Què hauria passat si una remota vila feliç i pacífica de jueus polonesos hagués quedat oblidada dels grans enfrontaments polítics de la Segona Guerra Mundial i hagués continuat fent la seva vida? A partir d’aquesta premissa literària, Max Gross presenta una història entre ingènua i divertida sobre les virtuts i els defectes de les comunitats tancades, sobre si es pot escapar de la història (i de la memòria del passat) i, fins i tot sobre com les llengües no tan sols serveixen per comunicar sinó també per incomunicar.
A Good bye, Lenin!, la celebrada pel·lícula del director alemany Wolfgang Becker, estrenada el 2003, una dona berlinesa, membre del partit comunista, passa vuit mesos en coma. Quan es desperta, ha caigut el mur i el capitalisme ha triomfat. Però la seva família decideix fer com si aquest esdeveniment històric no hagués ocorregut. Per protegir el seu estat de salut, li fan creure que tot va com sempre i munten diverses argúcies per fer-la viure en un present que s’assembli al seu passat.
Aquesta història, que imagina “què hauria passat si”, recorda, salvant les distàncies La vila perduda, la primera novel·la de l’escriptor nord-americà Max Gross (Nova York, 1978). La “bonica vila” de Kreskol, un poble aïllat de pocs centenars d’habitants, jueus, a Polònia, viu en una mena de món idíl·lic preindustrial, com aquelles comunitats de quàquers nord-americans ancorades en el passat. La seva economia autàrquica, la desconfiança congènita dels que hi viuen, la situació geogràfica enmig dels grans boscos provoca que, en l’últim segle, el temps s’hi hagi aturat i la vila hagi anat quedant oblidada. Només de tant en tant una caravana de gitanos creua el “camí primitiu”, passen, comercien i marxen. Poca gent s’endinsa mai gaire pels boscos i només algun cop, un per dècada, “un vidu infeliç o un jove aventurer feien el viatge sense dir-ho a ningú i el resultat era que no en tornàvem a saber mai més res”. El petit poble jueu de Kreskol viu absent dels grans esdeveniments de la història política. I el que és més greu, la tràgica història de l’Europa del segle vint ha continuat evolucionant totalment indiferent de la seva gent. De manera que, després de la Segona Guerra Mundial, resulta que Kreskol és l’únic poble jueu d’Europa que sobreviu a la carnisseria nazi.
Gross parteix, doncs, d’aquesta senzilla premissa per posar a prova la credulitat dels seus lectors: què hauria passat si, per atzar, un noiet del poble de Kreskol, Yankel Lewinkopf, aprenent de forner i orfe, agafés un dia un cavall, amb el consentiment dels rabins, i viatgés fins a Smolskie, la ciutat més propera? S’acabaria l’encanteri protector i el xoc amb la civilització exterior començaria, que és que li passa a Yankel com li passava a la protagonista d’aquell drama estremidor que era la sèrie Unorthodox, aquella noieta que havia de fugir de la seva comunitat ortodoxa de Brooklyn per descobrir la realitat en un Berlín de joves alternatius. “Ja va arribar, el final dels temps. I ens el vam perdre”, s’exclama Yankel quan torna al poble, davant l’escepticisme dels rabins i dels ancians. “El Messies va venir fa molts anys. Es deia David Ben-Gurion”, paraules que trasbalsen tothom. No hi va haver ni el so del corn, ni les catàstrofes de l’últim dia, ni els éssers estimats es van alçar de les tombes, ni s’havia proclamat l’era de la pau...
Diu un proverbi ídix que “Per a un cuc dins d’un rave, tot el món és rave”. I aquí la novel·la de Gross salva la llargada excessiva del llibre amb unes bones dosis d’humor i autocrítica sobre les creences de tants jueus ortodoxos, amb una narració que resulta potser massa lineal, però que està feta d’una ingenuïtat que pot recordar també Junil a les terres dels bàrbars de Joan-Lluís Lluís. Yankel xoca amb el nou món com “un peregrí que acaba de posar els peus per primer cop a Jerusalem o entre els pòrtics de l’antiga Grècia”, però se sent com “un nounat que descobreix el món fet i acabat”, o “com un nen salvatge d’aquells que creixen criats per llops o ossos”. Yankel aprèn que hi ha “carros de ferro” (helicòpters), què és el plàstic o el telèfon, i el nom de Hitler. Ha de superar les seves malfiances: els jueus fa mil anys que hi són, a Polònia, “i hi continuaran set mil anys més”, explica a les doctores de l’hospital que el tracten quan li expliquen l’Holocaust.
Per sort, la sàtira es revitalitza quan la història comença a decaure. El gir del destí de Kreskol és una notícia sensacional que desperta l’avidesa dels periodistes. Es prepara una cerimònia oficial per reincorporar la vila perduda a la Polònia contemporània i, és clar, els turistes ja es preparen per saquejar-la. El coneixement de l’altre sempre genera una resistència al canvi, però l’assimilació tant té punts negatius com, també, positius, sembla que digui Gross, en una novel·la que, per sobre de tot, defensa una visió de la identitat oberta, però entesa com una memòria que cal anar revitalitzant contínuament.
