Fa uns anys una coneguda cervesa i Els Amics de les Arts recitaven les meravelles del país en un anunci. “Què tenim? Que, què tenim: Tenim els Pirineus, plens de neu a l’hivern, i tenim 580 de quilòmetres de costa des d’Alcanar fins a Portbou, amb 336 dies de sol a l’any. Tenim l’Empordà, la Fageda, la Cerdanya i el Delta de l’Ebre, l’Estany de Sant Maurici i Aigüestortes”. Una enumeració de reclams que continuava amb les obres dels grans artistes del país, com Gaudí, Dalí, Rodoreda o Joan Brossa. Elements identitaris que només tenim aquí, com el Tió, el Caganer, les sardanes, la Patum i els Castellers. Tampoc hi mancava la gastronomia, des de la llonganissa de Vic al romesco i els calçots, així com el fet que comptem amb els millors cuiners del món.
Una moderna oda a la pàtria en la qual es recordava tot el que tenim, des d’una capital com Barcelona que tot el món vol visitar fins a una oferta cultural i d’oci única. Aquest anunci del 2011 podria ser una bona manera de promocionar la marca Catalunya més enllà, encara avui residual en el context global. Tot i el potencial de la ja internacional marca Barcelona, encara són fortes les dinàmiques que imprimeix la icona del toro d’Osborne i la sangria econòmica. Una marca espanyola desprestigiada, que es basa en un turisme massiu de sol i platja i de baix cost, a través d’esprémer el territori i els treballadors del sector per oferir uns paquets molt competitius. Una oferta ben present arreu dels Països Catalans, sobretot en les destinacions del litoral i que tenen com a cas paradigmàtic la situació insostenible de les Illes o l’estampa de Benidorm.
Catalunya té avui dos grans motors econòmics: la indústria i el turisme. El Principat és el gran pol industrial de l’Estat i el territori que rep més visitants, fins a 40 milions cada any. Per una banda, el conjunt de les indústries del Principat s’han innovat prou per exportar arreu del món amb èxit. I per l’altra, el sector turístic s’ha quedat a la zona de confort, seguint la dinàmica de la marca Espanya que comporta un turisme de masses low cost. El sector industrial ha fet els deures i s’ha modernitzat, mentre que l’altre motor sembla esgotat i exigeix un canvi d’orientació, un nou concepte.
A les Illes, en canvi, des de fa dues dècades ho han apostat tot només en un sector. El 50% de l’ocupació està vinculat al turisme, com també el 32% del PIB. Cal recordar que l’any 2000 aquesta zona liderava la renda per càpita de tot l’Estat i ara han caigut fins a la setena posició del rànquing.
‘Marca Espanya’
En l’àmbit econòmic, l’Estat espanyol és líder en el conjunt de la Unió Europea en dos sectors: l’atur i l’abandonament escolar. Dos fenòmens molt relacionats amb el model de sol i platja. Les destinacions turístiques, concentrades majoritàriament a tocar de mar, tot i crear més llocs de treball, tenen més atur que les poblacions interiors.
Qui ha estudiat aquest fenomen és l’economista Miquel Puig, que ja fa un grapat d’anys que alerta del mal negoci de l’actual sistema: “Aquest model de turisme ha fet perdre poder adquisitiu a les zones que ho tenien tot a favor, només han guanyat en una cosa: habitants”. La societat i el territori pateixen els inconvenients que comporta la densitat de població i els empresaris del sector, en canvi, obtenen mà d’obra barata. “Tenim persones il·limitades per aconseguir aquest tipus de feina, procedents de l’estranger o del fracàs escolar, un model que fa saltar l’Estat del benestar pels aires”, comenta l’economista a EL TEMPS.
Tornant a l’exemple illenc, de les 300 zones econòmiques d’Europa —que a l’Estat són les Comunitats Autònomes — Balears és la tercera del rànquing en abandonament escolar prematur i Catalunya, per la seva banda, està situada en la dotzena posició, a l’altura de Sicília, segons les dades de l’Eurostat.
Una manera objectiva de calcular el nivell de vida d’aquestes àrees és la quantitat de gent desocupada. “La taxa d’atur sempre és més alta en els llocs turístics, i no sols perquè el turisme sigui estacional, ja que la taxa d’atur a les Balears en temporada alta és més alta que la de Lleida. Tot i crear molts llocs de treball, l’atur continua pujant. Una de les raons és perquè aquests llocs els ocupen els immigrants o els mals estudiants”, afirma Puig.
“No som un país tercermundista. És una vergonya que estiguem tolerant aquesta situació"
Però el problema persisteix fins i tot per a la gent que aconsegueix feina, ja que les condicions i el salari disten molt dels que tenen els països europeus del nostre entorn. “No som un país tercermundista. És una vergonya que estiguem tolerant aquesta situació i que hi hagi gent que treballi a jornada completa i que visqui per sota del llindar de la pobresa”. Puig també comenta sobre el “desastre que representa aquesta situació per a la societat, ja que aquesta gent no paga impostos”.
L’economista qüestiona que aquesta sigui una pràctica lògica del mercat, ja que “l’activitat turística està subvencionada perquè fa servir mà d’obra molt barata. Quan una empresa ven per sota del preu de cost està condemnada a desaparèixer”.
Es calcula que els serveis que l’administració dóna al llarg d’una vida a una persona tenen un cost aproximat d’uns 200.000 euros. Una quantitat que cobreix l’escola i la sanitat públiques, entre d’altres. Tenint en compte que els treballadors precaris de l’activitat turística pràcticament no paguen impostos, la societat és la que finalment subvenciona el turisme.
