Lletracremats

Les quatre vides de l’oncle Antoine

Avançament de la novel·la de Xavier Aliaga, Les quatre vides de l’oncle Antoine, publicada el 6 de setembre per Angle.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Preludi

Antonio Aliaga Pérez fou un valencià de l’exili. El seu nom no el trobareu en els llibres d’història ni en els estudis sobre la diàspora republicana. No era un intel·lectual ni un polític nomenat de la República espanyola. Tampoc no formà part de les guerrilles que muntaren el castell de sorra d’una improbable revolta contra el franquisme. I no fou un d’aquells centenars de milers de ciutadans anònims que acotaren el cap després de la guerra i el depositaren, a desgrat o a consciència, sota la bota del dictador. Antonio no es va sotmetre a aquell destí gris, misèrrim. I pagà molt cara la seua gosadia.

Podia haver estat una persona corrent, amb les seues singularitats de paio trempat, fogós, aventurer i una mica xerrador. Un ferroviari amb aspiracions de desempallegar-se de la grisa resignació, perquè era llegit i ambiciós. Podia haver tingut una existència relativament plàcida al costat de les filles. Podia haver conegut els néts i nétes. Podia haver envellit en una alqueria de l’horta de València, fent balanç amb orgull o recança de l’existència mentre contemplava la penúltima horabaixa. L’oncle Antonio, és clar, no seria aquella ombra mítica que planava en les converses familiars alimentant la imaginació d’un jove nebot que, amb el temps, esdevindria escriptor i experimentaria la coïssor de les llegendes domèstiques, les grans històries familiars que són nostres i de ningú més. Un fragment difús però essencial de la memòria familiar que necessitava algú per interpretar els papers de cronista, d’historiador i de detectiu. Per omplir els buits i compondre el trencaclosques. Per proporcionar-los als familiars d’Antonio respostes a preguntes que sempre s’havien formulat. I rèpliques a interrogants que ni els havien passat pel cap.

Antonio Aliaga Pérez no fou diplomàtic, ni escriptor, ni cap de govern, ni coronel de l’exèrcit. No fou agitador de masses, ni líder polític o social. Fou una persona anònima que hagué de fugir perquè no es va resignar al resultat d’una guerra. A aquella merda de país que visqué agenollat mig segle i que, en acabant, sotmeté a l’oblit els morts i les víctimes del bàndol perdedor. Un individu amb cara i ulls. Amb noms i cognoms que no apareixen a les cerques de Google. I que, malgrat l’anonimat absolut, va tindre una vida extraordinària. Una existència que calia recompondre i contar. Per no sotmetre-la també a un oblit ignominiós.

Gènesi

Hi ha fragments de vida emmagatzemats en una estança mal il·luminada que algú, un dia, rescabala de la foscor en obrir una petita finestra. La recerca dels trossos, repartits entre els racons polsegosos, dels bocins que fan d’inquilins d’armaris i calaixos, demana el seu temps, requereix una actitud, una (pre)disposició. Un dia deixaràs una petita escletxa en la finestra, per airejar els racons i donar-los nova llum. I esperaràs el moment propici per alliberar els fragments de la seua presó, després d’haver-los donat a menjar i beure. Després d’haver-los mantingut vius. Et fa por el dia que hagen de volar lliures. Perquè tenen una vida pròpia, autònoma: no són les històries de ficció que naixen del teu estómac. O del garbuix d’idees, lectures, vivències que s’acumulen en el disc dur. D’aquelles no has de retre comptes a ningú. No has d’exhumar secrets. No hi ha víctimes ni malentesos.

Desempolsegar els records familiars, donar forma a una vella història que sempre havia estat allí, és una altra cosa. Material sensible. Llefiscós. Més encara si les tessel·les del mosaic són un grapat de coneixences indirectes, esfilagarsades, plenes de buits i contradiccions. Migrades des de temps i espais (ja) remots. Ben mirat, amb això n’hi havia suficient per bastir un relat mistificador i confortable. Una restitució literària, farcida de llicències. Una visió complaent. També podies tractar d’arribar a la veritat de les coses. A la veritat disponible. La senda més llarga i incòmoda. Més plena de viaranys. Més compromesa.

En algun moment decidires obrir la porta. Alliberares els trossos d’història que hi havia esparsos pels racons de la memòria dels teus. Els carregares en una motxilla. I començares a caminar.

