El senador Ramon Trias Fargas, advocat i catedràtic, va néixer fa seixanta-tres anys al mateix pis de la Rambla de Catalunya on té ara el despatx professional. Un pis immens, amb la justa proporció de llums i ombres que l'alta burgesia barcelonina de començaments de segle decidí un dia, idònia combinació de confort i elegància. Plantes a la galeria, aparadors de fusta noble als passadissos i una sàvia dosificació de retrats familiars, inevitables en l'entorn d'un home satisfet d'haver respost en la seva trajectòria personal i política als imperatius genètics d'una família en què, des d'aquell avantpassat governador en temps de lliberals, una mateixa ideologia ha fet de fil conductor entre generacions.
L'actual president de Convergència Democràtica de Catalunya escriu ara una novel·la, en forma de saga familiar, on explica tot això. Sap molt bé, però, que no és la seva aventura literària allò que incita la premsa, aquests dies, a demanar-li entrevista darrere entrevista. Adverteix als periodistes, amb amable ironia, que sap el que estan buscant. «Voleu merder —diu—, i només em preguntareu si m'avinc amb Jordi Pujol i si vaig a bufetades amb Roca Junyent...». I, a continuació, s'estén en consideracions sobre la democràcia parlamentària anglesa, cita Dostoievski, Montesquieu o Gladstone i enfila amb gest impertorbable les branques més altes de la politicologia pura.
Diuen que va enamorar Montserrat Trueta, la seva esposa, a primera vista, en un carrer empedrat de la boirosa Oxford. Al periodista, però, tracta de seduir-lo professionalment assegurant molt seriós que l'entrevista està sortint «molt especial... diferent». I suggereix terminantment «no embrutar- la amb polèmica barata, amb noms i cognoms i judicis de valors».
— Vostè va estar a València, fent de catedràtic a la Facultat de Dret...
—Sí, dos anys, hi vaig estar, i vaig tenir la satisfacció d'escriure un primer article en català en una revista que publicava o dirigia Eliseu Climent, quan quasi ningú no gosava fer-ho.
—Feia poc, aleshores, que havia tornat dels Estats Units?
—Bé, jo vaig tornar dels Estats Units l'any 50. I vaig estar aquí a Barcelona mirant de guanyar-me la vida com a advocat, en aquest despatx, que estava en aquest mateix pis de la Rambla de Catalunya... He nascut en aquesta casa i en aquest pis, per tant, doncs, vaig tornar a això que se'n diu les arrels... I més o menys em vaig situar. El meu pare era un metge bastant conegut a Barcelona. Havia estat membre del patronat de la Universitat Autònoma, i és clar, l'any 39 vam haver d'anar-nos-en. Quan vaig tornar, el meu pare hi conservava molts amics, i molts d'ells em van ajudar, però sempre amb una mica de precaució, perquè ell era un home que havia estat perseguit pel tribunal de responsabilitats polítiques, i l'any 50 encara era tot molt recent. Bé, doncs vaig dedicar-me a l'exercici lliure, i l'any 62 vaig fer unes oposicions a càtedra, que va ser quan me'n vaig anar dos anys a València. Després, vaig tornar a Barcelona.
— Vostè havia marxat de Barcelona l'any 39, amb quinze anys... on anaren a parar?
—Vam estar a Amèrica del Sud, a Colòmbia, i després als Estats Units... onze anys, fins el 50.
—I com va ser, això de passar del lliure exercici a la universitat, i d'aquesta una altra vegada al bufet...
