Combats per la història

Peronella d’Aragó, la «Colometa» del segle XII

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

«Colometa. Me’l vaig mirar molt amoïnada i li vaig dir que em deia Natàlia i quan li vaig dir que em deia Natàlia encara riu i va dir que jo només em podia dir un nom: Colometa». Així, de bon començament, comença la transformació de la Natàlia, bondadosa i fràgil,  protagonista de La plaça del Diamant, la magnífica novel·la de Mercè Rodoreda, en la Colometa esposa, atabalada per les obsessions del noi que es convertirà en el seu marit, el Quimet autoritari i viril. Natàlia només podrà recuperar la seva identitat, l’autoestima i també la llibertat, quan el seu marit desaparegui, engolit per la guerra. Natàlia tornarà a ser Natàlia en un procés de catarsi que culmina en el crit final d’alliberament del capítol final de la narració.

Per al Quimet, la Natàlia només podia dir-se Colometa, nom ―o millor dit «malnom»― que, en el món simbòlic de la novel·la de Rodoreda, esdevé símbol de l’opressió masculina contra la feminitat. El nom sí fa la cosa, almenys en la ploma de Rodoreda, que basteix la diegesi de La plaça del Diamant amb imatges de gran simbolisme. No crec ―penso― que l’autora tingués al cap, d’antuvi, exemples de la realitat on el canvi nominal resulti tan transcendental, o potser sí. Ella no, però a mi, com a lector, sempre m’ha resultat colpidora l’evolució onomàstica de la protagonista i narradora en la ficció rodorediana, i m’ha recordat un recorregut onomàstic ―canvi de nom― esdevingut fa segles, de gran transcendència perquè afectava a la reialesa catalanoaragonesa i que té trets, simbòlics i fàctics, que s’assemblen als de l’evolució Natàlia-Colometa-Natàlia. Bé, d’això us volia parlar avui, perquè el nom ―quin nom dur?―, que sí que fa la cosa, o la persona, es convertí en qüestió d’estat als inicis de la unió dels comtats catalans i el reialme d’Aragó en un sol estat regit per un únic governant.

La setmana vinent (16 i 17 de novembre) tindrà lloc, al Museu d’Història de Catalunya, la celebració d’un simposi amb el títol Ramon Berenguer IV i Peronella. Unió dinàstica i projecció exterior. Per què aquest simposi? Mireu: resulta que hi ha dubtes sobre la identitat de les restes que, a la catedral de Barcelona, a prop de la sagristia, són atribuïts al comte de Barcelona Ramon Berenguer I el Vell († 1076) i a la seva muller Almodis de la Marca († 1071). L’arquitecte Joan Bassegoda i Nonell (1930-2012) ho posà en dubte, afirmant que no és la comtessa Almodis la que està allà sinó la reina Peronella, i d’ací l’interès, des de l’Aragó, de desentranyar el misteri. Qui està soterrada a la catedral de Barcelona, Almodis o Peronella? O ―vaja― potser cap de les dues. El fet és que el govern aragonès presidit per Javier Lambán ha pres cartes en l’afer i, atiat l’interès per l’estudi de Bassegoda, ha sol·licitat exhumar les restes i comparar l’ADN amb les del pare de Peronella, Ramir II el Monjo, enterrat a l’església de San Pedro el Viejo d’Osca, que foren exhumats en juny del 2008. En desembre de l’any passat, la Directora General de Patrimoni de la Diputació General d’Aragó, Marisancho Menjón, anà a Barcelona a demanar els permisos de l’exhumació, en què participa la productora Lazarus Media (volen fer una pel·lícula dels fets) i sembla que aviat les despulles de qui hagi a l’interior del sepulcre penjat a la paret de la catedral barcelonina seran airejades. I tot ―val a dir-ho― perquè el Sr. Bassegoda, ja traspassat, apuntà fa dues dècades que l’arxiver de la catedral del segle XVI s’enganyà a l’hora d’identificar el cos allà soterrat.

