En va parlar Freud, en un article del 1919 que s’ha traduït a llengua fàcil com “El sinistre”. Era l’endemà de la guerra mundial, els soldats tornaven derrotats i les coses d’abans ja no eren com abans, ni ho serien mai més. A Viena el món d’ahir s’havia tornat simplement espantós, sinistre com una ganyota. Com quan algú es mira al mirall i no reconeix la seva imatge. Com qui passa per un carrer familiar i ja no l’identifica perquè tot ha canviat.
Avui en dia quasi ningú no llegeix Freud i no queden ni per pinço lectors de Schelling, el romàntic que es va inventar el concepte. Però cada vegada més gent nota que se li fa estrany el món que algun dia els va ser heimlich, familiar, íntim, amable, però també amagat i particular. És com si el nostre jo i el món que coneixíem hagués estat substituït a l’insabuda per un jo altre que no reconeixem tot i que se’ns assembli.
Schelling definia l’Unheimliche com “el que hauria d’haver restat ocult, però que s’ha manifestat”. En l’estat d’angoixa de sobte el mirall ens mostra la nostra cara autèntica, però no ens agradem i la rebutgem. Un gest inopinat o una mala nit desperten el fantasma, el paorós que sempre havia estat allí i que no volíem veure. Allò que un dia va ser íntim i amable es transforma en el seu contrari i el que era secret o estava amagat deixa de ser-ho. Llavors els monstres es desencadenen.
En totes les idees que ens semblen evidents, “clares i distintes” com en deia Descartes, sempre hi ha també alguna cosa oculta (o més ben dit, ocultada) i sovint perillosa. Per això no hi ha res més perillós que un lloc comú.
Quan ens mirem al mirall i ens veiem sense acabar de reconèixer-nos, com si jo fos un altre, ens desconcerta i ens angoixa el fet que al mateix temps siguem i no siguem nosaltres. Els fills únics que juguen amb un germà imaginari que mai no han tingut i ela adults que confonen les idees (o les ideologies) amb la realitat són exemples molt obvis d’inquietant estranyesa. En tots dos casos, allò familiar i les relacions més immediates se’ns presenten d’una manera paradoxal, amenaçant, i que pot arribar a ser paorosa. Coses i desitjos que sempre havíem sabut que teníem, però no volíem acceptar, ja no hi ha manera de silenciar-les.
Amb l’Unheimliche arriba "el sinistre" i quan no es tracta d’una situació passatgera ni un malson que s’oblida passant per la dutxa freda, llavors s’instal·la en nosaltres la paradoxa d’una esplendor negra. Però ja és inevitable que objectes perdin la seva dimensió familiar i confortable.
Sempre havíem sabut guardar les distàncies entre nosaltres i allò que no ens agradava de nosaltres mateixos. Fins que un dia resulta que alguna cosa es destarota i ja sabem com allunyar-nos-en. En el sinistre els fantasmes prenen vida com si es tractés del monstre que el doctor Frankenstein va retornar a la vida. L’home del sac del conte de Hoffman amb què Freud exemplifica el fenomen del sinistre, llença sorra als ulls dels nens desobedients per deixar-los cecs i tot pren un to satànic.
Les persones i els països tocats per la inquietant estranyesa saben que el que poden fer d’ara endavant potser serà magnífic però inevitablement resultarà terrible. El fenomen angoixant ens domina i ens paralitza. Poseu-hi, si voleu, música de Wagner. Però quan triomfa el sinistre, nit obscura de l’anima, inevitablement ens sentim confosos i perplexes, fins dubtar si allò que ens semblava oblidat o exterior a nosaltres mateixos era realment tan estrany a nosaltres, perquè ho portaven a dintre sense gosar acceptar-ho.
La sensació de triomf de l’Unheimliche que Freud va descriure a la Viena derrotada de la primera guerra mundial, sembla que ha retornat al món del 2022 després de la fallida de la globalització, de l’aturada del món per la covid i en el cas català amb la ressaca del procés, tan carregada de misèries humanes i de traïcions polítiques. L’estrany, que és també l’estranger, ens inquieta. Els automatismes que servien per interpretar el món van deixar de ser vàlids després de la crisi del 2008. Des d’aleshores la situació política i social s’ha anat degradant cada cop més, fins que ara simplement coses que fa trenta o quaranta anys semblaven òbvies ja no se les creu ningú.
Falta per saber si aquesta imatge nocturna del món s’acabarà i finalment ens desvetllarem. En tot cas, allò que rebutjàvem, el que no ens agradava de nosaltres mateixos, ha demostrat en aquests darrers anys que sempre havia estat allí. Entendre-ho és la condició necessària per deixar enrere la fosca.