Mentre sortia del Liceu dimecres denit, pensava que la producció i la posterior estrena de La gata perduda no han estat un fenomen més de la nostra vida sonora, i també que l’espectacle d’Arnau Tordera i de Victoria Szpunberg exigeix a crits una tesi doctoral (sociòlegs i filòsofs de la música, en guàrdia!), perquè aquesta proposta escènica ha tingut el mèrit –tant li fot si de forma involuntària– d’ésser un mirall i fins i tot diria que un resum perfecte de la Catalunya que va de la mal anomenada Transició a les escorrialles del procés. Si qualsevol proposta operística (i la seva recepció en una ciutat diversa i plena de tensions com és i ha de ser Barcelona) ja podria fonamentar el motiu suficient d’un estudi, una obra publicitada com el desembarcament de les classes populars del Raval a un coliseu del barri que sempre les ha mirades amb recel (recordeu les declaracions de Víctor García de Gomar sobre l’infern que pretenia “tapar-se” amb l’ajuda d’en Plensa) augmenten la necessitat de barrinar-hi amb certa profunditat. Això meu d’ara vol ser el primer tret d’una llarga cursa.
Primer, parlem del nounat. La gata perduda s’acosta molt més al gènere musical que no pas a l’operístic. Arnau Tordera ha salvat molt bé el marró de compondre una peça de gèneres diversos parcialment cantada per amateurs amb picades d’ullet a la teca habitual de les butaques liceistes (cites de Carmen, la Marxa Fúnebre del Capvespre wagnerià), salpebrada amb temes cinematogràfics d’escola Williams i harmonies de la tradició del musical català, tot plegat amb una excel·lent orquestració stravinskiana que aconsegueix la cabriola d’encastar la rumba, el rap i tutti quanti en fugats de musicalitat frenètica. El compositor també s’acull a la norma straussiana de torturar alguns cantats (cal felicitar Albert Casals, Marta Infante i sobretot Rocío Martínez per adaptar-se a una tessitura vertiginosa que només pot aguantar l’amplificació), bo i regalant un doll de frases mel·líflues als esplèndids Pau Armengol i Joan Sáez. Agraïm al compositor que els hagi matxacat la dicció: passa ben poc que una música escrita en català s’escolti en català.
Tordera sabia també que la pauta emocional d’un espectacle participatiu -l’escola verdiana i el geni Bernstein així ho demanen– té el nucli d’energia en la massa coral. Molt ben guiada per Cristina Colomer, la multitud vocal ravalera manté el pols de l’espectacle amb més fetge que potència emissora (és del tot lògic, però hi ha eines de sobra per millorar-ne la sonorització). Diria que la prestació del cor també s’optimitzaria en un espai escènic un pèl més tancat i amb una coreografia amb menys excés de moviment: perquè la música escènica funcioni no cal que els seus protagonistes sempre “facin coses”, per entendre’ns. Dit això, resulta molt difícil no commoure’s contemplant la il·lusió d’uns intèrprets tan implicats en aquesta proposta, i el mateix val per l’Orquestra del Conservatori del Liceu, el seu director Alfons Reverté i totes les agrupacions de música del Raval: si la majoria de professionals del Liceu (i d’unes quantes infraestructures del país) mostressin la meitat de compromís i alegria potser ens acostaríem lentament al primer món.
La Gata parteix d’una trama dramatúrgica que pot semblar anecdòtica, però la intel·ligència (i la traça en els diàlegs i el vers) de Victoria Szpunberg li treuen molt de suc i eleven una cacera aparentment detectivesca a una trama de contingut polític. A nivell teatral, l’espectacle milloraria molt sense una pausa que li treu molta tensió i tindria més força condensat en dues hores. Nogensmenys, pel que fa l’objectiu final de l’obra –a saber; la dignificació col·lectiva del barri en la creació d’una obra musical– no sé si la caracterització del Raval a través d’uns tòpics vetustos i d’una crítica social desfasada (de l’escola anti-Fòrum de les Cultures, per entendre’ns entre Xers) és el millor favor antídot per empoderar (ecs) la gent del barri. Mentre feia camí, aquesta Gata em recordava als espectacles col·laboratius ianquis dels anys 80, amb la seva quota d’orgull de gènere, particularitat racial i dignificació dels tolits. El problema no és anar trenta anys tard, que ja és prou greu, sinó escatir si aquest retrat social acaba anant a favor dels seus protagonistes.
És en aquest sentit que l’espectacle ravaler del Liceu demana una tesi (que podria començar, i animo al Gran Teatre a fer-ho, amb un debat obert entre creadors, responsables artístics, polítics i veïns), perquè no tinc gens clar que el paradigma de queen for a day resulti plenament efectiu a l’hora de canviar un greuge sistèmic. És important que hi hagi gent del Raval o d’altres barris humils que trepitgi el Liceu i gaudeixi d’un espectacle que sent propi per primera vegada en la seva vida? Sí, i recontrasí. Però també és important palesar si aquesta transformació és realment efectiva –a saber, si els habitants del Raval podran tornar-hi i si, paulatinament, s’enganxaran a la fal·lera per l’òpera o els musicals– o si, del contrari i com em temo, el que presenciàrem ahir és l’escenificació social d’un criat posant-se les robes de l’amo un sol vespre. Puc errar-me, i estaria encantat de fer-ho, però diria que La gata perduda és un d’aquells rentats de cara amb aparent crítica al sistema que les elits barcelonines estan encantades de promoure perquè saben que els garantirà una llarga vida.
Tot això que dic no és imputable a l’equip artístic del musical, que ha tingut fe en el projecte i ha currat de valent (cal fer menció especial a Valentí Oviedo, que ha apostat per l’espectacle amb molta tossuderia, en contrast amb la parsimònia del seu director artístic), però l’òpera sempre s’ha d’analitzar en un context teatral (em refereixo a l’espai físic on s’estrena) i en el si d’un tot social. I ahir, mentre la majoria de ravalers impostaven orgull i es feien fotografies al Saló dels Miralls del Liceu, jo no podia apartar els ulls dels espectres de l’Amfiteatre on el president Aragonès i companyia aplaudien a cor què vols i algunes mòmies de la sociovergència com Ernest Maragall o Albert Batlle somreien felinament tot admirant l’enèsim espectacle que els esmena la plana. Quan acabi la representació de demà, insisteixo, la majoria del públic que ha visitat el Liceu no hi tornarà més, molts d’ells pel simple fet que no poden pagar les entrades d’aquest teatre públic (sic). L’han conquerit breument, però mal que els pesi mai no serà seu.
Això que us explico forma part del que no es veu. Insisteixo, d’aquest esdeveniment cal fer-ne una tesi. L’escriuria jo, però soc un d’aquells mixos engreixats i ganduls que prefereixen fer esmenes que no pas crear alguna cosa de nou (la consuetud conforma un ofici tan antic om nefast). La novetat, encara que sigui una intenció, és un privilegi dels creadors. Ahir al Liceu n’hi havia a centenars. Els felicito i, certament, els envejo. Però no crec que aquesta Gata aconsegueixi alliberar-los del seu pou, ni molt menys acostar-los a unes butaques roges que no veuran mai més en sa puta vida.