L'any 1992, Sau publicava un dels seus himnes que acabaria sent referent per a molts activistes de l’època. Al crit d’“Això es pot salvar” cridaven a defensar rius, camins i boscos. El mateix any, Brams creava escola amb la consigna “Si ens destrossen les contrades, alçarem les barricades” que feia de tornada del tema “Som a Girona” en un moment en què el desenvolupisme urbanístic era encara més hegemònic que ara. Va ser l’any, també, en què un grup de joves es va llançar a protegir del totxo la platja de Castell a Palamós (Baix Empordà).
Actualment, el país és ple de persones i col·lectius que sostenen campanyes per aturar projectes que amenacen aquests entorns naturals i paisatges. Del port de València als Pirineus, de la Costa Brava a la mallorquina. Veïns, activistes, que tot sovint s’emmirallen en lluites del passat que han aconseguit salvar un tros de territori treballant per tenir la mateixa sort.
És cert que aquestes lluites no sempre són capaces d’evitar que s’imposin les dinàmiques del capitalisme extractiu. Tan cert com que els darrers quaranta anys, la determinació i organització de moltes persones han pogut preservar indrets profundament valuosos.
D’exemples, no en falten de cap a cap de la nostra geografia. La lluita de la Plataforma en Defensa de l’Ebre per evitar el transvasament, la de Salvem l’Horta contra els plans de Rita Barberà, la de les protestes contra el Gran Domini dels Pirineus a la Catalunya del Nord i contra l’obertura de mines a Salau, Pallars endins. També la de Salvem Castell a la costa empordanesa, la dels veïns de Callosa d’en Sarrià (Marina Baixa) contra l’especulació a la serra de Bèrnia i la lluita contra el fracking a la comarca dels Ports. O la del GOB Menorca per conservar l’Albufera des Grau i la del GOB Mallorca en defensa des Trenc.
La llista podria seguir, però el destacat és que són victòries que sostenen el medi ambient en un context d’emergència climàtica i que són constitutives de vincles socials.
Valor
Si aquestes lluites s’incentiven és perquè la societat confereix certs valors als espais naturals. Tesa Giner, veïna de Villores, és una de les activistes de la Plataforma Anti-Fracking que des de 2012 s’oposà a les prospeccions per extreure hidrocarburs a la comarca dels Ports. “Ací dalt, el paisatge és una de les poques riqueses que tenim. Hi ha poca indústria i el que fa que hi haja serveis turístics és el valor ecològic del paisatge que afortunadament està prou intacte i té boscos de valor”, relata. Davant els riscos de les prospeccions, tenien “ganes de defensar el territori perquè vèiem que era una barbaritat i una amenaça per al paisatge i la salut” i, a més, pensaven que “calia anar cap a un altre model energètic perquè el petroli és finit”.
Susanna Garcia, palamosina i membre de Salvem Castell, recorda que l’any 92, quan va començar el moviment ciutadà per preservar la platja, pensaven “que la Costa Brava ja havia patit prou espoli urbanístic” i que, per aquell indret, encara intacte, “valia la pena lluitar perquè continués igual com ho havíem conegut des de petits els que som d’aquest territori”. Garcia sap que el valor paisatgístic i ecològic de l’espai és immens, però recorda que per a ells també era com “defensar l’últim reducte de l’espoli que s’havia fet en pro de l’economia turística, per la qual s’havien justificat veritables barbaritats”. Plantaven cara a l’especulació per reivindicar que “la Costa Brava tenia un passat que s’estava perdent”, fet que els generava una “certa nostàlgia pel valor històric i pel dol que representa perdre aquests espais”. Destaca que, “curiosament, qui més s’hi va apuntar va ser la gent gran que recordava un territori harmoniós, amb una certa continuïtat i convivència amb la natura. Amb el turisme havien vist aquesta transformació, en algunes èpoques molt salvatges”.
Unes idees que ressonen quilòmetres endins al Mediterrani. Miquel Rayó, que fou president del GOB Mallorca, recorda la lluita per protegir la platja des Trenc d’una manera similar. “Era la platja més gran que hi havia a Mallorca gairebé sense organitzacions. Tenia una barra dunar molt ben conservada”. La mobilització, durant els setanta i els vuitanta, va coincidir amb el moment de començar a percebre que “el paisatge s’anava deteriorant o perdent, i vam aconseguir idealitzar-lo”.