La setmana vinent (16 i 17 de novembre) tindrà lloc, al Museu d’Història de Catalunya, la celebració d’un simposi amb el títol "Ramon Berenguer IV i Peronella. Unió dinàstica i projecció exterior". Qui està enterrada a prop de la sagristia de la catedral de Barcelona, la comtessa Almodis o la reina Peronella?

Sigui qui sigui, suposem que sigui Peronella, la nostra ―diguem-ne― «Colometa» del segle XII. De seguida us diré per què. A l’Aragó ―l’Aragó del Lambán i companyia― trauen pit que Aragó era un «regne» i Catalunya ―ai Catalunya!― un territori menor amb un comte ―un comte, un qualsevol!― governant-lo. Ja sabeu la cantarella: que si Catalunya no ha estat mai un regne, que si no ha estat mai independent, que si rei a seques i no comte-rei, que si Corona d’Aragó i els catalans que es toquen el rabo, que si Jaume I era un «traïdor» perquè no annexionà València a Aragó, que si és Espanya i punt, que si... Bé, el mantra espanyolista, imposat impúdicament en escoles, universitats, mass media..., elaborat desvergonyidament per a suprimir la memòria històrica de la catalanitat. I ―és clar!― quan es tracta d’analitzar els orígens d’aquell estat resultat de la unió d’Aragó i Catalunya sota el govern del casal comtal de Barcelona, la diarrea que provoca als hooligans de la «unidad de destino en lo universal», especialment als que van per la vida d’historiaires, és espectacularment espatarrant.

A la imatge, les tombes situades a la catedral de Barcelona, a prop de la sagristia, que són atribuïdes al comte de Barcelona Ramon Berenguer I el Vell († 1076) i a la seva muller Almodis de la Marca († 1071). Tanmateix, l'arquitecte Joan Bassegoda i Nonell (1930-2012) posà en dubte la identitat de les despulles, tot afirmant que no és la comtessa Almodis la que està allà sinó la reina Peronella, i d’ací l’interès, des de l'Aragó, de desentranyar el misteri.

Aragó necessitava un rei

Temps era temps hi havia un rei a l’Aragó que li deien Alfons. Ep! Regnava a l’Aragó, a Pamplona (encara no es deia Navarra) i en part de Castella. No era ―diguem-ne― exclusivament aragonès i ell volia passar per «emperador». Aquest senyor és qui conquerí Saragossa l’11 de desembre de 1118. Rei guerrer, li digueren «el Bataller» i temps a venir, quan Jerónimo Zurita escrigué els seus Anales de la Corona de Aragón (1562), li posà el numeral «I», privatiu d’Aragó. Atenció! Això no és cosa baladí, que, posteriorment, la historiografia espanyola adoptà els numerals de Zurita com els dels reis de tota aquella Corona de catalans i aragonesos i així, per exemple, el nostre Pere III, que signava «Pere terç», el convertiren en «Pedro IV», i ―embolica que fa fort!― així tots.

Alfons ―aquest sí― primer d’Aragó no tingué descendència. Morí després de ser estrepitosament derrotat a Fraga el 17 de juliol de 1134. Alfons I «el Bataller» morí a Poleñino, camí d’Osca, el 7 de setembre. I ara ve la sorpresa: resulta que rei admirador de les croades, decidí, per testament, cedir el seu reialme (Aragó, Pamplona, part de Castella) als ordes religiosos de Jerusalem (Sant Sepulcre, Sant Joan de l’Hospital, el Temple). Ep! I ara què? Els pamplonesos no acceptaren aquest testament i s’escindiren en la persona de Garcia VI (o Garcia Ramires), de nissaga reial bastarda. El rei de Lleó i Castella, Alfons VII, aprofità l’ocasió per arrabassar les terres de Sòria als aragonesos i fins i tot arribar a Saragossa. Ell també reivindicava l’herència d’Alfons I. I en mig d’aquest desori, la part oriental de l’aleshores reialme aragonès que havia regit Alfons I, les terres catalanes ―lingüísticament catalanes― de la Ribagorça i el Pallars optaren primer per traure del monestir, era monjo, el germà del rei mort, de nom Ramir, i un cop fet això sol·licitar l’ajut del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV per a fer fora els lleonesocastellans de Saragossa.

