El Cid, l’heroi castellà ―espanyol!― per excel·lència, ídol de la generació literària del 98, la que plorava desconsoladament la pèrdua de Cuba, el paladí de l’Espanya eterna anhelada per don Ramón, el Menéndez Pidal, que consagrà la seva vida a glorificar el personatge fins a convertir-lo en mite carpetovetònic de capçalera, símbol del supremacisme castellà. I com no? El Cid, don Rodrigo Díaz, natural de Vivar (Burgos), glòria d’Espanya, havia de ser venerat a València, idolatrat com el conqueridor que l’alliberà dels dolentíssims moros que la poblaven. El Cid és Castella i és Espanya i prou!
El Cid, icona del franquisme
El Cid fou magnificat pel franquisme. Per al dictador, aquell guerrer del segle XI representava els ideals de l’Espanya que la dictadura promovia: «El Cid es el espíritu de España», proclamà Franco a Burgos el 23 de juliol de 1955, amb motiu de la inauguració de l’estàtua eqüestre del Cid. I afegí: «Que esta egregia figura, asentada en esta capital histórica [Burgos], cabeza de Castilla, sea, con el recuerdo de la España eterna, el símbolo de la España nueva». Franco, ell mateix, s’assimilava al Cid i també ho feien els seus aduladors, que no dubtaren a considerar el dictador el Cid de l’«España nueva», com el governador civil de Burgos aleshores, Jesús Posada Cacho, per a qui Franco era «el Cid hispano del siglo XX». Un Cid, Franco, que «al frente de sus huestes y mesnadas, los hijos todos de la España cavalleresca, una a una, fue rescatándolas (a las bellas provincias españolas) de la vergüenza y la esclavitud, para restituirlas otra vez [com féu el Cid a les seves filles humiliades a Corpes] al regio esplendor y a la riente doncellez de su immarcesible juventud». El franquisme, orfe d’arguments per a legitimar la seva conquesta del poder, cercà referents en el passat medieval de Castella i descobrí al Cid, no al Cid històric, el qual, francament, li importava un rave, però sí el llegendari, el vassall fidel i lleial al seu rei i martell contra l’islam invasor.
El franquisme reificà el mite, el reelaborà a conveniència i convertí un mercenari ―que soldat de conveniència era― castellà del segle XI en heroi del santoral nacionalcatòlic, a Burgos i arreu. A València, el franquisme local aviat trobà l’excusa per a ensabonar el Cid ―el Cid franquista― i de retop llagotejar el dictador. València ―ai quines coses!― havia estat conquerida pel Cid en 1094, que hi creà un estat efímer a terra andalusina, i a València morí entre maig i juliol de 1099. Així, doncs, València pretengueren convertir-la en la Valencia del Cid i, si estàtua hi havia a Burgos, ací també en volgueren una. Per a fer-la, la gentalla franquista autòctona cercà a l’escultor de capçalera del règim, el de les estàtues del Valle de los Caídos, Juan de Ábalos García-Taborda, que ―sí senyor!― els féu una estàtua als valencians, de bronze, inaugurada en 1964 a la plaça ―com no podia ser un altre nom― d’Espanya. Una estàtua eqüestre (el Cid muntant el cavall Babieca), però, que era, ras i curt, una còpia de la realitzada per l’escultora Anna Hyatt Huntington per a la Hispanic Society de Nova York en 1927. Altres còpies d’aquesta escultura, foren erigides a Sevilla (1929), San Diego, San Francisco i Buenos Aires. Del motllo de la sevillana eixí la valenciana.
València «del Cid»
Val a dir que, abans de Franco, la València d’elits espanyolitzades i Renaixença de pa sucat amb oli reivindicava la figura del Cid. Fins i tot volgueren erigir-li una estàtua en 1888, però la iniciativa es frustrà. Teodor Llorente, el poeta més llorejat d’aquell «renaixement» de les lletres en llengua autòctona, de literats benestants i de poca volada, arribà a etzibar en un poema: «València meua! Ramellet d’Espanya / [...] Veent-te en sos braços [dels alarbs] afligida i bella, / lo Cid Campeador, sol de Castella, / vingué a lliurar-te de l’injust afront. / Tu fores sa gloriosa desposada». Punyetes don Teodoro! Amb capteniment tal, no estranyi que acabessin, Llorente i amigots, ofrendando nuevas glorias a España. I, és clar, «desposat» amb València, la ciutat acabà sent la «València del Cid», per als poetes de guant i també per als d’espardenya. Fixeu-vos, com la defineix ―ai llas!― el republicà Constantí Llombart, a Abelles i abellerols (1878): «Faça’s més favor i faça’n / als que volen hui enaltir / la memòria dels que en ella / honraren a son país / i alcançar pa ells i nosatros, / si és possible, el reverdir / els secs llorers que ells guanyaren / per a València del Cid.»
