Annals de l'Asil

Alep, Istanbul, Idomeni, Maresme: la història de la Kholoud

La cita amb Kholoud, una jove siriana de 25 anys i d’origen kurd que sol·licita asil. És al restaurant Narin ("rosa", en la llengua dels seus pares) de la concorreguda i cèntrica plaça de Castella de Barcelona. El local el regenten el músic kurd Gani Mirzo —l’obra del qual és coneguda arreu per fusionar sons orientals, kurds i flamencs— i la seva dona, periodista i traductora, Amina Hussein. Els dos són naturals de Qamixli, una localitat a l’est del territori de majoria kurda del nord de Síria. La bandera tricolor del seu poble amb el sol estampat al bell mig que tenen penjada al balcó de l’establiment els identifica.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les arrels de la Kholoud s’enfonsen a l’altre extrem del Kurdistan sirià, a Afrin, malgrat que la seva vida la va fer uns kilòmetres al sud, a Alep, l’urb més poblada de Síria i una de les ciutats més castigades per la guerra. Pràcticament totes les faccions del conflicte s’han batut durant quatre anys entre els seus carrers: el règim, les Forces Democràtiques de Síria, els rebels i l'Estat Islàmic. El número de morts en aquesta localitat ha assolit cotes de massacre: el pare de la mateixa Kholoud acabà ferit en un bombardeig de les forces pro Baixar Al-Assad, recorda ella.

S'expressa en una mescla d’anglès, àrab —que parla a través de l’Amina— i castellà. Una llengua, aquesta última, que està aprenent des del setembre, quan va arribar a Catalunya. El kurd no el parla: “És difícil fer-ho quan tot el teu entorn parla l’àrab. Allò no és Qamixli”, diu la Kholoud burleta, dirigint-se a l’Amina, que la tradueix. Va fugir de la guerra a finals de 2014 per acabar al Líban, on s’hi va estar una setmana abans d’envolar-se a Istanbul. A Turquia hi va passar un any i set mesos treballant en una fàbrica tèxtil més de 12 hores al dia per un sou de no més de 100 euros al mes. Aquest país ja acull prop de 3 milions de refugiats del conflicte sirià i des de l’executiu conservador de Recep Tayyip Erdogan ja s’han fet diverses propostes de regularització d’aquest col·lectiu. Però obtenir la nacionalitat turca no entrava dins dels plans de la Kholoud.

Com milers de persones provinents de Síria, ella va pujar a una embarcació per fondejar a les costes de Grècia. Va estar-se al camp d’Idomeni set mesos quan van tancar les fronteres: la seva germana i la seva neboda encara són al país hel·lè. Allà va conèixer un grup de voluntaris catalans, “catalans, no de Madrid”, vol puntualitzar en el seu castellà bàsic. La coneixien com Lulú; una forma amb què llatinitzar el seu nom. A còpia d’insistir, va aconseguir arribar a Barcelona, on, en un primer moment, s’hi va instal·lar a casa d’una amiga. Com a part del procediment habitual en aquests casos, li van retirar el seu passaport per donar-li una targeta de sol·licitant d’asil que li permet moure’s pel territori estatal, però no abandonar les fronteres. Aleshores sobrevivia tenint cura d’una dona gran d’una família siriana que no li pagava. Potser per això no es fa tant amb els sirians com amb els kurds.

Segons dades oficials, hi ha prop d’un miler sol·licitants d’asil o persones que ja tenen l’estatus de refugiat provinents de Síria a l’Estat espanyol. És difícil comptabilitzar quants kurds n'hi ha. El Kurdistan, entès com els territoris de majoria kurda, s’estén entre Turquia, Síria, Iraq i l’Iran. Tots aquests estats no arriben a sumar el 2% del total dels estrangers a Catalunya, segons l’Idescat. Poc més de 3.000 persones registrades de les quals és molt difícil determinar quantes són ètnicament kurdes.

El seu cas mostra les contradiccions i tensions habituals entre els procediments reglats i el voluntariat. La Kholoud també va fer nits a una residència que havia d’abandonar cada dia a les 7 del matí. A la recerca de quelcom més estable, la vivenda que li oferia la Creu Roja podia ser a qualsevol lloc del Principat, motiu pel qual va establir-se a Premià de Mar gràcies al grup Premià Acull. Hi ha un cert descontent entre els sol·licitants d’asil pel que fa a la Creu Roja. A la protagonista d’aquesta història li van desaconsellar que els hi demanés ajuda, de fet. En tot cas, com que la seva estada a territori comunitari compta des que va posar els peus a Grècia, només li queden dos o tres mesos per optar a les ajudes que aquesta organització ofereix.

Avui viu de fer neteja a casa d’una família vilassarenca, prop de la seva nova residència. Una activitat que compagina fent de traductora per als sol·licitants d’asil àraboparlants, tasca que ja feia quan era a Grècia. La Lulú, com li diuen amb afecte en la seva nova família premianenca, mostra una curiosa estima pel català. S’adona del contrast entre la capital i Girona, per exemple: “És el Qamixli de Catalunya”, compara ella, en una mostra de com, quan no som a casa, la mesura de tot continua en allò conegut, en aquella terra i els sentiments que deixem enrere. El viatge continua.

Kholoud va demanar que la seva cara no aparegués a la fotografia: és per aquest motiu que només apareixen les seves mans.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.