Als seus 75 anys, Rosa Bernabeu rememora a la perfecció la nit del 20 d'octubre de 1982. "Encara en tinc malsons", admet amb la veu trencada. Era l'última hora del vespre quan ella i la seua família van prendre consciència que aquella avinguda d'aigua no era com la que, en ocasions anteriors, s'havien succeït a Beneixida. D'habitud n'hi havia prou amb la salvaguarda del post que fixaven amb algep a la porta de casa cada mes d'octubre. Aquella barrera de fusta, però, no va servir de res aquell dia. L'aigua no tardà a negar la planta baixa per complet i continuà el seu ascens pel següent nivell. "La nostra casa estava en la part més baixa del poble, a la plaça de l'església. Ningú no s'esperava allò", explica Rosa, qui aleshores regentava una tenda de queviures. A l'habitatge hi havia aleshores els pares, la germana, el cunyat -qui es llançà a l'aigua per anar a casa els seus pares- i el nebot.
La fugida fou agònica. Els carrers de Beneixida havien esdevingut meandres d'un riu desbocat. Els rumors que apuntaven a la ruptura de la presa de Tous s'havien fet realitat. Aquella barrera de ciment a una vintena de quilòmetres de distància, havia rebentat. Literalment. La llengua líquida portava 16.000 metres cúbics d'aigua per segon. "Va arribar un punt que vam prendre consciència que la casa s'inundaria completament -recorda Rosa-. Vam haver de pujar al terrat. Imagina't això amb dues persones grans! La meua germana es va esvarar i va estar a punt de caure. Vam saltar a casa dels veïns i des d'ací a la següent casa. Acabarem en el darrer replanell de la casa del tio Celestino, tot amuntegats, perquè l'aigua no parava de pujar". Tot això passava mentre la força de l'aigua arrossegava tot el que trobava i els vidres de les finestres rebentaven. Algunes cases, mancades de fonaments, acabaren engolides per la torrentera. Allà lluny, se sentiren uns trets d'escopeta. Era la forma amb què un veí, uns carres més enllà, avisava que allí hi havia gent que necessitava ser rescatada. "Nosaltres ens vam salvar de miracle", assegura Rosa. La nit va caure sobre Beneixida i cap helicòpter no va acudir a salvar-la a ella i a la seua família. Van haver d'esperar que, l'endemà, els tragueren amb la cistella d'una excavadora.
Aleshores ells encara no ho sabien, però havien esdevingut supervivents de la pitjor catàstrofe succeïda en la història recent del País Valencià. El trencament de la presa de Tous, a les 19.15 hores del 20 d'octubre de 1982, després de dos dies d'intensíssimes pluges a la Vall d'Aiora i la Canal de Navarrés, va alliberar 120 milions de metres cúbics d'aigua. Trenta pobles s'hi van veure afectades per una llengua de fang que amerà 53 quilòmetres de superfície. Vuit persones van morir. 300.000 van resultar damnificades. Fou com un tsunami a càmera lenta. Per a la Ribera Alta i la Ribera Baixa aquell esdeveniment els marcà per sempre més. "Hi ha un abans i un després de la pantanada", explica l'historiador Natxo Escandell, natural de Carcaixent. "En el meu país no sap ploure", cantava Raimon. Una deficient enginyeria civil va fer la resta.
Es calcula que els danys materials aplegaren als 360 milions d'euros. És, però, una xifra aproximativa, estrictament econòmica, que no mesura la cicatriu anímica en els milers de persones que d'un dia per l'altre van perdre totes les seues pertinences. Fotografies, documents, cartilles bancàries, joies, records d'infantesa... Tot. La pitjor part, però, se l'endugueren els municipis de Gabarda i Beneixida, els dos municipis més fondos de la Ribera. L'aigua, senzillament, ofegà la trama urbana i es va veure abocat a canviar d'ubicació. Allà no fou només que el veïnat pergué els seus objectes materials; van perdre també els carrers, les places, els vincles veïnals ordits durant generacions, ... En definitiva, les referències espacials i anímiques que havien teixit aquestes comunitats. "L'imaginari comú viscut se'n va anar amb l'aigua", reflexiona Rafa Tormo, artista que resideix de fa més de dues dècades a Beneixida.
Un poble artificial
"Al principi trobava a faltar molt l'antiga Beneixida", relata Carmen Fuentes. Té 79 anys i, com totes les persones d'aquestes contrades que superen la cinquantena, tenen un record vívid d'aquella tardor de 1982. "Aquella vesprada a la ràdio només que parlaven de Rotglà. I nosaltres? De nosaltres no se'n recordà ningú!", es plany. La desinformació durant les hores prèvies i posteriors al trencament fou total. Les fonts oficials arribaren a negar que la presa s'haguera trencat. Qui aleshores era president del govern, Leopoldo Calvo Sotelo, enginyer de formació, digué en el judici que es celebrà a l'Audiència de València que se n'assabentà a meitat matí del dia 21, és a dir, quinze hores després que la presa, efectivament, rebentara.
A Carmen la tragueren amb un camió de casa seua, quan l'aigua encara no havia acabat de pujar. Amb autocar, marxà a Vilanova de Castelló on aquell riu sobrevingut no podia arribar. "Vaig perdre tot el que tenia- certifica-. Fins i tot alguns mobles que havia recuperat, com el sofà de pell sintètica, se l'endugué un dia un camió sense donar-me avís". "Ara ací estic bé, però Beneixida la vella és el lloc on vaig nàixer", afegeix.
