Música

Gessamí Boada: “Ara que el disc és fora sento que puc sanar millor la ferida”

Parlar d’amor. De la complexitat, de la fragilitat, dels cicles de l’amor. Del viatge emocional del qual tots, més tard o més d’hora, som passatgers. Això és el que persegueix ‘L'art d'estimar’ (Satélite K, 2022), el nou disc de la cantautora catalana Gessamí Boada (Mataró, 1989). Després de ‘White Flowers’ (2018) i ‘On començo jo’ (2020), Boada ha gestat un tercer projecte minimalista i introspectiu, delicat i honest que, culminat en la publicació de l’àlbum, li ha servit per guarir la ferida que en fou llavor.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Estimar és un art. Ho deia el filòsof alemany Erich Fromm al seu assaig, que inspira el títol del teu nou disc, i ho explores tu en el projecte que tot just publiques. Quina és la història que vols explicar, a través de “L’art d’estimar”? 

La idea original era fer un disc diferent del que ha acabat sent, però de cop la vida em va portar una separació i vaig decidir reconduir-lo. Tenia cançons antigues que parlaven de l’amor i me’n van sortir moltes de noves que tractaven el desamor i vaig pensar: per què no convertir aquest moment vital en un disc? I així va néixer ‘L’art d’estimar’.

L’àlbum conta una història lineal: partint de l’instant inicial i les hores més baixes, a través de nou cançons, relates el procés fins a poder tornar a estimar. 

Exacte. És un viatge, un cicle. S’inicia en el desamor, en el moment en què les coses comencen a anar malament i vius immers en el dol, però després comences a estar millor i emprens aquest viatge fins a poder tornar a estimar. El disc m’ha servit per reflexionar sobre què és estimar, què és l’amor, com el veig… 

Gestar un disc així de sincer, de vulnerable, però alhora reflexiu, i publicar-lo ha sigut, d’alguna manera, com curar la ferida i tancar aquest procés emocional? 

Sí, ha estat totalment així. Ara que el disc és fora sento que puc sanar millor la ferida. A més, he tingut molta sort, perquè he compartit tot el procés amb dues persones que m’estimo molt i que em coneixen molt, l’Arnau Figueres i el Kquimi Saigi, que m’han acompanyat musicalment en tot aquest procés personal. Ha estat molt bonic, molt especial. Diria que el més especial de tots. 

Gessamí Boada / Fotografia: Sara Guerrero

Parlem-ne, de la part compartida del procés creatiu. Com ha estat coescriure el single d’avançament del disc, ‘Un instant’, amb Arnau Figueres? 

A l’Arnau fa molts anys que el conec. Hem tocat junts i hem compartit molts gustos musicals i tenia ganes de compondre alguna cosa amb ell. Vam quedar per decidir de què parlàvem. Al principi teníem una melodia, una lletra, però vam veure que no era el camí. Però el segon dia ja va encaixar tot molt bé i n’estic molt contenta, d’aquesta cançó. Parla de l'alzheimer. De com, a vegades, ens oblidem de les coses que hem viscut, però que conformen qui som. Per molt que no ens en recordem, els instants que hem viscut, la intensitat de l’amor que hem pogut sentir, no ens els pot treure ningú.

Encaixar un disc en una etiqueta no és mai senzill i els teus treballs juguen sovint en la barreja de gèneres. Com definiries musicalment, però, ‘L’art d’estimar’?

Posar-li un nom als estils sempre és la part més complicada. Hem dit que era un disc entre el pop minimalista, el folk i la cançó d’autor, però aquesta etiqueta de ‘pop minimalista’ diria que me l’he inventat —riu—. Però bé, és un disc minimalista, té cançons pop, senzilles, de melodies evidents, harmòniques, consonants. Les estructures són una mica originals, perquè no sempre és ‘estrofa’, ‘estrofa’, ‘tornada’. Hi ha molta ciclicitat, moltes estructures repetides.

I pel que fa als instruments?

Amb l’instrumentació, hem fet el mateix: simplificar. És un disc minimalista: hi ha una guitarra o un piano i algun element més. També hi ha algun cor. Tenia moltes ganes que hi hagués més presència de veus. De fet, a la gira, la idea és que pugui venir la Nerea Pozo, que és corista, perquè tinc ganes de jugar amb les textures de la veu. 

Qui diries que són els referents musicals que més han influït en el procés de creació?

He escoltat molt Lizzy McAlpine, Maro, Nick Drake, Billie Elish, Yebba… Tot i que no tingui res a veure amb el que faig jo, escolto molt a la Rosalia. Crec que el disc que més m’ha marcat ha estat ‘Give me a minute’ de Lizzy McAlpine. Aquest estil més pausat, més buit… Tenia ganes de fer un disc recollit, perquè era com estava jo.

Sembla que la poesia té un gran pes en el teu tercer treball. Per una banda, les teves lletres són evocadores i curades. I, per l’altra, musiques dos poemes: ‘No demano gran cosa’ de Miquel Martí i Pol i ‘Desafinada’ de la poeta contemporània Sònia Moll. És així?

