-Senyor Wallraff, el 1993 Salman Rushdie va viure amb vostè durant un temps. Com va ser allò?
-Un dels meus millors amics en aquell moment era Aziz Nesin, un autor satíric de Turquia que ja ens ha deixat. També el van amenaçar de mort perquè, entre altres coses, també tractava amb sàtira l’Islam. En un intent d’assassinat conra ell, 37 persones van morir. Estava en desacord amb Salman Rushdie. Els dos van rebre amenaces de mort pels seus escrits satírics, per la qual cosa tenien coses en comú. Vaig voler reunir-los perquè pogueren conèixer-se i reconciliar-se.
-Hi havia una gran recompensa pel cap de Salman Rushdie, qui era mundialment famós i la seua vida estava en perill. I tot i així, el va convidar a casa?
-De fet, va ser difícil portar-lo fins ací. Les aerolínies s’havien negat a traslladar Rushdie enlloc pel perill que suposava per a la resta de passatgers. Vaig haver de llogar un avió privat per al vol d’anada. La recompensa era massa elevada. De fet, per al vol de tornada vaig col·locar un anunci al diari i vaig demanar boicot a Lufthansa. La pressió va ser tal que l’empresa va cedir i va permetre a Rushdie volar amb ells, igual que van haver de permetre l’accés a l’avió d’altres figures públiques vulnerables, com ara determinats polítics israelians.
-Com va arribar Rushdie a viure amb vostè?
-Vaig parlar amb Aziz i li vaig oferir que es quedara amb mi durant més temps. M’havia proposat reunir-los amb els polítics perquè obtinguera suport i protecció. Però els polítics el van evitar. Bàsicament, el van abandonar.
-No va tindre la sensació que comptava amb el suport suficient?
-No, tot el contrari. Norbert Blüm, ministre de treball amb Helmut Kohl (CDU), es va mostrar disposat a ajudar immediatament. També va ser així en el cas de Kurt Biedenkopf, secretari general de la CDU en aquell moment. Però Kohl, qui era canceller alemany, em va fer saber que “per raons polítiques” se sentia incapaç de rebre’l.
-Com podia passar això, si Rushdie vivia amb vostè?
-Es van aplicar les precaucions més intenses de seguretat, de nivell 1. Això significa que has d’esperar un atac de manera imminent. Durant tot el dia, durant tota la nit, els guàrdies de seguretat de l’Estat estaven al jardí. Rushdie tenia bona relació amb ells. Però era una càrrega, mai no podia estar sol. Els walkie-talkies per la nit eren tan molestos que no podíem dormir bé. Hi havia cotxes blindats aparcats davant la porta, i un dels membres del personal de seguretat fins i tot s’havia disfressat de pidolaire i dormia en un banc pròxim.
-Només uns anys després que fora sentenciat a mort per fatwa, Rushdie va dir en una entrevista a aquest mitjà que “no vull viure més en aquest aïllament. La setmana passada vaig anar a una festa literària, no perquè la meua situació siga ara més segura, sinó perquè he de demostrar que l’única forma de resistir al terrorisme és no deixar-se atemorir. És cautela, i al mateix temps, és negar-me a continuar sent presoner al meu propi país”.
-Els mul·làs havien anunciat que s’assegurarien que Rushdie “estiguera atrapat en el seu cau de rates per a la resta de la seua vida”. Però ell no se’n volia amagar. És un ciutadà del món en el sentit ideal del terme. No va evitar el risc, i ho va fer públic. Volia enfrontar-se als seus enemics. Un dels seus majors errors, va dir una vegada, va ser cedir inicialment a les autoritats britàniques, que volien que es distanciara de l’obra The Satanic Verses.
-Era possible haver de suportar un perill tan permanent?
-Ell va decidir ignorar-ho. I és comprensible. També és admirable. Ell no és un reclús. Necessita companyia pública, i és amb companyia pública com ell pot prosperar.
-Esperava que ara, després de tot aquest temps, algú intentara matar-lo?
-No. No ho creia possible. Estic segur que ell tampoc. Encara no ho sabem tot sobre el terrorista com per definir les seues tendències polítiques, però si ens fixem en el que escriuen els mitjans pro-estatals de l’Iran sobre besar les mans de l’assassí, queda clar que aquest episodi tindrà conseqüències polítiques. El govern iranià encara no s’ha distanciat públicament de la fatwa, tot el contrari. Aleshores, l’Iran té una obligació, té una responsabilitat.