“Eren anys de molta passió”, recorda Miquel Campos, president del GOB Menorca, quan pensa en la lluita per protegir l’albufera des Grau de finals dels setanta i principis dels vuitanta. Explica que els que van començar a lluitar per protegir l’espai eren gent que “sortien cada setmana d’excursió i van fer un inventari bastant exhaustiu dels valors naturals que hi havia a l’illa. Quan van detectar les agressions, van decidir que calia reaccionar davant la pèrdua de patrimoni natural”. En aquell temps encara eren “veus minoritàries”.
Des de Callosa Sostenible van aconseguir evitar el 2015, i com a mínim fins al moment, que s’alcés una urbanització als peus de la serra de Bèrnia. A Callosa d’en Sarrià. Dani Montiel, membre del col·lectiu, explica que és una zona “a la qual la gent li té molta estima, és un lloc molt passejat”, a més de ser una zona d’especial protecció per a les aus i de tenir-hi “les ruïnes d’un castell molt gran, possiblement musulmà, que hauria d’estar protegit, però està abandonat”. Així i tot, la seva lluita també era per un cert model de poble i posa d’exemple una vila veïna, la Nucia: “És preciós de veure, però no hi ha negocis, només residències, la gent del poble acaba marxant al costat. Callosa té molta més vida. La Nucia són urbanitzacions i més urbanitzacions, on la gent no es coneix, el valencià s’ha perdut i la nostra cultura no existeix. Només 3.000 persones de les 40.000 que hi viuen són de la Nucia i no hi pinten res, són una minoria insignificant”.
Per Montiel, que Callosa segueixi aquest camí “no és prosperar, és destruir”, perquè malgrat que “molta gent intenta separar el discurs cultural de l’urbanístic, les dues coses van juntes. Desenvolupar un poble no és només fer cases”.
Una idea similar del que havia de ser la ciutat de València tenien, i tenen, els membres de Per l’Horta, que cap al 2015 van aconseguir aturar el pla urbanístic de Rita Barberà. Una campanya que va mobilitzar molta gent, perquè, segons Lorena Mulet, “l’horta són les arrels, la identitat, el que ens identifica i ens ha donat vida... Un poc és la raó de ser de la ciutat”. En destaca el valor patrimonial, de la tradició i la infraestructura que es conserva i, a més, el valor ambiental com a pulmó verd que “ajuda a combatre la calor, ens dona suport per a les pluges que cada vegada seran més intenses i posseeix un sistema de reg que ajuda a prevenir inundacions; és un gran corredor de biodiversitat i té un gran valor productiu agrícola”. L’activista destaca que “continua sent el rebost de la ciutat de València i una garantia de seguretat per a un futur incert”.
Una garantia de vida per a la població com la que representa el riu per als habitants de les Terres de l’Ebre. Susanna Abella és una de les persones que fa anys que lluita amb la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE). “Estem a la perifèria i això fa que sigui un territori que ha mantingut la seva identitat. El riu ens uneix a tots. Valia la pena preservar aquest valor ambiental, també per un factor econòmic, la gent viu directament o indirectament d’ell. A part d’identitat, és el nostre passat, present i futur”, descriu l’activista.
En el seu cas, diu que la PDE no ha estat mai, estrictament, “un moviment ecologista”. “Som ciutadans normals i corrents, però entenem que els valors ambientals de l’entorn on vivim són privilegiats”, observa. Aquesta descoberta dels valors ambientals, diu, “fa guanyar autoestima i és l’element primordial en qualsevol lluita en defensa del territori, ens ha donat autoestima per sortir a defensar el riu al carrer i no tenir vergonya que, potser, des de la gran ciutat ens diguin que som de poble; ho som, no passa res, però tenim un espai preciós per defensar i un lloc on volem que visquin els fills, nets i els que venen darrere”.