—Quan vaig arribar aquí em vaig posar a exercir d'advocat liberal, perquè era molt difícil per a mi trobar qualsevol col·locació enlloc, amb els meus antecedents polítics, i aquests anys van anar relativament bé. Aleshores vaig fer les oposicions a càtedra, que van sortir bé ja d'entrada, en primera convocatòria, i vaig haver de deixar una mica la cosa de l'advocacia lliure, perquè la càtedra era d'economia, la meua formació als Estats Units havia sigut d'economia, i, si jo havia derivat una mica cap al dret, era per guanyar-me la vida, perquè en aquella època això de l'economia —a Espanya encara amb prou feines si començava una facultat d'Econòmiques— era una disciplina que no tenia gaire divulgació. Aleshores, vaig contactar amb algunes empreses bancàries, bàsicament Banco Urquijo, i vaig tenir una etapa llarga de facultat i banca, fins que van venir les primeres eleccions democràtiques. En aquell moment vaig deixar la banca i la universitat per dedicar-me a la política, i això és una cosa que considero que no m'ha ajudat gaire, en aquesta vida, bellugar-me tant, perquè un despatx d'advocat necessita temps per anar-se consolidant i fent-se un nom... I jo ho vaig deixar, i vaig començar una carrera bancària i universitària que també requereix temps, com la política... Perquè allò que fèiem abans en l'època de Franco, en la clandestinitat, no era política. Els comunicats, els expedients, les multes..., el meu germà va anar a la presó, jo no, però... vaja, en aquell moment la política no podia ser una ocupació full-time. Vam començar a fer-ne amb les primeres eleccions, i jo vaig considerar que havia de fer-ho fins i tot una mica per seguir la tradició familiar, i em semblava que havia de continuar fins que s'establís una Constitució, que s'establís una democràcia. Però, després, em va semblar que la meva obligació familiar m'indicava que havia de seguir fins que hi hagués un estatut aprovat, i després, Jordi Pujol em va dir, ja en el moment de fundar la Generalitat nova, que tota la part econòmica era molt complicada i molt complexa, i que me n'hauria d'encarregar jo, i allà vaig cometre una mica la debilitat d'acceptar, perquè, si hagués dit «fins a l'Estatut i prou», crec que hauria tingut una etapa política digna i bé, hauria complert amb la meva obligació de catalanista i de demòcrata, diguéssim, gairebé hereditari, i hauria continuat la meva vida privada... No va ser així, i bé, ara em trobo que sóc una cosa que no se sap bé si és pejorativa o elogiosa; això que se'n diu «polític professional». Hi ha gent que no la considera una carrera gaire com Déu mana.
—I vostè, com ho considera?
—Jo considero que hi ha els seus pros i els seus contres. Crec que té molts problemes que no són precisament els que un ciutadà diguem-ne «normal» viu cada dia... no sé, cal empassar-se molts gripaus...
—I s'ha hagut d'empassar moltes coses, vostè, fent de polític?
—Jo ja fa temps que em vaig adonar que fer de polític no era allò que em pensava, i vaig adquirir amb mi mateix el compromís d'actuar en consciència, i dir i fer allò que la meva consciència em deia que havia de dir i fer. I ho vaig fer, i ho he anat fent, i ha sigut a vegades bastant incòmode, oi? Però també té les seves satisfaccions. Estic tranquil amb mi mateix.També passa amb els articles que escric, sembla que la gent té una certa inclinació a llegir-me, i després em comenten si els ha agradat, i aquesta és una cosa que compensa bastant, i fa la sensació que comencen a millorar-se les coses, i si més no, mentre escrius estàs bé.
— Vol dir que és com una mena de descans, escriure.
—Sí, i també tens la sensació que has fet el que havies de fer, que compleixes un deure. Aleshores, quan tens aquesta convicció, el que altres considerarien uns errors, uns problemes, uns defectes, o uns fracassos, jo considero que és la meva obligació, i això compensa per si mateix. I després vénen i et diuen: «Escolta, aquest article que has escrit et costarà no tornar a ser conseller, o et costarà que mai no seràs ministre». Però, si jo no vull tornar a ser conseller, ni en vull ser, de ministre... Jo el que vull és que quan de matí m'afaito i em veig al mirall, dir: «Home, no ets tan dolent com això».
—Escriure articles, doncs, és per a vostè també un descans de coses com la disciplina de partit, potser.
