Ara fa noranta anys, fou el 2 de desembre de 1932, tingué lloc a Castelló de la Plana, a la Casa Matutano situada al carrer de Cavallers, una reunió transcendental ―històrica― en el procés de codificació del català modern. Allà s’hi aplegaren l’historiador Salvador Carreres i Zacarés, en representació del Centre de Cultura Valenciana, Joaquim Reig i Rodríguez, fundador del setmanari valencianista El Camí (1932-1934), Emili Gómez i Nadal, en nom de l’Agrupació Valencianista Republicana, Adolf Pizcueta i Alfonso, fundador i director de l’editorial L’Estel, juntament amb els membres de la Societat Castellonenca de Cultura Gaetà Huguet i Segarra, Lluís Revest i Corzo, Salvador Guinot i Vilar i Àngel Sánchez i Gozalbo. L’objectiu de la trobada, assolir el consens, a partir de la iniciativa de la Societat Castellonenca de Cultura, d’acceptar la normativa fabriana, la de l’Institut d’Estudis Catalans, al País Valencià i, en conseqüència, tancar el procés ―el llarg procés!― de codificació del català, que abastés tot el seu àmbit lingüístic. El nom de la llengua ―ai llas!― és una qüestió que s’evità. Però els allà reunits sentien i sabien que el català, la mateixa llengua del Principat estricte, d’Andorra, de la Catalunya Nord, de la Franja de Ponent, de les Illes i de l’Alguer, era la llengua pròpia dels valencians, anomenada «valencià» en els usos col·loquials i populars a terres valencianes. Pompeu Fabra, l’ànima de la codificació moderna del català, ja va tenir ben en compte les peculiaritats valencianes i les de tot arreu del domini lingüístic. I Fabra ―importantíssim― tingué al seu costat el teixit cultural del catalanisme en l’objectiu de fer del català llengua «nacional» i adaptada a les exigències del món contemporani. La feina, doncs, estava feta. Ara mancava reblar el clau, després d’una dictadura espanyolíssima i nefasta, la de Primo de Rivera, i que els avenços que la Mancomunitat de Catalunya havia aconseguit s’expandissin per la resta dels Països Catalans, amb la voluntat de passar de la codificació a la normalització de l’ús, i que el català ―el «valencià»― tornés a recuperar la presència que, en justícia, li correspon com a llengua d’una comunitat humana pròpia d’un territori.
Codificar el català
No havia estat fàcil el camí de la codificació, de l’estandardització, del català, de fer del català una llengua moderna útil per a tots els usos lingüístics. Si la Renaixença, a partir de la dècada dels trenta del segle XIX, inicià el camí, no és fins a 1890, des del Principat, per iniciativa de la revista L’Avenç, que s’inicià la campanya per a aconseguir la renovació ortogràfica i lingüística. L’Avenç ―recordem-ho― criticava els usos academicistes que empraven una ortografia encarcarada en el passat, allunyada de la llengua parlada, i alhora propugnaven un model de llengua alliberada de castellanismes. La campanya de L’Avenç donà els seus fruits i el seu principal impulsor, el jove enginyer industrial Pompeu Fabra i Poch, havia de ser el paladí de la reforma gramatical que aviat triomfaria. En 1891, Fabra publicà la seva primera gramàtica, Ensayo de gramàtica de catalán moderno, a la que seguiren conferències, cursos i publicacions, tot aprofitant el moviment modernista del moment. En 1898 publicà la seva segona gran aportació, la Contribució a la gramàtica de la llengua catalana.
Altrament, des de les Illes, mossèn Antoni Maria Alcover, en 1901 féu una crida pública per a la redacció de un diccionari de la llengua catalana, de «tota» la llengua catalana, publicat en deu volums entre el 1930 i el 1962, el Diccionari català-valencià-balear, una eina imprescindible per al coneixement de la llengua catalana des de les seves primeres manifestacions escrites. De mossèn Alcover també fou la idea de convocar un congrés, el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat a Barcelona el 1906, que aplegà a tres milers de congressistes i tingué un gran impacte social. El congrés tractà sobre l’ús, l’ensenyament, la protecció pública, la creació d’una acadèmia, la relació entre la modalitat literària i els dialectes, els llenguatges d’especialitat, així com una gran diversitat de temes gramaticals i ortogràfics. El valencià Lluís Fullana i Mira hi participà amb una contribució titulada «Ullada general sobre la morfologia catalana». Bé, Fullana, més endavant es convertí ―ai la qüestió del nom de la llengua― en una figura controvertida, però, finalment, acabà acceptant les normes fabrianes que els reunits a la casa Matutano del carrer Cavallers de Castelló propugnaven i les signà.
