Paradoxes turístiques

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els contaré una història real amb les dades justes per no violentar la identitat (ni la intimitat) del protagonista. El nostre home -l’anomenarem Bernat- tenia una petita empresa de construcció, una de les moltes sorgides al País Valencià al caliu de l’expansió urbanística. L’esclat de la bombolla provocà el tancament. Bernat ho perdé tot: hagué de vendre el seu patrimoni i es posà a viure, amb tota la família, amb els pares. Foren anys d’infern personal.

Aquesta persona no llançà la tovallola. Va fer cursos de navegació i patronatge, mamprengué un admirable reciclatge idiomàtic i, a poc a poc, regirà el seu perfil professional amb un gir de 180 graus. A hores d’ara, Bernat cobra un molt bon sou tenint cura i transportant iots de luxe. Un treball més dur que no sembla, però indubtablement digne. I ben remunerat. La seua, però, és una eixida estrictament personal: algú que generava -poca o molta- ocupació amb l’empresa que regentava treballa ara per a milionaris que paguen una fortuna pels seus amarratges i pel manteniment dels seus vaixells. Moltes víctimes de la desfeta no han pogut reciclar-se. Algunes, no han tornat a treballar. Tothom no cap en el turisme. I qui ha tingut cabuda és a canvi de precarietat i sous de misèria. El mal menor.

La destrucció del monocultiu valencià de la rajola no anava a ser debades. Tot i que els experts aconsellaven un canvi de model productiu, una reindustrialització que mai no arriba perquè les condicions globals són les que són, l’única veritat és que el sector serveis, sobretot el relacionat amb el turisme, ha estat el matalàs que ha esmorteït la caiguda. Un turisme que no es vol massiu -veus assenyades adverteixen que València porta el camí inequívoc de Palma o Barcelona- però que no és fàcil reconvertir en una indústria selectiva, ordenada i d’alt poder adquisitiu com la que ocupa persones com Bernat.

Fa uns dies, es podia llegir la notícia que, amb bon criteri, l’Ajuntament de Gandia tractava de limitar l’activitat de les xarangues associades als comiats de solter o soltera, un autèntic atemptat sonor. Molts veïns estaran encantats. Altres pensaran que és una mala notícia perquè Gandia deixarà d’escollir-se com a destinació d’aquest tipus d’activitats lúdiques. Algú ho havia de fer.

En tot cas, des d’una talaia com aquesta -des d’un departament universitari, un despatx d’advocats o una consulta privada, tant se val- és molt fàcil fer sang del turisme de pixums, vòmits, sorolls, salts suïcides a les piscines, lloguers alts, franquícies, gentrificació i despersonalització, una alternativa econòmica que em resulta tan detestable com a qualsevol dels lectors. Però ens haurem de posar abans en la pell del pare de família desesperat que portava anys sense treballar i que ha aconseguit ocupació llavant els plats d’un hotel. O de la mare separada amb fills al seu càrrec que ha vist un petit raig de llum en la terrassa d’un restaurant. O de la xicota a la qual els pares ja no li poden pagar la carrera que posa copes els caps de setmana a jovenalla insuportable i etílica procedent de la Gran Bretanya, ja sabreu perdonar el clixé.

De casos com el Bernat, que ha trobat una ocupació relativament qualificada en el sector, no en conec molts. Aquest, de fet, m’ha arribat per via indirecta. Potser algun historiador que fa de guia turístic. Poca cosa. De situacions precàries, de supervivència hostalera, en conec unes quantes més. I aquesta gent no entén de massificació. Tampoc no els hem donat moltes més opcions vitals a l’ensorrament i la crisi: si aquestes persones pogueren treballar en activitats industrials o productives per un sou digne podeu estar segures que no es dedicarien a suportar horaris demencials i legions de maleducats -nostrats o exportats- per sous de misèria.

És més fàcil pontificar que ordenar veritablement el trànsit. Però mentre trobem una eixida, hi ha una cosa que l’esquerra pot fer i que la dreta no farà mai: limitar i controlar els danys. I, per sobre de tot, evitar amb fermesa i decisió els abusos i l’explotació contra les persones que s’han vist empentades a treballar per al monstre.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.