Situació veritablement complicada. Ramir no volia deixar de ser monjo. A més a més era bisbe de Roda-Barbastre. Bé que ell s’estava allà sense ficar cullerada en política. Des que tenia set anys era monjo, per voluntat del pare, Sanç I Ramires, rei d’aragonesos i pamplonesos. Sanç I tingué tres fills: el primer Pere (el «primer» dels aragonesos) fou el conqueridor d’Osca (1095), però morí sense fills; el segon fou el ja esmentat Alfons; i el tercer ―ai el tercer!―, Ramir, aquell que el pare féu monjo. Qui anava a pensar ―Sanç I Ramires no ho pensava― que els seus dos primers fills, tots dos serien reis i tots dos moririen sense fills? Així que, malgrat que a Ramir, el monjo, no li feia res de gràcia, ell es convertí, com a fill del seu pare que era, en el candidat preferit dels legitimistes. A Ramir l’anaren a cercar al monestir de San Pedro el Viejo, el tragueren d’allà quasi forçadament i el feren rei, Ramir II. Home sense fusta de polític, ho passà malament. Pamplona no volgué saber res d’ell, Saragossa caigué en mans del rei de Lleó i Castella i, per a acabar-ho d’empastifar, esclatà una guerra de faccions que l’obligaren a fugir, primer al castell de Montclús, al Sobrarb, i després ―atenció!― a Catalunya.

Mort el rei Alfons I el Bataller d'Aragó i Pamplona, el regne de Pamplona s'escindí i l'Aragó estricte més els comtats catalans occidentals triaren rei el germà del rei traspassat, Ramir II, monjo i bisbe, que abandonà la vida eclesiàstica per a ser rei, a la imatge.

El rei necessita un hereu

Aragó tenia rei, sí, però rei d’una part i, a més a més, una part barallada, i ell ―com us ho diré― sense ganes, un rei sense ganes. A Catalunya Ramir II trobà aixopluc i ajut. El trobem documentat el 18 d’octubre de 1135 a Besalú. Des d’allà, a Catalunya estant, inicià ―més aviat iniciaren per ell― la cerca per a trobar-li muller. Ell havia entrat de petit a l’orde benedictí i s’havia convertit en un monjo vocacional. No sabia res de dones ni volia saber-ne i, així, a l’hora de trobar-li candidata calia filar ben fi. Si aconseguien fer-lo jeure amb una senyora, cosa que el defugia, el tret havia de donar en el blanc a la primera, sinó malament. Ah! I la dona elegida havia de ser fèrtil demostrada. Qui va ser l’elegida?

L’entorn de Ramir II treballà de valent per a trobar-li prest la muller adient al rei i la trobà en una germana del duc Guillem X d’Aquitània, Agnès de Peiteu (o Poitiers), vídua del vescomte Eimeric V de Thouars. Els catalans tenien algun interès en l’afer? De segur que sí. Vaja, sí! L’amistat que tenia Ramon Berenguer III i ara tenia Ramon Berenguer IV amb el duc aquità permet albirar la mà catalana en l’afer. Encara que no podem demostrar la participació directa del comte de Barcelona en el casament de Ramir II d’Aragó, no podem obviar què feia Ramir II a Besalú en octubre de 1135, «a l’espera de recuperar el seu regne», escriu ell, poc abans del seu matrimoni amb Agnès. En aquell moment Agnès era vídua des de feia vuit anys i, cosa important perquè hom buscava la fertilitat demostrada de la futura cònjuge, havia tingut quatre fills amb el seu primer marit. Agnès fou l’elegida i amb Agnès contragué matrimoni Ramir II, el rei monjo, un mes després de ser a Besalú, potser el 13 de novembre de 1135, a Jaca. Arribar i poar. Nou mesos després, en agost de 1136, nasqué una nena, Peronella. Ramir II i Agnès feren, doncs, els seus deures a la primera: copularen i ella restà encinta.

