El Temps de les Arts

Claustre de l’ambaixador Vic: bressol de tots els blaus

Actualment, ocupa una part molt important de les dependències del Museu de Belles Arts de València. És el claustre de l’ambaixador Vic, un cortesà molt poderós del rei Ferran d’Aragó a les acaballes del segle XV i principis del segle XVI. De fet, el claustre és el paradigma del Renaixement ple romà i el conjunt arquitectònic d’aquesta època més important de la ciutat de València. I un dels més importants fora d’Itàlia. I dels més bells.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fins fa uns anys, aquest claustre era l’únic que havia quedat del gran palau del senyor de Vich a València, un vell palau gòtic familiar al qual va voler afegir un element nou i modern: un claustre portat a peces de Roma. El senyor de Vich era el representant del rei d’Aragó a Nàpols i es va embadalir observant aquelles arquitectures que a poc a poc ocupaven els carrers i les places de les Res Públiques itàliques. Al capdavall, el claustre és un dels testimonis més primerencs del Renaixement itàlic a Europa.

Jeroni de Vic i de Vallterra acompanyava a Nàpols Ferran d’Aragó i la seua segona dona, la jove i engalipadora Germana de Foix. Jeroni provenia d’un llinatge antic de la Catalunya Vella: la seua casa pairal encara existia a Castelló d’Empúries, a tocar dels vents tramuntanals i de les aigües més feréstegues del Mare Nostrum. Jaume I ja va donar als seus avantpassats alqueries a Cullera el 1260. Una família que acumulà possessions i vassalls a la Vall de Gallinera, Vall d’Ebo, Xeresa i que van obtenir la batllia de Peníscola. Una nissaga de poder sempre al costat dels reis del casal de Barcelona i els Trastàmara posteriors.

Jeroni era aquell 1506 Justícia Criminal de València, i a l’any següent ambaixador del Ferran d’Aragó davant la Santa Seu. Aquest càrrec li’l confirmà l’emperador Carles Vé, que trobà en el Jeroni un perfecte aliat. Però el 1520 li’l retirà en haver-hi un altre ambaixador representant de la Corona: l’altre era Lluís Carròs de Vilaragut i de Castellví. Aquesta dualitat s’explicava per la importància que la Corona d’Aragó havia tingut durant tants anys a la càtedra de Sant Pere: dos papes en menys de 100 anys i una influència important sobre l’Església de Roma i els seus Estats.

Jeroni va ser destituït per ordre imperial i tornà a València on va construir una mansió a la moda, a l’estil dels palaus romans. Tingué relació amb Antonio Giamberti da Sangallo, l’arquitecte que succeí Rafaello Sanzio en la direcció de les obres del Vaticà, i que construí el palazzo Farnese. Seguí els gustos romans i els difongué a partir de València.

Trobar-se en una València medieval marbres de Carrara treballats decorant claustres, patis i edificis era demostrar que la ciutat estava en sintonia amb els nous corrents estètics del moment.

El claustre, vist des d’un altre angle.

L’edifici de la família Vich ocupava tota l’illa de cases de l’actual carrer de l’Ambaixador Vic i el claustre formaria part d’aquell imponent edifici civil. Cap a 1516 l’ambaixador Jeroni Vich va portar les pedres a la “maleta” per tal de muntar-les i integrar-les a casa seua. Transportades en una d’aquelles naus que solcaven la Mediterrània de panxa ampla. Li costaria una fortuna, transportar-les. Amb diners, sant Pere canta. Encara que la reforma del palau va haver d’esperar perquè la guerra de les Germanies tenia unes altres prioritats: els nobles tenien problemes amb aquelles classes pre-burgeses que els plantejaven un canvi de paradigma. Però tot va acabar com abans: els agermanats vençuts, represaliats i alguns penjats. I els senyors van agafar encara més privilegis amb les noves sensibilitats de la monarquia imperial. València era una ciutat convulsa, i havia esclatat la Germania. Per això Jeroni fugí a la baronia de Llaurí. El seu fill lluitava contra els agermanats. El mateix Jeroni al davant de les seues tropes, impedí que Bocairent caiguera en mans agermanades. Fins i tot, visità Francesc I de França quan estava presoner a Benissanó per mediar amb l’emperador Carles Vé. Definitivament, aquest Vic era un VIP, un very important person…

El senyor Vic era dels últims dinosaures de la Corona catalano-aragonesa. I volia demostrar el seu poder fent-se una gran reforma del seu palau. Un palau gòtic com la cinquantena llarga de palaus de famílies que hi havia a València. I que molts foren enderrocats. Jeroni morí el 1536 al seu palau mentre Germana construïa una cort amb el seu tercer marit el duc de Calàbria. El llinatge català Vic desapareix al segle XVII i esdevé Manglano. Les intervencions urbanístiques del segle XVIII i XIX van fer desaparèixer un passat esplendorós d’aquella València que era “una república de mercaders regida per un monarca”. Com molts palaus gòtics valencians, el de Vic va desaparèixer. El 1859 el palau va ser venut i els marbres desmuntats. Però va resistir la desídia del temps i de les persones a trossos, desfet, com un gran trencaclosques per terra, disperses les peces entre l’antic convent del Carme i el museu de Belles Arts. De fet, moltes d’elles –un 80 per cent de les peces originals- dormien a la part de darrere de l’actual museu de Belles Arts, en un solar. I una part a l’interior del convent del Carme de la ciutat. Un projecte multidisciplinar el va tornar a la vida. I ara és una de les moltíssimes joies de l’espai museístic. Un robí que ens fa viatjar a la València de 1550 i a la Roma de 1500.

De fet, l’arribada peça a peça del bellíssim pati que l’ambaixador Vic havia encarregat a Roma per a “reformar” el seu palau gòtic a València el 1530, va marcar el cant del cigne d’un període on els ciutadans dels estats sobirans de la Corona d’Aragó havien tingut una relació molt estreta a Roma i a moltes repúbliques itàliques. Encara sonava als corredors vaticans la frase d’Il Bembo que havia resumit tot un segle de relacions bilaterals : “Oh dio mio, la chiesa romana in mano dei catalani…” Però hi hagué un segon capítol en aquesta història d’amor entre la Corona i Roma: concretament, entre València i la Ciutat Eterna. Aquell que el virrei del Regne de València capgirà segurament el sentiment més profund que té un proble: el sentit de la transcendència. Amb la Contrareforma, Juan de Ribera imposà els criteris d’una església més austera, més monumental i castellana.

Des de 1998 en què es decidí reconstruir-lo, el pati s’exhibeix mostrant un discret encant harmònic i equilibrat dins del Museu de Belles Arts de València.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.