Els crítics

L'estratègia de Joc de Trons

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un dels mèrits més grans de Game of Thrones, i un dels que sovint passa per alt, és la capacitat per moure una quantitat de peces sobre el tauler sense deixar de donar a l’audiència un gran moment per episodi com a mínim. En un univers que té unes dimensions tan inabastables i amb un repartiment tan extens és molt difícil gestionar els guions de manera que cada peça arribi al lloc on la història necessita a llarg termini i al mateix temps cobrir les necessitats de cada episodi. De fet, un dels reptes amb què la sèrie ha estat lluitant permanentment ha estat amb la fragmentació, inevitable, que suposa tenir tants personatges situats en escenaris tan separats entre ells. Si alguna feblesa se li pot trobar a Game of Thrones és, justament, que hi ha pocs episodis que funcionin dramàticament com una unitat, cosa que es constata comprovant que els moments més recordats de la sèrie es troben en episodis en què, o bé s’ha centrat l’acció en un únic espai, o bé tenen una estructura intencionadament desequilibrada que ha permès que els moments clau tinguin una durada molt més llarga del que és habitual (un exemple d’aquest recurs és la penitència de Cersei a la cinquena temporada).

Però fins i tot quan no és així, els guionistes es preocupen per compensar la feina de fons que han de fer amb moments per emmarcar, de recompensa instantània. I així és com la setena temporada ha arrencat amb un episodi que ha servit fonamentalment per recol·locar els personatges en el mapa, definint-los en relació amb la imminent lluita pel tron, però que al mateix temps ens ha ofert dues escenes, situades estratègicament al principi i al final, d’aixecar-se i aplaudir. Dues escenes representatives dels dos tons que combina la sèrie: la que protagonitza Arya es basa en la capacitat d’impactar l’audiència a través de la sorpresa i la violència, la que protagonitza Daenerys troba la seva força en un sentit de l’èpica omnipresent durant els moments més dramàtics de la ficció. Són dos registres que s’han alternat durant tota la sèrie i part fonamental del seu èxit. Els dos guionistes saben molt bé quines tecles estan prement quan ens ofereixen una dosi de cada a l’arrencada d’una temporada que ha estat envoltat d’una gran anticipació precisament perquè el final de l’anterior augurava un ritme més ràpid.

Encara que l’hivern ja ha arribat, de moment Game of Thrones avança estratègicament amb la velocitat de sempre i continua treballant com cal les seves trames. Del treball de fons, el més interessant de l’estrena va ser la insinuació que dos dels nostres personatges preferits podrien deixar de ser-ho en el tram final de la història. L’episodi va establir un paral·lelisme entre les germanes Arya i Sansa, que han estat transformades pels esdeveniments que han viscut. Totes dues estan més a prop dels seus respectius segrestadors del que mai hauríem imaginat. Encara no sabem què farà Arya amb el grup de soldats Lannister, però si els mata, no serà gaire diferent de The Hound. Mentrestant, Sansa ha après unes quantes lliçons de Cersei i Ramsay, i vol esclafar els seus enemics potencials, encara que puguin ser innocents. El tomb dels dos personatges cap a un apoderament despietat (més que heroic) deixa Jon com el membre dels Stark que més bé representa la noblesa de la família, confirmant-lo com el nou Ned, a qui es va tornar a fer referència intencionadament. En Ned va començar sent el protagonista de la sèrie i representa la bondat en un univers cínic i cruel. Haurem de veure si el balanç de la justícia a l’univers de Game of Thrones es reequilibra d’aquí al final de la sèrie i recompensa el patiment de l’audiència o si els Lannister guanyen la partida.

Game of Thrones
creadors: David Benioff, D.B. Weiss
(basant-se en l’obra de George R. R. Martin)
Repartiment: Emilia Clarke, Kit Harington,
Lena Headey, Maisie Williams
Temporades: 7
Canal: HBO España i Movistar+

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.