—Un dia faltarà la tia Pilar i no hauràs parlat amb ella d’Antonio. Ella és qui millor coneix la història.

De tant en tant, sense severitat, però amb un to d’ànsia mal dissimulada, ton pare, Pere Aliaga, t’advertia que si volies reconstruir la història del teu oncle legionari, la mateixa que havies escoltat des de la infantesa i que et feia posar els ulls com plats voladors, havies de posar-te a la faena, beure de la font més directa. Havies de ser conscient que la tieta Pilar, la matriarca de la família, l’anciana d’aspecte saludable, rotunda i menuda, compacta, bronzejada a perpetuïtat, sòcia des de temps immemorial de l’Osasuna de Pamplona, de quan es recitaven les alineacions titulars de memòria, no seria eterna. Un dia de febrer, de l’any 2005, la tia Pilar morí i s’emportà a la tomba els secrets i les vivències del seu germà Antonio.Havies fet tard.

“La veritat és un os ben dur de rosegar. I tu, per arrencar, t’havies de conformar amb un grapat de fotografies acromàtiques de l’àlbum familiar”

El teu cosí Manuel, fill de ta tia Esperança, germana gran de Pere, també deixava caure el tema a les reunions familiars. Manuel era l’únic que havia localitzat i visitat la tomba d’Antonio a Tournay, als Pirineus francesos. Segons la versió assumida per la família, l’oncle marxà a allí per recuperar-se de les ferides que patí després d’haver combatut a finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta amb la Legió Estrangera francesa, el mític cos expedicionari que associaves en la infantesa a escaramusses bèl·liques al Sàhara i gestes èpiques a l’estil de Beau Geste, el cavaller de fortuna creat el 1924 per Percival Christopher Wren. Matèria de cel·luloide en pel·lícules que havien tingut, per a moltes generacions, l’olor i el sabor de la sessió contínua, dels seients de fusta gastats i la flaire de les llepolies barates i els ambientadors primitius, l’ozopino descrit pel dramaturg Jardiel Poncela que escampava una flaire «dulzona y un poco repugnante», com la descrivia l’escriptor franquista Fernando Vizcaíno Casas, a qui vas haver de citar per a un article sobre la història de les sales de cinema a València. Perquè tot això, és clar, tu no ho vas viure. Per a la teua generació, si de cas, aquell cinema remetia a sessions casolanes en pantalla petita i, durant prou de temps, monocolor.

La història d’Antonio no compartia decorat amb les gestes heroiques de Beau Geste. No exactament. L’oncle havia estat a Àfrica, però la versió familiar assegurava que posteriorment havia servit a la Indoxina, en la mítica desfeta francesa de Dien Bien Phu. Allà l’havien ferit i havia estat presoner. Segons un retall de la premsa de l’època, del qual tots els germans parlaven però ningú no conservava, l’alliberaren. I tornà a França per llepar-se les ferides. Hi havia aspectes sobre la fugida, el periple en la Legió i la manera de reconstruir la seua vida en l’exili que, pel que ja sabies, eren fascinants.

Tenies l’esquema —els traços, més aviat— d’un relat absolutament esfereïdor sobre rebel·lia, amors, desamors, exili, trencaments familiars, aventures bèl·liques en països llunyans, natges, supervivència, melangia, malaltia i mort. La història d’un individu que havia viscut moltes vides en una mateixa existència. Juntament amb això tenies notícia d’anècdotes esparses, pinzellades suggeridores que dibuixaven un personatge vital, desimbolt, amb una barra indestructible. Un supervivent. Amb aquells materials, i la força de la inventiva, visualitzaves, salvant les distàncies i les (in)capacitats, un llibre a l’estil d’Els emigrats, el fascinant llibre de Winfried Georg Sebald que segueix el periple de quatre personatges que abandonen els seus països d’origen: per dir-ho així, una mena de llarg reportatge periodístic amb esperit literari i fotografies que servien de recurs desconcertant per difuminar els límits entre realitat i ficció.

