Annals Televisius

Pare Apel·les: «A mi m’agrada l’esgrima i ara, a la televisió, es dispara amb canó»

El pare Apel·les (Barcelona, 1966) va ser l’animal hertzià més exòtic de l’esclat de les televisions privades a l’Estat. Ara afirma que només mira ‘Polònia’ i només enyora ‘Moros y cristianos’ 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Batejat José-Apeles Santolaria de Puey y Cruells, el pare Apel·les va ser, durant gairebé dues dècades, els noranta i part del 2000, el religiós amb més presència a les ones hertzianes ibèriques amb l’excepció periòdica —depenent de l’actualitat vaticana— de Karol Wojtyla, el papa Joan Pau II per als fidels catòlics.

Aquest capellà, nascut a Barcelona el 1966, va guanyar popularitat en programes iniciàtics de Canal 9, com Carta blanca o Parle vostè, calle vostè —quan la Televisió Valenciana era pionera en debats maniqueus i tertúlies de circ. D’aquí, el pare Apel·les va passar a programes d’àmbit estatal on la tertúlia era més o menys esbojarrada, sovint tensa i a voltes agressiva. La llista de programes que gaudien de la seva presència és llarga: Moros y Cristianos, Arucitys, Crónicas marcianas, Espejo público, DEC (¿Dóndes estás corazón?), La noria, Sálvame diario, Cita con Apeles...

Abans d’això, però, Apel·les havia anat al seminari, primer al Seminari menor de Barcelona i després al Major de Tortosa; s’havia ordenat capellà; llicenciat en dret canònic entre la Universitat Pontifícia Gregoriana i la Pontifícia Comillas i s’havia fet oficial a la reserva, entre mil ocupacions i estudis més.

Diu vostè que és teòleg; llicenciat en dret per la UNED; en genealogia, heràldica i nobiliària per l’Instituto Salazar y Castro (CSIC) i oficial en la reserva de l’Exèrcit espanyol. Déu, pàtria i rei?

Teòleg, no. Només sé la teologia que hauria de saber qualsevol capellà. Però sí “Déu, pàtria i rei”. Tot i que jo prefereixo el “Déu, pàtria, furs i rei”. I això no és només un lema històric sinó que jo l’anomenaria filosòfic. Indica una prelació de valors. Sóc monàrquic, perquè la monarquia representa un principi de tradició, estabilitat, equilibri i és estèticament superior a qualsevol altre règim i facilita les relacions internacionals. Però aquesta monarquia no és absolutista, sinó que està sotmesa als altres tres conceptes, a la llei natural i divina, al bé comú, als drets dels pobles i dels individus, que no poden ser sacrificats a l’altar de l’estatisme. També hem d’estimar la pàtria en el sentit de la terra nadiua no del nacionalisme de l’edat moderna. Estimar allò que és propi no vol dir odiar l’altre. I sobretot Déu com a rei i senyor no solament dels nostres cors sinó de la societat. I això no vol dir teocràcia talibànica, sinó que reconeixem que hi ha uns valors morals que estan per sobre de les conveniències polítiques, que no poden ser malmenats per cap altre poder totalitari, que fins la persona més humil posseeix una esfera de drets que ningú ni rei ni Parlament no li pot llevar.

Com és que ja no el veiem a la televisió?

La vida de les persones passa per etapes diferents i, quan una s’acaba, és millor desprendre-se’n del tot. Quan vaig començar a la televisió m’hi sentia molt a gust, però de mica en mica això va canviar. Mentre a l’inici feia el que m’agradava, després em vaig sentir massa pressionat.

Quin és el programa que més enyora?

No hi ha dubte que Moros y cristianos. Era un programa molt especial. Semblava fet a mida per a les meves qualitats. Era una barreja molt divertida de temes profunds i altres d’intranscendents i els qui hi interveníem també. Passaves de parlar dels pactes dels nacionalistes amb l’Aznar a discutir sobre la cançó de la “Macarena”. Allí podia venir l’Ignasi Guardans o el Ruiz-Mateos, la Sofía Mazagatos o el Santiago Segura. El programa es feia en teatres, amb públic que no era induït a aplaudir o a xiular, sinó que espontàniament i esportiva t’aplaudia quan eres enginyós i aplaudia l’oponent quan aquest et guanyava. A mi m’agrada l’esgrima i la sang freda, però avui dia a la tele es dispara amb canó, tot es cridòria i sobreactuació.

