Estrenada al Festival de Sundance a principis d’any i convertida en un fenòmen del boca-orella —va guanyar el premi del públic—, Girl picture (2022) és un dels molts reclams que presenta la dotzena edició de l’Atlàntida Film Fest que es pot seguir a la plataforma Filmin fins el 25 d’agost. El primer festival de cinema en línia del país —que ara ja és el certamen híbrid més important del món amb més de 750.000 espectadors, entre la setmana presencial a Mallorca i el mes virtual a la plataforma— va néixer amb la missió d’obrir finestres a les millors pel·lícules internacionals que no trobaven espai a les sales comercials. Passat el temps, la funció fundacional té més raó de ser que mai.
Ho certifica la crisi de públic i d'exhibició, però també una programació heterogènia i arriscada, amb peces notables que mereixen l’oportunitat d’existir, d’on cal destacar-ne el darrer film de la finesa Alli Haapasalo. Senzill i entretingut, positiu i honest emocionalment, hi veiem una història iniciàtica que ja hem vist moltes altres vegades: la forja d’una identitat mentre establim llaços afectius i la construcció d’una sexualitat en el trànsit (amarg) cap a la maduresa. Les protagonistes són tres noies, amb caràcters ben diferents, a qui seguim en tres divendres consecutius mentre treballen, surten de festa o s’enamoren. L’Emma (Linnea Leino) és patinadora i entrena amb duresa per aconseguir el somni de classificar-se per a un campionat europeu; la Rönkkö (Eleonoora Kauhanen) no troba satisfacció en cap de les relacions sexuals que emprèn i comença a plantejar-se que hi hagi algun problema de gestió emocional. La Mimmi (Aamu Milonoff) és rebel i decidida, però aquesta pàtina de seguretat li prové d’una manca d’afectivitat i d’una profunda por a ser abandonada.
El còctel és explosiu, per la manera tan lluminosa i poc transcendent de Haapasalo a l'hora de mostrar-nos les arestes de la història. Tres caràcters femenins ben dibuixats, frescos i empàtics (quants de nosaltres no hem pres decisions errònies que ho eren a ulls de tothom, menys nostre? Quants ens hem fet grans a prova d’assaig i error?), que ens atrapen i ens condueixen en la seva pròpia descoberta, malgrat que toqui alguns llocs comuns. Però la directora —i les dues guionistes, Ilona Ahti i Daniela Hakulinen— aconsegueixen fer-ho des d’un punt de vista de feminitat molt lúcida, defugint espais innecessàriament explícits o massa tronats per la mirada masculinitzada i més complaent. I la història, que és plena d’alegria i lluminositat, es fa gran en la intimitat, en el detall d’allò que fa mal, però que no cal sobreexposar. Un viatge emocional de comprensió i acceptació, de veure com els pilars que et sostenien arriba un moment que trontollen. I que depèn de tu de posar-los de nou a lloc, de mantenir-los ferms, de ser prou conscient i fort per solidificar-los.
El vitalisme queda rubricat excel·lentment per les interpretacions de les tres actrius, vívides, espontànies i irradiadores d’un convenciment que traspassa la pantalla —un volgudament enclaustrat format 4:3— i ens fa partícips de plors i rialles, derrotes i victòries. Tan tendra com per voler tornar a viure aquells anys de construcció i canvis, encara que sigui només per una estona.
Girl picture
Títol original: Tytöt tytöt tytöt
Direcció: Alli Haapasalo
Finlàndia, 2022
Durada: 101 minuts
Guió: Ilona Ahti, Daniela Hakulinen
Fotografia: Jarmo Kiuru
Repartiment: Aamu Milonoff, Eleonoora Kauhanen, Linnea Leino, Mikko Kauppila, Elias Westerberg, Oona Airola, Jantsu Puumalainen.
Drama romàntic.