—Bé, sobre això he dit sempre que faig una escala de preferències a la meva conducta, que són: primer, la llibertat, jo crec que el punt més important en aquesta vida és la llibertat, la humanitat ha lluitat sempre per aconseguir- la, i sempre ha fracassat. Potser ha tingut alguns moments una mica bons, però sempre ha estat en perill, i cal defensar-la. En segon lloc, Catalunya. En tercer lloc, el partit.
—I què és la llibertat, per a un liberal de família com vostè?
—Crec que la llibertat és bàsicament la llibertat de la persona individual, i bàsicament la llibertat formal. Tot això que la veritable llibertat és per als senyors que tenen diners, i que els que no en tenen no són lliures... bé, tot això és una trampa, segons ho veig. És cert que tothom ha de tenir un mínim d'oportunitats per a funcionar en aquesta vida, però això que diuen d'aprofundir la democràcia... però si en aquest país encara no hem arribat a una democràcia formal! Ens pensem que per fer eleccions cada temporada ja som demòcrates, però les eleccions són una condició necessària per a la llibertat, perquè és una manera d'organitzar la societat, però la llibertat és molt més important. Si una persona, perquè té la majoria, n'atropella una altra, perquè està en minoria, aquí no hi ha llibertat. Bàsicament el que s'ha de defensar és que per damunt de certs mínims materials garantits a tots, tothom pugui ser lliure i arribar al màxim, mentre no perjudiqui la llibertat dels altres.
—I tot això que està explicant, aquestes tesis liberals, quin cognom polític tenen?
—No en té gaire, això, de cognom. Has de pensar que la llibertat, concretament els que evoquen la llibertat com a norma de conducta, són gent que invoca un mètode d'actuació. El liberalisme no té unes afirmacions doctrinals, no és una doctrina, el liberalisme és un mètode de convivència social en la llibertat, un mètode de convivència entre homes i dones lliures. Ja ho deia Dostoievski, que la llibertat és cosa de déus o de dimonis, però que d'homes mortals, no gens. Això no té una traducció política, és molt difícil. D'altra banda, hi ha molta gent que es diu liberal que no en té res, de liberal. Passa que, com això del liberalisme és una cosa una mica vaga, es presta a moltes interpretacions. I això l'ha desacreditat molt, en un país en què la llibertat no ha existit mai. Hi ha hagut alguns intents d'anarquia, i d'allò que en diuen l'olla de cols, i ens pensem que això és llibertat, però la llibertat és una cosa molt rigorosa, és una fórmula molt rigorosa d'autocontrol, d'actuar en consciència, de responsabilitat social i personal, i això avui no ho hem practicat mai i no hi ha hagut una etapa llarga de llibertat. Potser a Catalunya es podria trobar algun antecedent més liberal... a Castella no n'han tingut mai. En general, es pot dir que a Espanya la llibertat sempre s'ha considerat un luxe innecessari. Ara mateix, òbviament, ja no hi ha la dictadura d'en Franco, però, què ens trobem? Ens trobem amb organitzacions que són autoritàries, que no practiquen la democràcia interna, que són els partits, que són els sindicats, que són la CEOE, que són Foment del Treball... No fan els disbarats que feia en Franco, evidentment, però exhibeixen una autoritat bastant piramidal i bastant clara, i que dona poca entrada a les bases. La societat espanyola és una societat molt simplista i poc organitzada. No hi ha cap força més que l'estat, en aquest país. I les derivacions de l'estat. A Anglaterra, per exemple, veureu que entre l'estat i la societat hi ha una sèrie d'organitzacions interposades que tenen una gran força. La societat no té força, i així l'únic que té força és l'estat, i l'estat és un perill, perquè la llibertat és una cosa molt fràgil, que fàcilment queda destruïda, i l'estat no és que sigui molt poderós, perquè considero que l’Estat espanyol és molt ineficaç i funciona molt malament, però com que no hi ha res enfront, doncs mira, es fa el que diu l’Estat. I, precisament, un dels avantatges de les autonomies és que divideixen el poder. La tradicional divisió del poder segons la definició de Montesquieu —legislatiu, executiu, judicial— aquí ja és poca. Ja ho diu en Guerra, que Montesquieu s'ha mort... i, si no s'hagués mort, el mataria ell. Amb aquestes realitats resulta que la divisió del poder és poca, segons l'esquema tradicional. En canvi, la geogràfica no, fins i tot a part de la qüestió nacional, a mi m'afavoreix moltíssim que Jordi Pujol tingui molt de poder, perquè en resta a Felipe, i a l'inrevés. Mira, tot això, portat a un últim extrem, que és que, com menys govern, millor.