A Catalunya Ramir II trobà aixopluc i ajut. El trobem documentat el 18 d'octubre de 1135 a Besalú. Des d’allà, a Catalunya estant, inicià ―més aviat iniciaren per ell― la cerca per a trobar-li muller.

La nena Peronella

Agnès parí una nena, que fou batejada ―atenció― amb el nom de Peronella (també apareix escrit Petronil·la), un nom inèdit a les terres al sud dels Pirineus, però que era bastant comú a les terres d’Anjou i de Peiteu. La mare, doncs, li posà el nom, un nom força habitual entre les dones de la casa comtal d’Anjou des que Peronella ―Pétronille― de Chemille esdevingué abadessa de Fontevraud (1115-1149).

Que Ramir d’Aragó, el monjo, ha tingut una nena? Dons la vull per a mi! El naixement de la infanta aragonesa despertà de seguida la cobejança del rei lleonesocastellà Alfons VII, que de seguida veié la possibilitat de casar-la amb el seu primer fill, Sanç, nascut en 1134. D’antuvi, pel que succeí, sembla que Ramir II i Alfons VII s’entengueren. Peronella acabada de néixer, el seu pare i Alfons VII s’entrevistaren a Alagó el 24 d’agost de 1136: «porque hallo que en la fiesta de sant Bartolomé deste mismo año, de la era de mil ciento y setenta y cuatro, estuvieron en Alagón el emperador don Alonso y el rey don Ramiro», escriu Zurita als Anales de la Corona de Aragón. Alfons VII, que s’havia autoproclamat «imperator totius Hispaniae», convencé Ramir II perquè li retés vassallatge per Saragossa, a canvi de lliurar-li la ciutat. Saragossa, que la posseïa el rei lleonesocastellà, la cediria, però annexionava a Castella la part occidental del «reialme» saragossà: Calataiud, Alagó i Sòria. A més a més, Alfons VII exigí que Peronella fos educada a Castella, perquè estava destinada a ser la muller del primogènit d’Alfons VII. Zurita, escriu al Indices rerum ab Aragoniae regibus, que Alfons VII prengué la nena Peronella com a garantia del pacte.

Així que ―ai llas!― Peronella, encara un nadó, se l’emportà Alfons VII a les terres de Lleó i Castella. Això, com ben bé us podeu imaginar, no s’ho prengué bé la mare de la xiqueta, Agnès. Envià el seu regi espòs a fer punyetes i se’n tornà a la seva pàtria, les terres banyades pel Loira. La veritat és que fou com una mena de mare de lloguer avant la lettre, amb el consentiment de tothom, el seu germà Guillem X i la seva neboda Elionor (la gran Elionor d’Aquitània) els primers. Cedida la seva filla a Alfons VII de Lleó i Castella i amb un marit que frisava per tornar a vestir l’hàbit de sant Benet, poc futur devia veure Agnès, de trenta anys i escaig, a l’Aragó. Se’n anà i tornada a la seva terra pledejà amb el seu fill Guillem I, vescomte de Thouars, per l’herència del seu primer marit. Després ingressà a l’abadia de Fontevraud, com la seva mare, Felipa de Tolosa. Agnès de Peiteu, reina consort d’Aragó, morí a Fontevraud el 8 de març de 1159.

L'entorn de Ramir II treballà de valent per a trobar-li prest la muller adient al rei i la trobà en una germana del duc Guillem X d’Aquitània, Agnès de Peiteu (o Poitiers), vídua del vescomte Eimeric V de Thouars. Agnès era vídua des de feia vuit anys i, cosa important perquè hom buscava la fertilitat demostrada de la futura cònjuge, havia tingut quatre fills amb el seu primer marit.

