L’Agència de Residus de Catalunya, dintre de la nova campanya de foment de la recollida selectiva que connecta amb la iniciativa engegada fa deu anys sota el lema “Envàs, on vas?”, ofereix a la seva pàgina web diversos continguts que permeten dissipar incerteses, comprendre les pautes establertes i ser conscients de la importància fonamental d’escollir la fracció correcta quan llances a la brossa qualsevol residu. O dit d’una altra manera: contribuir a la roda virtuosa de l’economia circular, erigida en un model amb potència de foc suficient per a reduir el preocupant percentatge d’emissions que genera l’extracció, processament i fabricació de béns per satisfer les necessitats de la societat.
A la fracció orgànica, per exemple, no s’han de llençar elements com ara els bolquers, les compreses, tovalloletes humides, els tampons o els bastonets de les orelles. Tampoc altres productes d’higiene com ara maquinetes d’afaitar-se, raspalls o preservatius. La pols d’escombrar, les bosses d’aspiradores, les burilles o les cendres del tabac són altres residus que tradicionalment s’associen a la fracció orgànica, però que no s’han de dipositar en la bossa o el poal que tinguem a casa per llençar aquesta categoria de sobres o de brossa.
Quins són, per tant, els elements que cal dipositar en la fracció orgànica? La llista, si fa no fa, és ben extensa: restes de fruita i verdura, com ara closques, pells o llavors, així com ossos i altres restes de carn o peix; menjar en mal estat; marro del cafè i restes d’infusions; paper de cuina tacat de menjar; tovallons o mocadors; rams i restes de flors, plantes o gespa; taps de suro; serradures, estelles i encenalls de fusta; excrements de gos o gat, encara que sense la sorra; escuradents, pals de gelat o de menjar xinès; i bosses compostables per a la recollida selectiva de residus orgànics.
En el cas de la fracció orgànica, el procés de separació dels residus s’ha de desenvolupar seguint una sèrie de pautes. En primer lloc, la separació dels residus orgànics s’ha de dur a terme amb un cubell ventilat i amb bosses compostables, les quals es poden trobar a qualsevol botiga d’alimentació, amb un preu lleugerament més elevat que les bosses de plàstic. El cubell ventilat, en canvi, pot ser subministrat de franc pels ajuntaments o a qualsevol punt verd o deixalleria. En matèria de separació dels residus orgànics, a més, és recomanable demanar informació al municipi per fer-la de la manera més eficient.
Per què s’exigeix aquesta mena de poals i de bosses per a separar els residus orgànics? La resposta rau en el fet que les bosses compostables es degraden amb les restes de menjar durant el procés de compostatge. La combinació del cubell amb la bossa afavoreix la ventilació i l’evaporació de l’aigua de les restes dels aliments, fet que redueix les males olors i el volum dels residus. Un cop el cubell estigui ple, s’ha de dipositar segons el model de recollida selectiva del municipi on es troba el ciutadà o ciutadana, sigui aquest un contenidor a la via pública, porta a porta, o qualsevol altre dels sistemes que puguin estar implantats.
Arran de la necessitat que la matèria orgànica dipositada en la bossa es beneficiï del procés descrit anteriorment, és preceptiu fugir de les bosses de plàstic, evitar la seva utilització per recollir la fracció orgànica, ja que suposen un problema per a l’obtenció d’un compost de qualitat, que és el recurs resultant del procés de compostatge dels residus orgànics. Alhora, i no és una qüestió menor si volem contribuir a una eficiència més gran del reciclatge i caminar cap a una autèntica economia circular, dificulten i encareixen el cicle a les plantes de compostatge.
El compliment d’aquestes pautes, la separació correcta dels residus orgànics, comporta beneficies, per exemple amb un aire i una aigua més pura. No debades, impedir que els residus orgànics es destinin a dipòsits controlats o incineradores redueix els impactes ambientals associats a la gestió d’aquests residus, com puguin ser la generació de lixiviats i de gasos d’efecte hivernacle, i contribueix a la conservació dels recursos que contenen els residus orgànics, com ara matèria orgànica i nutrients.
