A les vostres pantalles teniu un miracle. Perquè si EL TEMPS ha aconseguit publicar 2.000 números vol dir que, efectivament, els miracles existeixen.
Som al número 13 de la plaça d’Alfons el Magnànim de València, just al davant de l’estàtua de Jaume I. És divendres 7 d’octubre de 1977 i al despatx del notari Daniel Beunza està a punt de constituir-se Edicions del País Valencià, SA, una societat que, tal com resa l’article segon de l’escriptura en qüestió, “tendrá por objeto la publicación por cuenta propia de impresos periódicos y aquellas actividades industriales o comerciales que tengan relación directa con ésta por su carácter informativo o editorial”.
Fa unes poques hores que han ferit el jove Miquel Grau a la plaça dels Cavalls d’Alacant. Li han llançat una rajola al cap des d’una balconada —per la qual morirà deu dies després— mentre penjava cartells de la manifestació del Nou d’Octubre. Una marxa en defensa de l’autonomia que esdevindrà multitudinària, amb més de mig milió de participants. Una fita històrica.
“Quizás fue la más unánime y mayor manifestación conocida en Valencia, con la profusión de todo tipo de pancartas y banderas republicanas y de cuatro barras con franja y sin franja azul”, es pot llegir en el diari Las Provincias. El País Valencià es troba en estat d’ebullició i aquest setmanari n’és conseqüència directa.
A la seu notarial s’han donat cita els promotors d’Edicions del País Valencià, amb la parella formada per Eliseu Climent i Rosa Raga al capdavant. Cadascú dels compareixents aporta la mateixa quantitat de diners: 50.000 pessetes.
Tots? Tots no. L’escriptor Joan Fuster, enormement influent en la intel·lectualitat autòctona gràcies a una obra que ha reconnectat el poble valencià amb les seues arrels catalanes, es duu la mà a la butxaca i posa una pesseta a taula.
Una pesseta tan simbòlica com realista. “Per al que ha de durar…”, remuga amb una mordacitat marca de la casa. Per bé que l’article quart indica que “la duración de la Sociedad será indefinida”, ell ni tan sols té l’esperança que puga començar a rodar.
“Qui hi ha d’escriure, si no hi ha periodistes que escriguen en català, a València?”, es pregunta. Des del nord, el conseller de Cultura català, Max Cahner, tampoc no exhala gaire optimisme. I amb tota la raó. En una trobada de Climent amb tres desenes de periodistes catalans celebrada a Vic, cap d’ells no mostra interès per establir-se a València. Les expectatives d’èxit són remotes.
Fa prop de mig segle del tancament de l’últim setmanari valencià en la llengua del país, El Camí, que va abaixar la persiana després dels fets revolucionaris de 1934 a Astúries i Barcelona. La seua vida, a més, havia estat més aviat efímera: dos anys i mig.
Quan tanca?
No eren els únics escèptics. Ni de bon tros. De fet, la revista va tardar a materialitzar-se. El primer exemplar d’EL TEMPS va nàixer a les acaballes de maig de 1984. A les portes de l’estiu, per allò de complicar les coses una mica més. En veure-la impresa, el pilotari Paco Cabanes, Genovés, no va poder evitar la ironia: “Un setmanari en valencià? Quan tanca?”.
Un any abans, en 1983, l’empresa editora havia difós un fullet que recollia els resultats d’un estudi elaborat per la Facultat de Sociologia de la Universitat de València, segons el qual la predisposició d’adquirir un producte d’aquestes característiques era més elevada que no imaginaven molts. És possible un setmanari en català al País Valencià, n’era el títol.
