Un país, dues mirades

De la Ribera a la Marina

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Cuadro de texto: C
onnectar la comarca de la Ribera amb la de la Marina resulta una tasca aparentment senzilla, si el viatger es decideix pel camí de la costa: tan sols cal que apunte al sud. Així de senzill. Joan Fuster, per contra, continua desafiant el lector amb itineraris més literaris que reals, amb girs inesperats i piruetes geogràfiques, les quals, per bé que no són impossibles, desafien la coherència nòmada. I ell mateix ho confessa a l’inici d’aquest sisè itinerari: “El trajecte és llarg, capriciós, prolix. També en aquest cas vull subratllar l’abast merament literari dels meus recorreguts. Al turista real li convindria desglossar-lo en etapes i, sobretot, mapa en mà, buscar-se dreceres distintes i triar-se parades més còmodes.”

Si en el capítol anterior l’escriptor ens havia guiat fins a Xàtiva, ara torna a fer-ho, però no hi entra: hi passa a tocar, amb l’objectiu d’assolir la vall de Montesa i el seu castell imponent; i continua cap a Ontinyent i Bocairent. A través del port d’Albaida, aconsegueix plantar-se a la falda de la serra de Mariola i assolir finalment el prelitoral i la costa per la vall de Gallinera, equilibrada, preciosa, malauradament calcinada l’estiu passat pel foc forestal.

El tercer acte d’aquest itinerari el conforma la Marina, concretament la seua franja litoral. S’hi succeeixen els pobles, encara molt rurals, afectats ja per un turisme que hi penetra irremissiblement, i de manera impetuosa. És Xàbia, Calp o Altea. I Benidorm, “sens dubte, el lloc valencià de major prestigi turístic”. L’explosió demogràfica provocada pel fenomen vacacional sembla una ficció, però és per contra ben real: “Calp, amb a penes 2.000 habitants”, tal com apuntava Fuster a principi de la dècada dels seixanta del segle passat, superava el 2021 els 23.000. L’escriptor subratlla, a més, la introducció a través del turisme de nous costums i llengües forasteres com a nova forma de colonialisme. “Els més vells”, confessa, “es fan creus davant de la descaradura indumentària i del poliglotisme dels clients”. A Dénia, “molts hotelets dels seus afores, i sobretot de les Rotes, pertanyen a gent vikinga”.

I encara més, no estalvia paraules per als efectes depredadors que produeix aquest sector econòmic. Ho repeteix, al llarg del capítol, sense estalviar-se’n la crítica: “ens molesten els xalets més infames concebuts per la més provinciana burgesia del món: són irritants, una espècie d’insult al paisatge.”

I això, aproximadament, ha esdevingut la costa d’Alacant, perquè el fenomen turístic “proporciona bones recaptacions al veïnat”. 

 

CARCAIXENT, ALGEMESÍ I ALZIRA

Joan Fuster

“Va ser un rector de Carcaixent, don Vicent Monsó, qui el 1781 va introduir en el seu poble la primera plantació seriosa de cítrics, i de mica en mica els nous arbres anaren omplint els racons abandonats. Aquells peoners del taronger no sospitaven la transcendència de la seva empresa. Quan el comerç exterior se’ls va obrir i es multiplicaren les conjuntures favorables dels mercats europeus, els propietaris de la Ribera acceleraren l’expansió cítrica fins a extrems inversemblants.”

Antoni Josep Cavanilles

“Carcaixent es una de las mayores villas de la Ribera, y quizá la más hermosa: tiene espaciosas calles y un caserío decente, que anuncia la comodidad y riqueza de sus 1.300 vecinos; goza de un ayre casi sano por tener los arroces a bastante distancia; las aguas son puras y los alimentos abundantes.”

J. F. “En l’actualitat, [Carcaixent] és allò que se’n diu una ciutat rica i progressiva, bonica i rural. [...] Ostenta, amb just orgull el deganat riberenc del cultiu de la taronja, i aspira així mateix al títol d’iniciadora de la seva exportació a França.”

“Algemesí és la primera ciutat riberenca on ens aturarem: 19.000 habitants, carrers simpàtics i riquesa visible. És curiosa la façana de l’església de Sant Jaume, amb el campanar arriscadament construït sobre l’arc de la porta principal; en el seu interior, les restes d’un enorme retaule de Francesc Ribalta.”