L’adequada pràctica del reciclatge dels residus orgànics també millora la qualitat de la terra. Un dels beneficis que es poden obtenir del compostatge dels residus orgànics és que són fàcilment convertibles en compost, un adob orgànic amb valor fertilitzant per als nostres camps, conreus i jardins. Gràcies a això es redueix l’ús de fertilitzants sintètics, més cars i amb major impacte ambiental. I per arredonir-ho, es millora la qualitat del sòl i dels ecosistemes.
Una separació dels residus orgànics seguint fil per randa les indicacions de les institucions i dels experts en la matèria contribueix, fins i tot, a la transició energètica cap a fonts netes, reduint l’excessiva dependència dels recursos fòssils. Al reciclar els residus orgànics, mitjançant processos de digestió anaeròbica, també facilitem l’obtenció de biogàs que es pot aprofitar per a la producció d’energia a través de les plantes de biogàs, un recurs renovable que redueix la dependència energètica de l’exterior i dona una segona vida a les nostres deixalles orgàniques. Separar correctament la brossa orgànica permet, per si caldria citar beneficis, que altres elements reciclables, com ara el paper i el cartó, no s’embrutin i puguin ser reciclats adequadament.
La fracció de paper i cartró és una altra que sovint genera confusions sobre quins són els residus que cal dipositar-hi i quins no. En aquesta bossa, s’han de llençar objectes com ara diaris, revistes, llibretes, sobres, capses de cartó, envasos de paper, papers d’embolicar regals o la publicitat que trobem a les bústies, entre d’altres. Ara bé, mai s’ha de tirar en aquesta fracció paper carbó, paper plastificat, cel·lofana, papers bruts, fotografies, cartó per begudes i tovallons i paper de cuina usats. També cal evitar el lliurament d’espirals, clips, grapes, etc. Qualsevol d’aquests residus dificulta el procés de reciclatge i pot reduir la qualitat del paper reciclat resultant. Cal recordar que el paper i el cartó també es poden lliurar a la deixalleria.
Atès que el paper està fabricat principalment per cel·lulosa obtinguda d’espècies vegetals i/o per paper usat i el cartó es fabrica a base de pasta de paper endurida que pot variar de composició en funció de la finalitat, com puguin ser capses o caixes per embalar o transportar, és important que els ciutadans i els ciutadans siguin conscients del potencial de reciclatge d’aquesta fracció i de la rellevància d’efectuar una correcta separació dels residus. La recollida selectiva del paper i cartó, no debades, té com a objectiu final possibilitar-ne el reciclatge i així estalviar energia i matèries primeres comparat amb la producció de paper partint de pasta verge.
Si la fracció orgànica i la conformada pel paper i el cartó genera situacions de dubte, l’escenari es repeteix en la dels envasos domèstics lleugers. La brossa destinada per dipositar aquesta categoria de deixalles ha d’omplir-se de residus com ara envasos de plàstic, brics, envasos metàl·lics com puguin ser llaunes de ferro i d’alumini, així com esprais buits, i altres envasos lleugers, és a dir, aquells identificats amb el punt verd que no siguin ni de paper ni de vidre, com ara envasos de fusta. En cap cas, tanmateix, s’han de lliurar envasos plens, ni altres envasos com pots metàl·lics de pintures o productes químics, el destí dels quals ha de ser la deixalleria. Tampoc pneumàtics, petits electrodomèstics o productes d’informàtica que continguin tinta.