Ofrenar noves glòries a Espanya, a l’Espanya nova de Franco, considerat el «el Cid hispano del siglo XX». Així, València, «sa gloriosa desposada», del Cid, li erigí, finalment, una estàtua. Una estàtua ―diguem-ne― per decret, costejada per les autoritats franquistes. No contents només amb això, en els darrers anys del dictador, la carretera N-3, a la sortida de València, adoptà el nom d’avinguda de Castella, per a acabar en 1972 convertint-se en l’avinguda del Cid, inaugurada amb bombo i platerets pel ministre d’Obres Públiques de la dictadura Gonzalo Fernández de la Mora. I bé, ara a València, mentre la memòria del rei en Jaume, el pare de la pàtria valenciana, és reclosa en un trist carrer, entre els carrers de Quart i del Moro Zeid, el nom del bel·licós guerrer de la Castella profunda, icona de l’espanyolitat carpetovetònica, adorna, amb majestuositat urbana, l’entrada a València dels que vénen de la Meseta. Què us diré? La pocavergonya a València, mani qui mani i del color polític que sigui, arriba a extrems de salvatge imbecil·litat. Moniatos!
El Cid, don Rodrigo Díaz, només fou una anècdota en la història de València i un autèntic malson per als valencians del seu temps. Ara bé, això poc importava. Franco havia trobat el mite perfecte i insistí a fer una pel·lícula èpica. En els anys cinquanta, Rafael Gil Álvarez, un cineasta del règim, adquirí els drets d’una història del Cid per a portar al cinema. El guió el preparà el seu soci a la productora Aspa Films Vicente Escrivà Soriano. El projecte comptava amb l’assessorament històric de Gonzalo Menéndez Pidal, historiador fill de don Ramón, i el paper protagonista l’havia d’encarnar Francisco Rabal. I en això arribaren els nord-americans, que allà pels anys seixanta havien descobert Espanya com a lloc excel·lent i barat per als rodatges cinematogràfics. El productor Samuel Bronston s’aprofità de la situació, esperonada pel franquisme, i àdhuc construí un estudi gegantesc a Las Rozas (Madrid). S’interessà per la història del Cid i, el dictador de mitjancer, féu seu el projecte de Gil i Escrivà. Franco donà totes les facilitats possibles perquè el seu «alter ego» medieval es convertís en una superproducció de Hollywood. Bronston oferí la direcció a Anthony Mann, que acceptà, i oferí el paper del Cid a l’actor que encarnà el Moisès de The Ten Commandaments (1956) i el protagonista de Ben-Hur (1959), Charlton Heston. I com tota pel·lícula necessita el xic i la xica, el paper de la protagonista femenina, Doña Jimena, l’interpretà la glamurosa Sofia Loren. Ah! I ara l’assessoria històrica li la donaren a don Ramón, que li queia la bava veient l’homenot de Charlton Heston (1,91 m d’alçada) fent de don Rodrigo Díaz. Don Ramón deixà fer, que no li importaren les incorreccions històriques i consentí sense dir ni piu les errades en vestimentes, heràldica (no existia al segle XI), armament, personatges, fets, etc. Per a don Ramón, amb l’espanyolitat per religió, el Cid encarnava el cabdill militar que tenia la visió, en aquell llunyà segle XI, d’una Espanya unificada amb designis imperials sota la supremacia i el centralisme castellans. Espanya és Castella i la resta terra conquerida. Així era el Cid menendezpidalià (La España del Cid, 1929) i així se l’apropià l’Espanya intransigent enemiga de la diversitat. I que no se m’oblidi, l’assessor en falconeria de la pel·lícula fou el naturalista Félix Rodríguez de la Fuente, que tan d’èxit tingué després quan la televisió envaí les llars.
