ELS CRÍTICS

Violència setmanal

‘Valencia Semanal’ va narrar en viu la violenta transició a la democràcia patida al País Valencià. No va arribar a complir tres anys, però va contribuir a despertar la consciència nacional de molts lectors. I, sobretot, va practicar un periodisme fresc i incisiu que alguns van tractar de reprimir. L’historiador i periodista Carles Senso ha transformat la seua tesi doctoral sobre la revista en un llibre amè que ens teletransporta a una etapa tan tensa com decisiva de la història pròpia.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Parida a les tertúlies de l’època, concentrades al barri del Carme, Valencia Semanal va esdevenir, també, una immensa tertúlia de periodistes, opinadors i referents polítics i culturals que tractaven d’obrir-se pas en un hàbitat difícil: el de la ciutat postfranquista i encara no plenament democràtica, escenari de la batalla que condicionaria el futur del país sencer.

Se’n van publicar 120 números entre el desembre de 1977 i el juliol de 1980. Carles Senso no havia nascut encara, però com a periodista valencià i doctor en història que és, s’hi va sentir atret així que va tenir-ne notícia. Ferran Archilés, professor d’història contemporània, va animar-lo a conèixer l’edició facsímil digital d’aquella publicació semiclandestina, testimoni d’uns anys ben convulsos, i a partir d’aleshores no va poder retirar els ulls de la pantalla. La seua tesi doctoral —ara reformulada en el llibre De la il·lusió al desencís. La Transició valenciana a través de ‘Valencia Semanal’— versaria sobre això.

Eren els temps del “parlament de paper”, una figura lingüística que emfasitzava la importància dels mitjans escrits en ple procés democratitzador. Però, segons Senso, en aquell parlament també hi havia diversos grups. “Va haver-hi periodistes i fotògrafs que literalment van jugar-se la vida, però que en canvi, van ser silenciats”, explica. No sols hi havia Valencia Semanal, sinó també Cal Dir —del Partit Comunista—, Dos i Dos, La Marina... O en l’àmbit estatal, Cuadernos para el Diálogo, unes capçaleres que, segons Senso, “van ser fonamentals per a l’arribada de la democràcia”.

Un nou periodisme més narratiu, més de carrer, en què Valencia Semanal va excel·lir. Amb unes dosis d’humor que ajudaven a rebaixar l’elevadíssima tensió del moment. “A les seues pàgines trobem el país real, que no apareixia als mitjans hegemònics”, precisa Senso, “un periodisme que es negava a ser un mer transmissor de la veu del poder i que volia prendre-hi part, emergint com una mena de guia parlamentària”.

La redacció del setmanari era bastant jove, però amb noms i cognoms consolidats al darrere. Sobretot, Amadeu Fabregat, que en serà el director de publicacions, o també, el sociòleg Josep Vicent Marquès, els periodistes Toni Mestre, Rafael Ventura Melià, Emília Bolinches, Rosa Solbes i Pilar López, l’escriptor Francesc Pérez Moragon o el dramaturg Rodolf Sirera.

El món de la política seguia amb molta atenció Valencia Semanal, a la nòmina de subscriptors hi havia persones d’ideologia molt diversa: des del catalanisme més essencialista fins a la burgesia civilitzada. De fet, el nucli fundador de la revista —se’n destacava Ernest Sena— se situava a l’òrbita de la Unió Democràtica del País Valencià (UDPV), però l’escorament cap a l’esquerra era obvi.

Valencia Semanal era perillosa perquè plantejava un país molt diferent al que tenien en ment els poders fàctics”, observa Senso. En efecte, aspectes com el feminisme, els drets del col·lectiu homosexual o l’ecologisme hi eren molt presents, així com la configuració territorial i el respecte als vincles culturals i fins i tot polítics —es feia servir l’expressió Països Catalans— amb Catalunya i les illes Balears. “Tot plegat resultava extremadament perillós en una època en què s’estava dissenyant la nova mentalitat valenciana”, subratlla.