—I com combinaria el «com menys poder millor» dels liberals amb el seu catalanisme, amb l'afany de recuperar l'autogovern pels catalans?
—Això està ben resolt. La doctrina liberal, al llarg de tot el segle XIX, era partidària de l'autodeterminació dels pobles. Per una qüestió de lògica, el liberalisme passa de la llibertat de les persones a la dels pobles. No es pot ser lliure individualment si el poble a què es pertany no és lliure. Ara imaginem-nos, no és el meu cas, però imaginem-nos que una Catalunya independent té una divisió de poders, amb un govern amb poc poder..., doncs fem-ho així, organitzem una Catalunya amb unes comarques fortes com els cantons suïssos, fem una confederació, i dividim el poder.
—Fa poc insistia vostè en una carta a l'Avui que no ho és, d'independentista.
—Jo precisava el que s'havia dit en un acte sobre el meu hipotètic independentisme... El que jo he estudiat, i he demostrat en el meu llibre Crònica d'una asfíxia premeditada, i sobretot en la Introducció a l'economia de Catalunya i molts articles, és que la independència de Catalunya és econòmicament viable. Val a dir que la independència política no suposaria un empitjorament de les condicions de vida, i que la balança de pagaments seria equilibrada, que no ens hauríem d'endeutar. Però, és clar, no és només això. Falten moltes més coses. Entre altres coses, falten unes voluntats humanes que de moment no hi són, perquè són quatre gats, aquí, els que parlen de la independència. Quants catalans la volen? La força de la raó, no n'hi ha prou amb el fet que la tinguis, també te l'han de concedir, i si no te la donen... No vull barrejar temes. Per arribar a l'independentisme cal fer una anàlisi de molts altres factors, i el dia que hi entrem ja veurem si l'anàlisi ha resultat positiva. Crec que és una qüestió important.
—Un partit nacionalista no té com a objectiu final aconseguir la independència?
—L'objectiu d'un partit nacionalista és el que la militància li demani. Ser nacionalista no obliga a ser independentista, es pot ser confederalista, federalista, autonomista... la base ho ha de decidir. En un estat plurinacional com el que tenim, entre el centralisme i la independència pot haver-hi molts matisos.
—I quin és el matís que proposa l'actual president de Convergència?
—Amb l'Estatut, jo no en tinc prou, entre altres coses perquè l'Estatut tampoc no s'està aplicant com s'hauria d'aplicar. L'Estatut ens dóna unes competències totalment exclusives, i en elles l'estat no hi té res a veure, perquè per la seva banda també té competències exclusives. Entremig hi ha unes competències compartides o concorrents en què coincideixen l'estat i les autonomies. Perquè funcioni hi ha d'haver una coordinació institucional. Aquesta és la lògica de l'actual Estat autonòmic. Ara, els senyors de Madrid han inventat la manera de fer totes les competències compartides i entenen que totes les competències són concorrents. I ho diuen ara perquè quan es va redactar l'Estatut ells estaven només preocupats per arribar a un consens i solucionar els problemes de Catalunya i Euskadi, sobretot. Després, a Madrid han anat veient que Catalunya no els amoïnava gaire. Que el tema dels Països Catalans — que primer els portava de cap— no ha agafat força, sinó que més aviat han sorgit en ocasions dures discrepàncies... amb bona voluntat de tothom, però no ens acabem d'entendre. Total, a Madrid ja diuen que això de Catalunya no és tan greu com s'ho imaginaven. I han inventat això de les concorrents, que és mortal per a nosaltres. El Ministeri de Cultura, per exemple, gasta més diners en cultura castellana a Catalunya ara que tenim competència exclusiva que no abans. Ens hem anat menjant l'Estatut. Sento dir-ho, però el nostre Estatut és molt esquifit i molt insuficient. Una posició racional i realista seria una confederació. Tornaríem a allò que havia sigut Espanya abans del Decret de Nova Planta. En aquells moments Espanya no anava tan malament. La Confederació donaria igualtat de tracte als diferents països confederats. Seria bo perquè Catalunya no tindria la sensació de ser un parent pobra econòmicament i políticament dins l'organització de l'Estat espanyol. D'altra banda, la monarquia garantiria l'aspecte comú de la unitat confederal. És un tema que valdria la pena explorar, sense que es pugui dir que és somniar truites. És difícil, però possible.
