Així, pels forasters i pels locals, també, seguim amb la ruta de passejos que ja vam començar per la Rambla Nova de Tarragona -aquella rambla més llarga del món i força més maca que la seva germana vella, també de Tarragona-, aquesta vegada a Lleida, però no anirem a la rambla, o de rambles sinó a un conjunt de carrers, enormement cèntrics, que formen un dels eixos comercials, però també patrimonials, més llargs d’Europa -fet i fotut, més de 3 quilòmetres-.
El recorregut, deixant de banda comerços, aparadors, espais comercials de tota mena, bars, restaurants i cafeteries és una de les concentracions més importants de patrimoni a la capital del Segrià. També concentren, els carrers, una important presència dels poders fàctics de la demarcació: catedral, Institut d’Estudis Ilerdencs, Paeria, Diputació… Una combinació explosiva.
Per començar la passejada, als peus de turó de Gardeny, el caminant ha de moure els peus i aixecar el cap davant de la moderna construcció de Santa Maria de Gardeny, un dels molts temples que entren dins del recorregut. Aquí, al carrer alcalde Costa, és on arrenquem.
Les construccions d’aquest tram de carrer, de mitjans dels anys 50 fins als nostres dies, marquen el nostre context històric actual. La diferència la veurem força més endavant, comença al moment de trobar la peatonalització del carrer. Especialment al tram abans i després de travessar l’avinguda Catalunya.
Amb el primer canvi de nom del trajecte, d’alcalde Costa a sant Antoni, trobem un dels detalls més apreciats d’aquest segon tram del passeig: la portada de la capella de la Sang, antiga església de Sant Antoni -i d’aquí el nom del carrer-. Una obra renaixentista, integrada al temple i al conjunt més gran, que podem datar com una obra tardana del segle XVI.
No gaire més amunt, o avall -segons com ens ho mirem-, arribem a la plaça de la catedral. La Seu Nova, un edifici d’estil barroc, que tendeix cap al classicisme més academicista, s’aixecà entre 1761 i 1781 per a substituir la Seu Vella, que s’havia transformat en caserna a partir de la guerra de Successió. La seva façana i el seu interior són dels elements més destacables del conjunt.
Davant de la catedral, a menys de 5 metres d’una a l’altra façana, l’Antic Hospital de Santa Maria -actual seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs- representa un dels millors exemples d’arquitectura gòtica civil dels segles XV i XVI. Una munió de detalls que sumen la seva galeria, les sales d’exposició, la biblioteca o el retaule de Francesc Escarpenter -l’únic retaule d’aquesta època conservat a la ciutat- amagat darrere un horrorós mirall fosc, pensat i dissenyat per amagar el tresor.
Molt a prop, a l’altra banda de plaça o carrer hi ha la casa dels gegants. On descansen els gegants de la ciutat -les sis parelles-, però també hi trobem alguns dels elements típics de les festes de Lleida, del seu seguici festiu. Desgraciadament, per qüestions d’espai i logística -fa 8,5 m de llarg per 2,90 m d’ample i 3,75 m d’alçada-, la casa no acull lo Marraco, però el representen diversos materials gràfics i audiovisuals.
Algunes mostres d’arquitectura de finals del XIX i principis del XX van conduint al caminant cap a espais força més antics, simbòlics i històrics. En ple encreuament del carrer Major amb el carrer Cavallers, destaca una edificació de carreus de pedra i esperit medievalista. Aquesta és la capella de Sant Jaume – Peu del Romeu. Lligada a la simbòlica, llegendària i popular estada de l’Apòstol Jaume a la ciutat, el seu accident amb una espina i la celebració, amb fanalets i gegants, el vespre del 24 de juliol.
Més amunt, el casino de Lleida, actual seu de Turisme de la ciutat i, també, seu del Museu d’Art Jaume Morera, a l’espera d’anar cap a la nova seu d’aquí a poc temps, esperem!
Uns quants metres més enllà, la capella de la Mare de Déu de l’Arcada, patrona del carrer Major i instal·lada en una de les parets laterals de l’església de Sant Pere. Un temple amb un dels pocs “Abu Simbel” de la capital: la portalada barroca, provinent de l’antic Convent de l’Ensenyança, va ser col·locada aquí l’any 1943 per “Regiones Devastadas”.
Les escorrialles del carrer Major de Lleida arriben fins a les portes de la seva casa gran: el palau de la Paeria. La municipalitat lleidatana s’instal·la en un gran casal des del segle XIV, tot i que l’edifici s’edifica al llarg del temps, amb restes romanes a l’interior però aparença medieval. Dins, el retaule de la Verge dels Paers o l’armari de les cinc claus, representen dos dels elements més importants del llegat municipal de la ciutat.
Els porxos de la plaça de la Paeria, que atresoren elements com el Teatre Principal de la ciutat, oficines municipals i més comerços empalmen amb la plaça Sant Joan. Com a frontera metafísica, estereoscòpica i arquitectònica, el carrer de l’Arc del Pont i el mateix Arc del Pont amb la silueta retallada sobre el cel de l’Estàtua d’Indíbil i Mandoni, just davant del Segre i la Plana.
Entrant a la plaça Sant Joan, amb alguns elements arquitectònics sospitosament semblants a altres del parc de l’Espanya Industrial de Barcelona, s’obre la part més moderna o contemporània de la caminada. Deixant enrere aquesta plaça, just al costat de l’església del mateix sant, redundant, el carrer Sant Joan, amb una de les seves parts porxades.
Contínuament, al llarg d’aquest gran carrer de carrers i places, trobarem a banda i banda encreuaments amb places, al costat del riu, i costes, costetes i escales -amb algun pas mecanitzat- al costat del Turó de la Seu Vella.
Passada la placeta de la Sal i enfilant el carrer del Carme, arribem a un punt de bifurcació, hem de triar una direcció o altra. A un costat segueix el carrer carmelità -amb el palau de la Diputació com a portal d’entrada- i el carrer de Magdalena, amb la casa Sauces al bell mig.
Amb el modern edifici de l’Auditori Enric Granados, obra dels arquitectes lleidatans Ramon Artigues i Ramon Sanabria, inaugurat el 1995, trobem el final del nostre passeig per uns carrers de Lleida que en sembla un de sol.