A. J. C. “[Alzira] Se halla colocada dentro del río Xucar en la isla que vemos a seis leguas al mediodía de la capital. Baxa el río por el sudueste, y junto a la villa se abre en dos brazos. [...] El cauce del río es profundo y ancho en las cercanías de la villa, con todo no siempre es capaz de contener las aguas: suben estas en algunas ocasiones a tal punto, que entran en la población y en muchas casas hasta doce pies de altura. Los vecinos, acostumbrados ya a estos desórdenes, ni escarmientan ni temen.”

Monestir de Sant Jeroni de la Murta (Alzira) / Eliseu T. Climent

J. F. “Alzira [...] té una història relativament altisonant. És l’Algezira dels àrabs, en els temps dels quals va ser ciutat populosa i pàtria de poetes i alfaquís molt nomenats en tot al-Àndalus. Algezira vol dir “illa”, i en realitat la vila vella estava completament rodejada pel llit del Xúquer i exposada a les seves inundacions. Jaume I, que la va conquerir, sentí per Alzira una especial predilecció: ací va viure llargues temporades i hi acabà pràcticament els seus dies.”

“Avui, Alzira —sobretot després del desgavell del 36, que va consumir unes poques peces artístiques d’interès— manca d’al·licients per al visitant. És una ciutat àmplia, amb un barri central una mica pretensiós. L’edifici de l’Ajuntament, datat del XVI, conserva un aire aproximadament digne del bon llinatge local.”

“Unes altres ruïnes, aquestes més belles i nobles, es troben en la Murta [...] guardades en la serra de Corbera: són d’un monestir de jerònims, gòtiques, importants. La Murta, amb els seus pinars acollidors, és un amable punt d’esbargiment i de més a més un bon mirador sobre la Ribera.”

La taronja, element ornamental (Parc Navarro Daràs, Carcaixent) / Eliseu T. Climent

VALL DE MONTESA

J. F. “La Vall de Montesa comença de seguida. El paisatge va canviant: esdevé esquerp i migrat, amb la muntanya àrida i la terra eixuta i d’un color indefinit. Taques de pins, de tant en tant, el reanimen i encoratgen. Les vores del riu sustenten encara una certa jovialitat d’horta i hort, que, a pesar de tot, desil·lusiona, jutjada amb l’empatx de verd que hem adquirit a la Ribera. Hi predomina, doncs, el secà: oliveres i vinyes, garrofers, ametllers, bé que tampoc amb grans optimismes econòmics.”

“Montesa va donar el seu nom a l’Orde militar propi de la Corona d’Aragó. Ací tenien aquells cavallers el seu convent prioral: una estupenda fortalesa del segle XIV, construïda amb severs carreus i premeditat emplaçament.”

“La carretera es prepara a pujar el port d’Almansa, en la frontera de les províncies de València i Albacete. Les muntanyes del voltant s’han tornat més agres i pelades. Si continuàrem Manxa endins, ensopegaríem amb el monument que commemora la derrota valenciana del 1707 enfront de les tropes hispanofranceses de Felip V: la commemoració, no cal dir-ho, en honor del rei Felip.”

 

ONTINYENT

J. F. “Ontinyent és, tal vegada, el poble de la província de València amb una fisonomia industrial més acusada, i només Elx, Alcoi i Elda l’avantatgen en aquest aspecte a tot el País Valencià. La tradició de les seves manufactures tèxtils data de segles. Avui la ciutat produeix mantes i tovalloles en quantitat i en qualitat molt estimables, i de més a més, paper per a embolicar taronja, i licors, i mobles.”

“Un passeig curt ens portarà al Pou Clar, deu valuosa, que nodreix el riu i ajuda les seves hortes. Ontinyent, a pesar de tot, no ha oblidat el bon estil de l’agricultura valenciana, i en la seva terra blanquinosa es recol·lecten fruits abundants: els melons, en particular, són una agraïda especialitat local.”

Ontinyent / Eliseu T. Climent

BOCAIRENT

J. F. “El poble és petit i posseeix així mateix una important indústria tèxtil. Edificat sobre la roca —ens acostem ja a la serra de Mariola—, els seus carrers estan excavats en el dur pendís de la muntanya, i formen una graderia que culmina en l’església. Als afores, de més a més d’un calvari polit, es poden veure unes coves obertes en un esglaó rocallós, de probable origen prehistòric, però que la gent anomena les casetes dels moros en una atribució bastant lleugera.”