Si no era això, podies provar amb una biografia novel·lada, contada amb un narrador omniscient que saltaria en el temps a conveniència. Fins i tot hi havia la possibilitat d’endinsar-se en la pell del familiar i abordar la narració en primera persona, fer d’Antonio la veu de la seua pròpia història. Per a aquella opció imaginaves dues parts: una que arrancava des del camp de presoners, acaronant la mort amb la punta dels dits, i relatant el que havia estat fins aleshores la seua existència; i un segon bloc que partiria poc abans de la mort vertadera, a Tournay, fent balanç des de la recança.
Ningú en la família t’hauria fet cap retret.
Però no es tractava d’això.
Si la reconstrucció de la història era important per a ton pare era perquè, a més d’arribar a conèixer millor la vida del germà, Pere abrigava la tèbia esperança de trobar la família francesa d’Antonio. Sols per això, havies de burxar. T’enfrontaves al repte de refer una història que t’havia estat revelada en la infantesa, però que ningú de la família havia pogut reconstruir fidelment. Amb totes les prevencions, de nou, era un exercici de reconstrucció dels fets més a l’estil d’Els enfonsats, de Daniel Mendelsohn, la recerca de sis familiars entre els sis milions de víctimes de l’Holocaust. «En ocasions com aquesta, la millor (i l’única) novel·la possible és la narració exacta i apassionada de la veritat», escrivia Antonio Muñoz Molina sobre la monumental obra de Mendelson, una frase que l’editorial Destino havia fixat en la portada, se suposa que pel seu contingut definitori. La narració de la veritat fins on pugues i sàpigues arribar, afegiries tu. Per aconseguir respostes. Qui eren aquells familiars dels quals gairebé no es parlava i que havien mort en els camps d’extermini? Quina era la seua història? Aquell era el motor de la novel·la de l’escriptor jueu nord-americà. Tu també tenies preguntes.

[Havia de passar: a més d’emmirallar-te en un grapat de lectures canòniques sobre la memòria personal i familiar, en el llarg procés de recerca vas descobrir que algú amb molt més pes i trajectòria que tu agafava camins semblants. Com ara l’escriptor Vicenç Villatoro, que havia publicat —mentre tu caminaves pels viaranys del teu relat— Un home que se’n va, la història de les seues arrels cordoveses i del seu avi, un individu que decideix emigrar sent ja ben gran, a seixanta anys. Villatoro volia trobar respostes, saber la veritat. Tu també. Villatoro explicava a les entrevistes que volia bastir un relat que fora literari, no memorialístic ni periodístic. Tu no sabries definir què et voltava pel cap.]

Decidir el com és un pas. Però la veritat és un os ben dur de rosegar. I tu, per arrancar, t’havies de conformar amb un grapat de fotografies acromàtiques de l’àlbum familiar. Una, en concret, et resultava especialment evocadora: Antonio, de cos sencer, amb americana, corbata i una gavardina elegant al braç, caminant amb suficiència. Un paio ben trempat, de pell bruna. Dret com una torre de guaita. Amb un bigot estret i presumit que dissimula la boqueta de pinyó de la família. A tu, aquell físic et recordava el dels actors Douglas Fairbanks Jr. i Errol Flynn, els reis d’una època daurada de Hollywood. Antonio no tenia la bellesa ni la perfecció de faccions de Flynn. Menys encara, la mirada captivadora i profunda de Fairbanks. Però era un home atractiu i amb una capacitat de seducció sembla que provada. Cercares moltes vegades entre els papers de casa, entre els àlbums descolorits amb fotografies envellides, allà on recordaves haver vist la imatge. Però no aconseguires trobar la fotografia. Les germanes ni el pare tampoc no la tenien. S’havia perdut. I tu, amb el teu intermitent sentit de la fatalitat, pensaves que mai més la trobaríeu.

Despertador

En algun moment, fins i tot la fulla més indecisa de l’arbre acaba assecant-se i caient pel seu propi pes. Besa la terra i se sotmet als embats capritxosos del vent. A l’estiu de l’any 2011, la llumeneta que et pampalluguejava a l’interior esdevingué un focus de llum blanca i enlluernadora. Ja no era possible desatendre els senyals. Havies de fer forat a la nova-vella història que trucava a la porta amb els dos punys, amb una violència foragitada. Calia engegar la màquina de cosir les peces del relat.

Un divendres qualsevol, a Xàtiva, omplis la pantalla amb les primeres notes sobre la història del teu oncle Antonio. Mentrestant, vas i tornes a unes xarxes que bullen al ritme d’un present esquarterat i confús, d’una evanescència atroç. I contemples, amb una certa estupefacció, com un reportatge que has publicat sobre el descobriment d’un cràter a Mercuri que un científic de la NASA va batejar el 1979 amb el nom d’Ausiàs March, va i torna per l’èter amb una insistència impensable. Mai s’acaba de saber com funciona tot plegat. Quines històries li poden interessar a la gent. I quines no. Sovint, aquelles coses que fas amb més cura i intenció. Decideixes no fer extrapolacions.

