MINISTERI D'AFERS EXTERIORS

Cao de Benós: ‘Corea del Nord té molt d’interès a saber què està passant a Catalunya’

Ens trobem amb Alejandro Cao de Benós, un tarragoní que actua com a delegat del govern socialista asiàtic. EL TEMPS l'entrevista al cafè Pyongyang, seu de l'Associació d'Amics de Corea (KFA per les seves sigles en anglès) que ell mateix presideix. Parlem amb ell dels progressos militars coreans i de la situació de l'esquerra als Països Catalans. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Sembla que Corea del Nord acaba de marcar un abans i un després amb els seus assajos de míssils balístics...

Ja fa bastant de temps que els nostres científics havien desenvolupat la capacitat, tant nuclear, pel que fa al processament de plutoni i d’urani, com balística. Ja s’havia demostrat, de forma tàcita, amb el llançament dels satèl·lits Kwangmyŏngsŏng. La tecnologia per posar un satèl·lit en òrbita no difereix massa de la d’un missil balístic. Mentre la primera és d’ús civil, i normalment un cop que es desplega el satèl·lit, que es troba a la seva tercera etapa, cauen les parts, en el cas del míssil intercontinental cal que hi hagi una reentrada a l’atmòsfera que colpegi l’objectiu. Ja fa anys que teníem el coneixement, però la prova amb el míssil Hwasong-14 ho corrobora. I ara els EUA ja saben que disposem d’un material dissuasori per prevenir la guerra a Corea. Els nostres científics calculen que el Hwasong-14 pot arribar als 10.000 kilòmetres de distància. Es va llançar en trajectòria vertical, només per demostrar que ho podíem fer.

Ha trencat les expectatives dels analistes, que afirmaven que encara calien anys per dur a terme aquestes proves.

La capacitat intercontinental Corea ja la té. Però els mitjans de comunicació malden per fer-nos el buit. Com que és una nació petita, de 25 milions d’habitants, no se la prenen seriosament. No per ella sola, si no per les sancions que li apliquen els EUA. I vindran més proves: es desenvoluparà encara més la precisió i la capacitat termonuclear. Amb un míssil nuclear convencional la destrucció es dóna entre 2 i 3 kilòmetres a la rodona, mentre que ningú no escapa a la força termonuclear. Una bomba d’hidrogen té la capacitat de cent bombes nuclears. No és controlable. El resultat d’una guerra termonuclear és la fi del món. Les conseqüències de la radiació, ja no només l’impacte, fan el món inhabitable. Ni Xina ni els EUA no les han utilitzades perquè saben que no hi guanyaria ningú. Actuen d’equalitzador: d’assegurança de vida.

El següent pas és la miniaturització dels components nuclears per encabir-los als míssils?

Ja tenim la miniaturització. Caps nuclears prou petits com per situar-los als míssils Hwasong. Però no farem com França, que fa proves carregant-se la natura. El que farem serà petites proves subterrànies perquè no facin mal a l’exterior. Els americans només poden captar dos o tres isòtops de tan ben controlades com estan, però ho poden copsar pels sismògrafs.

Però tot plegat no pot precipitar una guerra? Quin marge té Corea del Nord per resistir un conflicte a gran escala?

El que assegurarà la capacitat màxima d’un país per la seva defensa és la combinació d’un míssil balístic i la bomba termonuclear. Caldrà una prova en el moment que el nostre comandant suprem i l’Exèrcit Popular ho determini.

El Pyongyang Cafè és el punt de trobada de l'Associació d'Amics de Corea /QUIQUE BADIA

I Trump? Com el veuen a Pyongyang?

Trump és un president bipolar. El fet que digués en un to pueril que convidaria el nostre líder a menjar una hamburguesa apuntava a la possibilitat que es volgués establir un diàleg. Després ha passat a l’etapa agressiva, dels atacs preventius, com ells els hi diuen. I després va tornar enrere al veure què significaria atacar Corea. Després va fer les declaracions en què titllava el nostre líder de pretty smart cookie i deia que li encantaria trobar-se amb ell als EUA. Els falcons l’estan pressionant de nou per recuperar l’economia estatunidenca creant guerres o imaginant-les. La crisi del capital, amb la dels EUA al seu cor, els duen a crear un enemic imaginari per incentivar les grans empreses del sector militar. Trump és un home de negocis, és un milionari, i està acostumat a donar ordres. I ha vist que amb Corea això no funciona. Com li digué Kim Il Sung a Jimmy Carter, “si ho voleu, traieu les sancions, i si no, no, perquè ja estem acostumats a elles i sabem com saltar-nos les”. S’adonarà d’això quan acabi el mandat o quan el facin fora per les seves relacions amb Rússia. L’única forma de confrontar-los és la dissuassió: Corea vol la pau, però si volen guerra tindran guerra.