Malgrat la nòmina potent de col·laboradors, la precarietat del projecte era evident. En el primer número, qui n’era director, Francesc Pérez Moragón, no se n’amagava gens: “EL TEMPS ix al carrer amb un aire modest, amb poques pàgines i amb una presentació tipogràfica simplement correcta. Resulta fàcil deduir, per tant, que no pertany a cap grup de pressió econòmica important, ni a cap força política establerta. No té més elements de treball que el capital aportat en quantitats sempre menudes —5.000 pessetes— per gent que molt sovint no podia posar-n’hi més: això i uns milers de subscriptors que garanteixen, en principi, la viabilitat del setmanari. Cal que, tant les aportacions en compte de participació com les subscripcions, augmenten”. I rematava: “El naixement d’un setmanari com el nostre significa, així ho creiem, un motiu d’esperança i d’estímul. La seua continuïtat serà un dels termòmetres que permetran mesurar si la recuperació del malalt és possible o si el país està realment en aquell procés d’agonia que alguns han augurat”.
Però, com ha quedat dit, en la primera etapa hi havia un planter excepcional. Hi escrivien Joan Fuster, Ramon Barnils, Valentí Puig, Joan Francesc Mira, Manuel Vázquez Montalbán, Vicent Ventura, Quim Monzó, Josep Vicent Marquès, Julià García Candau, Manuel de Pedrolo, Montserrat Roig, Pere Gimferrer, Fabià Estapé, Xavier Vinader, Manuel Vicent, Joan de Segarra, Ignasi Riera o Sergi Pàmies.
Genis que convivien amb el talent d’uns redactors —Miquel Alberola, Ferran Torrent, Adolf Beltran, Ismael López Belda, Vicent Martí, Fúlvia Nicolàs, Vicent Partal, Mercè Ibarz, Enric Sòria…— que en molts dels casos tindrien un recorregut triomfal més enllà del setmanari. I amb directors d’estils ben diversos —de Pérez Moragón, entre 1984 i 1986, a Vicent Sanchis, de 1986 a 1988; de Josep Ramon Lluch, entre 1988 i 1990, a Oriol Castanys, fins al 1991; d’Assumpció Maresma, entre 1991 i 1995, a Joan Marí, de 1995 a 1997...— que hi van deixar empremta.
Quan la criatura va complir cinc anys de vida, l’editor, Eliseu Climent, va recordar en una carta als lectors aquells inicis trontollosos, en què no sols es qüestionava la viabilitat del projecte, sinó també la seua fesomia: “Personalitats ben significatives estaven només per una revista valenciana estrictament, mentre que els més decidits —i els anys ens han decantat la raó— volíem un setmanari valencià normal, i, per tant, que explicara a Catalunya, València i Balears la realitat de la nostra societat”.
D’ací l’existència de tres seus estables a València, Barcelona i Palma. En el primer cas, de 1984 a 2006, a l’avinguda de l’Oest —a tocar del barri Xino que tan bé reflectiria Torrent en les seues novel·les—, i des de llavors, a l’edifici de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC), a un pas del Mercat Central, la Seu. A Barcelona, el trànsit per diferents redaccions entorn de Ciutat Vella —al costat de la més fugaç de totes, amb un preu de lloguer sorprenentment baix, de seguida es va poder comprovar que traficaven amb drogues— va culminar amb la que EL TEMPS ocupa de fa més de 30 anys, situada al número 121 de la rambla de Catalunya. Una ubicació igualment privilegiada, com la del cor de Palma —al carrer de l’Almudaina, entre la catedral i el call jueu—, on el redactor Miquel Payeras treballa des del 1989.
De Ràdio Zero a les revistes zero
Abans de l’1, van dissenyar-se —i escriure— dos números zero. La por era gran i les vacil·lacions, constants. No debades, en paral·lel a la idea del setmanari, bategava la de muntar una emissora radiofònica: Ràdio Zero, havia de dir-se. Perquè el zero és el no-res, però també l’inici de tot.
Ja hi havia uns estudis a punt, amb una antena al terrat, per tal d’estrenar les emissions en proves; s’havien invertit alguns diners en l’adquisició de material musical… No obstant, una telefonada de la Generalitat Valenciana va desbaratar aquell pla: “Si fas una ràdio, la prohibirem”, van comentar-li a Climent perquè s’estalviara l’intent.
