L’estiu de 1518 la ciutat d’Estrasburg, aleshores situada en el Sacre Imperi Romà Germànic, va ser l’escenari d’un episodi estrany, una “epidèmia de ball” que afectà milers de persones i de resultes de la qual almenys en moriren unes 500. Tot s’inicià quan una dona, de llinatge Troffea, començà a ballar de forma descontrolada, sense poder parar. Altres persones se li afegiren i durant les setmanes següents va anar creixent i creixent el nombre d’aquests dansaires.
A l’agost eren més d’un miler els balladors que omplien els carrers dansant amb cares desfetes. Res no els aturava. Si queien, s’aixecaven i seguien. Bevien, però molts no menjaven. Començaren alguns a caure extenuats, trencant-se algun os, una costella... fins i tot a morir d’esgotament, d’atacs al cor… Aviat els morts es comptaren per centenars. No se sap quants n’hi hagué amb exactitud. Segons la BBC del 13 de gener de 2018, en van ser més de 500. No hi ha hagut mai explicació científica del perquè d’aquell macabre ball. I no fou l’únic cas. En el llenguatge popular ha quedat encunyada una expressió que li dona nom, el ball de Sant Vito, que ha arribat a avui en dia.
Ballar fins a la mort
Un bon grapat de documents, com dietaris de metges, sermons de capellans, cròniques locals i regionals i fins i tot referències oficials municipals donen fe que a Estrasburg aquell estiu de 1518 fou el de “l’epidèmia de ballar fins a la mort”. Les autoritats coetànies buscaren l’opinió de suposats savis per fer front al problema. Es feren córrer multitud de teories —causes astrològiques, augment de la temperatura de la sang de les víctimes…—, però finalment es decidí concentrar els balladors en dos mercats, feren construir-hi uns grans escenaris i contractaren músics: pensaren que si ballaven dia i nit degudament acompanyats de música acabarien per millorar. No va ser així. També fracassà una altra curiosa alternativa, com era portar els dansaires a capelles i esglésies, on continuaven ballant sense que cap intervenció extraterrenal els ho impedís, al contrari del que s’havia suposat que passaria.
Durant el mes de setembre l’epidèmia de ballar fins a la mort començà a decréixer i ràpidament s’extingí. Tan misteriosament com s’havia iniciat. Amb posterioritat es feren córrer moltes teories. Que els balladors eren membre d’algun obscur culte herètic, que s’havien intoxicat amb un fong —nascut en el blat— que els afectà al cervell… Tanmateix, no s’ha sabut mai res del cert. L’any 2008 l’historiador britànic John C. Waller assegurà, en el seu llibre A time to dance, a time to die: The extraordinary story of the dancing plague of 1518 (‘Temps de ballar, temps de morir: L’extraordinària història de la pesta dansaire de 1518’), que “possiblement una temporada de fam extrema pogués provocar febres” altes que impulsaren moviments que “semblaven balls”, impossibles de controlar, fins que en alguns casos els afectats moriren fruit d’atacs de cor, ictus, esgotament…
El cas de 1518 és el més ben documentat. Però no l’únic. Segons la BCC, ja se n’havien produït un grapat: “un, el 1374, abastà moltes de les ciutats de la Bèlgica actual, nord-est de França i Luxemburg”. Se’ls sol anomenar episodis del “ball de Sant Vito”. El motiu és que s’ha relacionat aquest sant cristià amb diversos episodis. Per exemple, una bona part dels afectats de 1518 eren devots seus.
Un dels casos més antics que s’ha pogut documentar data de 1020 a la ciutat alemanya de Bernburg, on el ball afectà 18 pagesos de la zona que dansaren al voltant d’una església durant dies i dies. Se sap que existí un altre brot durant el segle VII, però no hi ha detalls. El 1237 un nombrós grup de nens es veié afectat del mateix furor dansaire durant dies, i ballaren fent camí entre les ciutats també germàniques d’Erfurt i Arnstadt, un episodi que se suposa que inspirà la llegenda del flautista de Hamelin. Un altre incident es produí el 1237, quan un gran grup de gent es posà a ballar durant dies sobre el pont del riu Mosa, a Alemanya, fins que s’esbucà; els que sobreviviren donaren les gràcies resant a una capella propera dedicada a Sant Vito.
Entre 1373 i 1374 es produïren brots a Alemanya, França i Holanda. El que va començar el 24 de juny de 1374 fou un dels més grans; s’inicià a Aquisgrà i es va estendre per Colònia, Flandes, Hainaut, Metz, Estrasburg, Utrecht… fins a passar a Luxemburg i Itàlia. Els anys 1375 i 1376 es documentaren incidents iguals a França, Alemanya i Holanda. El 1381, un altre a Augsburg. Novament a Estrasburg, el 1418. El 1428, a Schaffhausen. El mateix any, a Zuric. El cas de 1518 fou el darrer a Europa. Un altre, a Madagascar, data de 1840.
El ball de Sant Vito ha estat objecte de nombrosos estudis. Tanmateix, encara avui no hi ha coincidència sobre què el provocava. Això sí, se li ha posat nom oficial: coreomania, del grec choros (’ball’) i mania (’bogeria’). Va ser encunyat per Teofrast Paracels, un metge i astròleg alemany (1493-1541). Descartades les teories coetànies que parlaven de malediccions divines enviades per algun sant com Joan Baptista o, més habitualment, Vito, el nom proposat per Paracels va fer fortuna. Durant el segle XIX també se l’anomenà “corea de Sydenham”, “corea epidèmica” o, senzillament, “epidèmia del ball”. Els que pensen que és una malaltia donen per bo que afecta el sistema nerviós, amb símptomes similars a l’epilèpsia en alguns casos, una similitud que ha caigut en desgràcia en els últims temps. Ara s’està imposant la teoria que fou un “trastorn mental o histèric col·lectiu” o una “bogeria de masses”.
Del poc que es coneix dels episodis ocorreguts s’han tret alguns elements comuns. Ocorrien en temps de dificultats econòmiques generalitzades. Afectaven grups de persones que podien arribar a comptar-se per milers. Els ballarins entraven en una mena d’estats d’inconsciència, en el qual pareixia que res els afectava. Dansaven sense aparent control de les seves extremitats. Seguien la macabra dansa fins que queien inconscients, es trencaven algun os o costella, es feien greus ferides o, en el cas més extrem, morien. Així com havia aparegut l’epidèmia, desapareixia, sense rastre ni explicació.
El sociòleg Robert Bartholomew ha assenyalat que sovint els dansaries ballaven en ciutats que no eren les seves, que es traslladaven d’una localitat a una altra i en no pocs casos existien relacions sexuals entre els balladors i comportaments que els coetanis qualificaven “com d’animals”.
No se sap si es tractava d’una malaltia real o d’un fenomen, diguem-ne, social. En les últimes dècades ha pres força entre les investigacions la hipòtesi que es tractava de conseqüències de l’estrès de molta gent per mor de patir situacions socials dolentes, a vegades producte de desastres naturals. Així, els sociòlegs Kevin Hetherington i Rolland Mundo van descriure el 1997 la coreomania com el resultat d’un “estrès compartit”, que es canalitzava fins a convertir-se en “èxtasis i visions” generalitzades. Ara bé, de segur no hi ha res.
El que està fora de dubte és que entre els segles VII i XVI es van produir a Europa central un bon grapat d’aquests episodis que afectaren milers i milers de persones, amb un nombre indeterminat de ferits i morts, que patiren durant dies, setmanes o mesos el macabre ball de Sant Vito.