El primer mapa que es coneix data del segle VI abans de la nostra era i fou elaborat per la cultura babilònica. Posteriorment, els grecs feren importants incursions en la representació de l’espai físic que coneixien.
No fou, però, fins al segle VIII quan la cartografia va experimentar un gran desenvolupament a l’hora de representar en dues dimensions el coneixement del món del qual es tenia constància en aquell moment. Va ser la cultura musulmana la que, en beure de fonts gregues i en el moment de la seva expansió cap a Europa, va apostar decisivament per la ciència de la cartografia. No debades es tractava d’un coneixement que tenia una vital importància per a les guerres i el comerç. Per al domini polític i econòmic, en fi.
Durant l’època medieval, cartògrafs, exploradors i viatgers —marítims i terrestres— musulmans anaren escrivint tractats sobre la geografia d’Europa, Àfrica, l’Índia i la Xina. El més destacat dels geògrafs sarraïns fou Abu Abdullah Muhammad al-Idrisi, que a principis del segle XII va presentar la Tabula Rogeliana al rei Roger de Sicília, on Al-Idrisi residia, i que és considerada una de les més grans obres fins aquell moment.
Aquest mapa era, en realitat, un gran llibre, on es descrivia el món que es coneixia. Fou encarregat pel rei de Sicília, el normand Roger —d’aquí el nom de l’obra—, l’any 1138 i el geògraf la lliurà al monarca el 1154. Foren necessaris, per tant, setze anys per confeccionar l’obra. Una dada que permet entendre la complexitat i el cost d’aquests tipus de feina.
L’escola mallorquina
El coneixement cartogràfic esdevingué al llarg de l’edat mitjana d’una importància estratègica per als diferents regnes cristians europeus. De tal manera que els geògrafs que excel·lien en aquesta disciplina es convertien en objectes de desig per part dels monarques. Un bon grup de cartògrafs, fent feina durant llarg anys o tota la vida per a una cort, podia suposar un element d’avantatge força important en la competició permanent entre els diferents regnes.
Juntament amb els musulmans excel·liren en aquesta disciplina els jueus. Uns i altres havien conviscut a la Mallorca sota dominació mahometana, entre el IX i el XIII. L’illa havia estat de sempre un enclavament fonamental en les rutes marítimes mediterrànies i possiblement per això s’anà convertint a poc a poc en un escenari important del coneixement cartogràfic.
Quan Mallorca fou conquerida pels cristians, el 1229, el coneixement geogràfic illenc resultà molt atractiu per a la Corona d’Aragó, per a la seva expansió Mediterrani endins. En aquell context, una família de mallorquins jueus va anar destacant progressivament en la saviesa geogràfica, la tècnica cartogràfica i la destresa representativa.
Un dels seus membres, Elisha ben Abraham (Palma, 1325-1410), del clan familiar dels Cresques, conegut com a Cresques Abraham —fill d’Abraham Vidal, net de Vidal Cresques i pare de Jafudà Cresques (Palma, 1350-Barcelona, 1410), també un important cartògraf— resultarà ser una de les figures cabdals per a la Corona, la qual li encarregà el que serà l’Atles català.
Cresques Abraham va viure al call de Palma, on es casà el 1350 amb Seteddar i tingué amb ella dos fills, el citat Jafudà i Astruga. Tota la seva vida va ser un protegit de la cort per a la qual treballà. La feina més notable de les que realitzà fou el conegut com l’Atles català, de 1375, una obra que innovà tècnicament, que trencà amb la tradició cartogràfica anterior i que és considerada el punt més alt del coneixement cartogràfic medieval.
Val a dir que Abraham no signava les obres i que possiblement l’autoria material anava a càrrec de diferents grups d’especialistes, però ell dirigia les feines i se’l considera el responsable del famós Atles, així com d’altres obres magnes de la cartografia del moment. Entre d’altres, se li atribueix la paternitat de magnífics exemples de mapes com la Carta veneciana —propietat avui de la Biblioteca de Sant Marc de Venècia—, la Carta florentina —conservadora a la Biblioteca Central d’aquesta ciutat—, la Carta napolitana —a la Biblioteca Víctor Manuel III de Nàpols—, el mapa d’Istanbul —un fragment del qual es guarda al palau Topkapi— o la Carta de París —un altre mapa que fa companyia a l’Atles català.