Al final, tot es resumeix a això, a fer respectar el lloc on vius, la terra que trepitges. A l’Alt Àneu viu en Jaume Compte de Salvem Salau, que es va oposar a l’obertura de mines a la zona d’Isil. Unes muntanyes, a l’Alt Pirineu, que els interpel·laven, perquè “per a uns és el lloc on desenvolupar la seva activitat personal, per a altres és important pel paisatge i per a altres per la fauna... Sigui com sigui, tothom el reconeix com un espai singular”. Destaca que, “tradicionalment, és una muntanya que té fama de ser bona zona ramadera a l’estiu”, que té “bona activitat turística” i, en resum, que “és un recurs important per a tota la vall”. Al final, agrupar totes aquestes perspectives va ser, per a ells, la clau de volta per mobilitzar-se: “És important tenir una idea comuna i deixar de banda les idees particulars. L’objectiu és salvaguardar la zona, alguns amb interessos naturalístics i altres perquè les activitats es veuen perjudicades”.
Dos fronts
Per a tots aquests moviments, les manifestacions a peu de carrer van ser un element imprescindible, de la mateixa manera que ho va ser el fet de rondar pels pobles a fer taules informatives on es conscienciava i es debatia amb els veïns. Algunes, van ocupar portades de diaris i van omplir fins dalt les seccions de cartes al director mentre s’afartaven de recollir signatures. Unes altres passen més discretes.
Tot aquest múscul públic, però, sovint va acompanyat d’una feina de formigueta que es fa de portes endins i, en molts moments, acaba sent clau la batalla legal i amb l’Administració. Montiel, de Callosa Sostenible, explica que ells mai havien “lluitat contra l’Administració”, i que quan van començar a intentar preservar la serra de Bèrnia van “començar llegint tota la burocràcia i el projecte”, perquè “calia conèixer les normes del joc per guanyar”. Montiel destaca que “els teus arguments per defensar el territori poden ser molt bonics, però no serveixen de res si hi ha unes altres normes de joc, per molt injustes que siguin”. A més, diu, “normalment, com en el nostre cas, hi passen per sobre incomplint la normativa, però el joc està mal fet: si ningú no ho assenyala, el joc va endavant”. La seva tasca, doncs, va consistir a “trobar els forats que se saltaven”.
Jaume Compte, de Salvem Salau, també recorda la intensitat d’aquesta feina. “De vegades, les al·legacions es fan molt alegrement i sense fonament tècnic, només dient que la gent està en contra. Nosaltres vam tenir la sort de comptar amb gent especialista en geologia a la plataforma. Ens vam mirar el tema, vam estudiar, vam anar sobre el terreny…”. Això els va permetre “ficar cullerada en una cosa que crèiem que s’havia de fer” per preparar l’informe que acabaria tombant el projecte.
En d’altres casos, com el de Castell, aconseguir una sentència favorable del Tribunal Suprem va ser clau perquè la Generalitat accedís a protegir la platja. “El moviment ciutadà, per si sol, és potent, però, si no hi ha la via judicial al darrere, queda una mica coix”, corrobora Susanna Garcia.
Sovint també hi ha una feina de negociació amb els partits que ve reforçada i acompanyada per la pressió de la mobilització. N’és un exemple la lluita contra el transvasament de l’Ebre, i Susanna Abella ho recorda bé: “S’havia treballat molt amb el PSOE perquè veiessin que hi havia altres solucions. Tot això era una feina feta. Si el PSOE no hagués vist que podia resoldre-ho i no tenir problemes amb l’aigua, no hauria aturat el transvasament. Van veure que hi havia alternatives millors, més econòmiques, socialment més acceptades i que tindrien finançament europeu”. Abella, però, matisa de seguida: “Això no vol dir que ens fessin el favor de la seva vida, van aprofitar l’avinentesa”.
El llegat
L’impacte de les mobilitzacions en defensa del territori, però, de vegades s’estén més enllà de la fita d’aconseguir que es protegeixi l’espai. Per exemple, com a element cohesionador. “Ací la plataforma era de totes les comarques, ens va cohesionar”, remarca Tesa Giner des dels Ports, “hi ha tres poblacions grans, Morella, Vilafranca i Sant Mateu, i s’hi van fer manifestacions importants, però després se’n van fer moltes més... Era un poc l’orgull de dir que es volia defensar aquesta terra”. Alguna cosa semblant va passar a l’Ebre, on, segons Abella, “la lluita contra el transvasament va fer llimar distàncies entre pobles”.