“Quan enfilem el port d’Albaida, el panorama adopta una altra força i un altre color. Les muntanyes s’emplomallen de pins i la terra és, de sobte, rogenca. La província d’Alacant comença a l’altra part de la costa.”

 

PEGO I LES VALLS VEÏNES

J. F. “Com a vall, la de Pego és més ampla i pacífica que qualsevol altra d’aquestes contrades. I més feraç també. La forma el riu Bullent i a penes alterada arriba fins a la vora mateixa del mar, cenyida l’esquena per un amfiteatre de muntanyes serrades i verdejants. [...] El millor de Pego és, com en tantes altres poblacions valencianes, el camp, en el seu cas molt variat i policrom, sense exuberàncies, però així mateix sense opacitats.”

“Abans d’arrimar-nos a la costa, i des de Pego, farem una breu excursió a Fontilles, en la vall de Laguar. [...] Sobre la verdor verge de la clotada es distribueixen uns quants edificis blancs i silenciosos: el sanatori de Sant Francesc de Borja. És una de les institucions més oportunes, perfectes i populars del País Valencià. Hi hagué un temps que, per ací, la lepra era un mal assidu i propagat. [...] L’obra de Fontilles es veu assistida per la simpatia de la gent, i són freqüents les visites col·lectives al leprocomi, procedint de tota la regió.”

Fontilles (Vall de Laguar) / Eliseu T. Climent

DÉNIA, EL MONTGÓ I XÀBIA

J. F. “La vinya no té ací cascavelleigs dionisíacs, ni tan sols en la verema: més que no pas per a vi, dona el seu raïm per al lleixiu que el converteix en pansa, o per a postres fresques, o per a alcohols industrials. El Marquesat de Dénia és un camp excel·lent: diuen que una capa profunda, impermeable, d’argila, permet a la molla superficial del seu sòl de conservar per molt temps l’escassa humitat que rep. Palmeres o magraners, alguns garrofers, ametllers, rompen, o més aviat adornen, la lenta monotonia de les vinyes. Els tarongers, amb tot, pugnen per avançar.”

“El Montgó, al sud, copia en la seva roca els blaus del cel, immers en la llum del matí setinat, o en el ponent de mel. Amb la mar a la vista, alegre i blanca, sorgeix Dénia.”

J. F. “Gairebé junt a les muralles comença la població, primer en carrers estrets, empinats, de cases emblanquinades, per a després desenvolupar-se, amb amable urbanitat, en la plana costanera. Al port, un barri de pescadors lleument pintoresc.”

“El seu litoral, cap al nord, és pla i arenós; cap al sud, en canvi, és un llarg brodat de roques, una seguida de cales i penya-segats, més bell que còmode, potser. En aquest vessant alacantí, s’han fixat les preferències dels forasters. Dénia, tal vegada en raó del comerç internacional de la pansa, de rumb internacional, fou sempre freqüentada per estrangers relativament opulents. [...] Molts hotelets dels seus afores, i sobretot de les Rotes, pertanyen a gent vikinga. Cal lloar-los-en el gust. Si desitjaven sol, benignitat i tòpic mediterranis, a Dénia els han trobats en bones racions.”

A. J. C. “En Dénia empiezan las raíces del Mongó, y luego cuestas rápidas hasta la misma cumbre terminada en loma obtusa. Desde ella se gozan horizontes vistosos. [...] Subí desde Dénia la loma oriental, surcada de arroyadas y barrancos con dirección al mar: caminé más de una hora cruzando una larga esplanada, generalmente inculta; luego, dexando a la izquierda una serie de molinos de viento, empecé a baxar la dilatada cuesta y los barrancos que conducen a Xábea.”

J. F. “El Montgó —750 metres en la punta més elevada— declina a poc a poc per a tallar-se gairebé a pic enfront de les ones del cap de Sant Antoni. La carretera, no molt ampla, ha hagut de pujar des de Dénia, i corre per aquest cim altiplanat que acaba en el cap: l’indret s’anomena les Planes, i hi ha una ermita solitària amb arbres i rajoles.”

