Entrevista

"Indubtablement, Jaume I és el pare de la pàtria, de la catalanitat completa"

L’historiador Josep-David Garrido i Valls (Alacant, 1965), ha sigut reconegut amb el Miquelet d’Honor que cada any entrega la Societat Coral el Micalet, una de les entitats amb més tradició històrica en defensa del català a la ciutat de València. David Garrido, com signa els seus articles, és columnista en l’edició digital d’aquest setmanari, en la secció «Combats per la Història», i és tot un referent en la difusió del passat del país. David Garrido domina cada capítol de la història dels Països Catalans, en especial la història medieval, i la divulgació que n’ha fet l’han convertit en un historiador de consulta constant. Parlem amb ell sobre el premi, sobre la seua trajectòria i sobre el país.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-Ha sigut guardonat amb el Miquelet d’Honor. Supose que està molt content...

-Sí, contentíssim. Va ser una sorpresa quan m’ho van comunicar i, de debò, ser Miquelet d’Honor m’impressiona, per la vàlua de les persones que l’han obtingut, a mi i a la meua família. A més a més, el guardó és com una palmellada a l’esquena, una enèrgica palmellada d’ànims, que em dóna forces per a continuar esforçant-me en l’estudi de la història d’aquest país nostre que s’expressa en bell catalanesc.

-Vostè que coneix la història del país, com valora el paper desenvolupat per la Societat Coral el Micalet?

-Com ho diria? Si de debò ser Miquelet d’Honor m’impressiona és perquè tinc en molta consideració la tasca cultural i patriòtica desenvolupada per aquesta benemèrita societat centenària! En gran consideració per ser la institució musical que és i que com a persona amb formació musical aprecie moltíssim...

-Vostè també és músic...

-Sí, puc dir que sí, almenys la formació la tinc. Vaig estudiar l’especialitat de piano al conservatori. Fa molt de temps d’això ja... També cant, perquè ―sembla― no tenia mala veu i m’apassionava la lírica. Finalment, però, un munt de vicissituds vitals després, vaig decidir per dedicar-me a l’estudi de la història i no de la música. Ara bé, mai no vaig abandonar la música del tot: em vaig afeccionar a la dolçaina, vaig tocar en una colla i també vaig tocar la tuba en una banda d’Alacant. Ja veus, he tingut recorregut musical. Ah! I he fet de crític de música clàssica durant anys als diaris Información d’Alacant, a l’edició alacantina d’El Mundo i al suplement en català que publicava aquest diari anomenat Arts.

-I la seua valoració de la Societat Coral el Micalet, més enllà de la música?

La valore sobretot com a centre irradiador de la cultura pàtria i espai de dignificació de la valencianitat. El compromís de la Societat Coral el Micalet pel nostre país, el de la senyera dels quatre pals de gules en or, és encomiable des de l’època de Salvador Giner. I ara, en els temps que corren, el Micalet és com una llum, de cultura i dignitat, en una foscor d’ignominiosa blavor i cretina «Comunitat». Hom comprendrà, doncs, per què tinc en molt de valor i m’honora el premi que m’ha estat concedit.

-El premi li l’han donat per la seua trajectòria. Vostè és historiador, va nàixer a Alacant, i sempre ha exercit amb naturalitat la seua condició nacional en aquesta ciutat. En quin moment va despertar aquesta consciència?

