Tot i la seua mort prematura a causa d’un infart a l’octubre del 1989, mentre Ramon Trias Fargas participava en un míting de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) al Masnou (Maresme), qui en aquell moment era conseller d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya va tindre temps per a detectar, amb perspectiva, solidesa i enorme anticipació, els problemes a què s’enfrontava el seu país.
Un mèrit que es fa menys estrany si es té en compte el seu perfil biogràfic. Trias Fargas era fill d’Antoni Trias i Pujol (1892-1970), cirurgià badaloní amb cognoms reconeguts pel nom de l’Hospital de la seua ciutat, que homenatja els germans Antoni i Joaquim, dos dels metges més reconeguts del seu temps, també compromesos políticament. Tant era així que ambdós es van haver d’exiliar després que el pare de Trias Fargas participara en els fets del 6 d’octubre de 1934 i d’haver sigut membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Això va desembocar en l’exili forçat, també, del llavors futur conseller de la Generalitat, en aquell moment adolescent, que va passar anys a Bogotà –on el seu pare va mantenir viva la flama catalanista de l’exili– i que va poder estudiar als Estats Units, concretament Economia a la Universitat de Chicago.
El mateix Trias Fargas explicava, en una entrevista a aquest setmanari publicada al 1986 –número 163–, que allà pels anys cinquanta va anar a viure a Catalunya per a exercir com a advocat liberal, propòsit “molt difícil, amb els meus antecedents polítics”. En canvi, va poder fer oposicions a catedràtic d’Economia i les va superar, cosa que li va permetre accedir a la universitat mentre també treballava al Banc Urquijo. Fins que es va dedicar a la política.
Abans de poder-s’hi dedicar professionalment, ja quan va acabar la dictadura, Trias Fargas va poder importar a Catalunya un pensament econòmic ben discret durant el franquisme. El també economista Carles Gasòliba, que va presidir el Centre d’Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona (CIDOB) i que va ser senador i eurodiputat amb Convergència, explica que Trias Fargas “era un autèntic liberal”. I matisa: “no neoliberal, sinó liberal, amb consciència social, com els liberals anglesos clàssics. Ell estava molt influït pel món anglosaxó i tenia aquesta profunda concepció liberal de la filosofia política i de la dimensió social pròpia del liberalisme anglès”. Segons Gasòliba, qui seria conseller de la Generalitat es va veure molt influït per aquest pensament durant la seua estada a Oxford, on visitava la casa familiar d’un altre exiliat il·lustre, el doctor Josep Trueta (1897-1997) –Trias Fargas es va casar amb Montserrat Trueta, la seua filla– i on va poder conèixer un altre liberal històric, el gallec Salvador de Madariaga (1886-1978), ministre durant la República espanyola i també exiliat, integrat en la Societat de Nacions i promotor del liberalisme a Europa a través, entre altres coses, de la Internacional Liberal, que Madariaga va presidir entre 1948 i 1952. Ell mateix va instar Trias Fargas a adherir-se a aquella agrupació ideològica, que va accedir amb molt de gust en un moment en què, evidentment, la militància a l’Estat espanyol era clandestina i en què, alhora, allò del liberalisme no semblava l’opció més contundent per plantar cara al franquisme, tot just quan l’oposició la lideraven els partits comunistes, llevat d’algunes excepcions més o menys discretes.
Tal com recorda Gasòliba, la relació de Trias Fargas amb la Internacional Liberal es va mantenir fins que el conseller va morir l’any 1989. Abans, amb la recuperació democràtic a l’Estat espanyol, Trias Fargas fundaria una associació amb aquesta orientació, Llibertat i Democràcia Social, “defensant sempre la dimensió social que tenia el liberalisme clàssic”. Un liberalisme que, segons Gasòliba, “és molt més ric en les seves perspectives econòmiques, socials i polítiques que el clixé o tòpic que, dissortadament, ha quedat a nivell social associat amb l’ultraneoliberalisme, que no és el liberalisme clàssic a escala europea”. Gasòliba lamenta que el liberalisme “no ha tingut èxit al sud d’Europa, ni tampoc a França, tot i que es manté de manera destacada als països del nord i als escandinaus. A l’Estat espanyol”, afirma, “Convergència s’hi va arribar a apropar, tot i la seua orientació no del tot definida, atès que el seu nom propi ho indicava: Convergència era un partit d’espectre ampli que al seu si sumava persones procedents del PSUC, socialdemòcrates i liberals”.
