El passat dimecres l’escriptora mallorquina Antònia Vicens va rebre un homenatge organitzat per l’Obra Cultural Balear (OCB) i Òmnium Cultural. Entre d’altres, no es varen volen perdre l’acte la presidenta del Govern, Francina Armengol, el conseller de Fons Europeus, Universitat i Cultura, Miquel Company, la presidenta del Consell de Mallorca, Catalina Cladera i per suposat l'amfitrió, el president de l’Obra Cultural Balear, Joan Miralles. La presidenta Armengol qualificà Vicens com «una escriptora lliure i inconformista, apassionada de la llengua a la recerca constant de la bellesa, plena d'amor per la nostra cultura». Amb l'homenatge, l’OCB ha volgut reconèixer la trajectòria d’una escriptora fonamental per a entendre la cultura catalana.
Antònia Vicens i Picornell va néixer l'any 1941 a Santanyí, població situada al sud-est de Mallorca. Segons explica la seva biografia publicada per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, «a Santanytí no hi ha (en aquell temps) cap biblioteca pública. Tampoc no hi ha cap llibreria. El sentit i la cadència de les paraules per configurar històries i denúncies l'aprèn voltant per tots els carrers del seu poble en bicicleta i escoltant xerrar la gent gran; converses esquitxades de rancor i d'odi ja que els qui havien guanyat la guerra i els qui l'havien perduda conviuen davant per davant.Temps de migradesa econòmica, aquells anys de la seva joventut els homes fugen a l'estranger per dedicar-se al contraban del tabac, i ella parteix cap a Cala d'Or on treballa, durant els estius, de secretària a l'hotel d'una cadena hotelera que es va estenent per totes les cales de l'illa. Durant els hiverns estudia idiomes i estenografia a una acadèmia de Palma. També s'apunta al primer curset de català elemental que l'Obra Cultural Balear organitza el 1963».
La mateixa font explica que Vicens començà la seva trajectòria literària amb Banc de fusta (1968), Premi Cantonigrós, 1965, un recull de narracions on plasma les observacions fetes als carrers de Santanyí i a l'hotel de Cala d'Or. Tot seguit, l'any 1967, guanyà el premi Sant Jordi amb 39º a l'ombra (1968), «un èxit que la situa de ple en el panorama literari català. La novel·la és traduïda més endavant a l'alemany i el castellà, i ha tingut diverses reedicions». Més endavant publicà les novel·les Material de fulletó (1971) i La festa de tots els morts (1974).
«El 1971 es casa i es muda a viure a Palma. Durant un temps continua treballant en diversos hotels, a Magaluf (Calvià). Després vol tastar altres maneres de guanyar-se la vida: fa de venedora de llibres a domicili, participa en un programa de receptes de cuina a la ràdio i exerceix de secretària en un bufet d'advocats situat enfront de "Llibres Mallorca"...» El 1975, amb la mort del dictador, s’obre per a Vicens «el camí cap a la democràcia esquitxat de conflictes, la lluita de la dona per aconseguir un lloc d'igualtat en la societat, per tenir poder de decisió sobre el seu propi cos, per fer valdre la seva intel·ligència, i el fet de viure en una ciutat i un paisatge, urbà i costaner, explotat pels interessos d'empreses immobiliàries i polítics sense escrúpols, a més d'un gran amor per servar les paraules autòctones», són els temes que marquen les seves obres.
Aquell mateix any, 1975, va néixerel seu fill. Poc després Antònia obrí una botiga d'artesania al barri de la Seu. Al mateix temps que portava al negoci continuà escrivint i publicant al llarg de la dècada dels vuitanta: Primera comunió, La santa, Quilòmetres de tul per a un petit cadàver, Gelat de maduixa, Terra seca... així com col·labora als suplements culturals de diversos diaris.
El 1993 publicà amb Josep M. Llompart Vocabulari privat i, posteriorment, els contes per al públic juvenil L'àngel de la lluna (1997) i Massa tímid per lligar (1998).
«El 1998 es convertí en presidenta en funcions de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, de la qual n'és la vicepresidenta a les Illes del 1997 al 2004", recorda aquesta associació.
La seva trajectòria és reconeguda el 1999 amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, i el 2004 amb el Premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears.
L'any 2000 tancà la botiga i des d'aleshores viu retirada a la seva casa del Terreno dedicada a l'escriptura i la lectura. La seva trajectòria literària es completa amb les novel·les Febre alta (1998),Quan un home s'enamora (1998), Lluny del tren (2002), Ungles perfectes (2007) i Ànima de gos (2011). El 2005 apareixen recollits els seus contes en un sol volum, titulat Tots els contes.
El 2009 Vicens va fer la primera incursió al gènere poètic amb la publicació del recull Lovely, que fou molt ben rebut per la crítica i els lectors. Seguí publicant poesia, amb els títols Sota el paraigua el crit (2013) i Fred als ulls (2015), que reberen el reconeixement unànime del món literari. El seu quart poemari, Tots els cavalls (2017),rebé el Premi Cavall Verd Josep Maria Llompart de l'AELC al millor poemari de l'any en llengua catalana.
El 2016, l'any en què complí setanta-cinc anys, fou nomenada sòcia d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, i la seva trajectòria va ser reconeguda amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la Medalla d'Or de l'Ajuntament de Palma, la Medalla d'Or de l'Ajuntament de Santanyí i el Premi Josep M. Llompart de l'Obra Cultural Balear.
El 2017 vaescriure el poema oficial per al Dia Mundial de la Poesia de la Institució de les Lletres Catalanes, que es va traduir a vint llengües.