—Per què una novel·la de ciència-ficció sobre un estat que amplia el concepte de suïcidi assistit a tots els ciutadans, més enllà dels casos que ara mateix entenem com a suïcidi assistit?
—La novel·la va començar com a guió de cinema. Estava fent un curs de guió i el treball final era presentar un guió. El suïcidi és un tema que sempre m’ha cridat l’atenció, sobretot per la manera com tendim a ocultar-lo en la societat. Un tema tabú del qual no es parla, fins i tot quan has tingut casos propers. Quan no sabia com avançar amb aquest guió, just quan estava en un bloqueig creatiu, va arribar la pandèmia, i el que era una cosa molt llunyana començava a semblar-se, en certa manera, amb el que ens estava passant amb l’agreujament de la salut mental de les persones. Es va fer evident que la salut mental s’estava gestionant malament i aleshores vaig decidir fer una novel·la, que és un camp on em trobo més segura.
—I per què una barreja de ciència-ficció i novel·la negra?
—A mi, a més, m’agrada fer gènere, sobretot ciència-ficció. Però em va semblar que donaria més joc si hi incorporava un element de novel·la negra, que alhora era també un repte, perquè era la primera vegada que tocava aquest gènere. I vaig decidir fusionar gèneres com fa China Miéville a La ciutat i la ciutat. Potser el meu llibre tira més cap a la ciència-ficció i el seu més cap a la novel·la negra. Però m’agrada aquest joc.
—Amb la novel·la capgira molts termes. El suïcidi assistit canvia totalment de sentit quan l’assumeix un estat d’un capitalisme molt extrem: en les mans d’aquest estat passa a ser una “solució” per evitar despeses derivades d’una onada de suïcidis.
—Sí, em va resultar molt divertit capgirar el sentit que donem a algunes paraules. Em va agradar especialment canviar el concepte de ProVida...
—... Els col·lectius provida, en aquest cas, passen a ser els que s’oposen a aquests hiperneoliberals centres d’assistència al suïcidi.
—Quan feia el guió de la novel·la, vaig pensar que aquesta gent seria la ProVida, em va agradar i vaig començar a jugar amb la resta de termes. Tant en el suïcidi com en altres temes delicats, les paraules que utilitzem són molt buscades per encaminar-nos en una direcció: un exemple és gestació subrogada. Sovint també fem servir eufemismes per parlar d’un tema com el suïcidi, però no sé si som conscients que utilitzar aquests eufemismes en lloc de parlar clarament està amagant el problema i fa que no l’abordem. En aquest sentit, la novel·la busca provocar debat i reflexió entorn d’alguns conceptes.
—Radicalitzes tot perquè es vegen els matisos. Els contraris als suïcidis assistits, en un moment donat, fins i tot van en contra del suïcidi assistit que demana aquell personatge que està patint un càncer terminal...
—Sí, és una manera de mostrar que no tot és blanc i negre. Tant un extrem com un altre són això: extrems molt oposats d’una manera d’un mateix pensament, però s’han de tenir en compte molts factors i no és tan fàcil decidir. Davant d’una persona que vol morir, el més normal és intentar que no ho faça, però en determinades situacions —si sap que no té remei i que el final serà el que serà—, no està tan clar. Realment, el que vull plantejar a la novel·la és aquesta autonomia que s’ha de deixar a les persones per a decidir sobre les seues pròpies vides.
—D’on va eixir aquesta idea de capitalisme extrem?
—Jo havia tingut algunes experiències, en l’àmbit personal, durant l’adolescència, amb els psicòlegs de la Seguretat Social i va ser una odissea. Quan una persona està més vulnerable, la situació que es troba en arribar al centre de salut —per manca de recursos— és una situació que l’estressa encara més, i que potser agreuja el seu malestar, perquè el pacient té la sensació que la persona que té davant està esperant que passen els deu minuts perquè passe el següent. A la pandèmia, precisament, totes les notícies que apareixien sobre salut mental anaven en aquesta línia: com que la sanitat pública ja estava saturada per la covid, encara es podien destinar menys recursos dels habituals a la salut mental, des de depressions fins a trastorns de la conducta alimentària: començaven a tindre problemes d’imatge personal, tancats a casa i sense poder relacionar-se. A banda d’això, em vaig començar a documentar per perquè, entre capítol i capítol, faig uns interludis per contextualitzar l’argument amb una notícia...
—Inclou com un retall de diari.
—Sí, una notícia que conta la història que hi ha al darrere i com s’ha arribat a aquell punt. El més curiós és que, quan estava recollint documentació sobre aquestes notícies per fer-ho el més exagerat possible, totes les informacions superaven les pitjors xifres que jo imaginava. Hi ha coses que han passat que són més bèsties que les que jo imagino en la novel·la.
—Com quines?
—Com els sous d’alguns directors de centres privats que s’han quedat concessions públiques o la xarxa que s’ha creat darrere de la privatització de la sanitat. Per tant, vaig decidir fer la novel·la tan extrema com vaig poder per no quedar-me curta.
—Escriu en una llengua molt estàndard amb declinacions més pròpies del català oriental, però el lèxic de l’Horta acaba eixint.
—Sí, és complicat, perquè soc de Picassent, però fa dos anys que visc a Barcelona; tinc la sort de poder treballar en català, i se m’han enganxat moltes expressions. Però és veritat que després tinc incorporades moltes paraules de Picassent que pense que tot el món coneix i de sobte em diuen que no ho havien escoltat mai. No soc conscient que estic hibridant molt. Potser hi haurà valencians que em diran que escric en oriental i d’altres em diran que escric en valencià. Però al final m’agrada la fusió, perquè és una manera que, des d’un costat i un altre, descobrisquen coses noves.
—La ciència-ficció té pocs autors prolífics a casa nostra, tot i que hi ha una certa tradició en part desconeguda. Però la seua elecció, des dels primers contes, és la ciència-ficció.
—Sí, m’agrada la ciència-ficció perquè ja té, de base, aquest component de crítica social i de distorsió de la nostra realitat, de fer-nos pensar. Una autora important del gènere, Ursula K. Le Guin sempre deia que no ens enganyàrem, que la ciència-ficció parla del present, no del futur. I jo sempre he volgut donar a les meues novel·les aquest to de crítica. En Suïcides S.A. potser és més evident que en altres. Escric ciència-ficció perquè és una manera una mica tramposa de parlar sobre el que estem vivint.
—L’estructura de la novel·la també és una mica tramposa...
—Em va costar molt quadrar les històries.
—No diga res més o farà espòilers.
—Jo soc molt de seguir un esquema i recorde de fer i refer una mena d’escaleta sobre les dues històries. Però fins ara la gent que l’ha llegit m’ha dit que he aconseguit la sorpresa en el gir final.