Peronella convertida en Urraca

Peronella enviada a la cort d’Alfons VII, allà li canviaren el nom. Passà de ser Peronella a convertir-se en Urraca, nom ben castís a terres de la Meseta ibèrica. Urraca era el nom de la mare d’Alfons VII i de la seva bestia. El rei de lleonesos i castellans, el que es feia dir «emperador de tota Espanya», imposà el canvi onomàstic i des de llavors la tendra Peronella, com la Natàlia de La plaça del Diamant, s’aigualí en la soferta Urraca, esdevinguda ―si em permeteu la comparació― una mena de «Colometa» rodorediana quan encara no tenia l’any de vida complert, condemnada a suportar les inclemències d’un entorn alienador. Què us diré? Alfons VII, el futur sogre, fa el paper ací de l’alterós i arrogant Quimet. En aquest moment Peronella, la criatura desitjada pels aragonesos que entronitzaren el seu pare, surt de la història, obligada a viure lluny de la seva pàtria, i  s’invisibilitza.

El nom Urraca s’imposà, àdhuc més enllà dels regnes d’Alfons VII, a Catalunya: les Gesta comitum barcinonensium escriuen «Urraca filia regis Aragoniae Raimiri» («Dona Urracha, filla del rey Raynimir monge», en la versió catalana), el Llibre dels reis diu «d’aquell matrimoni exí ·Iª· filla qui hac nom Urracha, com sa àvia» (àvia no, mare del sogre in pectore). Al segle XV Pere Miquel Carbonell, a les Cròniques d’Espanya, escriu «Paronella, àlias Hurraca», mentre que Pere Tomic i Berenguer de Puigpardines assenyalen únicament el nom que li donà la mare. Pere III el Cerimoniós, tan escrupolós a apuntar tot, diu a la seva Crònica general: «la filla d’En Ramiro, rei d’Aragó, apellada Peronela, e aprés fo apellada Urraca». Altrament, Gabriel Turell escriu «Patronilla». Sigui com vulgui, finalment l’antropònim d’origen angeví, el recuperà la noia quan eixí de la tutela castellana, però no tingué fortuna posteriorment en la futura casa reial catalanoaragonesa.

Abandonat per la dona i amb la filla lluny, en poder d’Alfons VII, Ramir II reflexionà. Què punyetes havia fet? Es penedí i decidí reparar l’embolic en què s’havia ficat. Les corts celebrades en 1137 foren tempestuosos i sorgí un partit, encapçalat pel comte Arnau Mir de Pallars Jussà, que pressionava Ramir II, ara dit despectivament «el rei cogulla», perquè abdiqués. I si Ramir II abdicava qui l’havia de substituir? Per a pallaresos i ribagorçans, per a l’Aragó oriental i catalanòfon, la solució era el comte barceloní Ramon Berenguer IV. I sí, a Ramon Berenguer IV Ramir II el Monjo cedí regne i la tutela de la seva filla, encara en mans del rei lleonesocastellà, en un acte celebrat a Barbastre, l’11 d’agost de 1137, repetit a Osca el 24 del mateix mes, a Ayerbe el 27 i, finalment, l’abdicació definitiva, a Saragossa, el 13 de novembre. Ras i curt, Ramir II abdicà en Ramon Berenguer IV de Barcelona. Ep! No hi hagué cap matrimoni del comte de Barcelona amb ningú. Com podia casar-se amb una nena d’un anyet de vida? Impossible! A més, la nena la tenia Alfons VII, qui no tenia cap intenció de tornar-la al seu pare i molt menys al seu cunyat Ramon Berenguer IV. Ah! Alfons VII estava casat amb la germana del comte català, Berenguera. La unió política de catalans i aragonesos nasqué per un acte d’abdicació del rei aragonès en el sobirà català, no per cap matrimoni ni cap elucubració estranya inventada pels historiaires a ponent del Cinca, encabotats, per pur i dur espanyolisme del present, a negar fets tan evidents. Ramir II abdicà, tornà a la vida monàstica, però mantingué la dignitat reial. Visqué des d’aleshores a Osca, al monestir benedictí de San Pedro el Viejo, del qual havia estat abat abans de ser exclaustrat per a convertir-se en rei, i allà traspassà deu anys després, el 16 d’agost de 1147.

