Són probablement dues de les cares més conegudes de les seues respectives televisions i, per tant, dels seus respectius territoris. Cada dia milers de persones seuen davant el televisor per escoltar les seues prediccions. A l’estiu per saber si la xafogor donarà treva; a l’hivern per saber si cauran o no les primeres volves de neu a la part alta de les muntanyes. En un temps en què el consum de la televisió convencional cau estrepitosament, la previsió meteorològica continua reportant bones audiències als canals de la televisió. Els homes i les dones del temps han esdevingut una mena d’oracle, algú confiable, una veu d’autoritat que entra a les llars cada dia i esdevé, per tant, un rostre familiar. Algú podria pensar que tenen el do de l’endevinament, però no. El que tenen són moltes hores d’estudi. I de ciència, molta ciència.
Bé que ho saben això Victòria Rosselló i Tomàs Molina. En l’actualitat, tots dos són caps de meteorologia d’À Punt i TV3, respectivament. Ella surt al telenotícies del migdia; ell, al de la nit. Tots dos són els més veterans de les seues cases catòdiques corresponents. Cap dels dos no va plantejar-se mai, essent jovenet, encomanar-se a aquestes tasques, però, involuntàriament han esdevingut la dona i l’home del temps més famosos del País Valencià, l’una, i Catalunya, l’altre. Són més de tres dècades sotmetent-se a l’escrutini diari dels teleespectadors. Tant és així que Tomàs Molina fins i tot va tindre un alter ego al Polònia durant més d’una dècada. El 2009 imitat i imitador (en David Olivares era l’actor que s’encarregava d’aquella versió histriònica) van donar les campanades. “No m’agradava ser un personatge del Polònia!”, confessa Molina.
Amb ell i amb Rosselló ens trobem un dijous a la vesprada en meitat de la celebració de Meteocom, el Fòrum Nacional de Meteorologia i Comunicació del Canvi Climàtic, que va organitzar À Punt Mèdia a meitat novembre. S’hi han donat cita alguns dels rostres més coneguts de la televisió especialitzats en aquesta matèria. Hi ha Mario Picazo, Mónica López, Lluís Obiols... i tot plegat acaba amb una declaració que arreplega el compromís d’aquests professionals per promoure la conscienciació i l’acció per prevenir i mitigar les conseqüències del canvi climàtic. En definitiva, fer divulgació. I d’això en saben bona cosa Rosselló i Molina. Al capdavall, és d’això que va la seua feina: de fer prediccions a partir de registres i coneixement científics. De forma involuntària, quan parlen d’isòbares o anticiclons, de llindars de temperatura o tempestes convectives fan, també, divulgació científica.
De la facultat al plató
A Tomàs Molina la dèria per explicar coses li ve de menut. Nascut a Badalona, l’any 1963, mai no va pensar a posar-se al darrere del taulell del negoci familiar de venda de barrets. Ara bé, potser dels pares no havia heretat la vocació comercial, però sí la desimboltura per parlar de cara al públic. Va rodar per Catalunya amb un grup d’animació infantil, Julivert, i també va fer les primeres aproximacions a l’univers dels mitjans de comunicació a Ràdio Ciutat de Badalona, en un programa que s’anomenava La cullerada dels dijous.
A més a més, era, segons confessió pròpia, un “clavacolzes de manual”. Mai, però, no va pensar a convertir-se en l’home de temps. Més bé, es veia treballant de professor en un institut i és per això que va matricular-se en la carrera de física a la Universitat de Barcelona. Fou a quart que la televisió es va creuar en el seu camí. I això a pesar que ell va tractar d’esquivar-la.
Era l’any 1987 i feia quatre que aquell projecte de país que era TV3 havia iniciat les seues emissions. Antoni Castejón, que venia de Miramar (la delegació catalana de TVE), n’era el cap visible. L’altre meteoròleg de l’equip era Eliseu Vilaclara. “Rodríguez Picó havia marxat i TV3 necessitava meteoròlegs i van venir a buscar-ne a la Facultat de Física —relata—. Jo no em volia presentar perquè allò no m’interessava gens, però els meus companys m’hi van empentar, perquè, al capdavall, ja estava acostumat a fer coses de cara al públic. A més, tenia l’experiència de la ràdio. I va resultar que m’agafaren!”. Aleshores no ho sabia, però Molina estava fent les primeres passes d’una llarga carrera.
A Sant Joan Despí hi havia unes instal·lacions i uns mitjans deficients. Era 1987 i internet era encara una quimera. Tenia al seu costat, però, Antoni Castejón, la persona que va posar els fonaments d’un servei meteorològic que aspirava a equiparar-se al que es feia a altres països europeus. De fet, Castejón havia viatjat diverses voltes al Regne Unit per aconseguir un receptor d’imatges de satèl·lit Meteosat de màxima qualitat. Paral·lelament, havia conreat molt bones relacions amb els centres territorials de l’Institut Nacional de Meteorologia de Catalunya, País Valencià i les Illes.
