-Per què ha sentit la curiositat de saber com es recorda la via bàltica en aquests tres països més de trenta anys després?
-Tot sorgeix a partir del recorregut a peu que va fer l’escriptor i periodista letó Otto Ozols al 2016, que van recórrer la via catalana des d’Alcanar fins al Pertús. Ho vaig trobar interessant, no vaig pensar-hi més enllà i jo, en el context de l’aplicació del 155, em vaig quedar sense feina perquè treballava al Diplocat. Vaig trobar temps lliure i vaig voler fer una mostra d’agraïment als països bàltics recorrent la seva via, de la mateixa manera que Ozols havia recorregut la via catalana. En aquell moment no sabia que faria un llibre, encara. Només volia caminar.
-La via catalana del 2013 va emular aquella cadena humana. Hi va haver, considera, massa ingenuïtat a l’hora de comparar les situacions de Catalunya aquell any i dels països bàltics a finals dels vuitanta?
-No sé si hi havia ingenuïtat, sí que sé va ser una bona idea. Perquè la via bàltica s’ha emulat en molts països, com ara a Hong Kong i a tot arreu on s’ha volgut expressar el desig de recuperar o de fer conèixer la sobirania nacional, i és lícit que es vulgui emular, perquè la via bàltica va ser un model d’èxit. Si hi va haver ingenuïtat? Potser falta conèixer la segona part de la història que explico al llibre, que tracta els drames i els problemes que van patir els països bàltics per assolir la independència.
-Si haguera de fer una diferència fonamental entre els països bàltics i Catalunya pel que fa a l’objectiu d’aconseguir la independència, quina seria?
-Li diré un punt en comú i una diferència. En primer lloc, com a punt en comú, és que hi ha la voluntat de la nació de demostrar que existeix arreu del món. La diferència seria la situació de desmembrament de la Unió Soviètica, que va representar una finestra d’oportunitat per als països bàltics i per a molts altres països.
-També hi ha, potser, un factor fonamental: a Catalunya hi ha una majoria independentista, però no sembla, ni de bon tros, tan àmplia ni tan convençuda com la dels països bàltics...
-Aquest no és un tema que tracti al llibre i no sabria què dir en aquest sentit.
-El que sí que es constata és que als països bàltics hi ha una gran simpatia pel moviment independentista català. Ho ha notat?
-Alguns dels entrevistats ho expressaven. Jo sempre em presentava com a català quan feia les entrevistes. No els hi preguntava sobre Catalunya, però alguns sí que s’animaven a parlar sobre la situació al país, sobre com ho haurien fet ells al 2017 o sobre com es veu Catalunya des dels països bàltics. Jo no els hi preguntava mai, eren comentaris espontanis per part d’alguns dels entrevistats.
-De les observacions que van fer sobre Catalunya al 2017, hi va haver alguna que li cridara l’atenció?
-Un entrevistat que va estar enviat als gulags de Sibèria als vuitanta per les seves activitats subversives a favor de la independència de Letònia em va dir que cap independència s’assoleix sense esforços ni sacrificis, però que cal estar preparat per quan vingui el moment i sorgeixi l’oportunitat.
-Quin dels tres països bàltics li ha recordat més a Catalunya?
-És difícil de dir. Possiblement, Estònia és el que està més allunyat de nosaltres, perquè és un país clarament nòrdic, molt digitalitzat i amb pocs trets en comú amb la cultura mediterrània. A Letònia vaig percebre molta simpatia per Catalunya allà on anava, però no sé si la gent amb qui parlava era representativa del país. I Lituània, al ser un país de tradició catòlica, la gent era més oberta i receptiva, però hi vaig percebre menys coneixement sobre Catalunya.
-És curiós que al llibre, alguns dels testimonis amb què parla contraposa la cooperació entre els països bàltics, malgrat les diferències que hi ha entre tots ells, amb la descoordinació entre els estats que integren la Unió Europea.
-La referència a la Unió Europea com a comparativa amb la Unió Soviètica la va fer una única persona dels 31 entrevistats. Però també és cert que un altre dels entrevistats, diputat al Parlament de Letònia, em va dir que la seva cooperació interbàltica podia ser un exemple perquè la UE funcionés millor. Per tant, hi havia aquestes dues visions: la que pensava que la UE podia acabar amb la identitat de les nacions o la que apostava per la cooperació decidida entre països.
-Ha notat que Letònia, Lituània i Estònia viuen amb més por l’amenaça russa ara que no fa uns anys?
-Crec que viuen amb la mateixa por, perquè ells ja tenien clar que això que està passant ara acabaria passant. Ho estan passant molt malament a nivell econòmic amb la pujada de la inflació, però jo admiro molt la seva determinació de seguir endavant i de plantar cara al xantatge de Putin, fins i tot donant exemple a altres països d’Europa, com ara Alemanya.
-En canvi, també és curiós que bona part de la població, segons explica al seu llibre, especialment els més joves, desconeixen o no tenen massa clar què va ser la Via Bàltica.
-És la primera sorpresa que vaig tenir, perquè crec que al nostre país tothom té, més o menys, una opinió sobre la guerra civil, encara que no l’hagin viscut, però és un episodi que coneixen gràcies a la transmissió generacional. Em va sorprendre que molts joves bàltics no recordessin la via bàltica, cosa que no agradava a la gent més gran, de quaranta anys cap amunt, preocupada perquè els més joves estaven un tant despreocupats, potser perquè s’ho havien trobat tot fet.
-Per acabar, quines lliçons, pensa, ha d’aprendre Catalunya dels països bàltics en el seu camí cap a la independència, segons ha pogut constatar?
-Crec que la primera lliçó és que les majories allà són molt més àmplies. A Catalunya hi ha una clara majoria, però allà és molt més àmplia, fins i tot a Letònia, on hi ha una minoria russòfona més gran. Alhora, aquesta gent va voler anar a per totes, fos com fos, i és cert que va anar bé, però també hi havia el risc que tot acabés malament, tal com va acabar a Budapest el 1956.