Alfons VII de Lleó i Castella (llavors Lleó per davant de Castella), a la imatge, obligà Ramir II a lliurar-li la filla a canvi de Saragossa. Arran d'això, Peronella passà la infantesa a la cort lleonesocastellana, perquè Alfons VII la pretenia com a esposa del seu primogènit Sanç.

Peronella torna a ser Peronella

I què fem del testament d’Alfons I el Bataller? De fet, aquell regne que governà Alfons I s’havia desmembrat, però de dret li corresponia als ordes religiosos jerosolimitans. En 1140 s’iniciaren les negociacions amb el Sant Sepulcre i l’Hospital, que conclogueren un any després, amb la cessió dels drets sobre Aragó d’aquests ordes a Ramon Berenguer IV (agost de 1141). Poc després el mateix faria la del Temple, que en 1143 es beneficià de la cessió del castell de Montsó i altres importants donacions territorials a canvi de la renúncia de la seva part al regne aragonès. Tots tres ordes convenien que Ramon Berenguer IV era el millor príncep que podia tenir Aragó i, en conseqüència, el comte català es convertia, a tots els efectes, per la cessió de Ramir II i per la cessió dels ordes jerosolimitans, en l’únic sobirà d’Aragó, de l’Aragó estricte, puix que Pamplona no entrava en les negociacions ni les terres annexionades per Castella.

Ramon Berenguer IV, doncs, podia fer i desfer, fins i tot casar-se en qui volgués, que no necessàriament, arribat el moment, amb la filla de Ramir II. Aragó li pertanyia. Passà el temps i la possibilitat d’un matrimoni políticament convenient, diferent al de Peronella, es presentà. Peronella, convertida en Urraca, era lluny, impossible, per la negativa d’Alfons VII a tornar-la, que insistia a casar-la amb el seu primogènit Sanç. Peronella constituïa un contenciós encara no solucionat entre els dos cunyats. El català confiava en la mediació de seva germana Berenguera, muller del castellà, però el temps passava i no hi havia resultats. Quan Berenguera morí, en gener de 1149, l’afer féu un gir inesperat. Ramon Berenguer IV degué exigir el lliurament de Peronella, però la manca de resposta del lleonesocastellà l’obligà a cercar un pla —diguem-ne— alternatiu. Amb vora trenta-set anys, el comte de Barcelona necessitava una esposa i hereus legítims que asseguressin la successió. En 1150 Peronella assoliria l’edat núbil: compliria els catorze anys necessaris per a poder tenir relacions sexuals i procrear.

Peronella, entre lleonesos i castellans, fou anomenada Urraca. Torna a ser Peronella i torna a recuperar la identitat, quan fou alliberada i es convertí en l'esposa de Ramon Berenguer IV.