Però un replegament dels EUA com el que prometia Donald Trump pot ajudar a refredar la situació...

Aquest era el seu missatge, però hem vist que això no ha estat així amb Síria. A l’hora de la veritat ha atacat sense ni consultar els seus aliats, o serfs, de l’OTAN. Es troba en una contradicció entre el que li agradaria fer, com la persona capriciosa i bastant ignorant pel que fa a geopolítica que és, i els interessos dels lobbies de la indústria militar i la situació real del món.

Un augment de la conflictivitat entre els EUA, la Xina i Rússia pot beneficiar Corea del Nord?

Són dos gegants que veuen a un altre gegant que els hi vol disputar l’hegemonia. Quan atien el conflicte al Mar del Sud de la Xina o els hi munten una bateria antimíssils apliquen d’una forma menys dràstica les sancions contra Corea, per exemple. Al cap i a la fi són interessos i sempre és un joc. El que es mostra als mitjans no té res a veure amb la realitat. La pregunta és: es compleixen totes les sancions? Obviament no. No oblidem que hi ha molts coreans vivint a la Xina. No volen més problemes amb la seva multietnicitat, com els que tenen amb els uigurs o el Tibet.

Hi ha esquerdes en la suposada determinació xinesa de fer complir les sancions?

Xina ha reforçat la pressió per agradar els EUA després dels assajos balístics. Però Xina és una jungla capitalista, i si algú comercia amb un xinès veurà que tant li fa la política i el que pensi la resta. Aquesta és la realitat: business are business. Qui vol fer un negoci busca les fórmules. I el propi capitalisme xinès fa tot el que pot perquè les sancions no siguin aplicables. Amb la corrupció xinesa tothom és comprable, i normalment a un preu molt assequible. Els seus suborns no estan al nivell d’Europa.

Però hi ha altres formes d’escapar-ne?

Corea aprofita les contradiccions del capitalisme per abastir-se, amb un mercat B o un mercat C. O triangulant a través de tercers països. Això ho venim fent des de la creació de la república. Tenim empreses i hotels arreu del món, i aquells països no saben que són nordcoreans. Ho duen empresaris que cobren una comissió i sembla que aquests ciutadans exerceixen un cert control sobre l’empresa, però en realitat qui hi ha al darrera és el govern de Corea.

Però com es garanteix el benestar de la mà d’obra que Corea del Nord exporta? No implica això una contradicció amb l’ideari socialista? Hi ha informes de treballadors nordcoreans treballant a l’Europa de l’Est en condicions molt pitjors que la dels nacionals.

Les persones voluntàries que volen treballar a l’exterior, quan ens ofereixen un contracte a Emirats Àrabs o a una altra nació, en primer lloc, obtenen un salari en moneda estrangera, en divisa, a més del seu salari normal. Què poden fer aleshores amb aquella divisa? Poden obtenir productes importats com Whisky escocès o xocolata belga, que es poden trobar en qualsevol supermercat nordcoreà, però són més cars, ja que el govern compra en euros. En dos anys no han gastat res, perquè l’empresa per la qual han treballat els ho ha pagat tot. Tornen a Corea amb moneda nacional, i també amb dòlars americans. I això ho poden utilitzar per regalar productes que a Corea són considerats de luxe. Jo mateix he tractat amb les empreses forànies amb què treballen els nostres voluntaris, i les condicions laborals són millors que les de qualsevol treballador asiàtic. També és una forma d’accedir a divisa internacional. Amb això comprem tecnologia mèdica o alimentació.

Quin és el perfil de la mà d’obra que exporta Corea del Nord?

Tenim doctors a molts països africans, personal de la construcció… Podem elaborar el procés sencer: donem solucions completes. També tenim diverses empreses d’infografia, disseny gràfics, dibuixos animats… Vídeojocs per mòbil també. Utilitzem empreses pantalla a Hong Kong i altres llocs.