“Xàbia s’arrauleix a la vora del Montgó, rodejada de vinyes i d’horts. Un calvari s’enfila per un empit. [...] Els seus carrers són tortuosos, de terra escabrós i cases de pedra daurada. Els veïns emblanquinen les façanes, però solen deixar a l’aire la rugosa tosca —és el nom de la pedra— de les llindes i els muntants. L’església local sorprèn per l’exotisme: ogival, encara que de l’estil castellà isabelí, fou construïda a principis del XVI pel biscaí Domingo de Urteaga, i és, a més a més de temple, fortalesa.”

El Montgó / Eliseu T. Climent

A. J. C. “La inmediación al Mediterráneo hacen deliciosa la situación de Xábea, villa por otra parte recomendable por su riqueza y vecindario. [...] Sus altos muros la defienden de las sorpresas que los corsarios argelinos pudieran intentar, como hacían antes con sobrada freqüencia. Lo montuoso de la costa y los recodos que hay en el promontorio meridional o cabo Martín, les facilitaban sitios oportunos para dar sus golpes con presteza y seguridad.”

J. F. “De Xàbia cal baixar a la badia: una ullada al petit port de pescadors, i seguim per la carretera de la costa. El lloc és deliciós, se’l miri d’on se’l miri. Solament que, arranjats al curs del camí, ens molesten els xalets més infames concebuts per la més provinciana burgesia del món: són irritants, una espècie d’insult al paisatge.”

 

CALP I EL PENYAL DE ‘IFAC

J. F. “Calp, amb a penes 2.000 habitants, s’agrupa en el bombat d’un pujol. Per un caminet que l’envolta, apartant-nos uns instants de la carretera general, ens desplacem al Penyal d’Ifac. [...] Per la seva figura, Ifac és comparat a Gibraltar. [...] La penya sorgeix amb violència al final d’un curt istme de sorra, blavós, perpendicular i alt sobre uns aiguavessos de molsa i matoll. No deu ser fàcil escalar els tres-cents no sé quants metres de l’Ifac. [...] Al peu del Penyal floreix la indústria del turisme i de l’estiueig amb bastant dignitat.”

A. J. C. “Se escogieron varios puntos que servían de atalayas para descubrir los piratas. [...] El más oportuno y el más seguro para los mismos guardianes es el peñón de Hifác, a cuya cumbre suben por la popa: vencen los cortes perpendiculares con tres tramos de sogas, sujetadas en otros tantos resaltes por el monte, y por ellas suben con suma presteza.”

El turisme i els seus efectes (Calp) / Eliseu T. Climent

BENIDORM

J. F. “Sens dubte, Benidorm és ara el lloc valencià de major prestigi turístic. En general, la costa de la Marina està traient un bon partit de les delícies de la seva mar i de la seva temperatura, i Benidorm marxa al cap d’aquesta explotació. Els més vells es fan creus davant de la descaradura indumentària i del poliglotisme dels clients.”

A. J. C. “El suelo de la población es desigual y las calles en cuesta: las casas son bastante acomodadas, y casi todas nuevas, edificadas en este siglo. Pocos pueblos habrá en España que en tan corto tiempo hayan hecho tantos progresos en vecindario y agricultura. Acaba de morir un anciano que conoció solas 17 familias en Benidorm quando era niño, y hoy pasan de 600.”

Benidorm / Eliseu T. Climent

LA VILA JOIOSA

J. F. “La carretera ens ha deixat en la seva plaça Major, irregular i animada. Del costat de la mar està, naturalment, el barri de pescadors, el qual és, també naturalment, com tots els barris de pescadors: cases de coloraines, arts posats a assecar, barques encallades, olors denses, tavernetes amb gent obscura i treballada. [...] La mar pesa molt a la Vila Joiosa, i el que té de joiosa, d’alegre, li ve del seu reflex i de la seva aventura.”

 

L’HORTA D’ALACANT

J. F. “La millor terra del món: així, amb aquesta ostentosa contundència, lloen el seu rodal els alacantins. No és qüestió de retraure’ls-ho, i menys que mai ara, quan la dita popular pot prestar-se a eficaços usos publicitaris.”

“Alacant aspirà a ser la platja mediterrània de Madrid, i encara no ha cedit en la seva pretensió, a pesar de les serioses competències de Benidorm i —fora d’ací— de Torremolinos. Sigui com sigui, Alacant ofereix al possible públic turístic un mar agradable i uns hiverns que són pura, delicada i benefactora primavera. Una cosa i l’altra proporcionen bones recaptacions al veïnat.”

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.