La importància de reciclar aquesta mena de residus és elevada. El cartó per begudes es pot reciclar aprofitant conjuntament els seus components, amb la fabricació d’aglomerat, o bé amb l’aprofitament separat de cada material, això és, amb el reciclatge del paper i valorització energètica del polietilè i l’alumini. En el cas dels metalls, les llaunes de ferro o les d’alumini són envasos 100% reciclables mitjançant processos de fundició d’acer i alumini. I pel que fa als envasos de plàstics, es poden reciclar per a la fabricació de bosses de plàstic, mobiliari urbà o senyalització, així com per a l’obtenció de nous envasos d’ús no alimentari, com ara lleixius o detergents.
L’obtenció d’aquests productes una vegada reciclats els envasos de plàstics s’aconsegueix a través de dos mètodes. Per una banda, hi ha el reciclatge mecànic, on els envasos es classifiquen, es trituren i es fonen en grànuls. O dit d’una altra manera: els materials es modifiquen per obtenir les propietats desitjades amb el propòsit d’assolir una nova matèria apta per aplicacions amb productes reciclats. Per una altra banda, hi ha el reciclatge químic, la qual permet reduir els plàstics als seus constituents químics bàsics, denominats en l’argot científic com a monòmers. Aquests materials recuperats poden repolimeritzar-se novament i tornar a esdevenir plàstics. En el cas dels plàstics biodegradables, encara una reduïda minoria, el reciclatge és orgànic, mitjançant fotodegradabilitat i biodegradabilitat.
La separació dels residus en la fracció dels envasos de vidre teòricament és més intuïtiva, però també hi ha erros habituals. Aquesta fracció només ha d’acollir ampolles de vidre, com ara ampolles de suc, iogurts de vidre, ampolles d’oli de vidre o desodorant de vidre; pots de vidre sense tapa, i flascons de vidre. Què no hi va? El vidre pla procedent de finestres, miralls, plats, gerros, ceràmica. Aquest tipus de residus s’han de portar a la deixalleria per a poder realitzar un correcte reciclatge. Tampoc s’han de llençar envasos buits que hagin contingut medicaments, ja que aquests s’han de dipositar a les farmàcies que disposen d’un contenidor específic. Els taps de les ampolles i dels pots; les bombetes i els fluorescents són altres elements amb l’entrada vetada en aquesta fracció.
El reciclatge adequat del vidre, és a dir, complir amb la llista de deixalles a dipositar en aquests contenidors permet reduir la quantitat de residus destinats a tractaments finalistes, alhora que suposa un estalvi tant de primeres matèries com d’energia respecte de la fabricació de vidre partint de matèries primeres. A Catalunya, s’ha de ressaltar que la recuperació del vidre es va iniciar el febrer de 1982, concretament a la seva capital, a la ciutat de Barcelona.
Actualment, la destinació majoritària del vidre procedent de la recollida selectiva és el reciclatge per a la fabricació d’envasos. Una fracció minoritària es destina a la fabricació d’altres productes, bàsicament per a la construcció. En funció de les característiques del producte final de vidre que es vulgui fabricar s’utilitza més o menys quantitat i qualitat el vidre reciclat. El reciclatge del vidre s’inicia amb un procés de neteja i de separació de materials no desitjables, com puguin ser taps, elements metàl·lics, o adhesius, per citar-ne alguns. Posteriorment, es realitza una trituració, condicionada a una granulometria idònia, fins a obtenir el que s’anomena casc de vidre que servirà com a matèria primera per a la fabricació de nous envasos.
El casc de vidre es transporta a les fàbriques d’envasos de vidre on es fan els processos de fusió a altes temperatures fins a assolir una massa líquida homogènia. Un cop condicionada tèrmicament es procedeix a donar la forma d’envàs mitjançant motlles i tisores automàtiques. Tot un procés que assegura la reutilització dels materials i evita, en conseqüència, aquell cicle abusiu i perjudicial per al planeta i per a la vida de les nostres societats: l’extracció, el processament i la fabricació de béns amb nous recursos, ja que la perpetuació d’aquest model atresora gran part de les emissions.
