Entrevista

“Vivim en una fantasia on l’aliment arriba per art de màgia i la merda desapareix”

L’aliment fa la vida. Anima el cos, les ciutats, el camp, les societats. I si, per tornar a viure en sintonia, ens cal posar-lo al centre? Després d’analitzar com s’alimenten les ciutats al seu primer llibre, l’arquitecta Carolyn Steel (Londres, 1965) reflexiona sobre com construir un món més feliç a través del menjar a Sitopía: Cómo pueden salvar el mundo los alimentos (Capitan Swing).

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En què consisteix una “bona vida”? Envoltar-se de gent a qui estimes, estar en contacte amb la natura, sentir-se autorrealitzat... i gaudir d’un bon àpat. L’aliment, segons l’arquitecta Carolyn Steel (Londres, 1965), és al centre de la vida que ens fa feliços. Ella s'ha dedicat a estudiar el fenomen. En el seu primer llibre, Ciudades hambrientas (2011), Steel recull com s’alimenten les ciutats. Ara, Capitan Swing publica el segon volum de l’autora, Sitopía: Cómo pueden salvar el mundo los alimentos, en què planteja un camí cap a una societat més harmònica, sostenible, saludable i feliç fent del món una sitopia, un “lloc dels aliments”.

Al llarg de la història, l’home s’ha fet moltes preguntes: quin és el nostre propòsit?, fem el correcte?, existim? Abans de respondre’n cap, però, s’ha hagut d’enfrontar a una qüestió pràctica i encara més existencial: com ens alimentem? Primer, ho vam fer a través de la caça i la recol·lecció. “Vam inventar eines i controlar el foc i així vam començar a construir els inicis del que ara anomenem societat: al voltant del foc i de l’àpat compartit”, explica Steel. L’arquitecta recorda que això no ha canviat: “Centenars de milers d’anys després, encara celebrem trobant-nos per compartir un àpat”. Amb el temps, vam aprendre a controlar la producció de l’aliment. “El pas de la caça i la recol·lecció a la ramaderia i l’agricultura va ser el que ens va permetre establir-nos i organitzar-nos en comunitat”, conta Steel. Aquestes comunitats van anar creixent fins a convertir-se en ciutats.

Alimentar una ciutat, però, no és tan senzill. La gent no viu al mateix lloc on es produeix el menjar, no tothom es dedica a produir l’aliment. Les preguntes, ara, són moltes més: qui el produeix, qui l’organitza, qui el transporta, qui el distribueix... El sistema es torna molt més complex.

“Si visquessis en una ciutat cent cinquanta anys enrere, veuries vaques passejant pel carrer”. Però l’aparició dels sistemes ferroviaris —relata Steel— va ser la fi d’aquest nivell de visibilitat. “Amb els trens, podem engreixar, matar i empaquetar els animals fora de la vista i traslladar la carn a les ciutats”. De fet, a Londres, el que solia ser mercat de bestiar es va convertir en un mercat de “carn morta” i van construir un sistema ferroviari sota terra. Per tant, la carn arribava, literalment, de manera invisible a la ciutat. “Pots comprar-la sense saber, ni tan sols, que allò era un animal”.

Això, detalla Steel, fou l’inici de l’enorme desconnexió que vivim avui dia amb el nostre aliment. “Recordar que la carn o el peix que menges era un animal, que té ulls i budells, ens fa fàstic”. Com si la vida fos massa bruta per a la nostra modernitat. “En l’era preindustrial, quan hi havia una celebració, es cuinava una oca, per exemple, i es presentava a taula amb totes les plomes tornades a clavar per tal que tingués forma d’oca. Ara no. Ara volem un tros de carn quadrat que no tingui ossos ni greix, que no sembli un animal”.

 

L’impacte mediambiental de l’alimentació industrial

Ens sembla que l’hem solucionat, el repte de l’alimentació, que ja hem passat la pantalla. Només ens cal anar al supermercat, que sempre hi ha menjar. Steel, però, alerta que no és així: “No només no l’hem solucionat, sinó que la manera com ens alimentem està destruint el planeta”. “Aquest és un problema enorme que, a més, és invisible per a la majoria de la gent”. No som conscients de com és de difícil alimentar una ciutat. No veiem els paisatges que estan sent destruïts. “Vivim —diu Steel— alienats”.

“La revolució industrial ens va vendre que a través de les màquines i els combustibles construiríem una vida més feliç. Resoldre la qüestió de com menjar és resoldre el problema de la vida. És per això que, durant una temporada, l’agricultura industrial semblava la resposta.” Els camps de conreu cada vegada tenien més hectàrees i menys diversitat de cultiu. Ja no hi treballaven els animals, ara hi havia les màquines i els pesticides s’encarregaven que els insectes no es mengessin la fruita abans que tu.

Vam crear, per una temporada, la il·lusió que l’aliment pot ser barat i abundant, però ben aviat els problemes es van fer visibles. Steel reclama que fa anys que les coneixem, totes aquestes dificultats. “Rachel Carson les explicava al seu llibre Silent Spring (1962): el cultiu amb químics mata tots els insectes i això es carrega els ocells i trenca amb l’equilibri de l’ecosistema”. “L’alimentació no és l’únic que està creant el canvi climàtic ni la desforestació, però és una gran part de totes aquestes coses. Probablement, la ramaderia és una de les principals culpables de la falta de      biodiversitat. I això ben aviat serà fins i tot més perillós que el canvi climàtic”, sentencia l’arquitecta anglesa.