—El que ens diu també inclou una reforma de la Constitució?
—Home, és clar! És evident! Però el sistema federal de què parlen els socialistes a cada moment, si ha de ser un federalisme de veritat, també necessitarà modificar la Constitució. I, si en comptes de federal és confederal, només caldrà modificar-la una mica més, i prou.
—Miri, deixem córrer Madrid i tornem a Barcelona, que és on vostè ha aixecat més polseguera. És veritat de Barcelona que el darrer ple de l'anterior consistori va dir que Convergència s'estava convertint en la dreta «dura i pura»?
—A Catalunya convé que en certs punts bàsics anem tots d'acord. Això seria positiu per negociar amb Madrid i també per estructurar-nos nacionalment. Després ja ens quedarà temps a tots per ser de dretes, d'esquerres o del mig. Som sis milions de persones lliures i tots tenim el dret i l'obligació d'opinar d'una manera responsable. En tot espectre polític hi ha esquerra, centre i dreta. Nosaltres, com a partit nacionalista, hauríem de ser i som de centre, en el sentit d'aglutinar els vots de dreta i d'esquerra. I jo vaig dir que Convergència estava quedant a la dreta, no perquè els seus militants i els seus líders ara siguin més de dretes que abans, sinó perquè, amb la desaparició de la dreta, el centre de l'esquema anterior va quedant a poc a poc a la dreta. Això no depèn de nosaltres.
—Però, argumentacions a part, si vostè acaba dient que Convergència queda a la dreta, no fa més que repetir el discurs socialista que des de fa temps assegura que Convergència és la dreta...
—D'acord, però llavors jo també dic que, pel camí que van, els socialistes són l'espanyolisme, el madrilenyisme i el centralisme.
—I en el mateix ple del consistori, és cert que va elogiar Maragall..?
—Li haig d'arrancar el fetge? Jo no vaig defensar gens Maragall. Vaig dir que no ho havia fet molt malament i que jo ho hauria fet molt millor. I és veritat. El que vaig dir també era que calia conciliar. Conciliar. Això és el que jo demanava. Si les meves paraules es prenien amb finalitats electorals, malament, perquè les eleccions no pretenen conciliar res. Així, tot el meu discurs no tenia cap sentit. Quan Maragall va dir «el Trias diu que el seu partit és la dreta pura i dura embolicada amb la senyera», va destrossar el discurs i va aplicar-lo a les tàctiques electorals. La reacció que jo hauria esperat d'un home d'estat —encara que Catalunya com que no és un estat tampoc té homes d'estat, i només alguns polítics més o menys distingits— era: realment el Trias es deixa de partidismes i de qüestions electorals i ens proposa que ens posem d'acord sobre uns quants temes bàsics, i per tant «invito el senyor Pujol a un diàleg perquè veiem què hem d'apartar de les eleccions..., i després ja ens repartirem tota la llenya que vulgui amb els altres temes». Aquesta era la reacció d'un home de talla, no dir que el Trias acusa el seu partit de tornar-se de dretes, que és un comentari de notes de societat.
—Uns dies després vostè tornava a ser polèmic, escrivia sobre els polítics sense «nord ni ideologia». Feia referència al president Pujol?