Carmen està asseguda al bar-restaurant la Llar al passeig Eugeni Burriel. És l'artèria principal del poble, on hi ha l'Ajuntament, l'escola, el centre de salut i l'església. Els habitatges que donen forma al passeig són tots idèntics, impersonals. Al capdavall, l'actual Beneixida és un poble fet ad hoc, de bell nou, amb l'objectiu d'acollir a les vora 700 persones que van veure com aquella torrentera salvatge s'ho enduia tot. El 22 de febrer de 1984, el consell de Ministres va aprovar la construcció dels nous pobles, després de constatar que la infraestructura urbana havia quedat majoritàriament inutilitzable i que, sobretot, existia el risc que riu tornara a donar-los un ensurt. Molts dels qui s'havien vist obligats a viure en barracots prefabricant al costat de les ruïnes enfangades del poble van festejar la decisió. Quedava així descartada la possibilitat, valorada en un principi, d'unir Gabarda i Beneixida. Els tècnics decretaren que la millor ubicació seria en les cotes més altes del terme, a uns tres quilòmetres en direcció cap al sud, a 35 metres d'altitud.
Ara, per qualsevol nouvingut la sensació és estranya en arribar a la nova Beneixida, com la d'estar en una versió nostrada de la pel·lícula d' "El show de Truman". Perquè Beneixida és mitja dotzena de carrers paral·lels, amb cases arrenglerades molt semblants. De fet, només es construïren tres tipologies d'habitatges. Les diferències rauen en els colors o en algun detall menor. Són, això sí, grans i robustes. Tot fa una certa sensació d'irrealitat, com aquelles urbanitzacions artificials disperses que han proliferat en les zones més turistitzades del País Valencià o en les zones periurbanes. Als carrers, de fet, primer els identificaren com A, B, C,... fins que algú s'adonà que allò no feia altra cosa que despersonalitzar més encara el conjunt. Allà on hi ha els principals serveis del poble li posaren el nom d'Eugeni Burriel. Burriel fou, primer, governador civil de la província de València i, entre 1989 i 1995, conseller d'obres públiques i urbanisme, ja en els governs de Joan Lerma.
Del trauma a l'amnèsia
"Beneixida deixà de ser un poble formalment vinculat a l'orografia i al seu paisatge, amb geometries urbanes àrabs sobre les quals esdevingueren les pertinents modificacions pròpies de l'habitar rural, donat al llarg de la seua història i què, en sumatori, li va conferir el seu caràcter identitari -reflexiona Rafa Tormo-. Passà a ser una retícula urbana imposada sobre el relleu, tot reduint el concepte de diversitat residencial a tres tipologies d'habitatge, i el paisatge urbà a l'estètica seriada higiènica". Tormo és impulsor d'Habitare, un centre de recerca i mediació que des dels àmbits de l'art i la mediació social vol contribuir a la recuperació de memòria oblidada. Al seu torn, Habitare arreplega el testimoni d'un altre col·lectiu, Banusaidi (nom de la localitat en temps dels moriscos), que des de l'any 1997 treballava en aquest mateix àmbit. Amb l'Escola de Beneixida, per exemple, van realitzar un taller de reconstrucció de l'urbanisme del poble vell i el nou de Beneixida. Amb l'escola de la Llosa de Ranes impulsaren un taller d'entrevistes per explorar com va ser el procés d'acollida dels veïns dels pobles inundats. Amb l'Institut de la Vall Farta de Càrcer realitzaren un taller sobre el concepte de no retorn i la idea de casa. "Molta gent jove i xiquets no són conscients de la magnitud que va tindre allò i de la transformació que, en molts sentits, va tindre lloc", explica Tormo. Ell mateix ha realitzat una intervenció artística a partir de la troballa de centenars de documents rebregats entre el fang. També guarda moltes hores de gravació d'entrevistes als afectats per la pantanada.
De feina per fer per exorcitzar aquell trauma i recuperar aquella memòria encara resta molta. La gestió de tot plegat no fou excelsa i més bé s'optà per una política de fer foc nou. L'antiga trama urbana, a la plana del Xúquer, fou arrasada per les màquines. Abans d'això, i quan encara una part de la població vivia en barracots adjacents al nucli urbà, l'exèrcit i els bombers utilitzaren les cases per fer simulacres d'atacs i incendis. És difícil imaginar una forma pitjor de sadisme.
De tots aquells edificis a hores d'ara resta l'església del Roser, ara reconvertida en ermita. Els beneixiders i beneixideres hi peregrinen cada any. També l'antic escorxador, del que només romanen en peu les quatre parets. El carrer on abans es jugava a pilota, al costat de l'església, ara és un camí que condueix a un dels molts horts plens de caquieres que envolten aquesta zona. On abans hi hagué les cases es plantaren pins, què han crescut esponerosos. Fa un temps es col·locaren uns panells on s'explicava allò que va esdevindre aquell 20 d'octubre de 1982. El sol, però, n'ha cremat la superfície i les lletres són, a aquestes altures, un garbuix indesxifrable. Així doncs, res no faria pensar que ací, fa quatre dècades, existia un poble. Un poble amb unes cases i un veïnat, i amb una idiosincràsia que l'aigua i el fang van esborrar per sempre més.