Oficialitzar la nova codificació
Entrat el segle XX, l’arribada del catalanisme a les institucions esperonà la codificació i normalització del català com no havia succeït des de la pèrdua de les institucions pròpies dels Països Catalans als inicis del segle XVIII. Enric Prat de la Riba es convertí en president de la Diputació de Barcelona en 1907. Tot seguit fou creat l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), que a partir de 1911 tindria una Secció Filològica, amb l’encàrrec d’elaborar una ortografia normativa per a ús de la institució. Fabra aleshores residia a Bilbao, puix que des de 1902 era catedràtic de química a l’Escola d’Enginyers de la capital biscaïna. Fou, precisament, Prat de la Riba, qui portà Fabra de nou a Barcelona en 1912, com a encarregat de la càtedra de Llengua Catalana que havia creat la Diputació de Barcelona. Fabra a Barcelona, el 1913 foren publicades les Normes ortogràfiques de l’IEC. El text definitiu de les Normes ortogràfiques requerí d’una elaboració complexa, en què es consensuà el text fabrià amb altres aportacions de membres de la Secció Filològica. Hi hagué, però, opositors. Les desavinences personals provocaren la desafecció de mossèn Alcover, però que rectificà en 1926. Per la seva banda, el jocfloralista Francesc Matheu, de gran influència aleshores, es convertí en un ferm defensor de la tradició ortogràfica anterior, però també acabà acceptant la normativa fabriana, encara que en una data tan tardana com el 1934. Altrament, escriptors com Narcís Oller, Josep Pin i Soler o l’erudit Ramon Miquel i Planas no acceptaren l’autoritat de Fabra. Ah! I, sobretot, qui no acceptà mai la reforma fabriana fou Espanya. El poder central espanyol, que bé que sabia que s’hi jugava, obstaculitzà sempre la creació d’un model estàndard del català. Fixeu-vos, com avui dia, que continuen fent-ho desvergonyidament i sense complexos.
El català, tanmateix, reeixí. Sí, reeixí, perquè la reforma fabriana triomfà. Prat de la Riba, en una decisió que l’honora per sempre, adoptà les Normes ortogràfiques en tots els documents emanats de la Diputació de Barcelona i, des de 1914, de la Mancomunitat de Catalunya (unió de les quatre diputacions del Prncipat), la primera institució d’autogovern del Principat des de la desfeta de 1714. I a partir d’ací el camí per a avançar en la normalització del català estava obert i, de fet, s’avançà. La llengua codificada, l’estàndard català, s’implantà amb una relativa rapidesa. Hi havia la voluntat de fer-ho, esperonada per l’èxit del catalanisme polític i del més estrictament cultural. Era la Catalunya Principat dels noucentistes, que aspirava a un país modern i catalanitzat, alliberat de les rèmores provincianes a què la condemnava Espanya.
I el País Valencià què?
El País Valencià tingué una Renaixença de baixa intensitat i això, val a dir-ho, li passà factura. Ara bé, això no vol dir que no hi hagués reivindicació de la personalitat pròpia i àdhuc de la catalanitat completa. La Joventut Valencianista, en 1918, decidí publicar, a Barcelona, la Síntesi del criteri valencianista que Eduard Martínez Ferrando havia publicat successivament per parts, des de 1917 fins a febrer de 1918, a la revista Ofrena, que publicava la societat La Nostra Parla, amb redaccions a Barcelona, Perpinyà, València i Ciutat de Mallorca.
Molt crític amb el valencianisme dels tòpics, folkloritzant i ratpenatesc, Eduard Martínez Ferrando advoca directament per la constitució de la Catalunya sencera: «heus ací la medul·la del nostre pensament, sa raó d’ésser: l’assimilació de la cultura i els procediments catalans té de produir a la curta o a la llarga un ressorgiment de València». Més raó que un sant: València no espavilà de la letargia fins que Joan Fuster, clar i català, desvetllà la identitat catalana dels valencians en 1962. Bé, sí, existia, però a partir de Nosaltres, els valencians el valencianisme, la reivindicació del País Valencià nacionalment català, és ara una realitat.
Martínez Ferrando continua: «El pancatalanisme aspira a la reconstrucció i expandiment cultural de la Nació Catalana, que així fou coneguda al món en llurs jorns gloriosos, sens afegir els qualificatius de valenciana i mallorquina, per la identitat de la raça i de la llengua. Unió espiritual que si no es realitza farà que perilli l’art, el teatre, la literatura, de tots aquests pobles per no ser suficient l’economia d’un sol d’ells per a mantenir els propis luxes intel·lectuals. Aquella unió també implica una intel·ligència i una acció mancomunades per a una política comercial mediterrània al futur.»