—Qui ho hagi pensat així ja sabrà perquè ho pensa. Jo el que escric en consciència penso que ho he d'escriure. Ara, en aquests moments el nostre país està escàs de líders, però la vanitat dels nostres líders no té límits. Pel meu article s'han sentit al·ludides moltes persones. Quan algú m'ha dit «això va per mi», li he hagut de contestar: «L'altre dia tal personatge important també va trobar una frase que li semblava que anava per ell... Sou tan paveros que, quan sentiu la paraula líder, tots treieu pit i dieu: SÓC jo!» A partir d'aquí, jo no feia cap al·lusió a ningú.
—I és possible escriure sense al·ludir a ningú, sense pensar en ningú?
—El meu escrit n'és la mostra. En canvi, jo d'ara endavant et dic que els tres o quatre articles pròxims que escriuré, que no sé quins són, els escriuré pensant en tu.
—No és sorprenent que just en el moment en què vostè deixa l'Ajuntament sigui precisament quan s'han produït tots aquests malentesos...
—Això no és veritat. Jo ja vaig escriure articles molt sonats després d'allò del Reformisme... per Nadal, uns altres... Tothom em diu: «Sí, en part tens raó, però..., no era el moment». Mai no és el moment per criticar el poder. Mai un poderós no et dirà «sí, noi, tens raó... I a més, era el moment exacte de dir-ho». Sempre és un moment dramàtic, o plou o fa massa calor... En quin moment havia de parlar jo? Abans de les eleccions? Jo simplement he fet unes declaracions, si el que es pretén és fer escàndol polític sobre si el meu partit i jo estem d'acord o no, clar que qualsevol moment és dolent. Però jo no pretenia donar cap miquel a ningú, només pretenia explicar que cal una conciliació d'opinions en matèries bàsiques..., i això cap periodista no ho ha destacat, ni un. Només que si el Trias està empipat amb el Pujol, que si està ressentit perquè no és candidat a alcalde... els periodistes teniu una missió pedagògica, però no amb aquest criteri sensacionalista! Ja comprenc que escriure que Pujol i jo ens barallem és molt més divertit i més fàcil de llegir. Ara, voleu merder..., doncs entesos, però no és el que jo penso.
—D'acord que no estigui ressentit, però Josep M. Cullell ja l'ha substituït a vostè de conseller d'Economia i Finances i després d'alcaldable per Barcelona. Se li deu fer molt pesada aquesta persecució...
—Jo m'he passat molts anys intentant evitar que se'm contraposés a Miquel Roca, perquè hi havia interès de molts a dir que en Trias i en Roca no s'entenien. Ara que ja he aconseguit la pau, no m'enfronteu amb en Cullell!
—Vostè no està enfrontat amb Miquel Roca, però dins de CDC hi ha sectors enfrontats?
—No ho crec. Com en tots els partits, hi ha diferents opinions. Els que porten l'administració del partit tenen opinions pròpies, perquè la seva òptica és la del contacte amb la realitat de cada dia. Els que estan en el govern també tenen opinions matisades. Hi ha liberals i altres que no ho són. El que no hi ha són corrents organitzats i enfrontats.
—Darrerament, però, han entrat des de sectors d'Alianza Popular fins a persones properes a l'independentisme, també centristes, liberals, històrics d'ERC... ja podran conviure totes aquestes famílies?
—El meu anterior partit, Esquerra Democràtica de Catalunya, i jo, vam fusionar-nos amb CDC, sense mantenir personalitat pròpia, com en el cas d'Unió. Més organitzats que nosaltres és difícil que entri ningú i, en canvi, mai no hem originat conflictes.
—Però és que ara han entrat tendències contraposades...
—Uns i altres hauran de deixar les nostàlgies que puguin tenir i conformar-se amb el sentiment majoritari de Convergència.
—I vostè? Té molts seguidors dins de Convergència?
