Les xinxes notonectes es fixen als murs de la bassa, i retenen en l’abdomen una bombolla d’aire. És fascinant veure com l’evolució les ha conduït a ser insectes aquàtics: naden d’esquenes, i quan ho necessiten bussegen amb aquella mena d’escafandre natural. D’aquesta manera, poden mantenir-se submergides una bona estona, i quan noten que alguna presa ha caigut a l’aigua naden cap a les oscil·lacions que aquesta produeix, i llavor l’encalcen amb el seu bec dur i punyent, i un colp capturada li xuclen l’ànima. Però si ho necessiten, poden volar enèrgicament i buscar-se un altre toll d’aigua. Són, en molts aspectes, unes superdotades de la naturalesa.
Vora la bassa, pense en aquesta mort travessada per les llances esmolades de les notonectes, i com ha de ser de terrible. De vegades, els escriptors de ciència-ficció imaginen éssers ferotges extragalàctics, quan en la natura dels nostres voltants hi ha exemples igual o molt més espaordidors. El mateix Charles Darwin dubtava de l’existència d’un Déu creador que haguera pogut idear un ésser tan aterridor com l’icnèumon, que parasita les erugues de les papallones de tal manera que les seues larves devoren la presa lentament per dins, fins a matar-les. Com és possible que un Ens Totpoderós ideara aquella bèstia tan retorçadament brutal, es preguntava a l’Autobiografia.
A parer meu, qui millor reflexiona sobre aquestes qüestions de civilitzacions extraterrestres és Ursula K. Le Guin. Els seus escenaris no inclouen àliens espantosos, sinó humans, en diversos graus d’evolució. En El teu nom és bosc, l’escriptora imagina la colonització d’un planeta molt llunyà de la Terra (a dèsset anys llum), poblat per una civilització d’homes nans de color verd, anomenats criatins. Aquests viuen en simbiosi amb el seu entorn, una natura exuberant i rica, fins al punt que la paraula que defineix el seu món és “bosc”. El planeta ha estat colonitzat pels humans, que l’exploten sense compassió, destruint el bosc, i l’ecosistema preuat dels criatins. Amb aquest pretext, Le Guin reflexiona sobre la destrucció ecològica, el colonialisme brutal i assassí. I de pas també sobre els terrans, que exploten sense control els criatins i els seus recursos, fins a la catàstrofe final.
També en la brillant novel·la Els desposseïts, Le Guin enfrontava dos mons dispars, el d’Urras, que es regeix per les normes més extremades del capitalisme, i el d’Anarres, que acull una societat sense govern o institucions autoritàries, i que viu en una mena d’estat que vetla pels seus ciutadans, cosa que també afecta la seua llibertat. Això li permetia a l’autora reflexionar sobre si un món així era possible, allunyat del neoliberalisme capitalista, vivint en una mena d’anarquisme tutelat. És una novel·la intel·ligent, provocativa, sorprenentment actual. Quin model d’humanitat volem? L’ultraliberal o una més reglada i menys competitiva? I, tanmateix, cap dels dos mons sembla ideal, tots dos tenen defectes, i al final sembla un nus gordià, d’irresoluble solució.
Mire dins de la bassa: hi viu tot un món, de violència i lluita infinita. No és un món extraterrestre, sinó ben prop, sols cal tenir la voluntat de mirar i comprendre. Escarabats aquàtics, larves de libèl·lules i de mosquits, trisparissos, notonectes... Recorde una frase d’Els desposseïts, sobre la vida a Anarres: “Aquells mars havien estat incomunicats durant diversos milions d’anys i, per tant, les formes de vida, hi havia seguit cursos evolutius diferents. Eren d’una varietat colpidora. Mai no se li havia acudit que la vida pogués proliferar amb tanta frenesia, exuberància, que de fet l’exuberància fos potser la qualitat essencial de la vida”. Llegiu Le Guin, en la bella col·lecció de l’editorial Raig Verd, amb l’acurada traducció de Blanca Busquets. Hi descobrireu altres mons, que són aquest. I com aquesta exuberància de la vida és tan formidable com inquietant i inabastable.