A Canal 9 va començar ben aviat al Carta Blanca (Parle vostè, calle vostè). No era un exemple de tertúlia amistosa.

No tant! [Rialles.] Els programes contra els vidents eren molt animats. Recordo l’Octavio Aceves trencant un got d’un cop de puny després que posés en evidència l’equivocació dels seus pronòstics. Tot i que els primers programes els vaig fer a TVE-2 i TV3, és a València on vaig tenir els èxits més grans. Era tan divertit... Sento molta enyorança de Canal 9. Era una televisió molt lliure. Els valencians són gent extraordinària. I les audiències també. En alguns moments concrets arribava al 80% de share. Un programa especial en què se m’entrevistava va fer un 35%, més que quan hi va anar el Julio Iglesias. [Rialles.]

N’hi ha algun programa al qual no tornaria?

Més d’un on ho passava malament. Jo havia de guardar un equilibri entre els principis, la professionalitat, fer espectacle, resultar un bon negoci per a la televisió, evitar ésser vetat, no deixar-me influir per les pressions i amenaces a altíssim nivell... En alguns programes havia de negociar fins i tot els enfocaments de la càmera. Acceptava discutir amb transvestits, però no podia sortir en una imatge que resultés indecorosa. Pactava fins i tot que en algunes circumstàncies faria veure que estava indignat per sortir de programa i evitar certes imatges de mal gust.

Es considera maltractat per les televisions?

La televisió m’ha donat moltíssim i li estic molt agraït, però també en algunes ocasions m’ha fet mal.

Per què?

Sóc una persona nascuda per debatre, però jo faig servir la ironia. No serveixo per als crits i per a l’agressivitat. Si haguessin tingut més cura de mi, hauria durat més. Van voler matar la gallina dels ous d’or. Un altre problema és que em van tancar dins el paper de polemista, quan hauria pogut fet altres coses. També els políticament correctes em van tancar les portes de certs programes. Jo puc debatre en un to amb els vidents i en un altre amb ministres i ho he demostrat, però els interessa tenir-me presoner en un rol determinat. La mateixa setmana podia estar en una tertúlia política al matí, presentant el Telecupón amb la Carmen Sevilla a la nit i barallant-me amb els marcians al dia següent, però contra tota evidència no admeten la meva pluridimensionalitat. El qui fa de polític fa de polític, el qui presenta les notícies presenta les notícies, el còmic fa de còmic i... el capellà fa de capellà. Cadascú defensa el seu terreny i probablement no és capaç de fer un altre paper. Empipa molt el polifacètic!

S’abusava de la tertúlia televisiva?

Però era una tertúlia divertida, amb sentit de l’humor i contingut i que agradava molt al públic. Ara només es discuteix de bajanades.

Què li sembla la televisió actual?

Ni ara ni abans no sóc gaire de veure la televisió. M’avorreixo molt fàcilment. Com deia el doctor Andreu quan li recomanaven que prengués les pastilles del seu laboratori: “Las pastillas son para venderlas. No para tomarlas”. Només veig el Polònia. Prefereixo veure les sèries o les pel·lícules que m’agraden a internet.

Els reality shows són millors?

No. És realment el pitjor. És el no-res. A qui li pot interessar la vida d’una altra persona si no es tracta del Vladimir Putin o la comtessa de Romanones? Jo sempre dic que és com fer un forat a la paret per veure què fa el veí i normalment no és la Clàudia Schiffer. [Rialles.] El que fa la gent a casa seva és intranscendent. És avorriment. De veritat que no ho entenc. A qui li pot interessar si l’Andreíta menja o no menja el pollastre?

Citat al ‘The Economist’

La popularitat del Pare Apel·les va arribar a ser tan cridanera que, el 1997 (2 d’agost), The Economist agafava el seu cas per introduir una anàlisi de la complexa evolució de l’Església a l’Estat espanyol, amb una evident pèrdua d’influència social però una exòtica presència de sotanes als platós dels mitjans de comunicació. El pare Apel·les sempre va actuar més com un personatge que com un membre ortodox de l’Església catòlica. Apel·les mai va tenir res a veure amb el capellà grassonet i bonhomiós que es fa estimar a les ficcions europees (ni a l’estil anglosaxó i detectivesc del Pare Brown ni a la manera histriònica de l’italià Don Camilo). Malgrat això, xocava veure’l amb alçacoll entre voltors i víctimes de la premsa rosa, transsexuals i amants de toreros.