Un romanent que Campos, de GOB Menorca, també reconeix. “La consciència encara hi és, el tema no ha parat de créixer i el GOB ha adaptat el seu discurs a la realitat de cada moment i ha treballat per proposar alternatives”. Explica que “a Catalunya la gent s’identifica molt amb la llengua, a Menorca la gent s’identifica molt amb el territori. Hi ha un espectre ample de gent que està gelosa del territori”.
Mulet, de Per l’Horta, considera que la seva lluita va fer “un punt clau en el context de lluita contra les amenaces del territori actuals” i que, en ser un moment de trobada d’espais molt diferents, s’hi van “crear aliances que encara continuen i que van donar esperança que les coses es poden canviar”. A més, creu que la defensa de l’horta “va ser una de les claus perquè, l’any 2015, arribara el govern d’esquerres” tant a la ciutat de València com a la Generalitat.
Les victòries, per cert, tenen un impacte en la memòria. “La paraula transvasament continua essent tabú. Ningú no s’atrevirà a fer servir-la durant molt temps mentre quedi consciència col·lectiva d’aquest moviment social”, es felicita Abella Ells, diuen, no trigaran a mobilitzar-se, perquè “les agressions a l’Ebre no s’han aturat” i impliquen territoris que van molt més enllà del Delta, com l’impacte que suposen per al cabal i la salut del riu els embassaments o l’agroindústria. “En definitiva, és una lluita per un model de vida molt més saludable que el que ens porta la societat consumista en què vivim”, conclou convençuda. •
Els Ports contra el ‘fracking’
El setembre de 2012, l’empresa Montero Energy Corporation —vinculada a la canadenca R2 Energy— va demanar permisos per estudiar possibles prospeccions d’hidrocarburs a la zona dels Ports i el Maestrat. La seva voluntat era fer-ho a través de la tècnica de fracturació hidràulica, basada a injectar algun material a pressió al subsol amb la voluntat d’eixamplar les fractures del substrat rocós i facilitar l’extracció dels hidrocarburs.
Poc després, l’octubre del mateix any, naixia la Plataforma Anti-Fracking, davant la preocupació de l’impacte ambiental i paisatgístic que podien tenir aquestes prospeccions. La plataforma va organitzar algunes de les manifestacions més grans fetes fins ara a la zona, com la de maig de 2013 a Morella. La protesta va recollir el suport de la majoria de municipis de la zona, així com l’associació turística de la comarca.
Al cap de poc, el juliol de 2013, la Diputació de Castelló desaconsella continuar endavant amb el projecte. Al setembre, però, la Generalitat Valenciana —també en mans del PP— concedeix els permisos a l’empresa. En paral·lel, hi ha tot un procés de presentació d’al·legacions, on se’n recullen més d’un miler, acompanyades de prop de sis mil signatures. Finalment, i després d’anys de pressió popular, el desembre de 2017, la Generalitat Valenciana —ara governada pel PSPV i Compromís— desestima el projecte.
Protegir un reducte sense urbanitzar la Costa Brava
Era principis dels noranta, el totxo anava a tot gas i el Pla general d’ordenació urbana (PGOU) de Palamós preveia, per a la zona de la platja de Castell, dos centenars llargs de cases, un hotel i un possible camp de golf. No era res que no hagués passat ja en altres cales de la Costa Brava. Seguia la norma.
El 1992, però, un grup de joves decideix impulsar Salvem Castell amb la voluntat de preservar una de les poques platges que restaven pràcticament verges (o, com a mínim, sense urbanitzar) a la zona. Seguirien anys de mobilització. Es van arribar a recollir més de 13.000 firmes per aturar el projecte i, finalment, el 1995, van aconseguir forçar que l’Ajuntament convoqués un referèndum sobre la qüestió. Amb un 56% de participació, gairebé el 70% de la població va votar en contra d’urbanitzar Castell. L’Ajuntament va modificar el PGOU per fer un canvi d’usos de la zona.