Assetjament total

Un còctel explosiu que va derivar en l’ús de la violència. Els fotògrafs i periodistes del setmanari van patir-la en la seua pell, a la impremta li van botar foc, les pintades amenaçadores i els avisos de bomba a la seu de la redacció eren habituals... “Exemples d’una violència estructural que en ocasions era més subtil”, adverteix Carles Senso. No debades, els treballadors del setmanari van convertir-se en uns assidus dels jutjats, on sovint eren cridats per tal de retre comptes sobre els articles que hi publicaven.

Tot i que Valencia Semanal era eminentment en castellà, això tampoc no va temperar els ànims. Els continguts eren els que eren. La llengua pròpia encara no havia penetrat a l’escola, la majoria de lectors no hi estaven avesats, però a poc a poc va fer-s’hi un espai, fins al punt que, en els darrers números, el desequilibri en favor del castellà ja era molt menys acusat.

La revista, inicialment lligada de manera subtil a l’ideari trencador del president preautonòmic Josep Lluís Albiñana, amb Fabregat evoluciona cap a posicions més possibilistes. L’estiu de 1979, un “cop de mà dels lermistes”, tal com el descriu Senso, provocarà aquest terratrèmol. El Nadal d’aquell any Albiñana dimitirà com a cap del Consell, i Lerma, que li estava enfrontat, hi accedirà en 1982, tres anys després.

A l’última etapa, doncs, la revista orbitarà al voltant dels interessos del PSPV-PSOE, i més concretament, dels de Lerma. Temps a venir, Fabregat esdevindria director general de Radiotelevisió Valenciana (RTVV) des de la seua posada en funcionament —amb els socialistes, el 1989— fins a l’accés del PPCV, el 1995. Va ser el defensor de les “500 paraules prohibides” per “massa catalanes”.

Tot d’una, l’idealisme de Fabregat va mutar en pragmatisme, cosa que a Senso encara li costa de pair: “A la revista, que destacava per la llibertat i el seu desig provocador, ell mai no hauria estat capaç de censurar l’ús de segons quines paraules, això hauria estat impensable. El Fabregat de Valencia Semanal, de fet, em sembla un personatge apassionant”. 

Precursora d’EL TEMPS

Els editorials —Senso desgrana, un per un, els dels 120 números de la revista— són un espill de la transformació del País Valencià, de l’“acceleració històrica” que es viu aquells anys. “A la primera època, hi ha una voluntat més internacionalista”, afegeix Senso, “un dels editorials analitza de manera extensa el cas d’Aldo Moro a Itàlia, cosa que ben pocs devien esperar en una revista editada a València”.

Un dels handicaps de Valencia Semanal va ser, precisament, l’escassa implantació més enllà del cap i casal i l’àrea metropolitana. Els subscriptors es concentraven a l’Horta, la zona zero de la batalla de València, i la distribució als quioscos tampoc no era homogènia. Hi havia la voluntat d’adreçar-se al conjunt del país —els continguts així ho testimonien— però els entrebancs logístics van impedir fidelitzar més lectors.

En un fragment del llibre, Senso considera Valencia Semanal com a precursora d’EL TEMPS. “Potser és un atreviment meu, perquè, en realitat, no hi ha vinculacions entre ambdues publicacions, però sí que trobem la mateixa pretensió de país, l’intent d’erigir-se en la revista de la progressia... La majoria de les publicacions actuals —i no ho dic per EL TEMPS, òbviament— haurien de girar la vista enrere, fixar-se en Valencia Semanal i aprendre d’allò que feia. Sobretot, la seua mirada de país, global, que és una de les grans mancances que tenim ara”, es plany Senso.

Ell, per la seua banda, continuarà mostrant-nos com era el País Valencià de la cruïlla històrica dels anys 70. Està enllestint un llibre biogràfic sobre el president Albiñana, que es publicarà en breu. Moltes hores de converses que posaran llum a la fosca transició a la democràcia valenciana.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.