Quan escolto música m’atrapa per la melodia, no per la lletra. Però un cop ja m’ha atrapat, sí que m’hi fixo, en el viatge lletrístic que fa la cançó i en les imatges que evoca. Sobretot en les imatges. Soc una persona molt visual i necessito veure les coses al meu cap. És per això, suposo, que les descric. Tot i que descriguin sentiments abstractes, penso que les meves lletres són molt visuals. 

I els poemes?

Pel que fa a la poesia… me’ls va portar la vida, aquests dos poemes. ‘No demano gran cosa’ és un poema que tenia a l’agenda de l’institut. Me’l devia fer llegir algun professor, no ho sé, però me’l vaig copiar a mà al final de l’agenda i sempre m’ha agradat molt. Parla de la llibertat individual, de com un demana ser lliure, que no el defineixin des de fora. Fa molts anys vaig provar de musicar-lo i es va quedar en un calaix. Fa un any i mig el vaig recuperar, el vaig acabar, i en Kquimi Saigi, l’altre productor del disc, molt amic meu, em va fer un arranjament de cordes molt bonic. I crec que hem trobat aquesta màgia, entre els dos, que ha fet que sigui una cançó especial. 

‘Desafinada’ el vaig trobar per internet. Fa temps que segueixo la Sònia Moll, m’agrada molt com escriu. Crec que té un llenguatge planer, proper, i hi crec molt en aquest tipus de poesies i de llenguatges. Al cap i a la fi, les meves cançons, potser tenen un punt críptic, però no són enrevessades, són senzilles. I penso que la Sònia Moll també el fa servir aquest llenguatge.

'Un instant', cançó d'avançament del disc ‘L'art d'estimar’.


Dius que ets una persona molt visual i que, per això, les teves lletres descriuen imatges. Podem trobar-les, les imatges de les nou cançons de ‘L’art d’estimar’?

Provem-ho. ‘Un instant’ és una foto d’un moment. És com la portada del disc: una Polaroid que, un cop feta, queda gravada i, com els moments de la vida, ja no es pot modificar. ‘No demano gran cosa’ podria ser un full pautat, perquè parla de com encaixar en les pautes, en els límits que ens posa la societat. ‘Llàgrimes de gel’ és directament això, el súmmum de la llàgrima que és de gel i fa mal. ‘I em pregunto’ és un comiat en tota regla. Per tant, la veig com la pàgina d’un diari. ‘Desafinada’ és un piano desafinat. 

‘Ma voix’… 

‘Ma voix’... ‘Ma voix’, per mi és com una llumeta aquí dintre del pit —s’acosta el puny al cor—. És com una metàfora de l’ànima, de l’esperit, de l’essència, de qui és un. Digues-li com vulguis, però parla d’aquella part de tu que sempre està amb tu mateix, aquella que sempre hi és, per molt que no estiguis bé, per acompanyar-te. Per tant, hi veig això, una llumeta al pit. 

‘Ara soc ocell’ és un ocell, lliure i lleuger, molt lleuger, sense càrrega, volant al cel. ‘No n’hi ha prou amb estimar’ és una cançó d’amor —s’atura per pensar—. Per mi és molt de cos, de pell, dels atributs que t’agraden d’una altra persona. És cabell, és cara. ‘Love is you’ és la cançó més antiga de totes, curiosament. Crec que tanca molt bé el disc, perquè obre la porta a poder tornar a estimar, tanca el cicle. I la descriuria amb la imatge que hi apareix al final, els cignes al riu.

Gessamí Boada / Fotografia: Sara Guerrero
Gessamí Boada / Fotografia: Sara Guerrero


El disc és, sobretot, en català, però hi ha una cançó en francès i una en anglès. Per què?

M’agraden molt els idiomes. Vaig estudiar traducció abans de dedicar-me a la música i he estat professora d’anglès. El francès és una llengua que m’enamora, m’embadaleix, i feia molt temps que tenia ganes d’escriure una cançó en francès, però no acabava de sortir. Fins que vaig veure la pel·lícula de La Famille Bélier (2014), la versió original de CODA (2021), que explica la història d’una família de sordmuts i de la filla que vol ser cantant. I vaig connectar amb com és d’important per mi cantar, com és de vital la música per qui soc. 

Has compartit escenaris amb músics que, com tu, formeu part d’una generació de veus potentíssimes del panorama català. Amb qui t’emmiralles? 

Per proximitat i perquè és amb qui més vegades he cantat, amb la Judit Neddermann. Som molt fans una de l’altra. També tinc altres referents com l’Anaïs Vila, que també és molt amiga meva, l’Enric Verdaguer, que el que fa és meravellós, l’Alessio Arena, que canta al meu segon disc, el Ferran Palau, que m’encanta i m’agradaria molt fer alguna cosa amb ell, Maria Jaume, Maria Arnal…

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.