Finalitzada la campanya de Tortosa (1148) i en preparació la de Lleida (1149), Ramon Berenguer IV cercà l’entesa amb Garcia VI de Pamplona i la possibilitat de garantir-la amb un matrimoni. Si la iniciativa partí de l’un o de l’altre, no ho sabem del cert. El comte català féu anar a Pamplona Ramon de Puig-alt i Bertran de Castellet, amb instruccions precises sobre la base d’un possible enllaç matrimonial amb la filla major del pamplonès, Blanca; o, potser, fóra Garcia VI qui prèviament el proposà com a garantia d’una futura pau. Els ambaixadors catalans, l’1 de juliol de 1149, quan el seu sobirà era al setge de Lleida, conclogueren un tractat amb Garcia VI, representat per Simeón Aznar, Guillermo Aznar i Rodrigo de Azagra. Un tractat que preveia la celebració de les noces de Ramon Berenguer IV amb Blanca, a celebrar-se abans del 29 de setembre de 1150, en què el pamplonès lliuraria, com a part del dot de la núvia, els castells de Tauste, Pradilla (Pradilla de Ebro), Los Fayos i Petilla (Petilla de Aragón); a canvi, Ramon Berenguer lliuraria Carcastillo a Garcia VI. Aleshores la frontera entre Navarra i Aragó encara no estava definida i això era motiu de tibantor entre els sobirans pamplonès i catalanoaragonès, puix que Ramon Berenguer IV, arran dels tractats amb els ordes jerosolimitans, es considerava l’únic dipositari de l’herència d’Alfons I el Bataller. Així, doncs, per al sobirà català, casar-se amb la filla de Garcia VI oferia la possibilitat de solucionar de moment el plet territorial i alhora mantenir les ambicions sobre el regne pamplonès.

A Aragó ningú discutia la donació de Ramir II, ja traspassat, ni dubtava de l’autoritat de Ramon Berenguer IV sobre el reialme, tant si contreia matrimoni amb Peronella com si no. Això ho comprengué de seguida el castellanolleonès Alfons VII quan li arribà la notícia de l’entesa entre Garcia VI i el comte català. En definitiva, de què servia Peronella sense reialme per a reivindicar? I, a més a més, hi havia el risc d’una aliança de pamplonesos i catalanoaragonesos, la qual tard o d’hora es podria girar contra Lleó-Castella. La jugada diplomàtica de Ramon Berenguer IV era arriscada i tal vegada la realitzà a esquena dels aragonesos, ja que els dos ambaixadors enviats a Pamplona eren catalans, però no per això era forassenyada. Si més no, obligà Alfons VII a rectificar i, ara sí, a desfer-se de la filla de Ramir II, perquè ara l’escollida per a ser esposa del seu primogènit Sanç era Blanca la pamplonesa. Urraca ja no li era útil i podia tornar a ser Peronella, que així recuperava la dignitat que el seu pare perdé en aquella trista jornada d’agost de 1136.

Alfons VII de Castella i Lleó, finalment, preferí Blanca de Pamplona per al seu fill Sanç i alliberà Peronella. A Garcia VI li anà bé el canvi i deixà que s’esgotés el termini pactat amb el comte de Barcelona en 1149. Arribat el 29 de setembre de 1150 sense noces, ambdós governants tingueren les mans lliures per a pactar nous contractes matrimonials sense que això, d’antuvi, afectés la pau establerta. Blanca fou lliurada pel seu pare a Alfons VII el mateix 29 de setembre i Peronella i Ramon Berenguer contragueren matrimoni a Lleida a la tardor de 1150, després de la festa de Sant Miquel.

Ramon Berenguer IV, finalment, es casà amb Peronella, a Lleida, en la tardor de 1150. El matrimoni tingué entre cinc i set fills, entre ells el futur rei Alfons I el Cast. A la imatge, Ramon Berenguer IV i Peronella imaginats pel pintor Filippo Ariosto.