I quin paper juga l’associació que presideixes en la configuració d’una aliança internacional d’esquerra? Si és que li juga.

L’Associació d’Amistat amb Corea no és una organització política, si no d’amistat, però obviament hi ha gent de bona part de l’espectre polític de l’esquerra. Tant pel que fa a Espanya com a la resta del món. Això fa que diverses associacions polítiques ens convidin a xerrades per saber com s’organitza l’economia a Corea. Fa uns anys que hi ha un interès en saber què passa al país més enllà de la propaganda imperialista i capitalista. Si no en un punt de referència, en un punt d’interès a l’esquerra. Normalment ha estat amb el Partit Comunista dels Pobles d’Espanya (PCPE) o les Juventuts Comunistes espanyoles o en col·laboració amb altres associacions. El que no puguem tractar directament nosaltres, actuem de pont amb el govern per intercanvis amb el govern, polítics o empresarials.

Alejandro Cao de Benós actua de representant de facto dels interessos de Corea del Nord /QUIQUE BADIA

Però sembla que tot plegat es fa d’amagat… No veig a Pablo Iglesias citant Corea del Nord com un referent.

Hi ha gent de Podemos dins de l’associació. Però és molt difícil lluitar contra la demonització. Hi ha gent que vol saber-ne més, però els hi fa por informar-se’n. No hi ha cap organisme, com la CUP, que vulgui establir relacions amb Corea. Però sí hi ha gent individual que s’hi interessa. Aquí hi ha una divisió clara entre el que jo li dic l’esquerra hippy, l’esquerra de la bona imatge que vol conviure amb el sistema capitalista, i després les persones que integren molts partits i volen reprendre el veritable sentit de l’esquerra, el veritable socialisme i el veritable comunisme.

I pel que fa al moment polític català. Desperta interès a Pyongyang?

El nostre govern té molt d’interès per saber què està passant a Catalunya, per saber quina és la situació, quins són els arguments i quins són els problemes. Jo informo regularment de com evoluciona tot plegat al nostre embaixador, i el fet que jo mateix sigui català fa que sigui dels que millor pot informar. Existeix una preocupació i un interès respecte el que pugui passar. Però la posició del govern és clara: la República Popular de Corea té relacions amb el Regne d’Espanya des de l’any 2001, i com a tal considerem que és una qüestió interna en la qual no hi hem d’interferir. Estem en contra de la divisió interna d’Espanya. Ara bé, si hi hagués un acord, Corea estaria alliberada d’això i podria establir ràpidament relació amb la república catalana. Però mentre sigui il·legal, hem de respectar la posició del regne d’Espanya.

Però no consideres que Catalunya té una tradició revolucionària molt més arrelada que la de la resta de l’Estat?

És una percepció errònia. Sí existeix una obertura més gran cap a altres cultures: això és cert. Pel que fa a establir vincles o mercats. Però no necessàriament revolucionària: tot el contrari. No oblidem el paper de la burgesia catalana, com ha dominat tradicionalment el país. Andalusia, per exemple, ha estat sempre més orientada cap a l’esquerra, amb uns treballadors enganyats pel PSOE, però amb un component de classe molt més fort. Mentre que a Catalunya ha primat sempre un individualisme burgès.

Però hi ha un formació netament anticapitalista al Parlament...

Jo conec a unes cent persones de la CUP de diferents llocs i em diuen que ni ells mateixos s’aclaren, perquè existeix un individualisme exagerat. És el problema d’aquests grups, on no es vol un comandament clar. Hi ha massa elements de l’anarquisme: no són organitzacions ben estructurades, i hi ha una tendència a no acceptar una jerarquia. Si la majora vota alguna cosa marxo i munto la meva guingueta. Aquest individualisme no permet articular una veritable proposta d’esquerra. No passa d’alguns joves entusiastes amb bones idees. Fins i tot a nivell programàtic, la nacionalització que proposen és molt limitada. No qüestiona l’apropiació de plusvàlua. No hem fet ni una sola xerrada sobre Corea amb la CUP, però si amb IU o EUiA. Sí amb algun ateneu, però cap interès per part de la CUP: m’han entrevistat a la revista de les Joventuts Socialistes del PSOE. I fins i tot el PP ha mostrat més interès.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.