Feia temps que amics de bon timpà com el compositor Joan Magrané i el musicòsof Oriol Pérez m’havien advertit que el cor O Vos Omnes ha esdevingut la nostra formació coral més transcendent i una referència del sud d’Europa al seu àmbit. Havia escoltat aquest grup de veus liderades per Xavier Pastrana en un disc meravellós, Epistulae ad Sagittarium (editat a can Ficta), una animalada vocal amb obres de Schütz i el propi Magrané; però encara no els havia gaudit en directe. És així com, salvant la meva mandra inexcusable d’assistir a concerts i una desídia en la majoria d’àmbits de la vida, vaig precipitar-me dimarts passat a l’Auditori per rendir-me a allò que, en efecte, es pot definir ras i curt com un cor de primer món.
M’hi ajudà la militància haydiniana i una inaudita adaptació de Les set últimes paraules del nostre Salvador a la Creu del “papà” per a cor, solistes, quartet de corda i fortepiano. En arribar a l’Auditori, un dels indrets més desangelats de Barcelona (algú hi posarà remei?), vaig dirigir-me naturalment a la sala Oriol Martorell, l’espai lògic per un concert com aquest. La sorpresa fou que la música s’interpretaria a la sala gran, i més en concret a l’escenari, i encara més en concret encarant a la immensa vacuïtat del pati de butaques. Vaig témer que caldria molta saviesa musical per superar la tradicional (i espantosa) acústica de la Pau Casals i, al seu torn, per emetre naturalment les veus sense forçar-les en un espai tan vast.
La inconfusible Introduzione de l’obra m’ho ratificà (els Gerhard haurien de suar fort per garantir la línia musical haydiniana, bo i musculat coixí pel conjunt de veus), però ja des de la primeres síl·labes del sincopat Vater, im Himmel, o sieh hernieder el conjunt va palesar-se capaç d’omplir aquell indret i qualsevol estadi futbolístic. Un llepafils professional podria posar alguna pega al recorregut que va ordir el director (notàrem algun desquadrament inicial a les consonants, sovint les sopranos sobresortien en excés al forte –enorme Irene Mas, by the way– i òjut als atacs més elevats del fugat, encara un pèl maldestres), però Pastrana va dirigir els seus músics amb un gust sonor inapel·lable en un concret finalment exquisit.
Els Gerhard, deia, ho tenien pelut… però van complir la seva tasca magistralment. No insistiré en el fet que ajustar l’afinació a l’escenari eviti algun lleu quart de to fora de lloc com el que sentírem (ja tinc prou edat com per saber que hi ha desigs impossibles i, de la mateixa forma que Catalunya no serà independent, les formacions cambrístiques de la tribu no em foteran mai cas), una nimietat progressivament corregida en una lectura que va tenir la gran picardia de transitar entre la imitació simfònica a la intimitat pròpia de la cambra i, encara més, del liederisme (Jesus rufet). En Roger Illa no va ser un convidat de pedra al fortepiano, i va deixar petja en cada una de les seves interpretacions. De primer món, insisteixo.
Només una esmena: celebro que l’Auditori hagi tingut la pensada d’establir com a resident aquest meravellós grup de músics, tot i que la ràtio d’un parell de concerts per temporada no faci honor a la categoria esmentada. Això ja no és de primer món.