Fa quaranta anys, l’octubre de 1982, Jeroni Albertí anuncià la creació d’un nou partit: Unió Mallorquina (UM). Ell s’havia iniciat en política –era empresari– quan el fitxà la Unió del Centre Democràtic (UCD) per concórrer al Senat a les eleccions de 1977. Va ser president de l’Assemblea de Parlamentaris –formada pels diputats i senadors electes aquell any, tots d’UCD i PSOE– que havia de negociar l’Estatut d’autonomia per a les Balears. Quan l’abril de 1978 el Govern central, presidit per Adolfo Suárez (UCD), creà mitjançant un decret el «règim preautonòmic» de les Illes, Albertí fou elegit president del Consell Insular de Mallorca i del Consell General Interinsular (CGI, ens de govern balear comú, format per la unió dels tres consells insulars). També ocupava el lideratge de l'UCD.
A partir de 1979, aquest partit centrista entrà en un procés de desintegració que culminà en un caòtic congrés estatal celebrat a Palma el gener de 1981, on arribà trencat entre diversos corrents irreconciliables. La situació no millorà i davant del panorama Albertí començà a pensar en la possibilitat de crear un partit liderat per ell. Admirador confés de Jordi Pujol, que havia estat elegit el 1980 president de la reinstaurada Generalitat de Catalunya, ideà una formació a l’estil de Convergència Democràtica, amb voluntat d’assumir la presidència del futur Govern balear, la creació del qual encara es va torbar prou, atès que l’Estatut no va ser aprovat fins al 28 de febrer de 1983 i el primer executiu no es va constituir fins al juny del mateix any.
La idea d’Albertí també s’inspirava en l’intent per l’estil que per a les eleccions generals de 1977 a Balears liderà Josep Melià i Pericàs, Unió Autonomista –creada amb l’ajuda econòmica, entre d’altres, de Pujol, que hi contribuí amb mig milió de pessetes–, que fracassà a les urnes i desaparegué just després, tot i que deixà una base de seguidors que desitjaven un partit semblant a Convergència.
Al llarg de 1981, Albertí contactà amb tota la xarxa de batlles d’UCD per testar la possibilitat que se sumessin al seu projecte. Quan tingué prou suports, abandonà el partit centrista, dimití dels càrrecs institucionals el setembre de 1982, i l’octubre anuncià que fundaria una nova formació, que es diria Unió Mallorquina (UM), la qual no es definiria com a nacionalista –com era el cas de la Convergència del seu admirat Pujol– sinó regionalista. La raó la va explicar en una entrevista al Diario de Mallorca el 28 de gener de 1983: «Catalunya es diu nació perquè si un senyor crida a les Rambles que és nacionalista, la gent l’aplaudeix; però si ho crida algú en el Born (de Palma) la gent se’n riu».
És una bona mostra de la superficialitat ideològica que tingué aquella UM. No era cap problema; Albertí el pensà com un partit pragmàtic, capaç de pactar amb la dreta o l'esquerra per assolir l'objectiu que ell desitjava: ser –com Pujol– president del futur Govern autonòmic.
L'Estatut fou aprovat el febrer de 1983 i el mes següent UM celebrava el seu primer congrés. UCD, al mateix temps, s'anava esvaint mentre la majoria dels militants cercaven aixopluc sota les sigles d'Aliança Popular, uns pocs entraven en el PSOE i altres se sumaven al partit regionalista.
A les primeres eleccions autonòmiques, el maig de 1983, UM quedà per sota de les expectatives d'Albertí. Tot i això, tenia la clau del futur Govern. De la lectura dels diaris de Palma d'aquells mesos clarament es desprèn que esperava que ni AP –en coalició amb el Partit Demòcrata Popular i Unió Liberal– ni el PSOE –per molt que els dos PSM, Partit Socialista de Mallorca i Partit Socialista de Menorca li poguessin donar suport– podrien governar sense el seu suport; ell pensava que podria ser elegit president del Govern per evitar una situació de bloqueig, que si volia podia forçar. Però abans que pogués passar quelcom així, el banquer Carlos March –cap de la Banca March i de la Corporación Alba– cità en el seu despatx de Madrid a Albertí i al líder d'AP, Gabriel Cañellas, entre altres persones. Allà, el financer, segons va confessar el cap regionalista en una posterior entrevista –publicada en el col·leccionable Memòria Viva: Mallorca des de la mort de Franco fins avui, 1975-1995 (Grup Serra, 1995-1996)–, el sotmeté a una pressió insuportable perquè votés la investidura del líder d'AP: «Jo no era lliure econòmicament», explicà. Es referia a uns avals sobre els seus fracassats negocis. Així que acceptà fer Cañellas president del primer Govern autonòmic balear.
L’acord entre UM i AP no va funcionar mai bé, però durà vuit anys. El 1991, Albertí volgué revifar el partit, amb la idea de trencar amb Cañellas, però els que eren favorables a mantenir el pacte amb PP –el 1989 passà d’Aliança Popular a Partit Popular, PP– provocaren un cop intern, el líder es veié obligat a dimitir i UM va fer aliança preelectoral amb els conservadors per anar a les eleccions de 1991. Només va ser un parèntesi. La tensió seguí creixent i esclatà altra vegada el setembre de 1992, quan Cañellas destituí del Govern a Maria Antònia Munar, consellera de Cultura, perquè intentava refer el seu partit, clarament amb la intenció de trencar amb el PP. Un petit grup de militants seguí Munar, que va ser elegida presidenta del partit, en l’intent de reiniciar la formació de forma autònoma. Durant els mesos següents, la nova líder negocià amb Unió Independent de Mallorca, un grup escindit d’UM que tenia un diputat, i Convergència Balear, sense representació autonòmica, liderada per Melià i Pericàs, per «refundar» UM. Així ho feren les tres parts l’abril de 1993, en un congrés que definí la nova Unió Mallorquina com una formació «nacionalista de centre».
