Els crítics

L'espectacle de 'Game of Thrones'

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La més espectacular i també la més complaent. Amb aquests dos adjectius definiria la setena temporada de Game of Thrones (no continuïn llegint si no volen spoilers). Que ha estat la més espectacular crec que ningú no ho pot rebatre. Mai no s’havia vist a la televisió res amb la factura visual de Game of Thrones aquesta temporada. L’atac sorpresa de Daenerys contra les tropes Lannister, d’un ritme trepidant, ignífug, amb un control de l’escenari que portava l’espectador d’un punt a l’altre del camp de batalla, i la lluita per la supervivència de Jon Snow i la seva expedició al nord han estat els dos punts àlgids en aquest sentit. Dos moments, un de foc i un altre del gel, que et deixen clavat davant la pantalla per l’exhibició dels efectes especials i un sentit de l’èpica que arrossega l’espectador. Fa uns anys hauria estat impensable veure això a la televisió, i amb aquestes escenes Game of Thrones està fent història i es referma en la seva capacitat per portar a la pantalla domèstica un espectacle que no té res a envejar al de les sales de cinema. La sèrie ha fet caure una frontera entre els dos mitjans que semblava infranquejable, com també ha caigut el Mur, assenyalant el final d’una era.

La setena temporada també ha estat la més complaent, i fer servir aquest adjectiu se’m fa estrany per analitzar una sèrie com aquesta. Però malgrat que Game of Thrones té la fama de ser cruel amb l’espectador (un prestigi que s’ha guanyat matant de forma despietada protagonistes estimats), aquest cop els guionistes han estat benvolents. Han perdonat la vida a dos personatges clau, Jaime Lannister i Jon Snow, en situacions límit (el primer, a més, escapant de forma força inversemblant) i només han mort personatges secundaris, que a més estan situats en el bàndol dels malvats (entre ells, el més destacat és Littlefinger). El fet que aquesta temporada ha estat poc traumàtica ho constata l’absència de vídeos a la xarxa amb fans tornant-se bojos mentre miren el televisor. Aquest canvi suposa la pèrdua d’un tret característic de Game of Thrones: la capacitat per trencar les expectatives de l’audiència i transgredir la lògica moral del relat tradicional, en què els bons acaben guanyant (es premia la noblesa) i els dolents perden (es castiga la malícia). La sèrie havia invertit aquest codi, seguint fidelment els llibres en què es basa, i ha donat moments de gran impacte per a l’espectador, que des que es va decapitar Ned Stark havia viscut un xoc rere l’altre. Aquestes anticatarsis televisives formaven part de l’espectacle de la sèrie, del seu ADN, i enguany no n’hi ha hagut cap.

Possiblement aquest canvi és intel·ligent perquè el nombre de vegades que pots anar a la contra del que l’espectador vol agafant-lo per sorpresa és finit. Però s’ha anat a l’altre extrem, amb un guió molt concessiu amb el públic, potser massa: s’ha creat la trama romàntica entre Jon i Daenerys, que molts esperaven des de feia temps i s’ha declarat el primer com a l’hereu legítim del tron, que ha satisfet la necessitat del públic de tenir com a referent un heroi tradicional. Cap de les dues trames ha estat portada de la manera més encertada. L’autèntic llinatge de Jon Snow ha estat insinuat tantes vegades que el seu descobriment ja no ha sorprès ningú, i a més s’ha destapat de la manera menys elegant, a cop de diàleg. La relació entre Jon i Daenerys ha acabat funcionant gràcies a la feina dels actors però la seva història requeria una elaboració que la sèrie no els ha pogut donar perquè, arribats a aquest punt, les trames s’havien d’accelerar. L’arribada de l’exèrcit del Rei de la Nit no es podia dilatar més, i precipitar els fets (encara que fos a través d’el·lipsis en la resta de trames) era necessari perquè l’amenaça fos palpable per a l’espectador. Constatar que aquest enemic existeix altera completament la vida de tots els personatges i, en conseqüència, també la dinàmica de la sèrie.

Ja no hi ha temps per moure peces al tauler: l’hivern ha arribat i ara Game of Thrones s’ha convertit en un campi qui pugui. Gaudim de l’espectacle, perquè segui qui segui al tron de ferro al final, sigui bo o sigui malvat, els asseguro que no veuran enlloc res d’igual.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.