-Sí, soc historiador, i també ―ho he de dir―filòleg. Tinc ambdues formacions amb els títols universitaris respectius. M’he interessat apassionadament per l’estudi de la història i la llengua del meu dissortat país des de temps ―diguem-ne― immemorials, i a això he consagrat la meua vida. I, efectivament, soc nascut a Alacant, de pares i avis alacantins i unes quantes generacions arrere més també de la ciutat que s’arrecera al peu del tossal del Benacantil. Soc, doncs, alacantí. Descoberta la catalanitat, la històrica i ―malgrat l’espanyolització abusiva― l’actual, ja no vaig poder sentir-me nacionalment una altra cosa: soc català. Quan se’m va despertar la consciència de català? Ben aviat. Jo encara he conegut un entorn ciutadà alacantí, tot i que envellit, que feia ús del català de manera espontània i quotidiana, encara que la tendència era parlar als fills en castellà, en un castellà finolis, ridícul, com si ―val a dir-ho― emularen a dretcient la parla de la villa y corte madrilenya. Per què ho feien? El cas és que, en anys de postració i pèrdua de llibertats, ho van fer. Ai, quantes vegades he sentit dir «és que el valencià no és bonico»! Però aquella llengua menystinguda, que els mateixos parlants, malalts d’espanyolisme, qualificaven de «lletja», encara vibrava, era la llengua pròpia ―i encara ho és― d’Alacant. Per què, doncs, el marquès de Molins, ficat a rimaire de circumstàncies, va escriure que era Alacant, en clar i català, «la millor terra del món»?. El vers va fer fortuna i així que l’himne de la ciutat, en català!, diga: «Que és la millor terra del món / i així el poeta li ho va dir». Comptat i debatut, tot això va despertar en  mi la consciència que era «fill del poble», com també diu l’himne alacantí, que parla en català. Després d’això vingueren les lectures. A l’institut, en un llibre de Lengua española de Fernando Lázaro Carreter, el de 2n de BUP ―jo tenia quinze anys― vaig descobrir que hi havia un poeta «espanyol» en llengua no espanyola, en català, anomenat Salvador Espriu. Vaig començar a llegir-lo, a comprar-ne llibres. Aleshores a Alacant hi havia una llibreria, esdevinguda mítica, anomenada Set i Mig per a saciar el meu deler lector. Vingueren més llibres: les beceroles de l’ortografia i les primeres nocions literàries les vaig obtenir de Som, de Joan Francesc Mira; i aviat, molt aviat, em vaig atrevir amb el Tirant lo Blanc, en l’edició de Martí de Riquer que encara atribuïa part de l’autoria a Martí Joan de Galba.  Va ser un procés ràpid de desvetlament i conscienciació. Només et diré que, arribat l’any 1982, l’any del mundial de futbol del Naranjito, ja no sentia cap mena d’afecció per la nació d’ànima mesetària que negava la meua. Així ho sentia quan, català convertit en conscient de la meua catalanitat, tenia setze anys, i així ho continue sentint ara, que la realitat és ben tossuda, quan en tinc cinquanta-set.

-La història li va conduir a la seua consciència o va ser a l’inrevés?

-Sempre, des de xiquet, m’ha agradat la història. I, certament, el coneixement de la història va reafirmar la meua conscienciació nacional. La història, en definitiva, genera identitat. Als mapes dels atles històrics del segle XV cap arrere Espanya, l’Espanya de la cantarella «limita al Norte con el mar Cantábrico y los montes Pirineos», no existia. Això ―i tant!― ja em va despertar la curiositat aleshores, quan era un xicot, i em va esperonar a estudiar la història medieval posteriorment, que és la meua especialitat, però la consciència de catalanitat, d’antuvi lingüística, ja l’havia adquirida. Coneixia el Principat ―la Catalunya estricta― i la Ribagorça, perquè el meu pare i la meua mare m’havien portat de menut i allà parlaven com a «la millor terra del món».

-Vostè va militar al PSAN. Com va arribar a aquest partit i quin paper desenvolupava a Alacant?

-Vaig arribar a conseqüència de descobrir la catalanitat del meu país. Va ser un procés ràpid. Encara anava a l’institut quan vaig tindre el primer contacte amb el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). A la llibreria Set i Mig, ja n’he parlat, de la qual em vaig convertir en assidu, arribava la revista del PSAN, Lluita. Vaig contactar i, pensat i fet, em vaig convertir en militant independentista. El PSAN existia a Alacant i a l’Alacantí, també a la Marina Baixa i al Baix Vinalopó. Era una militància compromesa i també arriscada. En una senzilla enganxada de cartells, si et descuidaves, podies acabar passant la nit a comissaria i amb els piolins telefonant a ta casa per a comunicar als teus progenitors que el seu fill era, literalment, «simpatitzant d’ETA». Això va succeir, això i moltes històries més. Però millor deixar l’anecdotari de peripècies d’aquella època per a un altre moment. El PSAN, a Alacant, pel fet de ser, d’existir, marcava una fita territorial, feia país. I el PSAN, l’irreductible PSAN, existia i esperonava les consciències a l’extrem meridional dels Països Catalans.