“El canvi que va introduir Castejón va ser brutal. Fins aleshores TVE feia ‘el parte’. Hi havia, per exemple, la [Pilar] Sanjurjo [meteoròloga de TVE], que parlava amb el seu idioma de meteoròloga. Però és que la gent s’ho mirava i no acabava d’entendre res! El Castejón tenia clar que s’havia de fer d’una altra manera i que l’objectiu era que la gent ens entengués”. Tot plegat va permetre que, quan el 16 de gener de 1984 s’emeté el primer Telenotícies, aquest anara acompanyat d’una informació meteorològica molt més dinàmica i moderna: imatges animades del satèl·lit Meteosat, utilització del croma... Pot semblar poca cosa als ulls actuals, però allò era una revolució.
De tramuntana a migjorn
“Nosaltres ens miràvem molt en TV3. Per llengua, per proximitat geogràfica... era el nostre model”, explica Victòria Rosselló. Ella tenia 23 anys quan va ingressar en el departament de meteorologia de Canal 9, una televisió que naixia amb l’ambició de ser el referent al País Valencià. “Jo vaig estudiar física perquè trobava que era una disciplina molt versàtil, amb moltes eixides”, relata. A casa seua es respirava inquietud pel territori: el seu pare, Vicenç Rosselló, era aleshores un geògraf de referència a la Universitat de València, una persona il·lustrada que havia aportat alguns dels més complets estudis sobre la toponímia, la cartografia i el litoral mediterrani. “L’estima per la ciència i per la terra, i el pensament crític, els hi dec a ell”, confessa.
“Tot just quan acabava la carrera, van vindre de Canal 9. Buscaven físics per al departament de meteorologia, que, a més, parlaren valencià. I no n’érem tants que dominàvem l’idioma”. Dit i fet: ella i Vicent Gómez es convertiren en la dupla meteorològica d’una televisió a les beceroles. Tomàs Molina va estar en el tribunal que els va valorar. Dues cares joveníssimes per posar-se al capdavant de “L’Oratge”, una secció el nom de la qual va resultar discutible. “Ara ja està assimilat, però oratge no és sinònim d’‘el temps’, sinó que significa, com en francès, ‘mal temps’. És evident que es trià aquest nom amb la voluntat de diferenciar-se”, relata. En les instal·lacions de Burjassot, de tronades pel lèxic utilitzat, en van caure unes quantes en aquells primers anys.
“A mi no em suen les mans per res del món. Excepte la primera volta que vaig entrar a l’estudi. Pràcticament, em queien les gotes —recorda Molina—. Després, però, el fet d’haver fet ràdio prèviament em va ajudar. Ara bé, el meu problema era que estava acostumat a parlar per al públic infantil i em van haver d’esbroncar moltes vegades per canviar-ho. L’altre problema que jo tenia era que parlava molt barceloní”. “A mi em va costar moltíssim tindre una certa desimboltura i que no pareguera que em moriria de por allà mateix!”, rememora Rosselló.
Un bateig torrencial
Els meteoròlegs de Canal 9, però, van prendre consciència ràpidament que la informació meteorològica estava cridada a tindre un paper fonamental en aquella televisió en gestació. De fet, estava previst que les primeres emissions començaren el 9 d’octubre de 1989, tot coincidint amb la diada del País. Entre els dies 4 i 7 de setembre, però, una ciclogènesi va provocar un episodi de pluges molt intenses des de Múrcia a les Balears, passant pel País Valencià. A la Safor es van registrar fins a 600 litres per metre quadrat. En la zona costanera les rambles causaren dos morts, nombrosos danys en l’agricultura, infraestructures i nuclis urbans. L’excepcionalitat d’aquell episodi va provocar que les primeres emissions s’avançaren.
“No feia ni un mes que havíem començat a treballar, no sabíem res de televisió, ‘L’Oratge’ no tenia quasi ni nom i encara ens estaven instal·lant el Meteosat”, recorda Victòria Rosselló en No dispareu al meteoròleg, un llibre escrit junt amb els seus companys Vicent M. Gómez i Joan Carles Fortea. Potser “al meu país no sap ploure”, que cantava Raimon, però almenys des de 1989 algú avisava d’on i quan cauria l’aiguat.
Tant a TV3 com a Canal 9 la previsió meteorològica esdevingué, ràpidament, un espai de referència. A la valenciana s’incorporaren, en els anys següents, Jordi Payà i Joan Carles Fortea. A la catalana, Francesc Maurí i Anna Rius. “Els mitjans de què disposàvem eren molt limitats —recorda Rosselló—. Al principi teníem un radiofacsímil, que era com un fax que treia els mapes com a ratlles”, rememora Rosselló. “I si hi havia una interferència, sortia negre i perdies informació... —intervé Molina—. Jo em posava davant la màquina i resava parenostres perquè no fallara!”.
