Ha d’arrencar a córrer per escapar-se’n o bé s’hi ha de ficar, ni que sigui mentalment i simbòlicament i anímicament, per comprovar què passa i què sent si en forma part? Les figures que conformen el conjunt escultòric, millor dit la processó, perquè una processó és el que és i a més aquest n’és el títol –The Procession–, peregrinen cap a algun lloc espiritualment significatiu?, representen una corrua de condemnats?, es manifesten a favor d’alguna causa o en contra d’alguna injustícia o d’alguna institució?, estan en plena desfilada carnavalesca?, ¿són un ramat de zombis de colors?, s’arrosseguen i es deixen endur sense voluntat ni rumb?, estan a punt de posar-se a ballar? La resposta és que són tot això a la vegada i a la vegada no són res d’això, fan tot això a la vegada i a la vegada no fan res d’això. És el que passa amb les obres d’art de primera categoria, i aquesta de Hew Locke ho és, que són alhora moltes coses que ja coneixem i alhora són una cosa nova que no havíem vist mai, i que a penes podem intuir, per a la qual a penes sabem trobar paraules.
Hew Locke, l’escultor i artista plàstic escocès (nascut a Edimburg, Escòcia, el 1959, de mare britànica i pare nascut a la Guaiana), va rebre l’encàrrec per part de la Tate de fer una obra que es podrà veure al museu fins al mes de gener del 2023. Segons els plans inicials tant de l’artista com de la institució museística, l’obra havia d’estar formada per mig centenar de figures, com a molt. Però l’oportunitat per a Locke era irrepetible i, a més, la seva imaginació és fecunda i va començar a produir i a produir, fins al punt que l’obra definitiva empetiteix l’adjectiu “gran—no és un conjunt escultòric “gran”— i en realitat obliga a recórrer a adjectius més desmesurats: és una obra “enorme”, “colossal”, “gegantina”. I ho és, i això és el millor, en tots els sentits.
Perquè no només estam parlant de quantitat, d’espai ocupat, d’envergadura física, del nombre de figures, sinó també, òbviament, de riquesa significativa, de força expressiva, d’inventiva, de destresa artesanal, de capacitat al·lucinatòria visual. També de capacitat i d’audàcia per mesclar temes i esferes de la realitat que abasten des de la política i la història fins a la religió, la quotidianitat, la festa extravagant i l’onirisme, tot filtrat per una mirada que no només revisa les injustícies, les autoritats i les estructures de poder del colonialisme sinó també la seva herència.
La processó la formen homes i dones i nens. No són realistes, ni ho pretenen ser. Més que rostres humans, llueixen màscares. Molts van a peu, però n’hi ha que van a cavall o enfilats damunt carros. N’hi ha que tenen un posat reial i n’hi ha que el tenen estrafolari o directament monstruós. Alguns porten penjolls i alguns porten estendards. N’hi ha que semblen monjos severs, vestits de negre rigorós, i n’hi ha que semblen bufons o reines del carnaval, tan coloristes. Hi ha referències a la política, a la raça, al diner, al domini colonial i a l’orgull de la diversitat. Hi ha agonia i hi ha vida autoafirmativa. Tot hi cap, aquí: és com el riu de la realitat, com el riu de la història.
La idea de riuada humana és explicitada al text explicatiu, i és exacta, però en realitat no acaba de donar la justa mesura del que és The Procession: una al·legoria (que camina i batega i sedueix i fa por) de l’espècie humana, i de les nostres maniobres, sovint brutes, degradants i cruels, sobre l’escenari del món. També hi ha esquelets i embarassades, i guerrers i erudits, i idiotes i bruixots. El que dèiem: el món.
Surrealistes i espantoses, fantasioses i delirants, ocasionalment simpàtiques, més sovint amenaçadores, de tant en tant també perversament incitants, les figures —amb els seus instruments musicals, les seves carotes animalesques i deformes, els seus cossos esvelts o estrafets, els seus vestits amb cua i cortinatges i emblemes—, no aspiren a representar res d’una manera literal. Aspiren a expressar-ho tot d’una manera poètica, plàstica, ètica i intel·lectual.
Elaborades a mà pel mateix artista amb una varietat tan gran de materials —teixits, cartó, pintura, fusta, filferro…— que podrien generar una sensació de pastitx matèric aberrant, però que generen la sensació contrària, una sensació de consistència i de dinamisme, les figures de Hew Locke desfilen pel hall de la mítica Tate Gallery per enlluernar i torbar, per denunciar i celebrar. Espectacular.
The Procession
Hew Locke
Tate Britain
Fins al gener del 2023