Als afores del teu despatx, instal·lat a la teua habitació de xiquet, a la casa pairal, un pis del populós barri Nord-oest de la capital xativina, assetjat per les remors del trànsit i per la terrassa sorollosa d’un bar, batega la darrera tronada d’un estiu allargassat i espasmòdic. L’ambient s’ha refredat una mica. T’has equivocat de nou amb la roba que li has posat a D. per afrontar un dels primers dies d’escola. Potser patirà fred. Tal vegada, la mestra, en veure’l encongit i fredós, arrufarà el nas i malpensarà dels progenitors. Et dediques a fer tasques soltes, disperses com a fulles de tardor caigudes que ningú no arreplega. Tot i això, per fi has tingut una mica de temps per bastir una primera cronologia. I alguna cosa que s’assembla a un pla de treball. A una metodologia. El to de la narració encara és a les beceroles, un fràgil castell de sorra seca. Saps que hauràs de provar coses. Escriure i esmenar. Esborrar i començar de nou. Tens algunes intuïcions. I una única certesa: no has de crear un món, sinó ajustar-te a uns fets preexistents. T’aferres a una única premissa que deixa fora del procés la inventiva. Fa vertigen.

Mesos enrere, li havies anunciat al teu pare que havia arribat el moment de posar-t’hi. Li digueres que enregistraries la seua versió de la història, per fer-lo recordar, per fixar millor els detalls, per ampliar la informació. També volies parlar amb les germanes, les teues tietes Esperança i Conxa, uns quants anys més grans que el pare. Esperança és ara la matriarca familiar, una segona mare per a tu que no oblida mai felicitar-te per l’aniversari. Menuda i temperamental, entranyable. D’ulls vius i saberuts. Et recorda molt la tia Pilar, cadascuna amb el seu tarannà, la seua singularitat. Fa un munt d’anys que va enviudar de Ramon, el seu marit, a qui anomenaves de xiquet «pare-tio», una creació lingüística de criatura trasplantada els estius d’un gegantí barri dormitori de Madrid a l’horta de València, a Massalfassar, per passar les vacances estivals. Un brollador de records substancials de la infantesa.

Esperança viu encara a Massalfassar, una de les teues pàtries petites. Conxa i el seu marit, Juan, viuen a prop, a Massamagrell. Amb ells també tens una relació molt estreta. T’aprecien com a un fill. I ets el padrí d’Antonio, una de les seues nétes, la filla de la teua cosina Flori. La relació ha estat estreta al llarg del temps. Però costa de mantindre el frec: darrerament, no els visites tot el que caldria. I les teues tietes mereixen tota l’escalfor i consideració després d’haver-se llançat l’existència als muscles, de tindre cura (dels altres) i no cuidar-se, de veure impresos al rostre i les mans els solcs de la vida. Els disgustos. L’altre germà era Ximo, mort abans fins i tot que Pilar. Un home de caràcter, diferent a ton pare, amb una aparença que recordava la d’Antonio. I viceversa, és clar. Pel bigot i per uns ulls desperts. No recordes haver parlat amb Ximo de l’oncle, malgrat haver viscut una temporada amb ell i amb la tia Carmen, a l’Illa Perduda, el barri frontissa entre la València benestant i universitària de l’avinguda de Blasco Ibáñez i el poblat mariner del Cabanyal. A Ximo i al marit d’Esperança, Ramon, els dedicares un relat, «Séquies, lledoners i camps sense porteries», el teu viatge literari a la infantesa. Un rebobinat amb xarxa de seguretat. Aquest del teu oncle no en té, de xarxa.

Parles amb Pere de les primeres notes i tornes a mirar al camp de batalla del teu despatx, a les fotografies escampades per taules i cadires. En tens un bon grapat. Però manca aquella fotografia de cos sencer, d’un paio atractiu i ben vestit que camina com si la vida desplegara una catifa de vellut roig per sota dels seus passos. Com si el món li pregara ser devorat a queixalades.

Reuneixes provisions. Agafes el teu full de ruta precari. I mamprens el camí.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.