-En algun moment s’ha apropat a algun altre partit?

-No. Però he col·laborat i col·laboraré, en la mesura de les meues possibilitats, amb tota aquella opció política que, incloent el sud del país, procure per la llibertat de Catalunya, entesa ―no cal dir-ho― com la nació que s’estén de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

-Moltes vegades ha dit, vostè mateix, que el procés polític de la Transició no era d’allò més il·lusionant i que el resultat va ser del tot decebedor.

-Home, jo vaig viure ―era un adolescent, però la vaig viure― la gran enganyifa del 1982, la de l’Estatutet. Ja n’he parlat en un dels meus Combats per la història que escric per a EL TEMPS. El franquisme es va reconvertir i a aquella reconversió li van dir «Transició». Els criminals feixistes traspassen als seus llits i encara ―i han passat més de huitanta anys― les víctimes d’aquella barbàrie de militarots amb rojigualda continuen silenciades i els crims impunes. Ah! I la bandera feixista, la del facinerós Francisco Franco Bahamonde, bandera de l’Estat espanyol és. I la borbonalla designada per Franco en reis s’ha convertit, que tenim rei pare i rei fill, reis ―no ho oblidem― pels dídims del Caudillo, que és qui els va designar i ningú els va votar. Reietons sacralitzats per la Constitució postfranquista de 1978, eixa que ens va dedicar un article ex professo als catalans, el 145: «En cap cas s’admetrà la federació de comunitats autònomes». Eixa que invoquen els espanyols a tort i a dret per a acabar amb l’anhel de llibertat de la nació catalana. Òbviament, allò que va esdevenir-se en 1978, 1982 i anys següents no és, precisament, acceptable per a les persones que somniem, jo m’incloc, en un país, el nostre, lliure. I ―atenció― fruit d’aquelles pols de 1978 i 1982 vénen els fangs polítics del present, «botànics» inclosos. Recordem que la part meridional del nostre país, el País Valencià, encara és designada amb la imbecil·litat ―així qualificada pel seu inventor― de «Comunitat Valenciana», la senyera continua sollada de blau, la TV3 no la podem veure, el català continua menystingut ―ai, el requisit lingüístic!― i si li parles català al metge te’n vas al carrer i multat. Algú tindrà la barra de dir que tot plegat no és decebedor?

-Hi ha gent, en canvi, que d’alguna manera ha fet comparativa amb el que s’ha avançat des de la dictadura fins avui i es mostra un punt més optimista. Per què vostè no? No li veu cap element positiu a la conjuntura política actual?

-Potser la gent que no crega en el país dels catalans veja algun avanç, jo veig retrocés imparable de la llengua, a tocar de la desaparició; veig consolidació de l’espanyolisme malgrat els seus orígens tenebrosos. Tot plegat, Espanya, més Espanya, molta Espanya i la negació sistemàtica de la nació catalana. Espanya, l’Espanya estat, és anticatalana en essència; així la van bastir des del segle XVIII, borbonalla regnant, i així és i serà. Com és possible que un metge negue l’atenció a un pacient si li parla en català? I encara el multen, al pacient! I –ep!- al mala peça amb bata blanca eixe no li passa ni li passarà res. Com es possible que consellers del govern valencià ignoren la llengua del país? Com pot ser que siga consentit que a bona part del País Valencià se li negue la possibilitat d’aprendre la llengua pròpia del país? Així funciona l’abominable «exempció del valencià», sancionada per l’Estatutet de 1982 i ratificada per la Llei d’Ús i Enseyament del Valencià de 1983. Sí, «s’ha avançat», puix que la dictadura s’ha reconvertit en una «democràcia» de baixa intensitat, però i què més? L’espanyolisme excloent, sempre present, ha continuat impregnant amb la seua mala bava la societat valenciana: el 9 d’Octubre, la festa «dels valencians», s’ha convertit en un aquelarre feixista i el blau alienador impera. Les panxes agraïdes, això sí, viuen felices mamant de la cosa pública, siga amb el Franco, amb el Juan Carlos o amb el Felipe de Borbó, alguns entre ballarugues i congues desenfrenades. Però el país, si no espavilem col·lectivament, es mor. Espavilarem?