Així sorgí la pel·lícula menendezpidalesca El Cid (1961), que de seguida fou proclamada d’«interès nacional» per Franco. El dictador posà a disposició del productor estatunidenc tots els castells i ciutats emmurallades d’Espanya i àdhuc l’exèrcit per a nodrir d’extres el rodatge. I no faltà, és clar!, València, per a la qual feren servir la vila de Peníscola. Ficada de pota descomunal, car la València medieval, com de tothom és sabut, no tenia accés directe a la mar; però és igual. El que importava era exhibir les virtuts d’aquell soldat medieval, castellaníssim, en qui el franquisme s’emmirallava i la pel·lícula d’Anthony Mann, amb el plàcet de don Ramón, coincidí perfectament amb els desitjos del Generalíssim.
El Cid històric
El Cid tingué la sort, cara al futur, de tenir qui l’escrigués la història. Podem dir ―si em permeteu dir-ho així― que tingué bons assessors d’imatge, que saberen plasmar les seves gestes i enaltir les seves virtuts. Tingué l’historiador que l’escrigué la Historia Roderici, el panegirista que li composà el Carmen Campidoctoris i el no menys adulador autor del Cantar de mío Cid, que tant s’estimava don Ramón. Totes tres obres redactades a l’últim terç del segle XII, encara que don Ramon ―tan entusiasta ell― les considerava contemporànies a l’heroi que descriuen. Posteriorment, un altre cantar de gesta se li dedicà, les Mocedades del Cid (s. XIV), que serví, malgrat la inversemblança històrica, per a inspirar el guió de la pel·lícula de Mann.
Rodrigo Díaz nasqué entre 1045 i 1050, diu el Cantar que a Vivar, un llogarret proper a Burgos. Don Ramón i altres el pretenien d’extracció humil, cosa que contradiu la Historia Roderici i el Carmen Campidoctoris, que el presenten com a magnat castellà, fill de Diego Flaínez i nét de Flaín Muñoz, comte de Lleó cap a l’any 1000. És a dir, don Rodrigo Díaz no era pas cap noi pobret vingut a més. Precisament per això, per la seva noblesa, entrà al servei del rei Ferran I de Lleó (de Lleó i Castella, encara un comtat) que l’assignà al servei del seu fill Sanç (futur Sanç II de Castella). A la mort de Ferran I, el regne fou repartit entre els seus tres fills mascles: a Sanç (II), el primogènit, a qui Rodrigo Díaz servia, li correspongué Castella; a Alfons (VI) el pare el convertí en rei de Lleó contra el parer del primer fill; i al fill menut, Garcia, li fou concedit el regne de Galícia.
Baralles entre germans, finalment, s’imposà Alfons VI (1072), que, al contrari d’allò que assenyala la tradició i reprodueix la pel·lícula de Mann, no fou obligat per Rodrigo Díaz a jurar a l’església burgalesa de Santa Gadea que no tenia res a veure en l’assassinat del seu germà Sanç. No, Rodrigo Díaz acceptà Alfons VI i el rei confiava en ell i li encarregà el cobrament de paries ―tribut a canvi de protecció― als sobirans de taifa andalusins. El Cid cometé l’errada de voler anar per lliure i atacar la poderosa, però vinguda a menys, taifa toledana dels Banū Dhī n-Nūn i això no agradà a Alfons VI, protector del rei ―atenció amb aquest personatge!― Yahyà ibn ‘Ismā‘īl ibn Yahyà al-Qādir bi-l·lāh («el Poderós per Déu»), nét successor del gran Yahyà ibn ‘Ismā‘īl al-Ma’mūnbi-l·lāh («el Lleial a Déu»), que havia acollit a Alfons quan era perseguit pel seu germà Sanç en 1071-1072. Això i ―val a dir-ho― la influència dels seus rivals a la cort lleonesocastellana provocaren la caiguda en desgràcia de Rodrigo Díaz. El Cid fou desterrat de Lleó i Castella i, soldat com era, posà la seva espasa al servei del millor postor, fora cristià o musulmà. Així nasqué la seva llegenda guerrera. El Cid acabà servint els Banū Hūd saragossans i intervenint en les disputes d’aquella gran taifa que ocupava l’ath-Thagr al-A‘là (la Marca Superior) d’Alandalús. I el Cid participà activament en aquelles baralles andalusines, dels saragossans (Ahmad al-Muqtadir i Yūsuf al-Musta‘īn) contra el lleidatà Mundhir ibn Yūsuf, protegit d’aragonesos i catalans. Es reconcilià amb Alfons VI després que el rei lleonesocastellà conquerís Toledo (1085) i tornà a trencar amb ell tres anys després. Instal·lat a les terres orientar andalusines, el Xarc-alandalús, el Cid, definitivament, aniria per lliure, atacant, si calia, les terres d’Alfons VI. I, com a senyor de la guerra del Xarc-aladalús, arribà el moment que ambicionà assentar-se a la fèrtil València.