La tranquil·litat, però, no va arribar fins al 2002. Després d’un llarg procediment judicial, el Tribunal Suprem va obligar la Generalitat a aprovar definitivament la requalificació del terreny que havia aprovat el consistori municipal i a protegir aquest espai únic.
Salvar Es Trenc, al caliu de sa Dragonera
Es Trencés una de les platges d’arena més extenses de Mallorca sense urbanitzacions. Just darrere hi ha el salobrar de Campos, una de les zones humides més importants de l’illa després de l’albufera d’Alcúdia. El 1975, un grup de promotors suec va presentar un projecte per fer-hi promocions urbanístiques, Skandia Plan, que el 1976 comportà la redacció d’un pla parcial i urbanitzador.
Davant d’això, el 1977 s’inicià una campanya de protecció de la zona per part d’incipients moviments ecologistes, com el GOB Mallorca, nascut el 1974. Les mobilitzacions —que van rebre el suport de figures com Joan Miró o Tomeu Penya—, sovint en contra de la població local de Campos, van tenir fruit quan el novembre del 1983 el Parlament de les Illes Balears va aprovar una proposició no de llei en favor de protegir es Trenc.
El setembre d’aquell mateix any, una manifestació va reunir 10.000 persones a Palma per demanar la protecció de la zona, al caliu de la victòria recent que s’havia aconseguit protegint sa Dragonera —en una de les lluites més emblemàtiques de la Transició a les Illes. També s’inicià el projecte de llei per protegir la zona: el 31 de maig el Parlament aprovava una llei que declarava es Trenc com a àrea natural d’especial interès amb els vots a favor d’Unió Mallorquina, el PSOE i el Partit Socialista de Mallorca.
Tombar el gran domini de l’esquí
El desembre de 2015, els batlles de quatre poblacions del Capcir i la Cerdanya van anunciar la voluntat d’enllaçar les seves estacions d’esquí amb la voluntat de crear el complex esquiable més gran dels Pirineus. El projecte nord-català, conegut com a Gran Domini, preveia la creació de 40 km de pistes d’esquí i 9 km de remuntadors.
El projecte afectava zones protegides pel projecte europeu Natura 2000 i incloses dins el Parc Natural Regional del Pirineu Oriental. Tot plegat va fer activar diferents moviments socials i ecologistes de la zona, així com alguns veïns que veien una absurditat a invertir els diners que requeria un complex d’aquesta mena en un projecte que presentava dubtes de viabilitat a llarg termini pels impactes del canvi climàtic.
El setembre de 2016, però, les al·legacions presentades pel col·lectiu ecologista Charles Flahault tingueren el seu fruit. Després de revisar el projecte, el Ministeri de Medi Ambient francès acabaria considerant que aquest era incompatible amb la protecció que tenia aquesta zona del parc natural regional.
Albufera des Grau, epicentre del parc natural
A principis dels anys 70, coincidint amb les acaballes del franquisme, es planifica en el terme municipal de Maó la construcció de la urbanització Shangri-La, destinada especialment a compradors estrangers i que preveia també un camp de golf i un port esportiu. Se situava a la zona de Llimpa, al vessant sud de l’albufera des Grau. Un espai que, en un article publicat el 1977 a El País, es definia com una de les “reserves paisatgístiques i ecològiques més importants per al Mediterrani”.
Qui liderava l’operació era l’empresa Urbanizadora El Grao, SA, presidida per Javier de Godó i que el 1972 s’havia interessat pels terrenys propietat de la família March.
El 1974 comença a créixer la contestació social en contra del projecte, impulsada per alguns grups naturalistes emergents. En especial, a partir de 1977, el GOB Menorca. Tot i que les obres estaven avançades, en els primers anys de mobilització s’aconsegueix paralitzar-les. El projecte queda latent fins que, el 1982, el PSOE, amb majoria absoluta a Maó, revisa el PGOU i aposta per legalitzar la urbanització. El pic de mobilitzacions ho frena de nou, amb una important campanya d’enviament de cartes als diaris principals i recollida de firmes.
El 1986, el Parlament balear ho declara àrea natural d’especial interès. Es compren alguns terrenys i es llancen a terra alguns xalets, tot i que avui dia encara en queden alguns fora d’ordenació. Finalment, el 1995, la zona de l’albufera des Grau es declara parc natural.