-Què ha fallat, en aquest país, segons vostè?

-La nostra història és dissortada i la societat catalana ―dels Països Catalans― actual és el resultat. Per què el silenci de Joan Fuster després de la patacada brutal de 1982, la de l’Estatutet? Les esperances de ser un país mínimament normal ―i dic mínimament― havien fet figa. Ara ―colla de gamarussos!― resulta que celebren, quaranta anys després, aquella animalada. Mentre la majoria social que habita el País Valencià, convençuda o alienada, es conforme ―parafrasege l’Ovidi― amb les molles (ser insípida regió d’Espanya) i no vulga el pa sencer (tornar a ser país) no hi ha res a rascar. Que volen finançament just? Amb el dessabeït nom de «Comunitat», brandant una tifa blava per bandera i cantussejant el «Para ofrendar nuevas glorias a España», Espanya sempre se’n farà un fart de riure. Voleu ser espanyols? Doncs ―Espanya diu i dirà― a servir i pagar als espanyols de veritat, als de la Meseta!

-Té esperances de recuperació del país?

-Algun dia els Països Catalans voldrem el pa sencer? Bé, l’esperança encara està, però... Arribarem a temps? Mentre hi haja llengua hi ha esperança. Però la llengua està malmesa. La nostra és una nació eminentment lingüística. Si perdem la llengua, el català, perdrem el país.

-Més enllà de la política, vostè està especialitzat en l’època àrab. Com va arribar a aprofundir en aquesta etapa?

-Perquè soc un historiador interessat pels qui hi havia al nostre territori, la Catalunya Nova (Tortosa i Lleida) i la Catalunya Novíssima (les Illes i el País Valencià), abans de l’arribada dels catalans. Així, vaig iniciar-me en l’estudi de la llengua i la història de la vella Alandalús. Vaig estudiar àrab i vaig viatjar per aprendre’l a Tunis i a Egipte, per a aprendre’l i per a adquirir llibres. Considere importantíssim per a la formació del medievalista el coneixement de l’àrab i ―pense― cal estudiar-lo. Des dels anys noranta m’havia fixat l’objectiu d’escriure la història de Muḥammad ibn Sa‘d ibn Mardanīx, el Rei Llop de l’emirat de Xarc-alandalús (de València i Múrcia). Aquest projecte, finalment, ha reeixit i enguany ha sortit publicat L’estirp del Rei Llop: Els Banū Mardanīx, nissaga d’emirs de Xarc-alandalús (editorial Denes). També enguany he publicat Terra de taifes: Els Països Catalans al segle XI (Rafael Dalmau, Editor). He estudiat la política, però també la societat i la cultura xarc-andalusines. Ah! I també la toponímia i la llengua, l’algaravia (el neoàrab dialectal andalusí) que parlaven. Bé, vaig fent. És una etapa històrica que, com a historiador, em sedueix molt estudiar des de tots els aspectes.

-Es diu molt que la història dels valencians comença amb Jaume I. Està d’acord?

-La història dels valencians catalans sí, que valencians hi ha hagut de diferents nacionalitats al llarg de la història. Quan Jaume I va arribar a València els valencians eren els altres, els que parlaven algaravia, i abans d’aquests ho eren els del regne visigòtic d’Hispània, i abans els romans i abans els ibers i abans... La València catalana es va iniciar, sí, amb Jaume I. I, si no espavilem, a la València catalana la substituirà una d’espanyola i olé. Vaja! La València a l’espanyola, acastellanada, grotesca, menfotista i blavera, ja ensenya les dents i ―ep!― mossega.