El munarat. UM afrontà les eleccions autonòmiques de 1995 a cara o creu. Cañellas, que tenia majoria absoluta, havia fet aprovar incrementar el tall per entrar en el repartiment d’escons del 3% al 5% dels vots per a cada circumscripció insular. Una magarrufa destinada a fer impossible que Munar i els seus se’n sortissin. Poca gent donava un cèntim per ells. Sorprenentment, però, UM arribà al 6,5% dels sufragis, que li suposaren dos diputats, els quals no evitaren la majoria absoluta del PP en el Parlament, però sí en el Consell de Mallorca.
Aleshores, la mala relació personal i política entre Munar i Cañellas va fer que la líder d’UM negociés el govern del Consell amb el PSOE. La figura emergent d’aquest partit començava a ser el jove batlle d’Algaida, Francesc Antich, que havia estat elegit cap de llista de la candidatura socialista a la institució insular. Ben aviat tots dos es varen entendre. L’algaidí seguia l’estratègia encunyada pel seu pare polític, Joan March –secretari general del PSOE balear entre 1991 i 1995–, de pactar amb UM per fer la pinça contra el PP. Així ho feren els socialistes en el Consell aquell 1995. Munar imposà la seva condició: ser presidenta de la institució, encara que només tenia dos vots dels 14 necessaris per fer la majoria absoluta. Tant el PSM com Esquerra Unida es mostraren reticents, però el pacte entre Munar i Antich tirà endavant. Així, la líder d’UM arribà a la presidència del Consell, des de la qual inicià l’enfortiment del seu partit. A partir d’aleshores, Munar va ser progressivament coneguda pels mitjans com Sa Princesa –tal com l’havia batejada Cinto Planas Sanmartí, un columnista del diari Última Hora–, una manera de reconèixer el seu enorme protagonisme –el munarat, com també fou batejat– a pesar de la migrada representació que tenia, una fase durant la qual UM dominà l’escenari polític illenc fins al 2007.
El 1999, UM assolí un diputat més i el PP no va tenir majoria absoluta ni en el Consell de Mallorca ni en el Parlament. Havia arribat el moment de la freda venjança. Cañellas ja no liderava el partit conservador, però a Munar li era ben igual. Tampoc Jaume Matas, el nou líder dretà, va ser mai sant de la seva devoció. Amb qui s’entenia a la perfecció era amb el socialista Antich. El 1999, tots dos repetiren la jugada de quatre anys abans: pactaren tant el Consell mallorquí com el Govern balear i després oferiren als dos PSM i a Esquerra Unida unir-se al seu acord. Això els irrità fort ferm, sobretot als PSM, tot i que al final acabaren per acceptar-ho.
En síntesi, el pacte suposava que Munar seguiria essent presidenta del Consell, que es faria una llei ad hoc per als consells insulars que li atorgaria al seu un poder –econòmic, institucional i polític– com mai no havia tingut, i des d’aquesta posició de privilegi UM intentaria erosionar el PP. La presidenta i els seus executius s’inventaren tota una parafernàlia institucional –ella deia que el seu Consell era «el vertader govern de Mallorca», menyspreant el balear–, que, en realitat, el que feia era glorificar Munar, que així es convertí en la peça central de la política balear. L’esquerra la necessitava si volia tocar poder i el PP no podia trencar del tot amb ella si volia tenir opcions de tornar a governar. Així que era intocable. Feia el que volia.
Tot canvià el 2007. Coincidint amb les intencions de començar a retirar-se –tenia seriosos problemes de salut–, aquell any suraren els primers escàndols de corrupció protagonitzats per ella durant el quadrienni 2003-2007, quan havia pactat –a contracor– amb el PP de Jaume Matas. Creient-se a l’estalvi de la fiscalia anticorrupció i dels jutges, Munar frivolitzà sobre les acusacions com si estigués segura que gaudia d’immunitat. Fins i tot quan fou citada a declarar, entrà a l’Audiència de Palma molt enllestida, com sempre anava, no debades cada matí passava per Llongueras i es presentava per tot en perfecte estat de revista –«Saps què passa? que soc una dona i, per tant, tothom em fiscalitza l’aspecte, no com als homes», explicà en certa ocasió a aquest setmanari–, rient i llançant besades amb la mà als seus seguidors que es concentraren a la porta per donar-li suport. Quan sortí ja no reia.
A partir d’aquell moment tot li anà de rota batuda. Va ser jutjada i condemnada a 11 anys i mig de privació de llibertat. El juliol de 2013 entrava a la presó. La seva criatura orgànica, UM, que amb tantes dificultats va evitar que desaparegués a finals de 1992, no pogué sobreviure als escàndols de corrupció, tant els d’ella com els d’un bon grapat dels seus executius: Miquel Nadal i Miquel Àngel Flaquer, els dos presidents que la substituïren, també acabaren condemnats, així com nombrosos altres càrrecs. El mes de febrer de 2011, tres mesos abans de les eleccions d’aquell any, la policia escorcollà la seu a Palma buscant més proves de la corrupció. El partit no va sobreviure.
El president d’UM d’aleshores, Josep Melia i Ques –fill de Josep Melià i Pericàs– decidí crear un nou partit, Convergència per les Illes, que el 2012, després de fracassar a les urnes de l’any anterior, es fusionà amb la Lliga Balear –una escissió del PP– per crear el PI - Proposta per les Illes. La formació de «centre autonomista», tal com es defineix, que ara aspira a tornar a determinar la política balear a partir de les eleccions de maig de l’any que ve.