La València del segle XI
Escriu el geògraf andalusí al-‘Udhrī, al seu Kitāb tarsī‘ al-akhbār («Llibre guarnició de notícies»), que València era la millor terra del món per la bondat del seu clima i la bellesa dels seus horts i jardins. Ciutat antiga —continua al-‘Udhrī— i capital de la cora homònima, era també coneguda amb el nom de Madīna at-Turāb («Ciutat de la Pols»). Envoltada de rius i hortes, la ciutat sempre rebé elogis dels escriptors andalusins. Però fou en època de les taifes, el segle XI, quan València adquirí la fama, sobretot per les obres d’embelliment que hi efectuà un dels seus governants, l’‘āmírida ‘Abd al-‘Azīz, nét d’Almansor, el home fort a Còrdova en els temps d’esplendor del califat andalusí.
Quan l’esclat, en el 1009, de la fitna (guerra civil) que fragmentà el califat en una multitud de regnes (els regnes de taifa), a València prengueren el poder dos negres esclaus eunucs de la casa d’Almansor, Mubārak i Muthaffar, que regiren la ciutat fins que una revolta popular acabà amb ells en el 1019. Després vingueren Labīb de Tortosa i Mujāhid de Dénia, fins a la instal·lació, en el 1021, de la dinastia ‘āmírida en la persona d’‘Abd al-Azīz, qui construí les poderoses muralles de la ciutat. I els ‘āmírides se succeïren (‘Abd al-Malik, Abū Bakr, ‘Uthmān) fins que el toledà ―l’he esmentat abans― Yahyà ibn ‘Ismā‘īl ibn Yahyà al-Qādir bi-l·lāh reclamà el tron valencià per a ell. Home indolent i pusil·lànime, Yahyà al-Qādir havia pactat el lliurament de Toledo a Alfons VI a canvi de l’ajut militar, comandat per Álvar Fáñez (el Minaya del Cantar del mío Cid), per a fer-se amb València. Així va ser.Mentrestant, l’emir almoràvit Yūsuf ibn Tāxfīn havia desembarcat a Algesires el 30 de juliol del 1086. Desesperats per la pressió aclaparadora d’Alfons VI, els mulūk at-tawā’if («reis de taifes») demanaren ajut a l’emir dels mulaththamūn («els portadors del vel», nom que rebien també els almoràvits), que derrotaren estrepitosament l’exèrcit lleonesocastellà a les rodalies de Badajoz, a az-Zal·lāqa (Sagrajas), el 23 d’octubre d’aquell any.
I ara què? Sense els castellans d’Álvar Fáñez que el protegissin, desbaratats a az-Zal·lāqa, Mundhir de Lleida, amb la connivència dels seus partidaris autòctons, assetjà València en la primavera del 1087. Què feu Yahyà al-Qādir? Demanà ajut a Alfons VI i aquest, novament reconciliat amb el Cid, l’envià a València a protegir el seu aliat. Mentrestant, els almoràvits s’hi acosten i un cadi ―jutge― de València, de nom Ja‘far ibn ‘Abd Al·lāh ibn Jahhāf encapçala l’oposició contra Yahyà al-Qādir i pacta amb els almoràvits que vinguin aviat a la ciutat del Guadalaviar (el Túria en àrab). Esclatà una revolta (28 d’octubre del 1092) contra el toledà malvolgut, que intentà escapar de València disfressat de dona, però, descobert i capturat, fou sentenciat a mort i escapçat: el cap, enfilat en una pica, fou passejat pels carrers de València, i el cos, abandonat fins a l’endemà al lloc on fou executat, fou enterrat sense mortalla, de manera vil, en un lloc on es deturaven els camells extramurs de la ciutat. El Cid, absent de València, no res pogué fer per Yahyà al-Qādir, però quan tornà ―ai quan tornà!― sotmeté la ciutat a un duríssim setge. La ciutat pactà sotmetre’s al cabdill castellà, que exigia una elevadíssima suma de diners en concepte de reparació, però que li respectaria vides i hisendes, lleis i institucions. En el 1093, davant la notícia de l’arribada d’un gran exèrcit almoràvit, la ciutat tornà a rebel·lar-se contra el cabdill castellà, però aquest aconseguí vèncer els nord-africans i seguidament tornà a assetjar la ciutat, que resistí heroicament les escomeses fins al 15 de juny del 1094, en què, exhausta, finalment, capitulà.