Trias Fargas va arribar a Convergència després d’haver fundat i liderat un partit, Esquerra Democràtica de Catalunya (EDC), un dels molts que el pujolisme acabaria absorbint per a dotar de múscul la seua fórmula transversal. En aquell partit embrionari hi havia històrics com el promotor cultural Joan Baptista Cendrós, Josep Pi-Sunyer –fill de l’alcalde republicà de Barcelona Carles Pi-Sunyer– o el futur conseller Macià Alavedra, qui substituiria Trias Fargas després de mort. Aquella integració d’EDC en CDC va ser el preludi d’altres de posteriors, atès que el partit pujolista va obrir la porta a persones procedents d’Aliança Popular, de la UCD i fins i tot de l’independentisme, quan aquesta opció encara era ben minoritària. “Uns i altres hauran de deixar les nostàlgies que puguin tenir i conformar-se amb el sentiment majoritari de Convergència”, deia Trias Fargas a l’entrevista citada del 1986 quan era preguntat per aquesta qüestió. D’alguna manera, la proposta integradora de Convergència per acollir persones i partits procedents de cultures polítiques diverses va estar incentivada per ell, que era exemple d’aquesta combinació. Una proposta que avui reivindiquen els principals partits catalanistes, en tant que tant Esquerra Republicana com Junts fan crides constants a sumar nou capital polític que els aporte una pluralitat amb què es volen distingir.
L’independentisme no era l’opció de Trias Fargas, però no va defugir del debat que suscitava. I defensava, ja als anys vuitanta, en un context d’oasi autonomista totalment contraposat a l’actual, que “la independència de Catalunya és econòmicament viable”. Així ho feia veure al llibre Introducció a l’economia de Catalunya (Edicions 62, any 1972), i ho defensava dient que “la independència política no suposaria un empitjorament de les condicions de vida: la balança de pagaments seria equilibrada i no ens hauríem d’endeutar”. Reconeixia, alhora, que mancaven “voluntats humanes que, de moment, no hi són, perquè són quatre gats, aquí, els que parlen de la independència”. Tot i així, era una opció que no rebutjava al si de Convergència, que mirava d’integrar també autonomistes, federalistes i confederalistes.
En tot cas, els arguments –tant acadèmics com polítics– fets per Trias Fargas eren tota una novetat, si més no pel que fa a al plantejament, que dècades més tard seria assumit per la societat catalana, vint anys després de la mort del conseller. Ell mateix va esdevenir diputat al Congrés en la legislatura constituent (1977) i s’hi va estar fins el 1986, quan va passar a ser senador fins el 1988. En aquell període va ser nomenat primer president de Convergència (1979-1989) i va ser conseller d’Economia i finances en dues etapes: entre 1980 i 1982 i entre 1989 i 1989. Un protagonisme polític que el va fer viure ben de prop episodis tan transcendents com el de la Transició i el de la recuperació de la Generalitat.
Elisenda Paluzie, catedràtica d’Economia a la Universitat de Barcelona i fins fa poc presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, va escriure el pròleg de la reedició d’un llibre de Trias Fargas, Narració d’una asfíxia premeditada, recuperat per Afers l’any 2011. Paluzie enllaçava el temps del protagonisme polític de Trias Fargas amb el de l’inici del procés independentista, tot rescatant les observacions de qui fora president de CDC. “Des del primer dia, la gent de Madrid comprèn que la manera més eficaç d’escanyar la nostra autonomia passa per fer-nos el pacte de la fam. Una autonomia sense diners és com un ciclista sense bicicleta. I és just reconèixer que per motius diversos que nosaltres no hem sabut combatre aquesta estratègia”, afirmava la catedràtica al text. La mateixa Paluzie, en aquest sentit, elogiava l’encert de Trias Fargas a l’hora de reconèixer els errors del seu espai polític per haver “deixat per al final la negociació del finançament a la Moncloa l’any 1979. Amb tota la resta acordada, els parlamentaris catalans no podien tornar a casa amb les mans buides, i així es va aprovar el capítol de finances amb el darrer alè i sense energia per imposar-se. De fet, la fermesa en la negociació esdevenia sinònim de retard de l’Estatut. La por al fracàs, a quedar-se sense Estatut, va limitar la força negociadora de la part catalana. Trias Fargas diu amb raó que calia haver girat l’argument: el fracàs en tot cas hauria estat de l’administració espanyola, incapaç de resoldre el cas de Catalunya”. Paluzie també assenyalava, tal com anteriorment havia fet Trias Fargas, que un altre motiu d’aquell fracàs, que derivaria en la situació adversa en què viu Catalunya en termes fiscals dins l’Estat espanyol, va ser “la manca d’unitat del camp català en la negociació”. Un fet que evoca clarament al present. “La primera divisió era entre representants nacionalistes i representants del PSC, els quals consultaven les seves postures amb els dirigents del PSOE. La segona, entre els mateixos nacionalistes, entre els que volien un Estatut, el millor possible però sobretot quan abans millor; i els que com Trias Fargas creien que més valia un Estatut més sòlid més endavant. En Trias Fargas no posa noms als primers, però amb la perspectiva del temps, és obvi que es refereix a altres dirigents de la Convergència Democràtica de Catalunya d’aleshores”, apunta l’expresidenta de l’ANC.