Així, doncs, cal la catalanització de València: «La catalanització de València que suposaria el retorn al tronc comú d’origen, l’assoliment del caire més genuí de nostra raça s’imposa, doncs, a la nostra consciència de patriotes, la història i un dret discurs de la intel·ligència l’abonen i a la nostra raó se’ns presenta com aqueixos empelts que millorin les condicions dels arbres, com aqueixos creuaments de races que les vigoritzen...»
Refer la llengua, refer la nació. Però ―atenció!― hi ha els qui s’obstinen, tretze són tretze, que no sigui així. Al Principat, ja ho hem vist, n’hi hagué i al País Valencià, amb tant de galifardeu cantussolant «Para ofrendar nuevas glorias a España» doncs també. Normes de l’IEC, doncs al País Valencià els micos de repetició, també. Però unes altres. Però ―punyetes!― que és la mateixa llengua. Té igual. I, en això, aquesta esquizofrènia continuem. En 1914, un any després de les Normes de l’IEC, foren els de Lo Rat Penat, el seu sector més conservador o ―diguem-ne― ultra. El 21 de gener de 1914 Lo Rat Penat celebrà una gran assemblea per a tractar sobre la unificació ―deien els seus impulsor― de l’ortografia valenciana. Li encomanaren l’animalada a mossèn Lluís Fullana, qui en el pecat porta la penitència, que acceptà redactar unes normes amb la missió de fer-les el més allunyades possible de les de l’IEC. El resultat: una cagada! El valencianisme, el de debò, mai no acceptà tal despropòsit. El periodista Marià Ferrandis i Agulló, de la Joventut Nacionalista Republicana, des de Las Provincias reclamava: «una llengua escrita única ―la que fon en altre temps, la que no ha deixat de ser― per a València, Catalunya, Mallorca, Rosselló, etc. I naturalment una sola ortografia, unes soles Normes Ortogràfiques». O com escrivia Miquel Duran i Tortajada: «La llengua catalana és una. I unes solament deuen de ser les seues normes ortogràfiques». El cop definitiu a l’absurditat fullanesca el donà el mestre Bernat Ortín i Benedito, quan en 1918 publicà la Gramàtica valenciana (Nocions elementals). Per a les escoles de primeres lletres. Fabra havia creat un model estàndard moderadament composicional i polimòrfic, perfectament adaptable a totes les realitats lingüístiques del català, puix que partí de la consideració de tots els grans dialectes geogràfics. Al País Valencià, la gramàtica d’Ortín fou un primer pas en el procés de reconeixement de la nova gramàtica catalana, a la qual seguí la de Lluís Revest La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu (1930). Totes dues obres, adaptació de les normes de l’IEC per als usos dels parlants valencians, que serviren de base per a la formulació de les Normes ortogràfiques de 1932.
Les Normes de Castelló
Ara fa noranta anys tingué lloc la històrica reunió a Castelló de la Plana. Un cop arribat l’acord, es prepararen fulls per a recollir totes les adhesions possibles. Fou elegida la data del 21 de desembre. Els fulls on anaven les signatures dels adherits anaven encapçalats amb el text «Acceptem les Bases ortogràfiques i el Vocabulari que integra este quadern». El text fou escrit per Lluís Revest, però en la redacció definitiva de les Normes també participà Carles Salvador i s’enllestí a la fi de febrer de 1933.
Les Normes de Castelló foren signades per la Societat Castellonenca de Cultura, el Centre de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat (atenció!, aquests també), l’Agrupació Valencianista Republicana i d’altres entitats culturals. Entre les personalitats que signaren a títol individual, el primer a fer-ho ―que consta― és Lluís Fullana, seguit de Lluís Revest i, entre altres noms, Adolf Pizcueta, Gaetà Huguet, Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner, Teodor Llorente i Falcó, Nicolau Primitiu Gómez, Emili Gómez Nadal, Salvador Carreres, Ignasi Villalonga, Francesc Martínez i Martínez, l’alacantí Francesc Figueras i Pacheco, etc. Un llistat, en total, de seixanta-un noms, que signaven a títol individual o en representació d’alguna entitat.
I bé, ja tenim ―els valencians― normes. Ep! Que tenim una llengua que podem usar plenament i tenim el dret a fer-ho. Davant del metge, davant del jutge i davant de la policia també. Llàstima, però, que en efemèride tan important, perquè la reunió de Castelló de la Plana de desembre de 1932 ho va ser, la política de pa sucat amb oli, col·laboracionista amb l’invasor espanyol i bajana, ens hagi fotut l’efemèride amb la notícia del «requisit descafeïnat» o «requisitet», com allò de l’Estatutet. Requisit? Sí, el de l’espanyol. Que ja ho va etzibar el Nebrija: «que siempre fue la lengua compañera del imperio». I ja veieu, per a imperi, Espanya. I ara, senyors i senyores de Compromís: a ballar la conga!