Cap d’aquestes famoses obres estan signades, però per les seves característiques formals i la datació cronològica es considera que són responsabilitat del referit cartògraf mallorquí. L’Atles català —encarregat per la Corona a canvi de 150 monedes d’or— sol ser avaluat com l’obra més perfecta d’aquella època. Es tracta d’un mapamundi dibuixat sobre pergamí enganxat sobre fustes, dividit en sis fulls que porten els textos explicatius i les llegendes en català. La representació és la del món aleshores conegut. Joan I d’Aragó el regalà a Carles VI de França. Amb el transcurs del temps, acabà —on és avui— a la Biblioteca Nacional Francesa, a París.
L’Atles sol ser identificat com l’obra magna d’Abraham, que, alhora, és el gran representant de l’Escola Cartogràfica de Mallorca, un nom que la historiografia ha posat al grup de geògrafs, cartògrafs, cosmògrafs i fabricants d’útils de navegació que treballaren a l’illa entre els segles XIII i XV.
Segons accepta la historiografia, la dita escola seria la culminació d’un llarg procés que s’inicià en un moment ignot i que arribà al seu màxim esplendor durant el període de les tres centúries citades. L’illa tenia una tradició marinera des de l’antiguitat, obligada per la seva geografia, i això juntament amb els coneixements abans referits dels musulmans que dominaren l’arxipèlag balear —de principis del X fins al 1229—, crearen la llavor que amb l’aportació dels estudiosos geògrafs jueus —i també alguns cristians— florí posteriorment quan Mallorca s’incorporà a la Corona d’Aragó.
Entre les aportacions tècniques més innovadores de l’Escola mallorquina es compta el realisme que aportà la quadriculació a través d’una xarxa de retxes que establien possibles rumbs entre punts diferents. Aquesta novetat, que es coneix pel nom de “carta portolana” i que va néixer el 1300, es diferenciava del mapa del món que fins aleshores es representava de forma circular. Les distàncies dels portolans eren molt més precises. El grau de realisme els feia molt superiors a les representacions anteriors. Es creu que el coneixement que requeria aquesta tècnica provenia de les informacions que aportaren els mariners i comerciants als cartògrafs mallorquins, els quals, amb l’ajuda d’astrònoms, anaren elaborant diferents cartes, cada cop millorant la tècnica, buscant sempre facilitar la navegació, donant una eina essencial per traçar rutes amb la brúixola.
Segons algunes fonts historiogràfiques, el coneixement mallorquí per fer una carta portolana va beure decisivament de cartògrafs genovesos instal·lats a l’illa, entre els quals a vegades s’ha citat un personatge anomenat Angelino Dulcert. D’altres fonts han apuntat que aquests genovesos, en realitat, haurien après el coneixement de cosmògrafs mallorquins anteriors que haurien estat relacionats d’alguna manera amb Ramon Llull.
A banda de l’origen, en el que hi ha coincidència entre els historiadors és que l’estil mallorquí és distintiu, que és prou diferent de l’Escola italiana o genovesa. La tècnica innovadora que atorgava una màxima precisió, mai vista, convertí els cartògrafs mallorquins en objecte de desig de la Corona catalanoaragonesa i, més tard, de la portuguesa. Ara bé, aquests preuats científics no s’estalviaren les conseqüències de l’odi als jueus.
L’Escola començà a esvair-se durant el segle XV, a mesura que l’interès de les monarquies pivotà cap a l’Atlàntic, però, sobretot, perquè l’expulsió dels jueus decretada pels anomenats Reis Catòlics, el 1492, condemnà tots els hebreus a l’exili. A partir d’aquell dramàtic moment els cartògrafs mallorquins passaren a fer feina per a altres senyors, sovint sota nous noms que intentaven dissimular la condició jueva per així estalviar-se el creixent odi que s’ensenyoria d’Europa.