En el cas de Canal 9, “cada dia telefonàvem als pobles per saber els registres i, en el meu cas, que soc nascuda a València, era una molt bona ocasió per aprendre el lèxic específic de cada comarca. Per exemple, als Ports diuen cerç o arabogues, que són termes que no escoltaràs mai a la Ribera”. Un llibre de refranys meteorològics de Manuel Sanchis Guarner l’ajudà a complementar coneixements. Al capdavall, mai abans, al País Valencià, havia fet pronòstic meteorològic en la llengua del país. Hi havia una tasca de normalització a fer.
D’aquell temps recorda, també, la lectura d’autors clàssics com Eduard Fontseré (1870-1970), impulsor de les activitats meteorològiques de la Societat Astronòmica de Barcelona, i el seu deixeble Inocencio Font Tullot (1914-2003), dos noms fonamentals de la meteorologia catalana. Temps a venir ella mateixa faria l’estudi més complet sobre Manuel Iranzo, impulsor, el 1911, del Servei Meteorològic de Llevant, una iniciativa que, per primera volta, pretenia aportar informació detallada sobre la meteorologia del País Valencià en benefici dels agricultors.
Una televisió de proximitat
Acostumats al parte, els teleespectadors es van topar, de sobte, amb una televisió que els proporcionava un pronòstic detallat per a la seua comarca, que els parlava de les valls i de les serres que tenien a tocar de casa. Que podia anticipar-los que al nord de la serra de Bèrnia plouria a bots i barrals i que al sud, en canvi, no cauria ni una gota. En definitiva, un pronòstic de proximitat. “Aquest va ser i és un dels grans èxits: parlar a un nivell de detall que les televisions generalistes no poden donar”, explica Rosselló. Sense voler-ho també estaven fent pedagogia: d’alguna manera ajudaven a assentar el mapa en l’imaginari col·lectiu del teleespectador.
En tot aquest temps, Rosselló i Molina han contat tempestes, han relatat sequeres, han pronosticat nevades i han informat de temperatures rècord. També, clar, de setmanes de monotonia meteorològica. En el cas de TV3, també han esdevingut una escola de meteoròlegs. Tant Mónica López com Albert Barniol, dos rostres molt coneguts a TVE, van fer les primeres passes a TV3. Jacob Petrus, també a la televisió estatal, fou becari de Molina. El seu Aquí la Tierra, a les vesprades de TVE, està inspirat Espai Terra, que la catalana havia llançat anys abans. També a la televisió estatal ha recalat Marc Santandreu, un dels primers homes del temps d’À Punt.
Avui, la previsió meteorològica continua tenint un públic fidel. “La gent sap que nosaltres no contaríem una mentida. Tenim la credibilitat més alta de la tele. Saben que si fallem, ho admetrem”, explica Molina. D’episodis polèmics, amb tot, n’han tingut a Sant Joan Despí, a conseqüència d’una predicció errada. Passà, per exemple, en un pont de la Immaculada de principis dels noranta, quan van pronosticar una nevada per diumenge, que va provocar la cancel·lació de milers de reserves al Pirineu. Els flocs, però, no van caure diumenge, sinó dilluns. Els empresaris turístics s’alçaren en peu de guerra. “Ara m’ho miro amb la distància del temps, però, aleshores, estiguérem en la corda fluixa”, rememora Molina. “Ara això no ens passaria, perquè la forma d’explicar-nos ha canviat. Ara no diem, taxativament ‘dilluns nevarà’, no. Ara expliquem els factors que poden desencadenar la nevada i invitem els teleespectadors a acompanyar-nos en l’explicació per arribar, plegats, a una conclusió”.
Guanyar la màquina
En part, aquest acompanyament explica la vigència de la figura de la dona o l’home del temps. Avui, aplicacions i pàgines d’internet són capaces de fer pronòstics ajustadíssims. Es tracta, però, d’una informació asèptica, que en res no es pot comparar a l’emoció, d’una banda, i, de l’altra, als coneixements científics que aporten els professionals de la meteorologia. “O donem un plus o la nostra feina no té sentit. És imprescindible involucrar l’espectador, fer-lo partícip i que entengui allò que li expliquem”, apunta Molina, que exerceix també com a professor de Predicció Meteorològica a la Facultat de Física de la Universitat de Barcelona. Tot i que TV3 no disposa de l’audiència específica de l’espai d’”El Temps”, la interacció diària que tenen amb els usuaris i les usuàries evidencia fins a quin punt aquest espai està consolidat. Un telenotícies sense un pronòstic al final és, senzillament, inimaginable.