—No ho sé. No els he comptats mai. La meva missió no és comptar seguidors, sinó expressar-me en consciència, i si trobo que hi ha algunes coses que el partit hauria de fer i no fa, dir-ho. I si algunes coses perjudiquen Catalunya, també dir-les. I no tinc més aspiracions. Només dir el que calgui.
—Dir-ho públicament?
—Sí, sí. Jo ja comprenc que si parlo malament dels socialistes és la meva obligació i, que si parlo malament de Convergència, llavors és notícia. D'altra banda, tots els partits tenen una tendència a esmorteir els òrgans de debat i, els líders, a prescindir de les bases. En els cenacles oficials del partit és difícil parlar, perquè no hi ha temps, perquè estàs a l'ordre del dia, perquè la gent està cansada..., i res! En canvi, allò que es publica, hi ha temps de llegir-ho. Tothom s'ho emporta a casa i pensa «mira què diu en Trias...» La mateixa cosa, dita dins el partit, té uns efectes molt més limitats.
—Un congrés de Convergència, doncs, seria interessant?
—Interessantíssim. Els congressos són interessantíssims, però, com va passar en els del PSOE, totes les veus s'apaguen en el precís moment en què la gran majoria dels que han de votar són funcionaris.
—I el pròxim de Convergència?
—En el pròxim de Convergència passarà el mateix que en el pròxim del Felipe.
—No. Jo li pregunto quan serà...
—Suposo que aviat...
—Fa molt des de l'últim...
—... Sí.
—I vostè es tornarà a presentar de president?
—No ho sé ara. Depèn del que em digui la consciència. Si considero que presentar-me és la meva obligació, m'hi presentaré. I, si no, no.
—Ara què faria?
—En aquest moment? Doncs..., la meva consciència, l'haig de consultar amb una mica de calma..!
—Seguim amb el partit que vostè presideix. Convergència ha donat suport a la política del ministre Barrionuevo. Jo li recordo que el comissari d'informació del Ministeri de l'Interior és un reconegut ex-torturador de l'època franquista, o que el mateix Barrionuevo s'ha oposat a investigar sobre possibles casos de tortura que involucrarien funcionaris del seu ministeri...
—Pel que jo sé, el que ha dit en Trias de Bes és que, en aquest moment, convocar una reunió d'emergència per parlar del terrorisme és fer-li una mica el joc a ETA. No convé que ETA digui: «El Parlament espanyol s'ha de reunir per parlar de nosaltres». Es pot actuar sense necessitat de reunir el Parlament, cosa que donaria molta imatge a ETA.
—Però entre no afavorir ETA i donar suport a Barrionuevo, hi ha algun entremig...
—Sap què... no parlem més del Barrionuevo.
—Deixem el ministre, i a canvi digui'ns alguna frase sobre personatges que vostè coneix... amb això ja acabarem.
—Què voleu? Que us digui què penso de Jordi Pujol, de Miquel Roca, de Josep Maria Cullell..? Seria un final frívol per una entrevista que hem intentat seriosa. També deixem-ho.
—Doncs, busquem-li un altre final. Trias Fargas, el president de Convergència Democràtica, i seguirà present en la vida política dels pròxims anys?
—Mireu, jo tinc molts problemes per continuar present en política. M'he passat molts anys comprant llibres per llegir-los en els últims anys de la meva vida... I ara ja tinc una quantitat de llibres que, fent números, em temo que no els podria llegir ni que deixés la política ara. Per tant... Sí que intentaré buscar la primera oportunitat en què sincerament, honestament i responsablement, pugui deixar la política, per dedicar-me als llibres. Això sí, mai plantejat com un abandó del meu lloc. Jo no vull arrancar a córrer de la política per cap motiu, entre altres coses perquè, a les últimes eleccions en què vaig prendre part, vaig treure més vots que els socialistes. Molta gent m'ataca, però, a estones, això encara em distreu. El silenci és molt pitjor, significaria que ja no existeixo. Fins ara, tant la dreta com l'esquerra em diuen de tant en tant que sóc un cas perquè dic coses que no hauria de dir. No puc demanar més.