La muller de Ramon Berenguer IV

Finalment, Ramon Berenguer IV es casà amb Peronella i certificà la unió dinàstica catalanoaragonesa. Vaja! Havia costat Déu i ajuda arribar fins ací. Les noces foren celebrades en una ciutat que poc abans encara era andalusina i sorprèn les poques notícies que tenim d’aquestes núpcies, que avui dia representen cada any amb orgull els festers de l’Associació de la Festa dels Moros i Cristians de la capital del Segrià. El 4 d’abril de 1152 Peronella féu el seu primer testament, «allitada i amb dolors de part», a Barcelona. Nasqué el primogènit Pere, que no sobrevisqué a pare i mare. En març de 1154 nasqué Ramon, que posteriorment, mort el pare, la mare li canvià el nom per Alfons (el futur rei Alfons I el Cast). Després nasqueren Pere, que mutà el nom en Ramon Berenguer, comte de Provença; Dolça, reina consort de Portugal; i Sanç, comte de la Certdanya, el Rosselló i també de Provença. Potser nasqué algun fill més, un Alfons, que morí nen, i una filla (Elionor?). És a dir, de 1150 a 1162, any de la mort de Ramon Berenguer IV, Peronella tingué entre cinc i set parts, la qual cosa significa que passà encinta la major part de la seva vida conjugal amb Ramon Berenguer IV. Procrear era el principal i potser l’únic deure d’una princesa, aportar fills a la dinastia. Ho complí la mare, Agnès de Peiteu, en una situació molt controvertida (tenir una filla amb un clergue), i ho complí amb escreix Peronella. La filla de Ramir II, però, féu alguna cosa més: traspassà els seus drets al fill. Amb setze anys i amb dolors de part, féu testament i donà, per la part que li pertocava, el regne aragonès —el reialme del seu pare— al fill que havia de néixer. El nounat d’aquell part, Pere, no seria el futur rei, ja que aquest vindria dos anys després al món.

Peronella i Ramon Berenguer contragueren matrimoni a Lleida a la tardor de 1150, després de la festa de Sant Miquel.  Les noces foren celebrades en una ciutat que poc abans encara era andalusina i sorprèn les poques notícies que tenim d’aquestes núpcies, que avui dia representen cada any amb orgull els festers de l’Associació de la Festa dels Moros i Cristians de la capital del Segrià, a la imatge.

La vida de Peronella transcorregué a Barcelona i voltants, en vida del seu home i ja vídua. Els comptes del batlle del palau comtal situat a Sant Pere de Vilamajor (Vallès Oriental), de juny de 1157 a març de 1158, recullen l’estada de Peronella allà cinc vegades: juliol, agost i setembre de 1157, i febrer i març de 1158. La reina es traslladava sovint també a Sant Celoni. En els comptes, consta també la presència d’una dida, Loreta, la qual cosa ens permet intuir que Vilamajor era el lloc escollit per a criar els fills, per això Peronella i el seu espòs hi feien contínues anades i vingudes. Malauradament, no disposem de cap més testimoni tan fiable com els comptes del palau de Vilamajor per a resseguir les estades de la família comtal barcelonina. No penso, però, que per a Peronella la resta d’anys de matrimoni fossin gaire distints. El seu home era el príncep sobirà d’Aragó i ella era la reina, i així era reconeguda: reina d’Aragó i comtessa de Barcelona. I, com a tal, acompanyà el seu espòs Ramon Berenguer IV en algunes estades als territoris de ponent. En 1157 (abans de juny) era a Estopanyà (Ribagorça) i va subscriure la donació als hospitalers de Remolinos, Sena, Seixena (Sigena) i el castell d’Algava. La reina està documentada el 8 d’octubre de 1157 a Calataiud i en abril de 1158 la trobem a Osca, amb Ramon Berenguer IV i el fill d’ambdós (Ramon?). Peronella sobrevisqué al seu espòs, mort el 6 d’agost de 1162. El 18 de juliol de 1164 abdicà en el seu fill Ramon, convertit per voluntat d’ella en Alfons. Morí a Barcelona en octubre de 1173, a l’edat de trenta-set anys, i fou enterrada a l’antiga catedral romànica de la ciutat.

La vida de Peronella transcorregué a Barcelona i voltants, en vida del seu home i ja vídua. Els comptes del batlle del palau comtal situat a Sant Pere de Vilamajor (Vallès Oriental), de juny de 1157 a març de 1158, recullen l’estada de Peronella allà cinc vegades: juliol, agost i setembre de 1157, i febrer i març de 1158. A la imatge, Peronella a la "Genealogia dos reis de Portugal".

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.