Alguns el van criticar a vostè per frivolitzar la religió. Se’n penedeix?

No he frivolitzat mai la religió. Ans al contrari. Sempre he defensat les posicions més ortodoxes. Amb dades i arguments he fet l’apologètica que ningú no s’atreveix a fer. Als qui em critiquen sempre els dic que em trobin una sola manifestació meva que no estigui d’acord amb el que sempre ha ensenyat l’Església. Són molts els qui em critiquen que en canvi són heterodoxos. D’altres són massa beatots. Crec que s’ha de combinar un contingut intel·ligent i ortodox amb unes maneres divertides i que cridin l’atenció.

Li sap greu que es relacioni el seu nom amb la teleescombraria?

No sóc de les persones a qui els importi massa el que diuen. Com deia en Pujol: “diuen, diuen, diuen, diuen...”. El Josep-Ramon Mainat sempre deia que els crítics de televisió són la cosa més inútil que hi ha, perquè un va al teatre o a un concert després de llegir la crítica, però quan es critica un programa de televisió ja l’han vist. El que em sembla injust és que només es parli de teleescombraria. Hi ha tanta literatura, música, cinema, política, economia que són escombraria i ningú no en diu res...

No el tempta Youtube com a nou mitjà de comunicació?

Quan s’ha treballat en mitjans de gran audiència en què hi ha un excel·lent equip perquè tot surti bé fins al mínim detall és molt trist fer vídeos a Youtube. A més, sóc massa mandrós i fer una cosa perquè la vegi poca gent... A vegades m’insisteixen i qui sap si algun dia no m’animaré a fer algunes píndoles culturals de temes que m’agradin o un petit curs de lògica i expressió oral...

Després de la televisió

La desaparició del Pare Apel·les de la vida mediàtica va ser sorprenentment gradual i inapreciable. Afirma que va fer classes de protocol a l’Escola de maniquins Maxim Models i, pel que fa a recerca i publicacions, afirma que és “expert en temes vaticans i de cerimonial”. És autor d’El Papa ha muerto ¡Viva el Papa! i Historias de los Papas.

A què es dedica actualment?

Ara estic completament dedicat a treballar per a l’Església a Itàlia en temes jurídics i arxivístics. La resta del temps el passo llegint.

Encara va a desfilades de models?

No. Estic fora de la vida social.

Va fer classes en una agència de models. Què hi ensenyava?

Hi feia classes de protocol i bones maneres. Els explicava com presentar-se, conduir-se a taula, els vins, els tractaments, les precedències... M’agrada molt ensenyar i era una gran satisfacció veure com les alumnes podien canviar en poc temps i tenir més instruments per arribar a l’èxit en la seva carrera.

El Vaticà està canviant, amb el papa Francesc?

No massa. La creació d’una Secretaria per a l’Economia va ser una molt bona idea del pontífex. Finalment hi hauria un òrgan que controlaria d’una manera ètica i professional les qüestions econòmiques, però després la va buidar de poder i resulta inútil. Una altra idea bona va ser unir alguns dicasteris i almenys això sí que va endavant. També ha volgut fer el mateix amb els mitjans de comunicació i això no em sembla tan bé. Una coordinació per fer menys costosos els mitjans sí, però l’excessiva centralització no m’agrada. Però el més important seria canviar les persones que treballen al Vaticà. El greu problema és la selecció del personal. Massa digitalina i massa terror. Caldria professionalitzar la burocràcia i buscar les persones més competents i establir mecanismes de control objectiu. Encara que pugui sonar contradictori, s’hauria d’establir una carrera per evitar el carrerisme

L’Església que deixarà el papa Francesc serà molt diferent de la que va heretar de Benet XVI?

Això dependrà de quant duri el pontificat. El papa Francesc ha dit en diverses ocasions que pensa que no serà llarg. En tot cas, el que fins ara es pot dir és que deixarà una Església més dividida, amb més dubtes i menys mobilitzada, però amb una figura del papa més popular.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.