Aquell episodi va permetre de concentrar els esforços en la via impresa. L’opció d’un diari era inassumible i únicament calia determinar la periodicitat de la revista que s’estava gestant. Com que una de mensual no hauria tingut prou impacte, es va decidir que seria setmanal. A més, els setmanaris vivien una època dolça.
I el nom? El Temps encisava Climent, però va comprovar que ja estava agafat. El periodista Jordi Maluquer —un dels cofundadors del diari Avui, mort enguany— l’havia registrat, tot i que mai no havia arribat a utilitzar-lo. Amablement, va cedir-lo perquè, aleshores sí, EL TEMPS fora una realitat.
A més, l’enyorat Barnils va guiar Climent sobre el tipus de periodisme —de periodistes— que li convenia a aquella publicació encara incipient. Ell va formar-ne uns quants a través del curs de periodisme d’investigació que impartia. I va efectuar una recomanació que l’editor no ha respectat del tot: “No poses mai una senyera a la portada!”.
I és que, en efecte, l’objectiu d’EL TEMPS havia de ser la normalitat. Esdevenir un setmanari d’informació general homologable a qualsevol altre d’Europa. Amb les limitacions imposades pels mitjans disponibles, és clar, però amb la intenció d’escriure sobre qualsevol tema. Fer periodisme en català, tan simple —i en el cas valencià, tan difícil— com això.
En la columna que va publicar el 6 de juny de 1994, quan el setmanari va complir 10 anys, Mira girava la vista enrere i ho resumia de manera eloqüent: “Ningú no hi donava un duro, ara es pot dir. Van donar uns pocs duros monetaris alguns milers de persones, bones ànimes del bon país, sense les quals res no hauria estat possible. Però no donaven un duro, políticament i moralment, els qui més haurien d’haver donat suport al projecte. ‘Esteu bojos’, era el comentari més amable. L’editor pensava amb puresa, com el personatge de l’Espriu, i els savis i els instal·lats en dignitat l’animaven dient: ‘T’ensorraràs’. Un dia l’editor i jo ens vam aturar a pensar amb puresa els dos junts, i vam dir: si açò dura cinc anys, ja haurà valgut la pena, almenys haurem demostrat que era possible, potser també el país és possible i no ho sap”.
En aquell desè aniversari, va inaugurar-se un “servei On Line” capdavanter a l’Estat espanyol. “EL TEMPS serà el primer mitjà d’informació d’aquest país que obrirà un servei informatiu via ordinador. Amb això la cultura catalana entrarà en les autopistes informatives, la clau de la comunicació del segle XXI”, escrivia Vicent Partal, el seu impulsor.
Corria el 1994 i Internet era un absolut desconegut per a la pràctica totalitat de la població, però aquest servei donava accés a alguns articles de la setmana, a un arxiu amb peces anteriors i a un fòrum de debat sobre temes d’interès.
De les primeres passes indecises, deu anys abans, a esdevenir pionera en la revolució digital que capgiraria els nostres hàbits informatius, la revista sempre ha deixat molt clara la seua voluntat de modernitzar-se, de ser cada dia més útil als seus lectors. De proporcionar-li continguts de proximitat —amb una aposta nítida pel reportatge i l’entrevista— complementats amb d’altres de l’estranger, siga amb col·laboradors propis o mitjançant els convenis amb mitjans de referència com ara Der Spiegel o The Economist.
Amb un lloc web, www.eltemps.cat, en què es poden consultar totes les revistes, però que també aporta notícies d’actualitat que no apareixen en l’edició impresa. Als seus 38 anys i mig, EL TEMPS fins i tot compta un fill —el portal tempsarts.cat— nascut en 2018, que dissecciona tota la informació relacionada amb el món artístic dels territoris de parla catalana.
De qualsevol manera, no era tan estrany que Fuster només estiguera disposat a jugar-se una pesseta per un projecte com aquest. Sabia que la seua supervivència depenia d’un miracle. I desconeixia que els miracles, ves per on, sí que existeixen.