pendulum contenidors d’himnes transgeneracionals com “Bad moon rising”, “Fortunate around”, “Down on the corner” o una de les cançons més populars de la història: “Have you ever seen the rain”. El típic tema que tothom ha escoltat però que la immensa majoria no saben atribuir amb precisió. Una trajectòria intensa que les baralles i problemes van fer més curta. Fogerty, en solitari, ja no tindria mai el mateix èxit.
Si tot l’anterior els sembla poc, The Kinks, invocats adés, lliuren el que és el seu treball de maduresa, Artur-Or the decline and fall of the British empire, The Grateful Dead llança quatre discos en dos anys, en el seu moment absolutament on fire; The Doors publiquen The soft parade i Morrison Hotel, poca broma; The Velvet Underground operen el seu gir cap a les tenebres amb un disc homònim i Pink Floyd —tres discos en dos anys— van posant rajoles en el seu camí cap a la rellevància planetària.
Període també important des del punt de vista exploratori: discos tan influents, inquiets i visionaris com Hot Rats de Frank Zappa i In the court of the Crimson King, de King Crimson, àlbums que portaren l’experimentació a un altre nivell, formen part de l’enlluernadora collita del 69. Sense oblidar, entre tanta testosterona, que va ser també l’any del tercer disc de Janis Joplin, I Got Dem Ol’ Kozmic Blues Again Mama! Explosiva i efímera artista convertida, com Jimi Hendrix, l’heroi afroamericà del rock, o Jim Morrison, el cantant de The Doors, en mite de la història musical. Víctimes del costat fosc d’una era gloriosa.