Mentrestant, la visió modernista, industrial, capitalista ha continuat endavant creient que, d’alguna manera, la tecnologia podria resoldre el problema que s’estava creant, diu l’autora. “Així escapem del món real i vivim en una fantasia sense brutícia, sense merder, on l’aliment arriba per art de màgia i la merda desapareix de cop i volta, i nosaltres passegem per aquí sent moderns”.

 

La “bona vida” veritable

“Treballem per solucionar els errors d’un sistema que no ens fa feliços”, diu Steel. “La ‘bona vida’ falsa que ens ha portat el capitalisme industrial es basa en el fet que els humans fem cada vegada menys perquè ja ho fan les màquines. No cuinem ni comprem, el menjar arribarà per art de màgia quan cliquem un botó al nostre telèfon. Opcions infinites, oci infinit. No caminem perquè podem anar en cotxe o en avió, ens canviem de roba cada parell de dies, ens comprem coses noves cada setmana... És una fantasia de consum infinit”.

“Com sabem, però, res d’això és una ‘bona vida’. No només per les horribles conseqüències externes que comporta, sinó també perquè no ens fa feliços”. Ningú és feliç, assegura Steel. “No fem res significatiu, no sabem fer res, no tenim temps per enamorar-nos d’un objecte abans que passi de moda o que algú altre en tingui un de millor”.

Quina seria, llavors, la vida que ens fa feliços? L’autora considera que, irònicament, en vam tenir una visió durant el confinament. La pandèmia ens va ensenyar el que importa de debò o bé prenent-nos-ho o bé donant-nos-ho per equivocació. “Ens va privar de veure els amics, de la família. La gent va adonar-se que el que necessita és la comunitat i la interacció social. Els que vivien a les ciutats, tancats en apartaments minúsculs, sentien que necessitaven aire, natura, arbres... I el que ens va donar, per equivocació, és temps”.

“Durant el confinament, la gent es va adonar que si tens temps, capacitats i oportunitats pots viure una vida impressionant amb molt poc”, diu Steel. “La gent va descobrir que podia fer pa. Tenien tots els ingredients a casa i una família per alimentar: per què no fer-lo? Molta gent va descobrir que fer pa és un plaer”.

Per descomptat, tot això no ho va viure tothom. “Però penso que si més gent tingués l’oportunitat de fer més coses com aquesta, més gent triaria de fer-les. Tots acceptaríem si ens oferissin una casa bonica, amb un jardí, potser compartit, amb una feina que pots fer on i quan vulguis i molt temps. L’oportunitat d’aprendre noves capacitats i fer-les servir. Poca gent diria que no. Seria possible proporcionar aquest tipus de vida, però no és el que estem intentant fer”.

 

Com arribar a la sitopia

Per arribar a la sitopia, a aquest món construït al voltant del menjar que oferís una vida feliç als seus ciutadans, Steel diu que cal que el 99% desperti. “Reconeixem que el capitalisme només rema a favor de l’1%. Però vivim en una democràcia, podem votar-los fora. Hi ha una altra opció possible, existeix un pla B, però no l’estem posant en pràctica”.

De manera més immediata, però, l’autora creu que es poden començar a prendre decisions polítiques senzilles que acostarien aquesta realitat. “Després de la pandèmia, molta gent vol continuar treballant des de casa. Genial! Deixem-los! Facilitem-ho! Podem repoblar molts pobles que patien el despoblament. Podem invertir perquè cada poble tingui un mercat, una farmàcia, una llibreria petitona, un espai compartit per treballar...”.

Caldria, segons Steel, que les institucions donin suport a iniciatives que remin cap a un sistema més harmònic amb l’aliment i la vida: limitar el creixement de les urbs, reservar espais per a mercats als centres de les ciutats, per a granges i camps de conreu a les perifèries... “A través del menjar podem esbossar una bona vida assequible”.

A escala personal, el que hom pot fer és pensar-hi. Steel explica que ella hi pensa molt, en el seu menjar. “En poques paraules, penso en si l’aliment que consumeixo ha fet del món un lloc millor o un de pitjor”. El compra a pagesos que coneix i s’assegura que han estat cultivats cuidant el territori. “Potser em costa el doble del que em costaria al supermercat. M’ho puc permetre”, diu. I després es fa enrere: “No, més aviat, escullo prioritzar-ho”. “Escriure no et fa ric, però cada lliura que gasto en menjar sé que l’inverteixo a construir un món millor”.

Potser, segons Steel, una bona alimentació no es basa només a complir percentatges nutricionals, a menjar una certa quantitat de vegetals, llegums o carn. Potser no cal ser vegà completament —tot i que preferiria viure en un món ple de vegans que de menjadors de carn industrial—. Potser és que cal fixar-nos en altres paràmetres: com ha estat produït, quin impacte ha tingut. Potser és que cal valorar l’aliment una mica més. Invertir temps, diners, cura i atenció a gaudir del menjar, una de les millors fonts de plaer.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.