Conquerida València, a partir d’aquell moment començà una dura repressió contra qualsevol suspecte de simpaties vers els almoràvits. El poeta Abū Ja‘far Ahmad al-Battī fou víctima de la ira cidiana, condemnat a morir a la foguera. La set de revenja de Rodrigo Díaz s’acarnissà amb el cadi Ibn Jahhāf. Fou detingut amb tota la seva família i condemnats tots a ser cremats vius. La intervenció d’al-Waqqaxī, però, aconseguí apaivagar la còlera del Cid i salvar les dones i els nens. El cadi Ja‘far ibn Jahhāf, després de ser horriblement torturat, fou executat extramurs de València, al pla de Walaja, en el mes de jumādà al-awwal de l’any 488 (9 de maig a 7 de juny de 1095). Amb ell, definitivament, desaparegué la taifa de València.
El Cid instaurà a València un estat a semblança dels principats croats de Palestina. La mesquita aljama fou convertida en catedral i la població autòctona fou foragitada de la ciutat. Ara bé, fou un estat efímer, puix que el Cid traspassà cinc anys després d’haver presa València, en juliol del 1099. Mancat de successor, l’estat cidià fou governat per la seva vídua, Ximena (Sofia Loren en la ficció d’Anthony Mann), que implorà l’ajut d’Alfons VI de Lleó i Castella. En 1101, un altre exèrcit almoràvit, ara dirigit pel qā’id Abū Muhammad Mazdalī ibn Tīlakān, cosí de l’emir almoràvit Yūsuf ibn Taxfīn, assetjà València durant set mesos. L’arribada d’Alfons VI a la ciutat (març de 1102) obligà Mazdalī a retirar-se provisionalment a Cullera, des d’on empaità incessantment els lleonesocastellans. Alfons VI, hostilitzat pels almoràvits, comprengué la impossibilitat de conservar València, tan lluny de les terres que dominava, i optà per abandonar-la. Abans de marxar la cremà.
Així, cremant la ciutat, acabà l’aventura cidiana de València. Ostres! I a sobre al responsable d’aquella brutalitat li aixequen monuments i li dediquen avingudes. No, don Teodoro, València no fou mai «l’esposa» del Cid, ni ganes. El Cid acabà amb la València orgull del rei ‘Abd al-Azīz i admiració d’Alandalús. El foc que anihilà l’urbs de la desembocadura del Guadalaviar fou albirat des de les localitats veïnes i, a Alzira estant, davant la desolació, Ibn Khafāja, el més excel·lent poeta en llengua àrab nascut a terres valencianes, escrigué: «El tall de les espases ha embrutat la teva esplanada, oh mansió! Els sofriments i el foc han esborrat les teves belleses! / Quan el seu esguard albira els teus voltants, qui et contempla resta atònit i no conté el plany. / Terra dissortada, que, a cops del destí, ha vist fugir prest els seus habitants i derrocar-se els seus monuments. / I heus ací jo, clamant pels senyors eminents que la poblaven. Ja no ets tu València, les teues cases ja no són cases.»
Finalment, no vull concloure aquest article sense invitar-vos, si voleu saber més d’aquella València andalusina que destruí el Cid, a llegir el darrer llibre que he escrit sobre la vella Alandalús, aquell país que la dissort històrica s’endugué: Terra de taifes: Els Països Catalans al segle XI (Barcelona, 2022, Rafael Dalmau, Editor).