Tot i l’èxit que va suposar l’Estatut, Trias Fargas no es va estar d’advertir que ell no en tenia prou. “Entre altres coses perquè l’Estatut tampoc no s’està aplicant com s’hauria d’aplicar. L’Estatut ens dona unes competències totalment exclusives, i en elles l’Estat no hi té res a veure, perquè per la seva banda també té competències exclusives. Entremig hi ha unes competències compartides o concorrents en què coincideixen l’Estat i les autonomies. Perquè funcioni hi ha d’haver una coordinació institucional. Aquesta és la lògica de l’Estat autonòmic actual. Ara, els senyors de Madrid han inventat la manera de fer totes les competències compartides, i entenen que totes les competències són concorrents”. El polític català posava com a exemple que “el Ministeri de Cultura gasta més diners en cultura castellana a Catalunya ara que tenim competència exclusiva. Sento dir-ho, però el nostre Estatut és molt esquifit i molt insuficient”, declarava el 1986. Aquesta apreciació, aquest anhel per un estatut més ambiciós i per un funcionament correcte del vigent, no es consolidaria fins quasi vint anys més tard d’aquelles paraules de Trias Fargas reflectides en aquest setmanari.
Més enllà de les premonicions, pel que fa a les inquietuds del conseller, aquestes anaven molt més enllà del Principat. Prova són les seues reunions amb Joan Fuster, una vegada recuperada la Generalitat de Catalunya, per col·laborar amb projectes amb vocació nacional al sud del Sénia. Tal com s’observa en el requadre adjunt, Trias Fargas va participar en la politització de la València dels anys seixanta quan exercia com a catedràtic a la Facultat de Dret, des d’on va reflexionar a la publicació Diàleg. La seua perspectiva internacional també va ser elemental, atès que tal com explica Jordi Amat, biògraf de Ramon Trias Fargas –ell mateix és l’autor d’Els laberints de la llibertat, vida de Ramon Trias Fargas, editat per La Magrana el 2009–, “CDC va ser part de la Internacional Liberal en la mesura que Trias Fargas ho era, era ell qui li donava presència en les grans famílies europees”. El seu paper explica que CDC fora un dels partits integrats en ALDE, la coalició liberal europea que agrupa a l’eurocambra les formacions amb aquesta orientació.
Es tractava, per tant, d’un polític únic en el seu temps, capaç de pronosticar els camins que la política catalana acabaria recorrent. En termes personals, la seua va ser una generació ben distinta de l’actual, en què les trajectòries polítiques –tant de persones com de partits– acostumen a ser més curtes i en què la crisi del bipartidisme i les noves formes de comunicació han acabat amb l’estabilitat anterior. Segons el mateix Jordi Amat, Trias Fargas va formar part “d’una generació de professionals altament qualificats que van prendre consciència, quan va arribar la Transició, que aquell era el moment de construir una democràcia homologable a les dels països europeus. L’aportació d’aquest capital de coneixement de l’administració va fer de Trias Fargas un reformista culte que faria el pas a la política amb vocació de servei, però també amb la consciència que Catalunya i Espanya no podien perdre l’oportunitat que se’ls presentava. Fa l’efecte”, continua Amat, “que avui la política és una trinxadora i no ofereix lloc a persones amb aquest bagatge, perquè no s’hi senten benvinguts, i això en la generació de Trias Fargas no ocorria, més bé al contrari”.
Diàleg, butlletí editat per la Cambra Sindical de la Facultat de Dret de la Universitat de València als anys seixanta, tenia una ambició intel·lectual i una inquietud democràtica que encaixaven perfectament amb el pensament de Ramon Trias-Fargas, que hi va escriure aquest article analitzant el context de la política mundial en un moment de Guerra Freda i de dos imperis antagònics, l’americà i el soviètic.
La desintegració de l’Estat tradicional
-Ramon Trias-Fargas, catedràtic d’Economia i Hisenda Pública.
-Revista Diàleg, número 5, gener de 1962.
Avui dia tots estem d’acord que l’Estat nacional, tal com s’ha anat perfilant al llarg de la història moderna, és inoperant per ineficaç.
Està clar que les tècniques de la guerra atòmica i els projectils interplanetaris han fet irrisòria la capacitat d’acció internacional de les unitats sobiranes, tal com s’entenien fins l’any 1914.