-Creu que, potser, tant la historiografia com la societat han tendit a menysprear la història prèvia a la conquesta de 1238, que és una gran desconeguda al nostre país?

-Sí, i tant! Però això ens ve d’una interpretació supremacista de la història que va bastir l’espanyolisme ortodox i ultracatòlic, que renega de l’herència històrica d’Alandalús. Seria massa llarg referir-me ací a cadascun dels autors que han participat en l’elaboració d’aquest discurs històric, que també ha infectat la historiografia catalana, encara que, a casa nostra, més aviat per desconeixement d’Alandalús i la manca d’historiadors amb formació arabista. És una llàstima ―o, potser, fa vergonya― que personalitats intel·lectuals xarc-andalusines de renom encara siguen desconegudes per al públic lector català. Per exemple, què sabem del gran poeta Abū Isḥāq Ibrāhim ibn Khafāja d’Alzira, una celebritat de les lletres àrabs, o del també alzireny Abū l-Muṭarrif Aḥmad ibn ‘Amīra, o de l’historiador Abū ‘Abd Al·lāh Muḥammad ibn al-Abbar d’Onda, o del jurista i literat Abū Bakr Muḥammad el Tortosí...? D’aquests i de molts més. Què en sabem? I per a quan llurs obres traduïdes al català, perquè fills de la nostra terra van ser? Mentrestant la història i la cultura andalusines, del nostre Xarc-alandalús, efectivament, continuaran sent unes grans desconegudes.

-Pel que fa a la història un poc més recent, als seus “Combats per la Història” ha parlat de personalitats medievals, de l’època moderna, de la contemporània... Sé que és una pregunta difícil, però si haguera de triar un personatge històric clau en la història del país, quin triaria?

-Jaume I, indubtablement. És el gran demiürg fundador del país, el pare de la pàtria, de «tots» els catalans, de la catalanitat completa.

-Hi ha la història d’alguna altra personalitat que vostè considera fonamental i que, alhora, pense que està poc estudiada o que és poc coneguda?

-L’altra gran personalitat de la història dels catalans, per a mi, va ser el besavi de Jaume I, Ramon Berenguer IV, el conqueridor de Tortosa i Lleida i el creador de la Corona catalana medieval, bé que en forma de confederació amb Aragó. Està estudiat. Jo li vaig dedicar un llibre, Ramon Berenguer IV (Rafael Dalmau, Editor, 2014), que aviat tindrà una segona edició. He estudiat també jo, amb llibre resultant, les figures de Jaume II de Mallorca, Martí I l’Humà i Ferran I el d’Antequera. Ah! I també la de l’andalusí al-Azraq, rival de Jaume I. Eren personalitats que no tenien biografia i que calia que algú els en fera. A la història cada personatge és imprescindible, alguns amb un protagonisme major, altres amb una empremta més modesta, però cadascun forma una baula més de la cadena històrica. La història avança i, a la pregunta que em feu, tota figura històrica és susceptible de ser coneguda o de millorar el seu coneixement.

-Finalment, teniu algun projecte en ment a realitzar pròximament?

-Sí que en tinc, més d’un, però ja veurem com s’implementen; tot dependrà de la disponibilitat de temps de què dispose. A tot això, cada quinze dies faig la meua aportació en forma de «Combats per la història» a EL TEMPS. Articles que, com és obvi, necessiten de dedicació, a vegades massa. Tant de bo ―m’agradaria― algun dia tinga l’oportunitat de reunir-los en un volum. Mentrestant aniré fent. La concessió del Miquelet d’Honor, de veritat, m’anima a seguir «combatent» per la història, a la manera de Lucien Febvre, fent història des de totes les possibilitats i punts de vista possibles, i a la meua en particular, situant la meua pàtria, el meu poble, com a subjecte històric a la cerca de la llibertat col·lectiva dels seus nacionals.

-Enhorabona, doncs, pel guardó.

-Gràcies. És, de debò, una distinció que agraïsc de cor i portaré sempre amb orgull.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.