-Vostè és de les poques persones que, des del centre de l’Estat, defensa l’existència de la imposició del castellà...
-Hi ha un fenomen que cal explicar: l’extensió del castellà ha anat aparellada amb la minorització del català. Això no es pot posar en dubte. A què es deu això, quan la major part de la població de Catalunya s’ha expressat durant segles en català? No es deu al fet que les persones catalanoparlants hagen afegit al seu català nadiu el coneixement del castellà, sinó a una ideologia supremacista, de la qual han sigut víctimes, segons la qual el castellà és una llengua millor, més útil, amb més avantatges i amb més prestigi que el català. Durant molt de temps, el castellà ha sigut d’ús oficial obligatori a Catalunya: a l’escola només s’ensenyava el castellà, i la pràctica totalitat de l’activitat pública es desenvolupava en aquesta llengua. Aquesta imposició, unida al fet que la ideologia supremacista del castellà ha impregnat durant decennis en la ment de les persones catalanoparlants, és el que explica la minorització del català a Catalunya, on la llengua normal, habitual i freqüent en tots els àmbits –per no dir “dominant” i que se m’acuse del que denuncie– hauria de ser el català i no el castellà. Per això és tan important per a la població potencial o realment catalanoparlant denunciar el supremacisme lingüístic del castellà: és un pas cap a l’alliberament de la submissió mental que comporta.
-A la seua ponència parlarà sobre els mites i els dogmes del nacionalisme lingüístic espanyol. Per avançar algun contingut, ens podria dir quin és, segons vostè, el més destacat d’aquests mites o dogmes?
-El mite de l’espanyol com a llengua comuna, en el sentit que és l’única llengua d’enteniment generalitzat possible. El català no tindria aquesta virtut, perquè se suposa que és un idioma que no pot ser entès pels castellanoparlants. També hi ha el mite que l’espanyol és llengua pròpia de Catalunya. S’utilitza per a desvirtuar la idea que el català és la llengua nacional de Catalunya. Que el castellà es parle a Catalunya no significa que siga una llengua catalana: és una llengua de Catalunya, però no una llengua Catalunya. Als Països Baixos, gran part de la població parla l’anglès, però en general supose que la majoria dels neerlandesos opina que la llengua pròpia del seu país és el neerlandès i no l’anglès, i ningú no diu –almenys que jo sàpiga– que l’anglès és una llengua neerlandesa. Podríem també parlar del mite que el castellà va ser, en el seu origen, un dialecte com els altres, però que amb el pas de la història es va transformar en un tipus de llengua superior, de caràcter general i comú: l’espanyol. Això no hauria succeït ni amb el gallec, ni amb l’èuscar ni amb el català, que no serien més que conglomerats de dialectes davant l’espanyol, considerada llengua homogènia general i comuna, a més d’internacional. Per descomptat, cap d’aquestes idees no té el més mínim suport científic de la lingüística contemporània. Utilitzant coneixements lingüístics es poden desmuntar amb facilitat tots aquests mites.
-Per què aquests dogmes? On s’identifica l’origen d’aquests plantejaments?
-És fàcil de respondre a aquesta pregunta. Es tracta d’emmascarar la ideologia supremacista que imposa la idea de la superioritat d’una llengua sobre les altres, a través de fets suposadament objectius que es basen en presumptes propietats intrínseques d’aquesta llengua pretesament superior. D’aquesta manera, es justifica l’expansió de l’espanyol com a conseqüència de les virtuts característiques d’aquesta llengua i es dissimulen o s’oculten els processos d’imposició de la llengua. Amb la qual cosa es pot arribar a dir en un discurs oficial coses com la següent: “Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”. Aquestes paraules van ser solemnement pronunciades pel meu homònim –el meu nom no me’l van posar per l’aleshores príncep, sinó pels meus avis Juan i Carlos– Juan Carlos I el 23 d’abril del 2001.
-El fet de defensar aquestes postures des de Madrid li ha generat problemes?