Actualment, hi ha empreses de treball temporal, o les multiservei, que anuncien ofertes de feina a través de plataformes com Infojobs i que ofereixen sous que superen per un ridícul 1% el llindar del salari mínim interprofessional. Per exemple, per treballar en el servei d’habitacions d’hotels de 4 i 5 estrelles de Barcelona s’estan pagant a jornada completa 765 euros bruts al mes. Aquesta és una de les grans diferències amb altres destinacions turístiques de qualitat, que paguen per la mateixa feina quasi el doble. Per exemple, una cambrera d’habitació a Àustria té un cost per a l’empresari de 16.800 euros l’any contra els 9.180 euros que rep la cambrera catalana.
‘Marca Catalunya’
Quin model turístic caldria tenir en un Estat independent? Què hauria de representar la marca Catalunya per fer revertir aquesta situació? En parlem amb la directora de Càtedra de Gastronomia, Cultura i Turisme de la Universitat de Girona, Dolors Vidal, que en una conversa ens explica algunes de les idees i mesures que podrien funcionar per superar l’actual model, que defineix com a “insostenible i caduc”.
Segons la professora, la cultura hauria de ser la prioritat en la promoció turística: “Cal que Catalunya sigui una marca potent i que no sols s’enfoqui a la platja i al sol. Posar l’accent en la cultura seria una de les solucions per distribuir més el turisme i descongestionar la massificada zona litoral”. Vidal és partidària d’un model en el qual “la cultura real sigui el gran atractiu turístic i la nostra imatge de projecció. El modernisme català, l’art romànic, les viles medievals o el disseny contemporani són elements molt potents i segur que atraurien un turisme més cultivat i amb valor afegit”.
Una estratègia que marcaria distàncies amb la marca Espanya i que seria una bona manera per “reorientar el turisme”. Un exemple, “la Toscana també té costa, però quan ens imaginem aquesta zona d’Itàlia, sempre pensem en l’art i ningú mai parla de les platges”, explica Vidal.
Per la seva banda, l’economista Miquel Puig també creu que no caldria una marca per atraure més turisme sinó que calen accions que reverteixin en la societat: “Ara dediquem la taxa turística a promocionar la destinació i que vinguin més, quan els turistes vénen sols”. Per contenir la massificació actual hi ha dos mecanismes: la moratòria hotelera, una mesura que l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va aplicar a principis de la legislatura; o apujar els impostos i els salaris. L’economista apunta que “augmentar els salaris seria una manera de controlar-ne l’arribada”.
De fet, no es tractaria d’apujar la pressió fiscal encara més a la societat sinó que l’augment repercuteixi en el visitant: “El turista ha de pagar més, ha de pagar el que val el servei”. Això ha de repercutir en un benefici i un augment de sou per als treballadors del sector, com les cambreres d’habitació dels hotels, que s’han de guanyar prou bé la vida per poder pagar uns impostos raonables.
A més, cal que el turista pagui a la comunitat a través de la taxa turística, un impost que hauria de servir per cobrir el desgast dels serveis públics i els generats pel territori. Catalunya ha de ser una marca de valor afegit, en aquest sentit no és viable que “venguem el producte més barat del que ens costa”, explica Puig.
El canvi de paradigma que proposa l’economista és també mental: “Cal canviar de mentalitat, no ens podem comparar amb el nord d’Àfrica. Hem de tenir més confiança perquè tenim un país meravellós. Això vol dir que tenim un producte de molt valor que hem de saber vendre car i distribuir-lo”. En aquest sentit, en un país de qualitat els salaris han de ser alts, com els preus dels serveis i les experiències.
Un model de referència
El turisme és un fenomen global, cada dia augmenten els vols i les ganes de veure món, així com l’oferta i la demanda. Anar contra el turisme és anar contra les ganes de descobrir nous horitzons i noves cultures, pròpies de la condició humana. Viatjar de manera responsable afavoreix el progrés i reparteix la riquesa harmònicament arreu del món. A més, l’intercanvi cultural ajuda a la pacificació del planeta i l’aprenentatge, entre d’altres factors. Les propostes i els models turístics evolucionen juntament amb els canvis polítics i socials dels països.
Segons explica la professora Vidal, el concepte de vacances tradicional ha canviat i la desconnexió ja no és el principal al·licient: “Allò de marxar un mes sencer a la platja de relax ha caducat, ara amb el mòbil podem seguir connectats i quan viatgem necessitem viure experiències”.
“Catalunya ho té tot per ser una destinació de prestigi”
Catalunya hauria de ser fidel al territori, no posar el focus en un sol model sinó apostar per un model turístic múltiple, diversificat en l’oferta i repartit en el territori. Començar de zero i disposant de les eines d’un Estat pot ser una gran oportunitat per crear una nova marca, lligada a la qualitat i a la sostenibilitat, així com al respecte per la cultura catalana, que és el gran fet diferencial de la marca i el tresor que els visitants volen descobrir.
“Catalunya ho té tot per ser una destinació de prestigi”, comenta Vidal. Fins i tot, el Principat podria esdevenir un exemple a seguir: “Si tenim èxit es podria exportar el model. Ja sigui als països de parla catalana, que tenen unes problemàtiques i un potencial similar al nostre, com a altres destinacions del Mediterrani i del món. Ja que el turisme és un fenomen que no pararà de créixer i, en aquest sentit, les iniciatives sostenibles i de valor afegit són el futur”.