Segons va informar l’Àrea Metropolitana de Barcelona el juliol passat, la recollida selectiva de la brossa domèstica fa dos anys que està estancada al voltant d’una mica més del 38%, lluny del 50% que exigeix la Unió Europea des del 2020 (percentatge que augmentarà a partir del 2025). Només vuit dels 38 municipis de l’AMB arriben a aquest 50% o el superen. Pot haver-hi diverses raons per aquest altiplà que trenca la tendència a l’alça de feia anys: l’augment de residus a conseqüència del confinament per la pandèmia de la covid, un cert cansament de la ciutadania, la poca efectivitat dels programes de sensibilització, l’augment d’embolcalls de tota mena en els productes que adquirim normalment, o altres. Però potser hi ha també altres causes; en suggereixo dues més endavant.
La cosa és greu, perquè l’any 2021 es van generar a l’AMB 1,5 milions de tones de residus, que cal reciclar, reutilitzar, eliminar o reduir si és que realment volem un futur més sostenible. I, ara per ara, no anem pel camí que caldria.
Ja fa tant de temps que estem fent la recollida selectiva de la brossa domèstica que hi ha qui pot pensar que sempre s’ha fet així. No és cert, almenys pel que fa a Catalunya. En diversos moments del darrer quart del segle es van posar les bases de la separació dels residus domèstics: vidre, envasos de plàstic i metall, paper i cartró, brossa orgànica i general van a parar a contenidors de colors diferents repartits per ciutats i viles. No comentaré ara la tendència a la recollida domiciliària, que darrerament s’està implementant en molts municipis, perquè vull posar l’èmfasi en un altre aspecte de l’ús dels contenidors destinats a rebre les nostres deixalles.
Recordo que, sovint, en l’inici de l’ús de contenidors diferenciats, es donava el cas que, després que els ciutadans haguéssim repartit cívicament la brossa segons la seva condició i el seu destí, tota era recollida pel mateix camió municipal, i així es barrejava allò que tant havia costat (per manca de costum) de separar. Bo i barrejada, la brossa anava a raure al mateix abocador i, doncs, els esforços didàctics que havien fet els responsables de medi ambient del municipi o del país no servien per a res, perquè els ciutadans ens adonàvem que la separació dels residus era una més de les enganyifes que patíem per part dels polítics corresponents.
La pressió popular va resoldre aquesta situació, sortosament, i ara és evident que cada tipus de brossa és recollida per camions diferents, i (això espero) dirigida a destins també diferents, per tal de reciclar el vidre i el cartró o paper, separar el plàstic del metall, digerir la matèria orgànica i, lamentablement, llençar la brossa genèrica en algun dels abocadors que encara l’accepten a casa nostra.
Les estadístiques que cada cert temps publiquen ajuntaments, diputacions i la Generalitat ens diuen, però, que s’ha relaxat força aquesta tasca de separació que fan els ciutadans abans de llençar la brossa a les diferents “guardioles”, i que plàstics, ferralla, pintures, cartró i altres deixalles acaben al contenidor de residus generals i no als corresponents a cada mena de brossa, si és que no es deixen a terra, al costat, però fora dels contenidors. És clar que no tothom fa la feina de separar, per ignorància, per mala fe, per menfotisme o per impossibilitat (penso en persones grans, o en habitatges amb espais massa petits que no permeten encabir-hi diferents contenidors domèstics).
Però he constatat que hi ha dos col·lectius que “passen” de separar la brossa i aboquen tota mena de deixalles al contenidor de brossa general... o al primer que troben, encara que allò que llencen no correspongui a aquell contenidor. Potser aquest capteniment menfotista explica l’estancament de la recollida selectiva que esmentava en començar. Aquesta constatació és personal, no està basada en cap estudi exhaustiu, sinó en allò que he vist manta vegada al voltant dels contenidors de brossa que tinc a tocar de casa. I no vull dir que tots els membres d’aquests col·lectius es comportin de manera tan poc cívica, perquè és segur que alguns compleixen el seu deure de ciutadans conscienciats.
Aquests dos col·lectius són les treballadores de la llar i els professionals de la construcció i de les reparacions domèstiques (paletes, pintors, fusters, lampistes, etc.). Repetidament, veig treballadores de la llar del barri que aboquen les dues o més bosses de brossa que els seus patrons han separat curosament, però que elles llencen totes juntes al primer contenidor que troben. O bé operaris que llencen fustes, pots de pintura, canonades velles, embolcalls de plàstic, runa o el que sigui a un contenidor qualsevol (el més fàcil d’obrir o el que té el bocal més gran).
La publicitat del departament corresponent de la Generalitat (“Envàs, on vas?”, etc.) arriba al ciutadà comú, que en fa cas o no. Però sembla que no arriba a totes les persones d’aquests dos col·lectius, o és clar que a algunes se’ls en refot. Potser caldria dirigir les campanyes informatives als seus sindicats, gremis i patronals, i recordar-los que reciclar adientment la brossa també depèn d’ells.