-Com que soc una persona que es dedica quasi exclusivament a estudiar i a escriure, a banda de les meues aficions, i no tinc cap mena d’ambició política o acadèmica, no done oportunitat a ningú perquè em pose entrebancs a aquestes ambicions. I en aquest sentit, em sent lliure. Sé que, tot i que de vegades parle des de Madrid, el dia 1 d’octubre ho faré des de Barcelona, i no represente a Madrid, i encara menys a les persones i institucions que en aquest moment governen aquest territori. Em limite a expressar les meues idees, que compartisc amb algunes persones madrilenyes agrupades, com ara a Madrileñ@s por el derecho a decidir, que va organitzar en el seu moment petits actes a favor del dret a l’autodeterminació de Catalunya i en suport a les persones catalanes injustament acusades i condemnades per la seua activitat política, portada a terme a través de mitjans pacífics i democràtics.
-Vostè també va participar en el manifest Koiné, que va generar rebuig fins i tot entre alguns sectors de l’independentisme. Com a lingüista, quines són les seues raons per a defensar la no oficialitat del castellà als territoris de l’Estat amb llengua pròpia?
-L’estatus del castellà com a llengua cooficial de Catalunya és el que dona cobertura legal a totes les violències judicials lingüístiques que ha patit, pateix i continuarà patint el poble català. Si el castellà no fora oficial a Catalunya, les sentències dels tribunals catalans i de l’Estat que contribueixen al domini del castellà sobre el català serien paper mullat. Volem que a la república Catalana continue succeint el mateix? Seria una ingenuïtat imperdonable suposar que dins la república catalana desapareixerà l’espanyolisme lingüístic. El poble català es pot permetre el luxe d’oferir-li en safata aquest instrument tan útil?
-Ha seguit les últimes polèmiques que hi ha hagut a Catalunya al voltant de la intervenció judicial contra la immersió? Què li ha semblat?
-Sí. El poder judicial espanyol o català (espanyolista) intenta eliminar les decisions democràticament adoptades pels representants del poble català al Parlament. Tal com va ocórrer amb l’aplicació del 155, del que es tracta és de desmantellar les decisions adoptades pels representants democràticament triats pel poble català. És un atropellament contra la democràcia que diuen, amb hipocresia, defensar.
-Està d’acord amb la llei aprovada per Esquerra Republicana, Junts, PSC i comuns per a evitar aquesta intervenció judicial?
-Si aquesta llei, que no conec amb profunditat, desvirtua la política de la immersió lingüística aprovada democràticament al Parlament, no. Si el castellà no fora llengua oficial a Catalunya, potser aquesta llei no faria falta.
-Per últim, s’està parlant molt del perill d’extinció del català durant les pròximes generacions. Comparteix aquest pronòstic pessimista?
-El català no ha recuperat encara a Catalunya el lloc que li correspon com a llengua nacional del poble català. En aquest sentit, cal preocupar-se i treballar amb aquesta finalitat. Sincerament, no crec que el català estiga ara en perill d’extinció. Parlant en termes lingüístics, les llengües no s’extingeixen, sinó que van canviant i es van diversificant gradualment. En l’àmbit social, les llengües s’extingeixen quan els seus parlants decideixen deixar d’utilitzar-les o quan són minoritzades i arraconades per imposició d’altres llengües, o quan els seus parlants són víctimes d’un genocidi, tal com va ocórrer, per exemple, amb la llengua de Tasmània o amb moltes llengües australianes durant la dominació anglesa. La Commonwealth ha contribuït en bona mesura a l’extinció de moltes llengües del món per imposició de l’anglès. Cal tindre en compte, a més, que el català és una de les llengües més parlades d’Europa, i en aquest sentit no és una llengua de minories, la qual cosa no vol dir que no haja patit un procés de minorització tant a Espanya com a França.
-Què pensa que s’ha de fer per garantir la supervivència de les llengües minoritzades, com ara el català?
-Eliminar la causa de la minorització del català a Catalunya, que no és cap altra que la subordinació al castellà en molts àmbits decisius. Per això, considere que el castellà no hauria de ser llengua oficial a la república catalana. Això, per descomptat, no és una panacea, ni tampoc potenciarà el català per si mateix, però és un instrument legal que es pot utilitzar amb aquesta finalitat si es fa de manera democràtica i no impositiva, per no cometre les mateixes maldats del supremacisme lingüístic espanyol.