D’altra banda, els processos industrials contemporanis, l’automatització, l’especialització a ultrança, la producció a gran escala, exigeixen uns recursos productius tan abundosos i uns mercats tan amplis com solament súper-països a l’estil dels Estats Units i la URSS poden proporcionar-se. D’aquí els moviments integradors que estan proliferant arreu i que, en el Mercat Comú, estan demostrant en la pràctica les possibilitats que la lògica es venia indicant de temps.
Però, si bé la inoperància dels Estats per manca d’espai i elements és fàcil d’apreciar, la seua capacitat entorpidora per excés de mida costa una mica més de captar. Al cap i a la fi sembla que la mida, com més gran millor, té prestigi per si mateixa.
I, tanmateix, la discreció en l’extensió geogràfica i demogràfica –o en l’àmbit polític, si es vol– sembla coincidir històricament amb el més alt rendiment de les col·lectivitats. Sobretot sembla limitar els defectes socials que produeix la condició de l’home. És suficient al nostre propòsit recordar les ciutats gregues de l’antiguitat, els petits estats del Renaixement italià i països del nostre temps com ara Dinamarca i Suïssa, per indicar que la gran mida, per ella sola, no és una condició prèvia del progrés social.
La realitat demostra que, no solament els valors espirituals, sinó també certs aspectes de l’Economia, troben, en una limitació de l’espai polític i amb ell, del problema a resoldre, condicions excepcionalment favorables. Un dels impediments econòmics a la grandària és l’augment desproporcionat de certs costos –en termes d’eficàcia– com els de direcció de les empreses. En l’ordre de la cosa pública el cost per càpita de l’Administració i sobretot l’eficiència de la funció creixen d’una manera desproporcionada a mida que creix l’àmbit de la jurisdicció. Aristòtil ja deia que “l’experiència demostra que una ciutat molt populosa no és gairebé ben governada, com ho prova el fet que totes les ciutats que tenen una reputació de bon govern tenen un límit de població”.
La prova que aquests problemes preocupen actualment, des de l’angle econòmic, la dona el llibre titulat Les conseqüències econòmiques de la mida de les nacions. En ell es recullen les ponències del Congrés de l’Associació Internacional d’Economia celebrat a Lisboa, l’any 1957, dedicat exclusivament per primera vegada a aquest tema.
Per altra banda, Leopold Kohr, professor de la Universitat de Columbia, proposa francament una divisió del món i d’Europa, deixant de banda els Estats actuals, les “pàtries” del segle passat i del mateix general De Gaulle, per anar a buscar la reducció de la mida d’acord amb antecedents culturals, ètnics, físics i històrics que permeten un desenvolupament màxim de les característiques pròpies de cada regió en un esforç de superació dels sumands. Així proposa la divisió de França en regions com ara la Bretanya, l’Alsàcia, la Lorena i les altres amb personalitat pròpia. El mateix fa amb els altres països, inclús amb el nostre.
Prescindint ara de la proposta concreta, jo crec que aquesta idea és bona, però incompleta, ja que ha d’anar lligada amb la d’uns organismes súper-estatals del caràcter que indicàvem al principi. Han d’existir uns àmbits de tipus continental que tinguin certes funcions i uns àmbits regionals que se’n reserven unes altres. L’eficiència econòmica, el benestar material i espiritual dels ciutadans ha d’ésser l’únic criteri de distribució. Tindríem aleshores unes regions que en certes coses mantindrien plena personalitat, i que s’unirien en grans conglomerats, a fi de perseguir aquells objectius per a l’obtenció dels quals la dimensió és un avantatge. Seríem al mateix temps més localistes i més universalistes.
Per aquesta banda resultaria que l’eficiència, mesura del món modern, hauria tornat al concepte de regió, una vigència que la tendència integradora dels últims anys semblava desplaçar per a sempre. Això és important, ja que pogué semblar que de l’Estat, tal com el coneixíem, passaríem, si de cas, a una nova estructura encara més àmplia, amb oblit definitiu de les varietats nacionals integrades en la forma política que desapareix.
Crec que no serà així; l’extensió augmentarà a costa de la intensitat i la unió serà a base de la varietat.
Els estats nacionalistes tradicionals, fortament centralitzats i amb tendències imperials estan quedant sense paper, si és que el món ha de viure en pau i en un nivell de vida òptim. I millor per a tots, ja que com deia Sant Agustí, “quina saviesa demostra el que exalta la magnitud d’un imperi, si la seua satisfacció és com el vidre, brillant i lluminosa, però sempre en el perill i la por de trencar-se en trossos”.