L’espai de “L’Oratge” té una audiència diària que oscil·la entre el 6 i el 8%. En la DANA del 2019, que assolà la Vega Baixa, el registre s’encimbellà fins al 16%. En la darrera, la del novembre passat, fou d’un 13%. Hi ha qui diu que els directius d’À Punt esperen les tardors plujoses com qui espera un Mundial, i potser no els falta raó. “Som un servei públic i la nostra obligació és proporcionar informació útil al teleespectador”, recorda Rosselló. I afegeix: “La meteorologia ha estat una gran vertebradora dels valencians; en aquest terreny no hi ha diferències de llengua ni d’idees i molts valencians han aprés la diversitat del seu territori a través de la méteo”.
Més enllà d’aiguats i nevades, però, a tota l’àrea del Mediterrani hi ha un interès molt accentuat per tot allò que ve del cel. Hi ha, potser, quelcom d’atàvic en aquesta dèria. El passat eminentment agrari podria ser una explicació raonable. “És ben curiós això, vivim en societats cada volta més urbanes i, tanmateix, l’interès no disminueix”, reflexiona Rosselló, que no s’està de recordar la tasca d’AVAMET, la xarxa d’aficionats a la meteorologia, en què participen més de 600 socis. La temporada passada, À Punt va incorporar la realitat augmentada a “L’Oratge”. Enguany, n’ha incrementat els minuts.
Els reptes, de cara al futur, són grans. El canvi climàtic s’ha erigit en un fenomen global que afecta els processos meteorològics convencionals. Als professionals de la meteorologia els correspon informar, amb precisió i sense alarmismes. El risc de caure en un cert sensacionalisme climàtic hi és. Hi ha una tasca pedagògica a fer. “Intentem fer-ho en el dia a dia. Ressaltem aquelles coses que són ‘normals’, és a dir, que acostumen a passar o que passen a l’època que s’esperaria que passessin i les diferenciem d’aquelles que són atípiques o fora de temporada”, explica Molina, que posa d’exemple l’esclafit càlid —un fenomen propi de les latituds tropicals— que l’agost passat va afectar el Festival Medusa de Cullera. “El canvi climàtic ha deixat de ser una abstracció”, reflexiona Rosselló. Per això en els seus espais ja no només “hem d’explicar les peculiaritats del clima i allò que ‘al meu País no sap ploure’, sinó que també hem d’explicar com afecta aquesta realitat a la nostra méteo. Com a mitjans públics també hem de fer arribar aquesta realitat al nostre públic, així com les estratègies d’adaptació i mitigació”.
De Fonseré a ‘Woody Lamb’
Com explica Victòria Rosselló en el llibre No dispareu al meteoròleg (escrit junt amb Vicent M. Gómez i Joan Carles Fortea) fins principis del segle XX la meteorologia era una ciència estrictament descriptiva. Fou el 1904 que el físic noruec Vilhelm Bjerknes va plantejar la possibilitat d’aplicar la lògica de la física i les matemàtiques per poder fer prediccions. Fou el primer badall d’una porta que s’obria a mesura que es produïen avanços tècnics i científics. A l’Estat espanyol fou Radio Ibérica qui, a partir de 1923, va incloure per primera volta previsions del temps. Només tres anys després, Eduard Fontseré, considerat el pare de la meteorologia catalana, començà a fer predicció en un butlletí meteorològic diari a Radio Barcelona.
Aquell mateix any als Estats Units va aparèixer el primer model de televisió comercialitzable. Aquell electrodomèstic estava cridat a revolucionar el segle XX. Fou la televisió pública britànica (BBC) qui l’11 de novembre de 1936 va emetre el que es pot considerar la primera predicció televisiva de la història. Es tractava, però, d’un mapa sense presentador i una veu en off.
Front a la rigidesa britànica, els nord-americans apostaren per una comunicació més amable. La WNBT (la cadena que després esdevindria la NBC) va posar la seua informació meteorològica en mans d’un dibuix animat, Woody Lamb (el Xai Llanut). Fou l’octubre de 1941. Temps a venir, aquest espai es deixà en mans, o bé de presentadors militars uniformats, o bé de presentadors de caire humorístic.
El primer mapa del temps de TVE va aparèixer el 30 d’octubre de 1956. Per indicar els fenòmens atmosfèrics, però, només apareixia un braç. Era el de Mariano Medina, qui va esdevindre, ja de cos sencer, el primer home del temps de l’Estat. Per la seua part, Antoni Castejón esdevingué el primer en comunicar les prediccions en català. Ho feu, per primera volta, a l’informatiu ‘Crònica 2’ del circuit català de TVE, el 1978. El 1983 passà al departament de meteorologia de TV3. •