Potser sí que el punk només va existir entre 1977 i 1978, que van ser els anys de Sid Vicious (mort l’any 1979) i de Johnny Rotten. Potser sí que la segona època del moviment, a partir del 78 amb els Dead Kennedys de Jelo Biafra ja va ser una cosa més pensada per monges i capellans que necessitaven predicacions ecològiques. Potser sí que la filosofia només sap pensar idees mortes. Però la petjada punkie ha quedat i una de les poques novetats filosòfiques exitoses de la rentrée filosòfica a l’Estat francès està essent Penser le punk, un llibret col·lectiu de poc més de 100 planes dirigit per la musicòloga Catherine Guesde que intenta respondre una pregunta interessant: de quina manera el punk, com a estètica vital, va ser un moviment transformador, socialment tan significatiu o més que el tòpic maig del 68.
Penser le punk ho està petant a França potser perquè vivim un temps d’idees en crisi. Des de la seva publicació a principis d’octubre se n’han fet ressò força mitjans i pel que em diuen està en marxa fins i tot la traducció espanyola, que es vol fer coincidir amb l’aniversari dels Sex Pistols, que farien mig segle a finals de l’any vinent, tot i que el seu primer disc va ser el 1975.
Que el punk entri a l’acadèmia té molta conya, francament. Un moviment declaradament antintel·lectualista, fun and destroy, nascut de la descomposició de la classe obrera i amb una càrrega subversiva òbvia (contra la família, contra l’Estat, contra la religió) sembla que hauria de viure condemnat a les tenebres. Però, amics, estem al capitalisme que ho integra tot i el punk no podia ser cap excepció. Convertit en objecte de grup de recerca consolidat i publicat per les molt oficialistes Presses Universitaires Francaises, la cosa perd picant i, curiosament, guanya ironia. Ja ho va dir Montaigne: Amics meus; no hi ha amics.
El do it yourself (en català: fes-t’ho tu mateix), lema punk per excel·lència, s’ha acabat convertint en el millor eslògan del neoliberalisme contemporani. Més enllà de la retòrica, el fet que no pots comptar amb ningú el tenen ben après avui fins i tot els nens de pit. Ningú et donarà feina, ningú et donarà pis... per tant vota ningú. La tesi punk sobre la impossibilitat de refiar-se de cap xarxa comunitària i, per tant, la necessitat de comptar exclusivament amb les pròpies forces s’ha tornat de sentit comú.
No future ha deixat de ser un crit punk per convertir-se en la realitat del món. A TV3, per exemple, no paren de donar la llauna amb el canvi climàtic i de dir-nos que morirem tots i un ja no sap si la informació sobre el temps s’ha convertit en l’apocalipsi del senyor Molina o si Johny Rotten s’ha tornat calb. Potser és Barcelona la ciutat europea on la filosofia punk ha triomfat d’una manera més òbvia. L’exaltació punk de la brutícia i la conversió del detritus en estètica forma part de la ideologia d’Ada Colau i ha estat teoritzada abundosament per feministes nostrades com Agueda Bañon (“Miss Bragas” a xarxes socials), Gala Pin i ara a Esquerra Republicana amb Marta Pontnou, immortal autora del llibre: Manual per a pubilles del segle XXI (2021) i assessora d’imatge del president Aragonès.
Heu d’entendre que la lletjor és el cor del sistema. La frase d’Agueda Bañon, “m’agrada pixar al carrer com a altres els agrada el macramé”, a part de resumir el més profund del pensament que és capaç d’elaborar la que fou directora de comunicació de l’ajuntament barceloní, resumeix perfectament com van les coses al món d’avui.
La brutícia punk és reivindicada com un gest de denúncia que pertorba l’ordre del món i que, precisament perquè és desagradable, també és tan real com la vida. Del que es tracta és de fer impossible que la gent oblidi que és infeliç i per això mateix l’urbanisme barceloní té per objectiu boicotejar el descans dels veïns, obrint terrasses i bars fins a les tantes de la matinada o omplint els carrers de ciclistes assassins.
El trash (paraula que significa al mateix temps brut i violent) s’ha convertit en la realitat del món. Hi ha white trash (escombraria blanca, milers de joves amb títol universitari i salari de merda) i hi ha personal que no pot pagar el pis i esdevé tràiler trash (gent que viu en un pàrquing de caravanes, el lloc on va créixer Iggy Pop, per cert). Això és la vida; pura ecologia de la misèria.
Al costat de la brutícia urbana, l’altre element punk que es pot veure cada dia als carrers és la recuperació d’aliments caducats, que té per bon nom freeganisme. La defensa de la cuina dels donuts, dels macarrons i en general la recuperació alimentària ha tingut a Barcelona fins i tot recolzament eclesial. Les parròquies s’hi ha abonat amb un entusiasme de no dir i fins i tot se celebra un Gran Recapte convertit en dia feliç perquè les gran distribuïdores poden col·locar els seus excedents i fins i tot desgravar-se’ls. El freeganisme va més enllà del consum verd per convertir-se en consum per la cara i cada dia té més èxit. Al cap i a la fi, els diners que s’estalvien en menjar perquè el regala la parròquia sempre es poden gastar en un tatuatge guai que recordi la misèria de la vida.
Brutícia i menjar caducat es complementen amb el tercer element punk que il·lumina la vida urbana contemporània: la reivindicació dels gossos que ja no són només animals de companyia sinó amos i senyors dels carrers, amb permís dels patinets elèctrics.
El gos, símbol del cinisme en filosofia, és un animal emblemàtic i pedagògic perquè és bàsicament cridaner però submís, és a dir, perquè actua com els aturats i subempleats contemporanis. Llepar l’amo ara es porta molt. No és que els animals tinguin drets o estatus moral. És que són els únics que en tenen i per això poden fer el que vulguin. Al cap i a la fi quan Rogoberta Bandini proclama que vol ser una gossa tothom s’aixeca de la cadira i aplaudeix fins embogir.
Catherine Guesde té raó: s’ha de pensar el punk, perquè és una filosofia del no-res i el no res explica el nostre present, insignificant. Però no l’hauríem de pensar per aprendre’n sinó per entendre la misèria de la vida quotidiana. Hi ha una vida molt millor que la dels punk, però a part de ser molt més divertida és molt més cara. És la del Jardí d’Epicur. Al cap i a la fi, qui voldria ser punk si pogués ser epicuri?